Gemma Sales Amill

Lleidatana, de la collita de 1973. En els dies prioratins, amb la Núria —com amb els altres escriptors—, vàrem compartir sostre, paisatges, àpats, també rialles i poc més. No vam tenir temps d’aprofundir en la nostra coneixença. Però, seguint amb el tòpic a l’entorn de les escriptores, puc assegurar que la Núria no portava barrets extraordinaris, ni tampoc no viatjava amb un coixí. En canvi, sí que puc dir, perquè em vàrem parlar, que fa traduccions de l’alemany i escriu, escriu molt, perquè li agrada. Vaig cercar el seu web i així vaig saber que ha estudiat Filologia Catalana i Llengua Alemanya. La seva obra ha estat premiada i seleccionada en diversos certàmens i ha estat traduïda al castellà, francès, anglès, italià, alemany i polonès. Te la mires i ho sents, aquesta dona jove, té una estreta relació amb la literatura. Es fa palès en el seu esguard observador i en el gest, decidit, de la seva boca. No li manca ni la voluntat ni la constància. Són els trets diferencials que hi ha entre un escriptor d’ofici, del que només escriu per afecció. Núvols baixos (2009) és la seva darrera novel·la.

La sensibilitat pel color i l’ordre. La simfonia de la pedra ben posada.

La voluntat de no trair els avantpassats, de tractar la terra i els seus fruits com a part d’un mateix.

L’entusiasme conduït per una joventut plena d’experiència. La força de tot plegat.

La saviesa dels anys viscuts i l’elegància del tracte amb el ferro.

El camí de l’estació de Tarragona fins al Molar ens ha ofert més d’una sorpresa. Primer, pel dia tan assolellat que feia i, després, pel paisatge. La carretera ens havia portat per una plana amable on, cap a l’oest, s’albiraven elevacions en el terreny i, poc després, una serralada. Més tard, la via serpentejava per revolts, cada cop més tancats. Així anàvem fent camí entre muntanyes i la visió que teníem des d’allà baix no mostrava camps ni poblacions. Per anar a les viles, calia deixar la ruta, com vàrem fer per arribar al Molar. Per això, quan vàrem dirigir-nos cap a la Figuera, el poble on dinaríem, el paisatge es va mostrar més obert i vàrem veure com la carretera transcorria per entre camps, i només cap al final de la ruta el cotxe va vorejar de nou una muntanyeta. De lluny, la graciosa silueta del campanar de la Figuera, semblava una lloca que acollia al seu entorn les cases que conformen la vila.

Però la sorpresa major va venir en arribar al Mirador del Coll del Solans.

A l’indret, situat a la vora del precipici, em vaig adonar de les meves limitacions. Si hagués estat ocell —vaig pensar—, un ocell com ara el falcó o l’àguila, m’hauria pogut llençar des d’allà, amb les ales esteses. I si els corrents m’ho haguessin permès, hauria planejat observant amb gust el magnífic panorama. I, volant, hauria format part del paisatge que enlluernava.

Com un gran amfiteatre, les serres de Llaberia, el Montsant i la Llena fan la rotllana i, al fons, es veuen els poblets de la Vilella Alta, la Vilella Baixa, Gratallops... Un gran tapís de verds matisats amb un sòl molt accidentat que propicia el conreu de vinyes, d’oliveres, d’avellaners, d’ametllers i d’algun cereal. L’àguila que seria volaria després fins a Siurana i aniria a veure el punt on la llegenda diu que va saltar l’Abdel Assia, la dona morisca, i el seu cavall. El lloc encara conserva el nom d’aquella gesta infortunada, el Salt de la reina Mora. Allà estant, podria veure amb els meus propis ulls d’ocell la marca de la peülla que va deixar l’animal en prendre embranzida abans de caure en el buit.

Abandonant la idea impossible d’esdevenir au, vaig pensar com seria llençar-se en parapent des del Coll del Solans per sobrevolar pausadament la immensa i desigual plana. Passaria per damunt dels alzinars, dels pins i dels roures... Quin passeig! Però com que tampoc tinc possibilitat de fer aquesta mena d’esport, em vaig conformar a gaudir i admirar, palplantat, la panoràmica, que no és poc.

Així doncs, si un és tan sols un simple humà i vol tenir una primera impressió del Priorat i el Montsant —segons com les fronteres entre les dues denominacions d’origen són difuses—, us recomanaria d’anar fins al poblet de la Figuera, deixar el vehicle i agafar el camí que passa per davant del cementiri, en direcció al mirador. Un cop allà, s’abasta aquesta vista colpidora.

És un bon començament per entrar en contacte amb les terres prioratines. Quan es va per la carretera, hom no imagina que el paisatge li oferirà tanta bellesa i grandiositat.

La vista és esplèndida i si s’hi pot anar en companyia d’algun vilatà coneixedor del terreny, com estem fent nosaltres, encara millor, perquè llavors és com entrar en una casa per la porta gran, amb els amfitrions que et mostren, amablement i amb detall, tota la finca. Per un mateix, arribar a penetrar en els plecs del territori i la seva gent seria feina que demanaria paciència i un cert temps.

