Toni Sala

Bé, Manel, tu que ets escriptor ja saps que és difícil i inútil l’intent de definir una persona. Com que m’has tocat tu, tinc la sort de sentir-me comprès i deslliurat d’afalacs fàcils, artificis solidaris i retòrica.

Vaig venir al Priorat havent llegit la teva novel·la, i després he rebut el teu recull de contes, on he trobat afinitats literàries i generacionals. Va agradar-me conèixer-te. Amb tu, s’hi pot parlar. Hi ha intel·ligència i el punt d’eixelabrament —encara tancat i educat, per falta de confiança— que permet l’aproximació. No ets una persona que es faci estranya: gran què. Tens gustos cinematogràfics una mica exquisits pel meu gust, però, en literatura, som de la mateixa corda.

A l’acte de comiat, vaig quedar admirat com dominaves l’oratòria. Ja als llibres m’has semblat d’una llengua dura i segura. Després de les converses que vam tenir sobre el món literari català i les nostres pròpies vicissituds, només se m’acut desitjar-te tota la sort del món. Endavant. Molta fe.

Tendim a lligar la fe amb la profunditat, com si només poguéssim trobar-la en regions abismals i fosques. Per això Montserrat Domingo em deixa admirat i amb un vaivé emocional entre l’amor i la desconfiança: com una paret lluminosa. Perquè a l’hora de la veritat la fe ha de mantenir-se prima i fràgil perquè no es torni fanatisme. El reconeixement de la simplicitat, el franciscanisme i l’expressió loquaç de l’ermitana són tres parets d’una casa fonamentada en l’hospitalitat del seu ofici: a l’altra paret hi ha la porta de la seva mateixa presència.

Ens va repartir ungüents i punts de llibre fets amb flors i fulles. Montserrat —la muntanya sagrada— les havia recollides del Montsant.

Molt de tant en tant, és veritat que pot tenir irrupcions volcàniques. Però la terra és immensament reposada, tranquil·la i previsible. Cosme Guinau no va ser, com diuen, «un dels primers a fer horticultura ecològica al Priorat». Potser va ser un dels últims. Duia a sobre l’herència d’una corrua de pagesos des dels començaments dels temps: el tracte i la fusió amb la terra. Que aquesta cadena tingués el parèntesi d’uns anys durant els quals va treballar en una empresa ramadera encara va servir-li pel distanciament necessari per, després, implicar-s’hi fins al fons.

La fixació de Cosme Guinau amb l’aigua hi ha de tenir molt a veure. Aigua, terra, aire i foc, la calma de l’essència, de la persona que no ha d’aixecar la veu perquè ja ella mateixa és veu serena, antiga. No cal dir gaire —què hi ha de nou, al món; què hi ha, que no sapiguem per genètica?—, només ensenyar. Som aigua de la mateixa bassa.

Jo he vist a en Miquel Lligadas el neguit de l’artista per trobar la transcendència. Això l’ha fet tornar al Priorat. Ens va portar al seu taller, ens va ensenyar les escultures que troba a la naturalesa. Esculpeix el paisatge. Ens va ensenyar el seu taller, en una barraca pagesa entre els camps, al peu de la serra de Llaberia.

Ens va portar a les gorges.

Ens va portar a casa seva, la casa pairal recuperada al cap de cent anys d’haver estat venuda, i ens va explicar una història de fantasmes, una tragèdia dels besavis, una filla embarassada, un mort... «Bienvenidos, cent anys després», va dir als esperits. Fill de poetessa, la mare sabia que el seu fill acabaria tornant a anar a viure a Capçanes. «Jo no he triat. La casa. La casa m’ha triat a mi.» La casa, cal Tomató. Repetia, paraula per paraula, frases de l’ermitana.

No és gens corrent que una persona m’entri així de bé. Perquè això passi, ha de ser soterrat. Jo m’hi entendria perquè té una pell rude i falsament distant. Maneres de caminar amb l’esquena dreta, i de callar. Modals digníssims. La generositat té un preu, l’entusiasme seriós és perillós, el respecte demana valentia.

