Sara Bailac

Ell entenia tot el que deien els arbres, jo només sentia vent.
Feliu Ventura

Pot ser que escoltant el silenci acabem sentint la simfonia de la natura. També pot ser que la millor manera d’arribar als altres sigui des de la solitud. Potser només cal descobrir un nou matís entre els grocs de la tardor per tenir un bon dia. La Montserrat encarna la gran complexitat que s’amaga darrere els miratges de senzillesa. Perquè al voltant de les nostres vides atrafegades hi ha fulles que cauen, abelles que pol·linitzen indiferents a nosaltres. Cal aprendre a mirar per entendre el llenguatge dels ocells, destapar-nos els narius per tornar a reconèixer les plantes per l’olor. L’ermitana que abraça amb la sinceritat que abracen les mares, que treballa dur per mantenir viva l’opció de ser. La Montserrat no s’està al Montsant, és Montsant.

Hi ha persones que fan coses extraordinàries i les fan amb una normalitat que sembla que no s’adonin de la dificultat que comporten. En Cosme és una d’aquestes persones que toca l’acordió com si en sabés de sempre i és famós per la dedicació amb què ha cultivat pastanagues ecològiques de bona reputació. El dia de seu aniversari ens porta a l’ermita de la Foia i a la font beu a grans glops l’aigua gelada perquè li calmi la set fins gairebé la propera vegada que hi torni. Ens parla del valor de l’aigua, escassa com la il·lusió amb què reconeix cada planta, cada animal que trobem pel camí. I em sembla que a cada passa que fem li descobrim una mica més la seva estima per la natura, un amor que si hi ha algú que el pugui tenir més accentuat que un agricultor és, potser, un agricultor ecològic.

Que no us enganyi. D’aquest primer posat seriós, callat, més que observador, analític, en surt un home que explica històries que emocionen, apreciador dels petits detalls amb la cura de l’artesà i del sentit profund de les coses. Diuen que les formes del Priorat li han entrat ben endins, allà on l’artista intenta encendre l’espurna de la inspiració, i que les seves obres que es van fent soles li mostren els perfils de les muntanyes que l’envolten. Sabríeu entendre la pau de saber que sou al lloc on heu de ser? En Miquel ha entès el sentit de la força que l’ha empès a Capçanes, s’ha deixat guiar per aquestes giragonses per les quals ens porta la vida i que ara ell plasma als seus gravats.

La dona de verd xarrupa amb cura una punteta de vi negre mentre passa les pàgines a la dosi mínima de paper que necessita per crear. Perquè ser una dona 2.0 no és incompatible amb utilitzar encara el bolígraf i fer-li vestits a mida a la llibreta. El disc dur de la Teresa emmagatzema la passió pel cinema, per la literatura, trossos de cançons i de citacions desats com retalls de diari als calaixos de la memòria interna. Potser per tantes hores de convivència, la Teresa té un trosset ben viu de Lola Pons, que treu el cap a estones per riure’s del món.

Potser és l’admiració per les dones que donen vida (la coneixem acompanyada pel Pau, que no és un més dels seus personatges) allò que fa que tothom sigui comprensiu si es cansa o es queixa. Però no fa ni una cosa ni l’altra, ni tan sols quan aquest únic revolt del Priorat que no acaba es posa tossut. Llibreta en mà es deixa guiar per una vena exploradora que la porta a espiar per les escletxes, a anotar minuciosament totes les paraules estranyes que sent o a analitzar fins a l’últim píxel d’una fotografia a la recerca de noves històries per imaginar, per caçar, per explicar.

La Carme és mestressa d’un tros de ceps antics (però lletjos, com diu ella) que va plantar el seu pare. També és mestressa d’una porció de plom pur del que extreia el seu avi de la mina Eugènia i d’una cabana que recull els colors del menjar que s’hi ha cuinat, la foscor dels somnis de les migdiades que s’hi han dormit i on els cistells es gronxen al ritme de les històries que hi han sentit explicar. La Carme també és mestressa de l’experiència de ser alcaldessa quan no hi havia alcaldesses, de presidir la cooperativa en un temps en què no hi havia dones a les cooperatives. La Carme és una dona de les que treballen pel poble, per a la gent del poble, de les que treballen la terra i per a la terra, de les pioneres que fan solcs i —segurament sense adonar-se’n— ens aplanen el terreny a les que venim darrere.