Més tard, mentre érem a les caves Ficaria, d’en Jaume Roca, em venia al cap  aquell verset que deia la meva àvia: «el bon vi del Priorat, aquest sí que m’ha agradat». No recordo bé si el fragment era del conte del rei que tenia el nas vermell que, bevent de bóta en bóta, no en deixava ni una gota... Segons la meva àvia, al rei li deien Pitof IV.

A la seva habitació de la casa rural, l’Adela, posava en ordre les teles.

Les que tenien encara la pintura tendra les va deixar a part i les altres les va agrupar per temes: oliveres, camps de vinyes, primers plans de fulles, vistes de la plana, murs de pedra, restes del castell...

Es va mirar les que havia posat de cara.

Una vista general del poble de la Figuera amb un cel blau que pareixia que s’hagués inventat. Uns pàmpols que semblaven d’aram, unes oliveres a les quals havia sabut captar la gràcia del laberint de les seves branques, uns carrassos de raïm que ja eren panses morades... Però del que estava més satisfeta era del fragment del marge de pedra que havia pintat. Ho veia, si no posava escrit al costat que era un mur, els que anessin a veure l’exposició es pensarien que era una paret decorativa; quan aquell reguitzell de pedres de colors harmoniosos i tan ben posades era el que era, res més... Bé, tant és! Els que van a treure el nas a una exposició es poden fixar en mil coses que no tenen res a veure amb el que el pintor ha volgut fer. I no es pot lluitar contra les percepcions alienes, cadascú veu les coses com les veu...

Cal que ventili la cambra —va dir-se mentre obria les finestres. Les olors de la pintura a l’oli i de l’aiguarràs ja les tenia incorporades, però sabia que no podia respirar aquelles flaires sense fer córrer l’aire. I també per l’Enric, l’Enric Palomar, el seu amic músic, que no faltava tant perquè arribés.

Asseguda al llit, va estirar el braç per agafar el seu bloc de dibuix i va repassar les notes que havia escrit. Era una mica caòtic, el quadern, amb dibuixos petits i d’altres de més grans al costat de pintures només esbossades i comentaris, i també d’escrits personals. L’Adela va passar els fulls enrere. El vint-i-tres d’agost havia anotat: «Per fi em sento lliure de l’Armand. Venir al Priorat, que no conec, m’anirà bé. Deixar aparcada la relació amb ell i no portar l’ordinador, encara més. Sí, li he dit que quan acabés la feina el trucaria i parlaríem del futur, però... Del futur, de qui? Quan vegi l’Enric li haig d’explicar el darrer embolic en què em va ficar l’Armand. Se’n farà creus! Sort dels amics que m’escolten els mals d’amors!»

Va fer una altra llambregada a totes les pintures. Pel volum d’obres s’adonava de la feina feta, i n’era molta. I això sense comptabilitzar els apunts del bloc, algun dels quals aprofitaria per l’exposició que tenia pendent de fer abans que s’acabés l’any.

Pintant, li havien passat les setmanes sense ni adonar-se’n.

Va prendre la llibreta del llit. La va obrir altre cop. Quines coses! Era el quadern d’una o d’un dels escriptors que havien estat passejant pel Priorat. N’estava segura. Però, qui n’era el propietari? No hi havia cap nom que informés sobre aquesta qüestió.

Va extreure un tríptic de dins del quadern. Era el fulletó on es parlava d’aquella primera trobada literària. Es va mirar novament les fotos que hi havia a la portada. Unes fotografies, petites, duplicades, que tampoc no deien res. A la part de dins del tríptic hi havia els noms i les dates dels escriptors. També hi havia els noms, però no les dates, dels que els havien d’acompanyar els quatre dies. Adalils, els deien. Tots aquests textos no eren cap ajuda per saber qui era qui, perquè no anaven associats a cap imatge.

Justament per desvetllar el misteri i també tallar la rutina, l’Adela havia anat, feia poc més d’una setmana, fins a Capçanes, el dia de la cloenda dels actes amb els escriptors. Volia veure’ls la cara, ja que, mentre voltava pintant, s’havia creuat amb ells un parell o tres de vegades —les fotos del fulletó li havien donat la pista per saber que eren aquella colla—, però sempre els havia vist d’amagat, fins i tot els havia fotografiat i n’havia fet algun apunt ràpid. Així que ja era hora que els veiés de cara. I segur que la confusió de bossa havia passat després de la taula rodona, quan havien posat les cadires de la sala d’actes arrambades a la paret i molta gent hi havia deixat les jaquetes i les bosses i motxilles, com havia fet ella mateixa, per poder escoltar el concert i prendre el vermut més lliurement. Devia haver estat llavors que, qui fos, va deixar la llibreta a la seva motxilla, per equivocació. I ella no se n’havia adonat fins al vespre.

Va estendre el tríptic per repassar-lo del dret i del revés. Hi havia els patrocinadors i el nom de l’entitat que havia organitzat els actes, però cap telèfon on poder trucar i dir: «Ep, a un dels vostres convidats li manca el quadern amb els seus apunts, on us el deixo?»

Havia decidit donar-lo a l’Enric. D’aquí a una hora soparien junts, segur que ell, que feia tant que anava a fer estades a la Vilella Alta, coneixeria algú o altre. O l’Enric o la seva dona, la Montse, tornarien la llibreta al seu amo.

