Manel Baixauli

Monges, per a mi, eren aquelles dones fosques, amagades entre les robes, que fugien del seu propi cos. Dones severes, expertes a prohibir, a censurar, que vaig conèixer de xiquet. Les que castigaven les meues cosines quan ens veien passejar junts pel carrer. Gent ressentida. Amb què? Amb tot, però sobretot amb la vida. Dones que odiaven la meua llengua, el meu país i la natura, i que encara avui hi persisteixen, en la seua obsessió.

Tu, Montserrat, estimes la natura, la llum, les contradiccions, l’espontani. Els teus ulls són finestres que donen a qui et mira. Jo m’hi he vist, als teus ulls. Les monges que jo coneixia no troten per dalt la muntanya, ni dormen al ras, ni tracten de tu els escurçons. Les monges que jo coneixia són professionals del «No». Per a tu, en canvi, només hi ha una paraula, i aquesta paraula és «Sí». Tota tu ets un Sí.

Parles de l’aigua, Cosme, com d’una mare malalta.

Contra les corbates que regeixen el món clames, des del teu racó, pel que és important enmig de tanta ceguesa.

Al teu dormitori, Miquel, hi ha un rectangle de paret que és el teu document d’identitat. Un tros que has deixat per pintar, on s’acumulen formes irregulars, imprevisibles. Mapa teu i dels teus avantpassats. Mapa d’allò que fores i del que seràs. Mapa de la part teua que no es veu i que tu et mires, des del llit, en les nits d’insomni. Radiografia d’algú que sap d’on ve i que, tanmateix, tothora es busca.

Em desconcerten, Estrella, les persones que pareix que no amagueu res, que no teniu armaris ocults. Que davant de desconeguts parleu, des del primer instant, com si els coneguéreu de tota la vida, que esteu disposades a somriure tothora i a encaixar, alegres, qualsevol impertinència. I a cantar i a tocar en públic, si s’escau.

Sóc un pou d’on costa traure paraules. Diuen que mai no se sap què pense. El misteri, per a mi, ets tu i les persones com tu: tan obertes, tan sense arbustos.

On hi ha el teu secret?

Baixant per un camí de pols vas dir: «De bon matí, cal evitar-me».

Es donà el cas que jo tenia un compromís al teu poble, Tortosa. T’ho vaig dir. No havien passat segons que ja m’havies oferit ta casa.

Al cap d’unes setmanes jo era instal·lat a ta casa. En conversa informal et vaig preguntar si allò que havies dit de la teua primera hora del matí era cert. «Sí», vas dir, seriosa.

Vaig dormir a gust, en ta casa. De bon matí, quan vaig sentir passes i petits sorolls a la cuina, vaig esperar al llit. Crec que em vaig adormir de nou, perquè quan vaig despertar tenia la impressió que algú havia entrat al meu dormitori i m’havia passat a frec.

Em vaig alçar, em vaig vestir, vaig entrar al lavabo a rentar-me la cara. Obrires la porta de casa per marxar al treball. Vaig estar a punt d’eixir i dir-te alguna cosa; acomiadar-me, si més no. Dins del meu cap ressonava, però, la teua advertència.

Tancares la porta, vaig sentir l’ascensor.

Hi ha el teu verb precís, l’elegància dels teus gests, la teua coneixença del territori, del vi, de les ametles... Hi ha el teu passat d’alcaldessa en temps encara abruptes per a una dona. Hi ha tot això i molt més que desconec, però deixa’m que m’ature en un detall teu que em parla, mut, a l’orella. La llàgrima que et cau mentre assistim a l’explicació escenificada de la vida dels miners, dins mina Eugènia. La gota del teu ull projecta cares i cossos per mi desconeguts. Cares i cossos d’un altre temps, castigats pel treball, amenaçats per silicosi. Jauen dins de tu, aquestes cares, aquests cossos. Tu n’ets la memòria.

Mentre tu mires el teatre, jo, de reüll, et veig la realitat.

A voltes, la vida té mal alè.

Per què, l’art?

Perquè hi haja alguna cosa, entre nosaltres i l’abisme?

Camine sol havent dinat patates de festa major a la Fonda la Figuera. Camine sol per la senda que baixa al Molar.

En tot el trajecte no trobe ningú. Un avió ratlla el cel.

A l’esquerra, la immensa vall buida, eixuta.