Carme Simó té les virtuts millors de la persona de poble i viscuda —les virtuts del ciutadà em costen més de veure, també els defectes. És destil·lada. Quan la vaig veure tan elegant a l’acte de comiat, vaig pensar que la voldria tenir per familiar, perquè podria compartir-hi molt de temps sense que ens féssim nosa l’un a l’altra. Seria un familiar amb qui tindria, a més, una amistat.

Hi havia uns túnels per sota terra, entre nosaltres, però això no es diu. Només que, francament, no puc demanar més d’una persona.

El privilegi de ser pocs a repartir, tanta terra per cap.

El que queda del raïm quan s’ha buidat de most. En surt l’orujo i la grapa.

Les millors són monocarrils que et condueixen per paisatgets d’alzina, pins baixos o vinya.

El Montsant medieval de la Catalunya Nova ja és una muntanya plena d’eremites que viuen retirats a les balmes de les roques.
A la punta oest de la muntanya, a Cornudella de Montsant, el dia abans de marxar, penso que m’han cridat per batallar amb el paisatge. Tot just ara ho he vist. Per això ens pagaran. El primer dia ens van dur a la Figuera, a menjar crestes de patata i patata de festa major, i ens van donar a beure el vi Èlia, d’aquells ceps, combustible.
Una comarca despoblada. Un presidi laberíntic de turons encapsulats entre muntanyes. És la proveta ideal. Deixem-hi anar quatre escriptors. Corren com rates cap a les raconades i els caus, busquen què hi poden rosegar, desorientats.
Per sort, d’escriptors n’hi ha ben pocs. Molt serà que amb quatre convidats cada dos anys se n’encerti algun, i només són tres dies. Més val així. És un consell. Un escriptor, un pintor, en una terra encara neta com aquesta, podria ser la bomba atòmica —i no sé què dir que és millor: probablement en el fons més val un escriptor que hi hagi nascut.
L’avi de Joan Miró era un ferrer de Cornudella de Montsant. Quan Miró era petit, el nen venia de Barcelona amb els pares a passar els estius aquí. A deu anys, va fer un dibuix de Sant Joan Petit del Codolar, i un altre del camí que du a l’ermita, i un altre del mateix Sant Joan del Codolar, amb xiprers de cera verda.
Era el 1906. Un any abans, Josep Carner havia pujat també a Sant Joan. Tenim el rastre d’una carta en ortografia prefabriana, datada el nou de març de l’any cinc, amarada del seu cristianisme, subratllada i tot:
«Per consolarte una mica te vuy contar una cosa admirable. A la Ermita de Sant Joan Baptista, del Montsant, hi ha ermitans molt vellets. La dona encara va tota llesta, però l’home rodà per una escala no fa gayre i està tot endolorit y inmovilisat. Se passa les hores al sol, assegut en una cadireta. En Pascual li dugué un cigarret, i el vell fumava, però el cigarret se li ajeya cap a un costat de la boca. —Què us fa mal? Li preguntava l’Iu.
―Tot el cos.
―Pobre home, bé passeu prou pena!
―Oh, feya el jayo, val més que un pagui per tots!
Quines paraules tan santes! Aquell home ens veya a nosaltres tan joves i alegres, y pagava els seus deutes, i els nostres!»
Les ermites literàries catalanes. De Ramon Llull a Víctor Català, que va aixecar l’ermita central de la nostra literatura a Santa Caterina del Montgrí. Solitud estava sortint per entregues aquell mateix 1905 a la revista Joventut.
Són literàries. Les ermites estan posades als llocs resguardats del paisatge, allà que no arriben els homes, als llocs deserts, al territori despoblat dels escriptors. D’aquí ve la paraula, d’erm, desert, eremita.
Dos anys després de visitar-la, Carner va publicar, al seu Segon llibre de sonets, «L’ermita de Sant Joan del Codolar» —poema, però, que va desestimar després per «Poesia». Carner va honorar aquestes terres amb tres poemes. Carner era massa gran per no poder o no saber-se contenir. Un d’aquests poemes és el que hi ha a Siurana, conegudíssim i transcrit en un monument. Un altre és aquest, pintat en una gran majòlica a la paret de l’ermita:
 
Oh la serra esgrogueïda
amb penyals d’un blau cansat!
Fins la vida és condormida
de tant temps de soledat.
 