No ho volia fer —a ella no li hauria agradat que remenessin el seu bloc— però la curiositat és mala consellera i l’hora baldera que tenia per davant, també. Així que va obrir la llibreta i aquest cop no es va poder estar de llegir els textos.

Al peu del castell de la Miloquera hi ha un casalot que en un futur proper s’ha de restaurar i transformar en centre cívic o en alguna altra entitat similar. A tocar, hi tenen unes parcel·les on viuen tortugues mediterrànies de diferents edats. De fet, l’àrea és un centre de reproducció d’aquesta espècie animal.

El que em va impressionar fou la casa. No per fora, ja que és un edifici sense cap peculiaritat, de dues plantes amb celler, sinó per dins. Quan vàrem traspassar el llindar, la llum que entrava per les finestres, que estaven obertes, matisava el color groguenc de les parets. El terra, ple encara d’objectes, papers, restes de pintura i alguna peça trencada de guix... Tot semblava indicar que no feia tant que havien marxat els artistes i que només serien fora per un temps, ja que, més tard, vindrien per posar en ordre el caos que havien deixat. Em va venir una imatge. Era com si penetrés dins l’estança de la meva pròpia consciència. Què hi trobaria, allà, si hi pogués passejar físicament? Segurament, molts elements dels que hi havia per les habitacions d’aquella llar: restes dels temps passats fent verdet, sentiments antics lligats a bocins d’objectes fútils, llàgrimes ficades dins de pots esquerdats, rialles fent garlanda amb les teranyines, ressons de moltes converses, amors i desamors enganxats a un mirall escrostonat...

En entrar dins l’habitacle, em va semblar trencar el silenci i l’atmosfera molt temps segellats. Era com esquinçar la calma a través de petjades. Feia angúnia aixecar la veu, com si els que hi havien viscut haguessin de tornar d’un moment a l’altre de l’exterior i ens poguessin enxampar tafanejant-los la casa. Tenia la impressió d’estar immiscint-me en la privacitat d’aquella gent. O, encara millor, en l’ànima que havien deixat entre les escletxes, en algun seient, en els esglaons de l’escala o ficada entre les bigues de fusta. Les estances, amb tantes empremtes de la vida passada, se’ns mostraven diàfanes. Podíem percebre els rastres de les vetllades, les xerrades a mitja veu, les confidències entre els dos amants, les jornades de feina creativa, les desavinences i els retrobaments, el dia a dia escolant-se entre les tasses i les forquilles... Vèiem les sales plenes de detalls quotidians, les cendres a les llars de foc, gots deixats en un costat de la taula, la cuina amb algun estri posat de qualsevol manera... A les parets, dibuixos i frases transcendents. Però la deixadesa i la brutícia acumulades ens deien que no hi havia passat ningú en molt de temps i que els escultors, ell i ella, ja no tornarien. Mai més.

Tot plegat, em va fer estremir.

Les obres dels dos artistes, en Marçà Giner i la Lula Pérez, les vàrem veure en el Museu de Marçà, per on ens va guiar sàviament, en Pere Rofes.

Rosegadors. Els mal anomenats conillets d’Índies, ni són conills ni tampoc vénen de l’Índia. Talment com els sis escriptors que a la tardor de dos mil nou van aterrar al Priorat. Als tres homes i al tercet de dones els deien conillets d’Índies com els haurien pogut denominar pilots de proves, que pel cas és el mateix. Van voltar per la plana i per les serralades, per vinyes i camps d’oliveres. Van fer tasts de vins i també van assaborir les menges de cada indret on els van convidar. Van conèixer el bo i millor de la seva gent i van anar-se’n amb el cor ple d’experiències i el cap bullint d’idees.

Per celebrar l’estada d’aquests escriptors, algun poca-solta, amb poca feina, els va escriure una cançó.
Si us plau, amb la música del Submarí groc, dels Beatles.

Cap a l’oeeeeest, el Priorat,
Sis escriiptooors van arribar.
Venien del suuuud, del nord i de l’est
Dels països catalaaans, ai que bé!

Un cop allàaaaa van passejaaaar
El Montsant, Falset i Cabasseeees,
I molt méeeees van descobrir
Van jalar i xalaar i el viii tastaaaar...

(tornada)
Ai, sí, sí, anem, al Prioraaat,
anem al Prioraaaat, cantaven ben cofois.
Com el Priorat, no hi ha res millor
Ja us ho dic joooo, ja us ho dic joooo...

Ai, sí, sí anem al Prioraaaat,
Allà ens hem trobat i bé que ho hem passaaaat.
Apa anem, anem al Prioraaaaat
Tornem al Priorat, que és terra de veritat.