Des de la finestra del número 80 de sota la penya es poden espiar tots els trossos d’històries secretes que conté. Voldria llegir entre els jeroglífics de les esquerdes l’estranya llegenda que explica per què la roca gegantina no ha volgut esclafar encara la casa.

No se sap si els ceps de braços estesos tenen alguna cosa a veure amb el caliu acollidor de la comarca

o si és que l’hospitalitat hi està tan arrelada que fins i tot els ceps abracen.

No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.

Salvador Espriu

Diuen que hi ha volta enrere quan aconsegueixes sublimar-te. El primer pas és aprendre a ser líquid. El segon és saber tornar-se cep.

Hi ha núvols que van arribar aquí empesos per un poc de vent i han après a quedar-s’hi. Però, com ho fan els cors nòmades per arrelar? El dia que voldré ser cep potser ja serà massa tard.

Que algú m’expliqui com es fa per aprendre a estimar l’ombra viatgera dels núvols.

Esmorteït pels castanyers, s’apaga el so de la campana que fem repicar amb força

com si volguéssim despertar aquell esperit de quan es tenen els genolls pelats i se sap imminent l’estirada d’orelles;

com si la tibantor del cordill de la campana ens recordés la mà invisible que des de dalt s’entreté estirant-nos els estels que agafem amb força perquè no ens els prengui.

He vingut a parlar-vos del que veig quan us miro però no sabeu que no hi veig més enllà de mi.

En vosaltres, la meva família,

en les vostres terres, els meus paisatges,

en les vostres rebequeries valentes, les nostres frustracions silents.

Em mireu amb la cara de voler-me trobar alguna marca comuna amb els homes vells i estrangers que ens han fet llegir, però ho feu debades. He vingut a parlar-vos del que veig quan us miro i em trobo de cara amb allò que no veieu quan em mireu a mi.

Ja ho sé, m’he descuidat el carnet de poetessa.

En un terreny de paciència, sembrar-hi un retall de vellut, un pessic de terra vella, una engruna d’esperança. Que passin els vells pagesos i diguin que quina manera més estranya d’espampolar, que no s’ha fet mai d’emparrar així els ceps que sembla que s’abracin. Deixar que la primavera ho regui amb il·lusió i que l’estiu ardent ho escalfi amb cura. Fer-ho madurar sis mesos en bótes d’eucaliptus portuguès al mig de l’oceà, si li falta vida.

Diuen que és només així com es fa un bon vi.

Al vespre, l’alè blanc de dos avions perpendiculars clenxa el cel de Capçanes com dos eixos de coordenades.

Un cop apresa, la pràctica de la decantació és de les més útils per ser aplicades al dia a dia. Només es tracta de fer passar suaument el líquid de les coses positives d’un vas a un altre de manera que
els maldecaps,
la crisi
i els homes
quedin atrapats al pòsit del primer.
Diuen que és només així com es beu un bon vi.

Tant temps pensant en la injustícia dels petits crancs lladres de closques, pirates sense llar, ocupes naturals que es passegen pels mars...

i ara resulta que són les closques les que escullen els inquilins.

A la fonda fonda,
no hi ha bons bons ben gastats
si a la fi, fi no en surts —ensurts a banda.

Els miners saben que no cal tenir por d’allò que la fosca amaga.
Les ombres bellugadisses insinuen els contorns del forat feréstec que queda fora de la bombolla de claror. Al ventre de la terra, deixem que la llum dosifiqui capritxosa els centímetres de por.
No cal témer allò que no es veu.