Per qui ets blanca, oh blanca ermita,
en la terra sens perfum?
Al davant de tu gravita
un silenci ple de llum.
 
Quina gran quietud salvatge!
En l’arranc de llur brancatge
Se’t ressequen els xiprers.
 
El rocam de la drecera
un romeu ben sant espera
que amb les plantes l’ensagnés.
 
Per qui ets blanca, oh blanca ermita... Llegit el sonet, el més prudent seria aturar l’ordinador i retirar-se a meditar. Aquestes erres trituren qualsevol resposta, com per avalar l’advertència dels últims versos: per poder contrariar aquest «silenci ple de llum», que és la màxima consecució de la literatura, per dir res més a aquest rocam, hauràs de deixar-hi la pell.
També la visió amb què jo em trobo, al peu dels cingles de Sant Joan, és la d’una rastellera de dents. La boca badada i àvida d’existència. Sóc a la mandíbula inferior, a la geniva de les dents de sota, al peu dels vint-i-un quilòmetres de dents que un dia es tancaran contra les dents de sobre el cel que ara no es veuen. Les moles arrelades i pelades són queixals vells, ullals, premolars, incisives. Són rastelleres de dents. Els ossos a la vista: la calavera tant somriu com mostra el seu dolor infernal. Ho estic veient. El sarcasme de l’os sense carn. La crueltat. La vida adulta. Els buits deixats per dents de llet caigudes. N’hi van creixent de noves, amb els segles. Les dents netes, les dents groguenques, les de vellut i les corcades, les dents regulars, les dents mogudes, dents de fonament profund i dents que ballen ―no fa gaire, va rodar una roca, ens explica l’ermitana, de nit, que semblava que tronés, des d’allà dalt; escampo la vista: l’ermita ha estat bombardejada, encara sense èxit; s’ha catapultat roques enormes al voltant seu que l’han fregada rodant, ara ho veig, l’ermita està posada al mig del pas d’una gran tartera, l’ermita és un afront a la muntanya, un campament base a la nit perpètua, amb flames tremoloses de xiprers, també desafiants; la muntanya es defensa amb escuts de pedra i contesta quan pot amb el terrabastall de grans roques baixant pel barranc de Sant Joan, un desguàs del Montsant, pedres grans com unes altres ermites rodant cap al poble de Cornudella, també espantades per l’arribada de les dents de sobre. I l’ermita fent de caserna del fronterer.
Veig dents noves i gastades, segons l’edat, veig boques completes i boques desdentegades, i allà on hi havia una dent ara hi ha un buit carabassa, però també veig ullals que emergeixen... El Priorat a punt de mossegar el país. La dentadura mira cap a Barcelona, i entre aquesta boca petita per un costat i la grandiosa mandíbula del Pirineu baixant de dalt, sento altre cop la terra afamada, pendent de recuperar la seva carn.
Obro els llavis amb somriure i dolor, i tinc a la boca un mirall.
Quatre lletres repetint-ne quatre. Montsant. La muntanya de la ema i la serp de la essa, les dues creus coronant i tancant.
Al peu del Montsant, el Priorat es clarifica. És un país descarnat. La carn de la terra es desfà i se separa, se li veuen els ossos, els costellams de paret seca dels bancals, els queixals molars de les muntanyes, els discos cervicals de les antigues pedres de molí que ara fan de taula.

L’ermitana ens ha ensenyat uns aurons vermells, i sendes de porc senglar. Tant com ells, l’ermitana és del Montsant, i pagesa del cel.