La passejada per les terres del Priorat m’ha donat l’oportunitat de trobar-me amb persones íntegres que m’han transmès solidesa en la seva feina i en la seva manera de parlar-ne i tot això m’ha suggerit esperança. L’esperança en una manera antiga de fer l’agricultura, però que ha de ser la del futur, ja que tal com se n’ha massificat la productivitat, accelerant els processos, sulfatant amb productes químics molt forts i fent les collites a contratemps, a la llarga, en sortim tots perjudicats. Per això aquest retorn a la manera antiga, més reposada i natural de treballar, m’ha esperançat. I el desig seria que s’encomanés a més pagesos i que passat i futur trobessin un equilibri lògic

Aquest paisatge prioratí és inspirador.
La terra, entesa com a receptacle o matriu, pot ser —com les persones— amable i generosa o esquerpa. Les terres aspres són un repte per als qui les volen ensinistrar treballant-les fins a fer que donin fruits. Segons com, ho veig com una mena de lluita entre el pagès i el sòl, com passa a l’artista quan vol pintar un paisatge. Uns i altres han d’utilitzar l’experiència, la inspiració, l’enginy, la constància... I no sempre l’esforç és només per les terres exteriors. Perforar la terra i entrar-hi per extreure’n els minerals de què està fornida ve de lluny. L’home ha volgut dominar el sòl i el subsòl. Aquí, a Bellmunt, hem vist la Mina Eugènia. Una obra feta per la mà de l’home que s’endinsa en el terreny més de cinc-cents metres. Només hem arribat fins al primer pis i ja fa impressió. I quan penses en les persones que hi entraven cada jornada i avall, avall, treballaven allà dins ficats, dia rere dia, extraient plom, t’esgarrifes. L’audàcia i l’habilitat de l’ésser humà sembla no tenir límits.Penso que aquestes terres, sempre, d’antuvi, hauran estat el llenç en blanc per als qui les han volgut conquerir i fer-se-les seves. I els que han acceptat el repte se n’han sortit, i amb escreix. Com el pintor, que mira la llum que projecta el cel, observa l’entorn que vol imitar i es llença a fer la feina, tractant de passar a la tela tanta bellesa salvatge, o l’arbre fet d’escorç, o aquella lluminositat que ha de capturar, tan sols amb els colors que té a la paleta i la mà que guia el pinzell.

El sòl del Priorat, pedregós i dur, ha estat excel·lent per a plantar-hi vinyes o oliveres —hauria de dir auliveres? Aquestes dues espècies vegetals han hagut d’enfonsar els seus múltiples dits d’arrels fent-los anar per entre uns terrenys hostils que els fan feixuc el camí, però alhora, que l’arrelament s’estengui cap a un subsòl més confortable ha fet que tant l’oli com el raïm tinguin un peculiar gust i cos. Impregnats de les olors d’estrats veïns, dels perfums del subsòl, trobem olis amb sabors afruitats i vins igualment sorprenents de tast.

Els cultivadors no desaprofiten res, com ha de ser. Per a poder plantar cal preparar el terreny, com quan es predisposa l’amant per a una nit plaent. No hem d’oblidar que la majoria de mots, expressions, costums i fins i tot la idea de les deïtats primigènies provenen de l’agricultura i estan unides a la terra i els seus cicles. Hi ha associacions molt interessants, com ara la de lligar l’arada i la feina de la sembra amb l’acte de fertilitzar un home a una dona. Els nostres avantpassats miraven el cel —o sigui, el temps que feia i el que faria— per poder deduir com aniria la collita, potser com també es fa ara. Les celebracions per la collita, actualment amb altres patrons, encara es commemoren.

Parlant d’una manera molt planera, també algunes de les lletres del primer alfabet estan inspirades en la terra i l’agricultura. Em ve a la memòria el que deien Ferran Bach i Rob Berkel en el seu escrit Els rastres de l’alfabet: «Segons les teories més acceptades, la major part de les lletres de l’alfabet provenen d’imatges. Per ser més exactes, són una adaptació de jeroglífics egipcis o de pictogrames semítics.

Per exemple, la L —la seva imatge— va començar fent d’arada fenícia. Quan la van adoptar els grecs la van aixecar, o sigui, la van escriure diferent, més semblant a la que ha arribat als nostres dies. Així, també va passar amb la M, que era com anomenaven l’aigua els egipcis. Va passar als fenicis amb aquest mateix sentit. Del seu pas per l’alfabet grec i romà, com una consonant, en va sortir com ara: una onada simètrica i encrestada.»

Com a la terra, dominar el ferro només és a les mans d’artesans pacients o d’homes savis. En Pere Rofes, ferrer jubilat, ens ha obsequiat amb una peça de ferro feta per ell mateix.

La imatge, posada damunt el mapa del Priorat amb un gest molt plàstic, ens diu: «us hem rebut amb els ulls clucs i la mà al cor».

Ho he sentit així mateix. Per això, aquesta al·legoria de la bona hospitalitat m’ha emocionat. Com en temps antics, quan la gent es mostrava solidària amb els caminants que eren de pas per la seva vila, ens han tractat com el millor dels vianants. Només he trobat persones generoses que ens han acollit amb els braços oberts.

A voltes, m’han fet pensar si estaré a l’alçada de tanta benvolença. És un pensament torbador.

Quan he anat a tancar els porticons de les finestres de la meva habitació, se m’ha acudit de fer una ullada a l’exterior. La nit havia portat una boira fina que s’esmicolava a l’entorn del fanal de la cantonada. Llavors, m’ha semblat veure una figura fantasmal, no gaire lluny de la resplendor. Ha estat una visió que no ha durat gens, uns segons, i que s’ha fos darrere l’aureola del llum. Bah, he pensat, les ombres, la boira, la vegetació i les ganes de penetrar en els misteris d’aquest territori m’han fet veure el que no és, la gusarapa amb què la gent de les comarques feia fer bondat a la canalla. Però, dubtant, he tornat a mirar més enllà del fanal... Per si de cas.