Mire l’avió. N’imagine els passatgers, comprimits als seients. Lligen, o escolten música, o teclegen un aparell electrònic... O dormen.

Potser somien que algú, des d’un paisatge mut, els imagina.

Cada individu és el protagonista d’un fulletó, imprès al món.

Molts són els pensaments i les sensacions que provoca mina Eugènia, amb els seus corredors buits, el silenci fosc i humit dins les entranyes de la terra. Un buit germà del buit d’altres mines, coves i pous abandonats o desconeguts. Un silenci com el del fons del mar.

Pense en els incomptables edificis deshabitats, en túnels o passadissos cecs. Buits que inquieten, que em creixen per dins, que no sé omplir. Buits generadors d’aventures mentals.

Potser s’hi amaga el sentit de tot.

Des d’ací dalt, tots els pobles fan goig.
No s’hi veuen els patis bruts, ni les fàbriques, ni.
No s’hi veuen els individus, ni els detalls de la seua humiliació.

Darrere la porta del taller d’escultor, Miquel Lligadas té una columna feta de rectangles de fusta. Els rectangles em fan pensar en llibres, i la columna, en una altra columna, infinita.

La dels llibres que no llegiré.

No dormes mai a l’ombra d’una figuera. Taca els somnis.

Només els morts es mantenen joves.

Dalt l’ermita hi ha unes golfes buides des d’on, si un s’hi lliura de ple, pot imaginar-ho tot.

1. Havent desfet la maleta, fatigat pel viatge, em contemple a l’espill de l’Aljub, habitació que m’ha tocat al Perxe. Com davant d’un mapa, em dic: que poc sé de tu, i de manera imperfecta.

2. Quiet, mirant-te a l’espill, esdevens el teu propi retrat.

Com més senzill —que no simple—, més perdura.

1. A Bellmunt hi ha uns budells de geganta soterrats. Són visitables.

2. Quan entre dins dels teus passadissos negres, entre dins de mi.

La festa de veritat és muda.

M’alce del llit, òbric la finestra. El sol no es veu, encara; deu estar de camí. Muntanyes grises, descolorides, al lluny; la resta: pins. I una carretera buida.
Hi apareix un camió. Tan lluny, que sembla de joguet. Veig com s’acosta, lentíssim, pels revolts de la carretera; de tant en tant s’amaga rere els arbres, de tant en tant hi torna a eixir.
Sona el despertador. He de baixar.
Pose un punt de llibre al paisatge.

2. Parles de l’aigua, Cosme, com d’una mare malalta.
Contra les corbates que regeixen el món clames, des del teu racó, pel que és important enmig de tanta ceguesa.

Les malalties són, per a la nostra vida, com les errates en un text.

Quan no pots dormir, la nit et dibuixa monstres.

Tanque portes i finestres, apague els llums. Tot i això, s’hi intueixen els contorns dels mobles.
Tanque els ulls.
Per fi hi veig clar.

Ho diu Roser Vernet d’un poble —el Lloar—, mentre el veiem des d’una considerable altura. Des que sabem que la Terra és esfèrica, però, ho podem dir de qualsevol lloc. Tots els indrets del món són el mig del món. Per a mi, el mig del món és Sueca, poble que està tan lluny de ser el més bonic com de ser el més lleig del món. «Lo mig del món»: geografia interna, intransferible.

Un especulador comprà l’edifici de la mina abandonada per fer-ne un hotel. Ell i la seua dona, però, es van matar en accident de trànsit. Tenien un nadó, que n’esdevingué hereu. Fins que el fill no tinga una certa edat, no se’n pot negociar ni decidir res. La mina, buida, es deteriora.

Qui n’és, doncs, l’hoste? De qui són les veus que s’hi senten?

No hi ha segons més llargs que aquells que passem davant d’un semàfor en roig.

Fa vent. Dalt d’un terrat s’agita, com un remordiment, la roba estesa.

Potser he begut massa vi, al sopar.
Puge a l’habitació. Em gite, apague el llum.
Entre dins meu.

Diguem Ulldemolins, Cornudella, Gratallops. Diguem la Figuera, diguem Cabassers. Diguem el Masroig, Falset, la Bisbal, diguem la Vilella. Diguem Bellmunt, diguem Capçanes. Diguem el Molar...