Ens convida a entrar al seu ermitatge. Entre els llibres, els lieds de Schubert. A la ràdio, Catalunya Música. De petita jugava amb les plantes, a encertar-ne l’olor. Ara pinta la flora del Montsant i l’estudia. Fa punts de llibre senzills i delicats, amb plantes enganxades i pintades.

―Més que ermitana, m’agrada dir-me anacoreta, que tant és masculí com femení.

Era filla de la Caritat, monja d’Olesa de Montserrat fins que va tenir l’accident. Feia autoestop i un camió va envestir-la. Va passar tretze dies en estat de commoció. Va ser la seva primera experiència de solitud. Ingressada, va decidir marxar. Mossèn Lluís sabia els llocs on podia encauar-se. Van visitar ermites, Arenys, Fígols, Ripoll... Hi havia ermites per triar. Va veure Queralt. Però Montsant era el lloc de més tradició. Va començar una vida nova. Va venir a renéixer a la serra del Montsant.

Tenia trenta-quatre anys. S’enterrava en vida per poder ressuscitar. Vivia el que havia de viure. Va trigar un any sencer a ser conseqüent amb la solitud i la preguera. Els primers anys va viure’ls del tot sola.

―De fer d’ermità se n’aprèn, aprens quan s’ha de pregar, quan s’ha d’estar per la gent. Aprens que t’has de fer el menjar, que no t’has de fer un entrepà. Aprens que tot és temps de Déu, vas aprenent que els horaris no són el més important...

―Aprens a orientar-te en aquest erm que és el temps. I que el que importa són les persones. I que, encara que s’ha de vigilar els que vénen per curiositat, s’ha d’escoltar tothom.

―Intento jo l’Evangeli. Vénen mandales budistes, vénen musulmans. He après que no s’ha de jutjar. Ara puja molta gent. S’ha de respectar la intimitat de les persones. M’expliquen coses i jo les escolto. Moltes vegades no entenc res. Però escolto. Parla, explica i se’n va. No em cal lligar caps.

―En els moments d’abisme, necessitem una persona. Qui sigui és igual, què hi entengui, tant és: però que hi hagi algú. Tots som finestres a la transcendència―. M’apunto el seu telèfon.

De tant en tant, les nits càlides d’estiu, puja a dormir a dalt del Montsant. Va cap a la setantena d’anys. Quina solitud més envejable. Veient-la en moviment, de lluny, n’hi faries trenta.

Marges.

Des del Molar, la serp arriba a la Figuera, a dalt de tot del turó, amb els repetidors, al trencaclosques del barret piramidal de cases.

La vinya esparracada s’arrossega de set. Pobres ermitans de la Figuera. Garnatxa peluda, grisa, roja, fina... Carroll, gatoll, escarrollar, espampolar, esbrotimar...

Dos-cents cinquanta habitants, vint-i-quatre cellers.

5. Molt de tant en tant, és veritat que pot tenir irrupcions volcàniques. Però la terra és immensament reposada, tranquil·la i previsible. Cosme Guinau no va ser, com diuen, «un dels primers a fer horticultura ecològica al Priorat». Potser va ser un dels últims. Duia a sobre l’herència d’una corrua de pagesos des dels començaments dels temps: el tracte i la fusió amb la terra. Que aquesta cadena tingués el parèntesi d’uns anys durant els quals va treballar en una empresa ramadera encara va servir-li pel distanciament necessari per, després, implicar-s’hi fins al fons.

La fixació de Cosme Guinau amb l’aigua hi ha de tenir molt a veure. Aigua, terra, aire i foc, la calma de l’essència, de la persona que no ha d’aixecar la veu perquè ja ella mateixa és veu serena, antiga. No cal dir gaire —què hi ha de nou, al món; què hi ha, que no sapiguem per genètica?—, només ensenyar. Som aigua de la mateixa bassa.