Aquests dies ens han estat retratant i filmant fins al cansament. No sé què en faran, de tantes imatges gravades. En un primer moment, t’amoïna tenir l’objectiu com un ciclop inquisidor ficat entre les converses, les passejades, el menjar i el beure... Vàrem fer broma entre nosaltres, suposem que no ens han estat filmant mentre dormíem... Com que alguns deixàvem la porta de l’habitació sense tancar amb clau, podria ser... Després penses en el resultat final. Seran benevolents els de postproducció i eliminaran els fragments que et recordes dient el que no calia, o fent algun gest que no et fa cap favor? Tots tenim una imatge nostra al cap que, segons com, no coincideix amb la que reben de nosaltres els altres. Ja ens passa amb els miralls que ens mostren al revés de com som, però, si no fos per aquests objectes, mai no coneixeríem aproximadament ni la cara ni el cos que tenim. I és clar, ens agradaria que els altres —càmeres incloses— ens miressin amb ulls amables —ja no dic maternals, però sí que no ho fessin amb ulleres d’augment mal predisposades.

Recordo la història d’un fotògraf, amic del meu pare —fa molts anys d’això— que tenia un estudi per retratar la gent. Quan feia la feina utilitzava dues o tres càmeres i a qui hagués de fotografiar li llençava una bateria imparable de flaixos i clics. L’home, després, només mostrava al client les fotografies més reeixides però les altres, bé una selecció, se les guardava, no les llençava pas. A poc a poc s’havia anat fent una col·lecció que ell anomenava «el seu jardí prohibit», ja que eren fotografies en les quals havia arribat a capturar aquells instants en què el retratat havia «abaixat la guàrdia» de la positura. Durant uns segons, havia ensenyat, sense voler-ho, la seva part més amagada. En aquells àlbums, hi tenia dones decentíssimes que ningú diria la lascívia que contenien a les seves mans o en el gest de les seves boques; homes respectables que semblaven malfactors; jovenetes virginals amb mirades corruptores; bebès innocents que presagiaven adults extraviats... L’home les tenia desades amb pany i clau, aquestes fotografies de la part fosca dels retratats, i no les mostrava mai a ningú, si no era que fos de molta confiança. I els feia guardar el secret.

Ja ho deien, també, uns indígenes d’una part de l’Àfrica: no volien ser retratats, perquè deien que amb les fotografies se’ls enduien l’ànima.

Tornant a tanta càmera darrere nostre, haurem de tenir paciència i veure quina imatge hauran volgut mostrar de nosaltres.

Depèn com s’interpreti, una frase exclou l’altra. La primera diu que en el vi hi ha la veritat, això segons en Plini, el Vell. Potser la seva observació era fruit de l’experiència de veure com els homes darrere el beure perdien la xaveta i llavors, la veritat, es troba entre els que no raonen. En canvi, l’altra frase ens ve a dir que el llenguatge de la veritat és senzill, i jo hi afegiria: i no gens fàcil. Si Plini volia parlar de manera preventiva sobre el vi, és ben cert que el vi és veritat. D’aquella mena de veritat lligada a la terra i a l’esforç de la feina feta amb amor, amb cura i paciència.

A la frase de Plini li podríem afegir aquesta altra de l’escriptor Stephan Zweig: «L’amor és com el vi. A uns, reconforta i a d’altres, destrossa.»

Hem anat des de l’oliverar de Cavaloca, muntanya avall, sempre amb els quatre per quatre, fins a trobar-nos amb un mas, el Mas Roger. L’edifici, antic, tenia en la seva façana principal moltes rajoles col·locades fent rengles i agrupacions. N’hi havia simplement de decoratives —ocells i flors— i d’altres amb personatges exercint el seu ofici: pastor, boter, etc. També rajoles que feien un dibuix més gran, com ara la de canalla mig vestida posada sobre un fris decorat amb petxines i garlandes de flors i llaços. En general, en les rajoles, dominen els tons groguencs i blaus. Enfront de l’entrada a la casa, una mena de glorieta amb més mosaics decorats.

En un costat de l’ermita, que era tancada, hi havien deixat la gran pedra de la pila baptismal. El penell, situat a la teulada d’un costat de l’entrada principal, era molt bonic. A més de l’aspa amb els quatre punts cardinals, dalt de tot hi havia la figura d’un home ben abillat amb un gran barret al cap que estava enfrontat a un ocell —una cigonya?— que era de la mateixa mida que l’home i que duia sabates. La porta d’entrada, també tancada, era de fusta marró clavetejada, amb un picaporta molt bonic. Un cap de lleó sostenia la baula a la boca. Al lloc on es pica es repetia el motiu de la petxina i altres guarniments. Era l’única nota decorativa d’una porta molt sòbria.

Hi havia una bonica font, i allà, sota els arbres, l’ombra convidava a restar en contemplació. M’hi he quedat una curta estona i, llavors, no sé per què, he tingut la sensació d’una mirada que es posava amb insistència damunt meu. He fet una ullada per l’entorn però no he vist ningú que m’observés. Ha estat una impressió estranya.