Hi ha alguna cosa, però, més arbitrària que els noms?

Des del llit, desvetllat, sent les campanades de les tres de la matinada.

Són les mateixes campanades que degué sentir alguna volta, fa molts anys, el meu pare. I, fa molts més anys, el meu avi.

No passa el temps, passem nosaltres.

Sovint m’han preguntat com es pot distingir una bona obra d’art d’una de roïna, i sovint no he sabut contestar. Fins que, al Priorat, he trobat la manera de fer-ho. I l’he trobat en el vi. No, no m’he fet alcohòlic. Vull dir que el vi m’ha servit d’exemple per a parlar d’art.

Com distingeixen, els qui ho entenen, un bon vi d’un de dolent? Tastant-lo. Amb els ulls, amb l’olfacte, però sobretot amb el paladar. A qui sap de vins no li calen explicacions ni currículums per detectar un vi exquisit, tenen prou a tastar-lo.

Ho podem fer tots, això? No. Tot i que ara és molta la gent que vol aparentar que sap de vins, perquè està de moda, perquè l’estupidesa humana no té límits, tots no som entesos en vi. Per arribar a ser-ho cal un aprenentatge lent, dedicació, i talent innat.

I això val, també, per a l’art.

Tot el món pot detectar, amb només un tast, si una novel·la, una pel·lícula, una música o una pintura és bona? No. Cal temps, aprenentatge, dedicació, i talent.

Excepte el talent, que no es ven ni te’l regalen, la resta està al nostre abast.

Si un té bon paladar, simplement li cal educar-lo.

Tindre bon paladar és una qualitat com una altra. Com ser alt, o intel·ligent, o fort, o enginyós...

Si un no té bon paladar, més val no capficar-s’hi.

I això val per al vi i per a l’art.

«Pinto icones. Però, per a mi, la primera icona és el rostre humà.»
«La tècnica és bona si no deshumanitza. He sigut infermera en cures intensives. Les màquines controlen les constants dels malalts. Cert, però no és prou. Cal tocar els malalts, parlar-los.»
«Res no és inútil. Tot el que fas influeix als altres, encara que tu no ho vegis.»
«No crec en el Déu d’abans de Nietszche. El meu Déu és el de l’Evangeli.»
«Tots creiem en Déu.»
«No vull fer pregària. Vull ser pregària.»

Un es trastorna quan perd diners, un telèfon, un cotxe, un amic, una cama...
En canvi, un pot perdre’s un mateix i no adonar-se’n.

Els prospectes, la pàgina web, i fins i tot la propietària, us diran que és una casa rural. I de fet també ho és. Però en realitat el Perxe és una prolongació de Roser Vernet. Les finestres són, per exemple, ulls seus.

El cor? Ella li ha posat un nom: Centre Quim Soler.

M’havien dit: Lluís Llach viu ací. Passa als poblets: quan algú famós hi té algun vincle, tothom en parla i el personatge n’esdevé símbol. Després resulta que vas mil vegades al poble i no el veus mai, el personatge famós.

El dia que anem a Porrera, però, només baixem del vehicle i entrem a un bar, ens trobem Lluís Llach a la barra. El símbol beu una canya.

Cada vivència esdevé nosaltres. En la meua autòpsia hi trobaran restes del Priorat.

Penses en els milions i milions de persones que ara mateix hi ha mortes.
Entens el privilegi d’estar viu.

Homes i dones es posen en rogle, s’agafen de les mans i comencen, lents, a dansar. A mesura que dansen, fan girar el cercle. A poc a poc assoleixen velocitat, molta velocitat.

Tanta, que s’enlairen per dalt les cases del poble.

Qui sap on deuen parar.

Abans, qui més sabia sobre les pífies, els dubtes, les pors i les renúncies dels meus textos, era la goma d’esborrar.
Ara, en canvi, és l’ordinador, qui ho sap, això.
Duren poc, ambdós. I desapareixen amb el seu secret.

Assassina en sèrie.

Des d’anit, he viscut diversos anys.

Per un carrer de Bellmunt trobe una vella que no havia vist mai, i que em recorda a totes les velles del món.

Cada glop de bon vi ha de ser assaborit com si fóra l’últim abans de l’execució.

La gent tan sols atén a efectismes i exageracions. La vida quotidiana està plena de miracles que passen desapercebuts.