Bocamoll que esbomba a tot el món que en aquesta comarca hi ha bon vi. Els vells del poble s’asseuen a admirar com les bústies se saturen de comandes en idiomes que ningú no sap entendre.

La cúpula de Santa Maria. La Florència del Priorat.

Infinites valls, cercles concèntrics, cercles concèntrics, meduses de terra, escalinates d’onada, embarassos... Marges de licorella abandonats, rostos salvatges. Encara se’n recuperen, amb vinya nova, sobretot a la part de Scala Dei, però aquí el coster és més propi. Els bancals són més de la part del Montsant. El Priorat és licorella, pissarra, costers pedregosos, més concentrats, més petits. El Montsant és d’argila, de terra més fèrtil, carinyena i garnatxa.

La carretera també penja com un bancal. Passa entre terra serrada, per dintre les feixes. Als bancals abandonats, de seguida s’hi fan pins. On no entra el tractor, entren els pins i les alzines. Les oliveres conviuen amb els pins. Un espadat també és com un bancal, despullat i dret.

Fins que de cop, passat un revolt, la plana perfecta plantada de vinya i estesa com un tapís, els ceps en filera, companys l’un de l’altre, amics ajupits, agafats amb el braç passat sobre l’esquena, exèrcits d’homes baixos, vinyes ratllades pels marges com ventres d’abella, i randes, brodats, planta nova.

Joan Manuel Serrat va comprar una vinya a tocar de la de Lluís Llach. Ara està abandonada, en un estat vergonyós.

Entre el Molar i Bellmunt, està corcat de mines: la mina Lussa, al mas de la Nadala, al barranc de les Calderetes, a Purroig... I més avall, a la serra de Badaceli i a Falset, també n’hi ha. Els fenicis van escampar el plom d’aquestes terres per la Mediterrània. Els romans van fer-se’n les canonades.

El raïm és aeri. El cep i el vinyater són terrenals. La galena, subterrània.

Al cim de tot, campanes. Al fons de tot, cellers de plom. Raïms de galena a sota terra, raïms penjats com ploms dels ceps. Ceps arrapats al mineral. Al sostre dels passadissos de les mines, barbes de puntes d’arrel que gotegen.

La mina Eugènia va ser la reina de les mines dels voltants. Catorze quilòmetres de galeries, vint plantes subterrànies, sis-cents vint metres de profunditat ―com si la galena s’enfonsés per la densitat del plom. La mina va rendir fins l’any 1972. Una foneria pròpia fabricava els lingots de plom. Les cases de la colònia obrera van construir-se en forma de bancals. Hi vivien miners com els dels llibres de Jesús Moncada.

A la segona meitat del vint, el plàstic es va menjar el plom. Ara han convertit la mina Eugènia en un museu amb audiovisual, reconstrucció i botiga. Està bé perquè és molt clar, però sobretot per l’experiència de baixar a la primera planta de la mina ―les altres estan inundades, hauria de fer-les un bus amb les sabates i el cinturó de plom. El plaer sensual de baixar a la mina és semblant al que tenim en capbussar-nos a l’aigua, enterrar-nos en sorra a la platja, o, al bosc, passar amb màniga i pantalons curts entre una densitat de bruc florit. És el plaer sensual del pagès immergit a la vinya, nedant entre licorella seca, fent braça entre els pàmpols. És un plaer de cuc de terra, de ser admesos als budells del Priorat. Contra el que ens esperaríem, el cos s’hi expansiona.

Sortint de la mina, lo Sarraí és ple de miradors. Miradors per mirar enfora. Terreny de muntanyetes i turons, revers dels forats a la mina, pols talc i embarassos.

Les muntanyes escapçades són castells inexpugnables.

Escala Dei. Les catedrals de la cooperativa. La ruta de l’oli. La ruta del vi. La ruta dels cellers. La ruta del Rally. La ruta de les rutes.

A l’estiu, amb la calor, el turisme se’n va al Delta.

La part llenyosa del raïm, la fusta que l’uneix amb el cep. Es fa servir d’adob.