L’olivera potser és l’arbre del qual es parla més en les religions antigues i també en el Nou Testament. No voldria entrar en viaranys religiosos, però sí referir-me a aquesta espècie amb molt de respecte, per tot el que va significar per als antics. Actualment, ha perdut pràcticament el simbolisme de què va ser investida i la veiem només com un arbre típicament nostre que ens dóna olives i oli i del qual també podem aprofitar la fusta.

Fa més de quatre mil anys que el suc de les olives és una font de vida. O així ho creia la gent de la Mediterrània que li van atorgar un poder simbòlic. Amb l’oli s’ungia els reis i els infants acabats de néixer, els atletes que anaven a les competicions i els herois que tornaven de les guerres. Amb l’oli s’encenien làmpades i també s’utilitzava com a producte de bellesa i d’higiene. Un ampli ventall de possibilitats que abastaven des de la vida quotidiana a la més espiritual i transcendent.

Des de l’episodi de Noè que, després del Gran Diluvi, va enviar un colom per saber si les aigües s’havien retirat de les terres i l’au va retornar a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, colom i olivera han estat símbols de la pau. Símbol també de la pau eterna, ja que s’han trobat dibuixos d’oliveres en sepulcres de cristians primitius. Els guanyadors dels primigenis jocs olímpics eren premiats amb corones d’olivera i aquestes també eren utilitzades en les cerimònies de purificació, expiació i protecció (cerimònies lustrals).

Quan escoltes la passió per la Gran Mater, la Mare Terra, entens que s’hagin emprat productes de la terra per obrir camí cap a una altra idea de vida. Ja els egipcis utilitzaven olis per embalsamar els seus difunts —al marge de la seva categoria social— i encara ara es fan servir els olis sagrats —o sigui, beneïts— pel darrer ritus cristià, l’extremunció. La darrera unció.

L’oli, com el vi, ha estat aliment i ens ha fet servei en aquesta terra nostra, des de sempre. L’olivera, arbre sagrat, lligat als ritus i també a la vida quotidiana.

Quan passejàvem per entre les oliveres i l’olivicultor, en Ferran Miró, ens anava parlant del seu cultiu, de l’esporgada curosa i respectuosa dels arbres, de com les arrels poden entrelligar-se amb altres espècies i, així, les olives impregnar-se d’altres perfums. De com les arrels han d’obrir-se pas entre el terra tan pedregós... Ho pensava, de nou, les pedres. De nou, la terra i els que la cultiven, que han de posar-hi l’ànima i la vida per poder arrabassar a la mare natura els seus fruits.

Allà, en un colze del terreny, enmig de l’oliverar, un arbre de caquis ens mostrava les seves branques plenes de fulles verdes i altres que ja s’enrogien. Era una visió preciosa. Entre el verd-blavós de les oliveres, aquell fruiter semblava exòtic. I era allà, mostrant els seus fruits rodons i ataronjats, com si ens plantés cara i ens digués, «bé i què, aquí hi sóc jo!» I en caure les seves fulles vermelloses tacava de roig el terra que també tenia agulles de pi. I pedres, pedres grogues com l’or vell.

Però unes quantes paraules del Ferran em van tocar fortament. Ens parla del seu amor per la terra, correspost. Perquè, diu, la terra em dóna molt, però jo també li retorno tot el que puc, a la terra.

Hem anat a tocar de la Vilella Alta, però ens hem quedat a peu de carretera. Allà, lo Cateri i el Ferran ens han presentat l’olivera mil·lenària. Es veu que en tenen cura entre tots, ja que un d’ells ha dit que s’havia d’esporgar i aviat aniria a fer-ho. L’olivera feia impressió. Semblava més antiga que el sòl que trepitjàvem. Era un garbuix de branques i fulles. Cridava l’atenció el tronc amb aquells dibuixos sobre la seva escorça, tan profunds i marcats. Tenia plecs i tavelles com si un escultor l’hagués estat treballant dies i dies. Em semblava un camp mal llaurat, amb uns solcs impossibles i també les galtes de l’àvia Teresa, abans de morir-se.

Si penses en tot el que deu haver vist passar aquest arbre...

Si hi pensem, les pedres formen part també de la vida de l’home, des de sempre. Van lligades a la vida i a la mort.

Les pedres són els elements minerals més rústics, però absolutament imprescindibles encara. Les pedres ens fan entrar en contacte amb el més genuí del sòl, i els seus colors i les seves formes, a voltes capricioses, remeten al misteri. Les pedres van ser matèria primera per als homes primitius i van donar nom a dues èpoques, el paleolític i el paleolític superior. Conviuen amb discreció entre els humans i encara són, en alguns països, projectils mortals.

Si hagués portat fins aquí la meva capsa d’aquarel·les, els colors a representar del mur que vaig veure haurien estat un bon repte per a un aficionat a la pintura com sóc. A la meva paleta li farien falta molts tons de gris, de verd, de marró i de rosat per a poder pintar aquell marge de pedra seca. Per tant, els hauria hagut de mesclar, fins a tractar d’imitar els colors que veia davant meu. Hauria barrejat groc llimona amb un pèl de negre per a obtenir un verd i a aquest verd estrany li hauria afegit ocre i blau per a aconseguir noves degradacions. A un terra torrat natural li hauria afegit blanc i un punt de groc de cadmi i hauria obtingut un dels tons rosats al qual també agregaria blau per a treure un altre to. Així, fent tentines amb cada color que barregés, aniria tractant d’assolir la majoria dels matisos del mur que en Josep M. Masip, lo Cateri, està construint.