Tan de bo la mort s’esperi i vingui puntual al quart fredolic que empassis i així puguis citar-la el dia i hora que més et convingui, amb un vestit bonic i un got de vi sobre la taula.

Inspiro ben a poc a poc.
L’alè se m’escapa sigil·lós per racons que no sabia que sabien xiular de goig.
Agafo l’aire net a glopades petites.
(No fos cas que els pulmons que la ciutat m’ha tenyit de gris ja no recordin què fer-ne, de tant oxigen.)

Un tros de mar sòlid a 44 quilòmetres a l’interior. Com apareguda del no-res, una escultura miratge que dóna peixet a la gent de secà, un motlle burleta que espera acollir les truites d’un riu que no apareix. Un cargol panxa enlaire que deixa fer-se pessigolles pel vent.

Tardarà molt a pujar la marea?

Li llisca coll avall la llàgrima que taca el nom de les bodegues més nobles. Un bon nus ben estret al coll sempre evita mals majors
(i no se’n pot dir homicidi).

1. Hi ha persones que fan coses extraordinàries i les fan amb una normalitat que sembla que no s’adonin de la dificultat que comporten. En Cosme és una d’aquestes persones que toca l’acordió com si en sabés de sempre i és famós per la dedicació amb què ha cultivat pastanagues ecològiques de bona reputació. El dia de seu aniversari ens porta a l’ermita de la Foia i a la font beu a grans glops l’aigua gelada perquè li calmi la set fins gairebé la propera vegada que hi torni. Ens parla del valor de l’aigua, escassa com la il·lusió amb què reconeix cada planta, cada animal que trobem pel camí. I em sembla que a cada passa que fem li descobrim una mica més la seva estima per la natura, un amor que si hi ha algú que el pugui tenir més accentuat que un agricultor és, potser, un agricultor ecològic.

Les copes de vi innocentment descriuen aquells segons de paràlisi de després de la sacsejada, la densitat de la incertesa abans de
la
lliscada
impassible
de
les
llàgrimes
que
abaixen
el
teló
.

Municipi de la comarca del Priorat (el Masroig) que dóna nom al braç de mar de l’oceà Índic entre l’Àfrica i Àsia.

Només aquestes fulles de marbre que estiren el coll per captar el moviment dels carrers adormits per l’olor de vi passaran comptes del balanç d’hostes estranys i secrets del poble.

Si ningú no els pregunta, observen i fan silenci, però dins de cada fulla guarden en formol la memòria dels petons furtius que només els cucs rebel·len.

Diuen que es deixen caure damunt de les muntanyes i s’entrenen per ser hèlices d’avioneta, gira-sols mecànics, gegants blancs o aspersors sense aigua. Diuen que han après a imposar-se a les ventades i que ara es deixen despentinar alegrement.
Ja sé què se n’ha fet dels plomalls de la dent de lleó que bufàvem de petites.
coi de molins interj
En formació dalt la carena
s’eleven rotunds en frontera
ben clavada als núvols nafrats.
Els molins, els lladres del vent,
espines blanques del reixat
que fereix el cel lentament.

El món es divideix entre els que tenen pebrots i els estenen
i els que es diuen coses a l’orella perquè hi ha pebrots estesos.

A qui pertanyen les ombres desmemoriades assegudes al pedrís? Una és d’un iaio amb boina i ulleres de cul de got que guarda cacauets a la butxaca i ha perdut el bastó. Parant l’orella podem sentir, vint anys després, com encara ens diu guapetona. L’altra ombra és la d’un home que xiula i té una marca al peu de quan un taló afilat el va trepitjar al ball del poble, quan encara perseguia mosses per treure-les a ballar. I jo m’alço del pedrís contenta de saludar-los i la meva ombra no hi queda atrapada perquè és migdia i me la trepitjo.

Sempre tenen alguna cosa d’esperançadors els dies que comencen darrere una persiana de fusta d’aquelles que es desmaien damunt les baranes dels balcons. La llum que dibuixa pentagrames al sol del llit, l’emoció infantil de si el barranc baixarà ple rere els llistons, el test d’alfàbrega guardiana dels mosquits, l’aspresa del cordill que rasca les mans de nena.