L’ombra de la Figuera controla la vall del Priorat. El Guixar exposa el Montsant sencer, amb la pista de circ de la comarca a sota. Punta del Guixar i coll de Solans: per sobrenom turístic, el balcó del Priorat.
Des d’aquí es baixa al Molar per la cinglera calcària, damunt roca, sobre la cresta de l’onada del mantell. S’han desinflat els turons de la vall per inflar-la. Caminem sobre aigua seca i a un pas del precipici. Tenim a una banda la carretera que va al Molar. A l’altra, a sota nostre, el riu Montsant, que va a afluir al Siurana ―s’enforquen.
Caminem per sobre el braç. La panxa del Priorat és sota nostre. Les dues Vilelles, l’Alta i la Baixa, i el Lloar. El Lloar és el melic de la vall. Diuen, per aquí, que és el mig del món, tal com el Priorat és el centre de les comarques tarragonines. El melic és aquesta pedra conservada al Lloar, amb el forat que hi va deixar nostro Senyor quan va clavar-hi el compàs. D’aquella punxada va desinflar-se el Priorat, i el compàs va dibuixar les corbes de nivell dels bancals, i aquesta mateixa cinglera.
Si fas el de tarda, camines sobre l’ombra que parteix la vall. Tot és petit.
Al sud s’aplana cap a l’Ebre, des del Molar.

Abans molien les olives, i ara fan de taula pels sitrells i els plats, vora l’ermita de la Mare de Déu de la Foia.

De tant d’ajupir-se a terra, el pagès carrega a l’esquena el cel. Ara que s’ha jubilat, l’home té un pluviòmetre i s’apunta cada dia les dades en una llibreta, i fa estadístiques.
—El catorze de maig va fer l’últim ruixat. Catorze litros i mig ―diu. ―Avui fa, dia per dia, cinc mesos que no plou. Avui és catorze d’octubre. Des del maig, ara un litro, ara un litro coma dos, màxim... Dues hores i ja estava eixut. Pels arbres és dur. Encara sort que l’estiu no ha sigut calorós.
La terra està seca i encartonada. Les avellanes les culls ja torrades.
―Ara just fa disset anys de les pluges del noranta quatre! ―diu una dona. ―Per poc que no s’enduen Porrera!
Les olives surten escarransides. No es podrà ni fer oli. Aquests ametllers s’han perdut de fa poc, estan prims com antenes. A terra hi ha cendra de la rama cremada. Tanta pols que no pots deixar la finestra oberta.
―Fa una calor, aquest any, pel mes que som, que haurem de menjar gelat de castanya.
Una veu, lluny:
―Aquest matí ha plogut a Reus!
I pel riu només baixa aigua a l’hivern. Si mai sobra aigua, se la queda el pantà.

Ni un per mostra, a tota la comarca.

Després d’implantar varietats foranes com el cabernet sauvignon, ara es busquen varietats d’aquí, recuperar varietats.

És el nom que aquí donen als molins eòlics de la Terra Alta. Es veuen de lluny. Els seus llums intermitents destrossen el cel nocturn.

La Nova York del Priorat, segons Josep Maria Espinàs.

Amb un bon passadís i el cep més alt és més fàcil de veremar. És més assoleiat, més ventilat. Dels cent vuitanta cellers de la comarca, dos terços són DO Priorat i els altres, DO Montsant. La vinya surt molt millor que l’avellana i l’ametlla, que són ruïnoses. Collir l’ametlla a setanta cèntims el quilo no paga la pena.
―He treballat molt ―diu, escrit amb un verd lluminiscent, renovat cada any. ―M’estimo aquesta terra com si fos un fill.
Vinyes sense bancals en costers perpendiculars. Cel blanquinós. Tot s’oxigena. Poblets encimbellats de secà. De lluny els pàmpols són semitransparents.
El Montsant blaveja com una illa. Ja podem anar plantant. La terra emergeix i corona.