Les diferents pedres que conformen el marge estan posades de costat, de cantó, dretes, de diverses maneres perquè la paret aguanti bé i no s’esllavissi quan plou i el marge està reforçat per darrere amb una munió de pedretes. Talment com un tapís petri, ple de colors suaus, marrons amb molts matisos, també gris clar i fosc, verdosos, roses i grocs. Te’l miraves i no hi veies només pedres ben posades, veies la paciència, el gust per la feina ben feta, l’esforç, la sensibilitat en col·locar cada pedrot en el lloc més oportú, posat de la manera més escaient. També hi havia deixat petits buits perquè alguns ocells hi poguessin anar a fer el seu niu. És un mur preciós, que durarà sempre, perquè amb el temps les pedres s’aniran posicionant fins a integrar-se totalment amb el sòl.

Les pedres formen part del paisatge i de la terra del Priorat. He trobat pedres de diferents colors i textures: pedres grogues al costat d’altres de grises; parets rogenques amb el terra esmicolat de pedra de pissarra, que aquí pren el nom de llicorella i que només és parenta de les de les teulades pel nom; pedres fràgils que s’esmicolen només tocar-les i d’altres extremadament dures.

Amb les pedres no només s’hi poden fer cases, murs i altres construccions, els vilatans, sobretot els més savis, també saben fer ginys per caçar animals. Lo Cateri ens va mostrar dues maneres de caçar aucells —com els anomenen ells— amb paranys en què els rocs eren del tot importants. Piles de pedres posades amb art o lloses sostingudes només per un esvelt branquilló. També necessitaven un mussol, un xiulet fet amb dues canyes i branques amb cola extreta de les branques del vesc. I la paciència per saber esperar el moment oportú per accionar les trampes.

M’agraden, les pedres. Aquí, al Priorat, n’he agafat de diversos indrets. En tinc de groguenques de la Cavaloca; de llicorella i altres de més compactes, amb vetes blanques, del tros de lo Cateri, a la Vilella Baixa; de rodones del Mirador del Solans; de menudes i de color rosat de les vinyes de la Sílvia Puig; i una de negra i amb textura d’alabastre i una altra de sílex, regal d’en Pere Rofes...

Les he rentat a la pica del lavabo. Allà, enfront de la dutxa, hi ha un prestatge. He posat paper de diari damunt de la lleixa i hi he deixat les pedres, arrenglerades damunt del paper. Feien molt bonic.

La idea de col·locar sis escriptors —que no es coneixien prèviament— en una casa rural i tenir-los quatre dies en règim d’observació i d’observadors, és una iniciativa una mica excèntrica i, també, segons com es miri, agosarada.

Els que escrivim tenim fama d’egocèntrics i de ser una mica estirats. D’altres diuen que les nostres converses solen girar a l’entorn de la nostra darrera obra o de la que tenim en ment, com un projecte nou. Encara que, una obra que només és en el cap del seu autor i a unes quantes pàgines del seu ordinador, a qui pot interessar? I, com se’n pot parlar, sense desvetllar l’argument?

Hi ha males llengües que parlen dels autors com a vampirs que només volen el proïsme per a xuclar-los la personalitat i alguna frase original. També es llegendària l’afició que tenen per lligar, pel tabac i per la beguda. Es parla fins i tot d’escriptors que viatgen amb el seu coixí, amb la seva bufanda o la seva petaca, a voltes molt sofisticada. Més aviat, totes aquestes històries provenen de l’imaginari nord-americà on sempre es veu —a les pel·lícules— l’escriptor teclejant la seva màquina, omplint l’estança de fulls rebutjats i de fum, i el cendrer —que mai ningú buida— curull de burilles i al costat d’un got mig ple, de whisky segurament. L’home té cites amb noies rosses i provocadores i a vegades amb marits emprenyats que li claven un cop de puny. I et demanes, com pot acabar la seva obra un paio que només s’està un parell de plans escrivint?

I les escriptores? Se n’han dit moltes coses i potser les més amables són que són unes extravagants, que tenen un caràcter difícil, que porten barrets extraordinaris i que la majoria conviuen amb un gat! D’altra banda, hi ha qui imagina que un escriptor no deixa per res el seu quadern Moleskine, prenent notes desmesuradament i anant-se’n, tan bon punt el deixen, a llençar-se damunt del seu ordinador portàtil —això ara, recordem que abans era la màquina d’escriure— per passar allà els fruits de tot el que ha recol·lectat al llarg del dia.

En fi, sobre aquest col·lectiu de fabulistes s’han teixit llegendes negres, verdes i també grogues. Ja dic, sobretot els de l’estranger, perquè els de casa nostra... Són figues d’un altre paner. Deixem doncs les llegendes i anem al que tenim més a l’abast.