Darrere de quin lledoner acabarà aquest divendres que ara m’espia els racons de la memòria?

Si piar és, potser, l’única manera de posar-se de peus a la galleda
i de posar la pota fins al fons conscientment...
el vi és fruit de l’error?

Hi ha coralls de secà que s’escampen a les fosques. Hi ha formes vegetals que broten del no-res sobre les roques.
Sembla que vulguin dir-me que no hi ha res que no es pugui aconseguir, si fins i tot les pedres de la mina han après
a florir.

Els pensaments atrapats a cada gram de plom deuen formar una estranya molècula. Els somnis compartits a cada glop de vi deuen passar als maldecaps de les gotes de suor que es fonen amb la galena en aquesta estructura d’àtoms de forma inconcreta que aferma el plom.

Raïm: 50 % urgellenca, 40 % pallaresa, 10 % indeterminat.
Criança: 20 anys en bótes d’ametller, 5 anys en bótes modernistes i 6 mesos en bótes d’eucaliptus portuguès.
Característiques organolèptiques
A la vista: petita i castanya, clara i transparent.
Al nas: alegre, sense estridències, recorda ametlles i altres fruits secs.
A la boca: suau i sedosa, gust durador i marcadament persistent al paladar.
Menjars que acompanya: formatges i amanides. (El marisc i el pernil només d’amagat.)

Diràs els mots justos a l’hora exacta, quan l’ombra negra de la figuera sigui encara allargada. Al moment just, un feix de llum mostrarà l’angle cert d’entrada a la comarca. Diràs llavors, talment un «obre’t sèsam», els mots exactes a l’hora justa.
Només podràs esperar amb la paciència de les vinyes el veredicte de la terra,
que o bé t’escup
o bé t’atrapa.

Em frego els quinze graus per tot el cos i en faig cuirassa.

Qui vol sabó, quan pot dutxar-se amb vi?

Tinc el fetge del color de la llicorella, una filera d’avellanes a la columna vertebral, la boca serrada com la fulla de la carinyena, un lledó madur a cada pupil·la, el coll del bou. Parlo polifenols, ballo muntanyes escapçades, penso plom. Cantocorbs, espantofrares, matobous i després bonreposo.

Els límits del paisatge se m’escolen pels dics del cos.

Torrar el pa em sembla cada cop més un acte de gràcia extrema. Ja no diguem tallar per la meitat les tomates, omplir una plata de formatge i destapar una ampolla de vi mentre puja el primer cafè del dia. Això ja, més que gràcia, és glòria.

Mentre l’artesà dormia algú ha vestit les escultures robustes amb un ganxet efímer de gotes minúscules. A cada cop d’aire, la teranyina vibra, el mecanisme s’activa, el ferro no pot res
contra l’aranya altiva.

Plou sobre mi, sobre ell, amb gust de vi.

Maria-Mercè Marçal

Més que l’aigua, el record de l’aigua. És permès d’ofegar-se en la set de la riba sense riu, de les fonts que ja no ragen. Via lliure per nedar en la idea del corrent, per aferrar-se a l’esperança que el pantà trenqui aigües. Espero interrogant els núvols i intento treure l’aigua clara del lleu crepitar de la terra clivellada.

No porta davantal ni ganivet, però viu a base de traginar carn i vessar sang.

Una cullerada sopera de mel
Deu mil·lilitres de vinagre de Mòdena
Trenta mil·lilitres d’oli d’oliva
Una culleradeta de mostassa
Sal
Pebre negre
 
Sabeu les amanides de tardor? Aquelles amb figues, codonyat i magrana? Aquelles amb vinagreta de mel, que les llamineres adorem perquè freguen el límit de l’excés de dolçor? Sabeu les amanides ataronjades, vermelles i liloses, molles de daurat diabètic?
Me’n somio una.