No sé quin propòsit s’havien fet de nosaltres la bona gent del Centre Quim Soler el vespre que vàrem voler compartir àpat a la Vizzeria de Falset. Ho pensava mentre érem a l’altra banda d’una taula molt llarga, que no propiciava gens el diàleg. Aquestes persones tenen una idea sobre els escriptors (millor que no sigui nord-americana) i segurament els estem decebent. Cap de nosaltres va respondre, un parell de preguntes generals que ens van fer, amb respostes enginyoses o amb sentit de l’humor. Hauríem hagut d’estar per damunt de la distància física i també de l’hora avançada... Per ser justos, cal recordar que un de nosaltres va prendre la paraula i, amb més bona voluntat que veu, va parlar en nom de tots. Però era el que més lluny es trobava del grup preguntador i va semblar que parlava més per a ell que per a l’audiència. O sigui, que no sé si va servir de gaire.

Amb tot això, ignoro la impressió que es deurien emportar de la colla de lletraferits. Que ens agradava menjar i beure va quedar palès. Era evident que no preníem notes i que no dúiem barrets estrafolaris. També que les nostres respostes eren vagues i a més a més inaudibles... Potser en aquest punt en deurien donar la culpa al cansament i als bons sucs de la zona. Sigui com sigui, van ser prou amables i confiats per expressar que esperarien amb il·lusió l’escrit que sortís de la trobada.

I això és una gran responsabilitat, ja que ara hem de demostrar que podem escriure amb enginy, amb sentit de l’humor i també dir frases que facin estremir les pedres.

Se m’acut, per si de cas els textos no estan a l’alçada del que esperaven els organitzadors, que sempre els restaran les filmacions. Degudament esporgades i muntades, amb un bon guió de suport, dit amb una veu en off encisadora, pot resultar un documental autèntic i irònic a l’entorn d’uns escriptors que vàrem voltar quatre dies pel Priorat a cos de rei. Per res.

Quan caminàvem per la plaça de Marçà, camí del restaurant on faríem l’àpat del migdia, m’he trobat una postal, escrita, amb segell i tot. Me l’he posada a la butxaca i l’he oblidada. Més tard, al Perxe, l’he retrobada i m’he adonat que, a qui fos, se l’hi havia extraviat i no l’havia posada al correu. Contenia un missatge:

Estimats pare i mare, dec ser l’única que encara escriu postals. Estic molt bé, pintant molt i anant amunt i avall pel Priorat. Sort que no em marejo, perquè aquí les carreteres tenen més revolts que els budells d’un gegant. Ben aviat us trucaré, cuideu-vos molt.

Us estima,
Adela

Marçà, 15 d’octubre de 2009

Quan anem a Falset, a sopar, la ficaré a la bústia. Cal que aquests pares tinguin notícies de la seva filla.

Vegeu in vino veritas.

Segle rere segle, la cultura del vi ha format part de l’economia i del paisatge del Priorat. Només dos-cents anys enrere les vinyes eren per arreu. Terrasses i terrasses amb ceps eren un goig i la més important font d’ingressos per als seus cultivadors. I va ser així fins a l’arribada de la fil·loxera. Un insecte que venia del nord —de França per ser més concrets— i que, entrant per l’Empordà, va baixar a l’Anoia i poc després va prendre per assalt els ceps d’aquestes contrades, fins a arruïnar els pagesos. La fil·loxera, que era capaç de tenir diferents aspectes, cadascun especialitzat a atacar fulles, soca i arrels, va determinar, a la meitat del segle dinou, les economies i les vides dels agricultors del Priorat. Quan la plaga va ser eradicada, molts ja no van tornar a conrear el vi i va costar més de dues o tres generacions que les vinyes fossin productives altre cop.

El conreu de la vinya i l’obtenció del vi —el nèctar dels déus— ve d’antic. Penso que aquestes terres prioratines ja devien haver-les cultivat els romans molt abans que els cistercencs al segle dotze. De fet hi ha vestigis dels ibers i també dels romans en diversos indrets del territori, com ara a Marçà. (I mentre repassava aquests paràgrafs m’ha arribat la notícia que uns excursionistes han trobat més de 300 pintures prehistòriques a la serra del Montsant!)

En temps dels romans, el déu Saturn —que va agafar el relleu al Jano grec— es representava amb una falç i el seu nom es relacionava amb la generalització del cultiu i la verema. A voltes, els mites de Cronos i de Saturn es barrejaven i és ben paradoxal aquesta juxtaposició de mites, ja que Cronos era representat amb una dalla i un vel, potser per dir que el temps és indeterminat i impenetrable.

Però deixant de banda aquests dos déus romans —mig grecs, també—, la que regnava sobre les collites i la fertilitat de la terra era Cíbele. I crec que en aquells temps era una deessa ben associada, ja que era també la personificació de les cavernes, les muntanyes, les fortaleses i les serralades. Al Priorat, a causa de l’orografia del seu sòl, trobarem barrancades, coves, clots, caves, pics... En fi, que la deessa encara hi tindria a veure.

Si anem fins a la Miloquera, des d’allà tindrem una vista contrària a la que podem veure des del Coll del Solans. Fent anar la imaginació ben lluny, és possible fabular i imaginar la vall que ens queda al fons, amb les viles escampades; tot aquest vast terreny cobert per l’aigua del mar, com diuen que estava, temps era temps.

Però, admirem el paisatge, la verdor, les vinyes, els poblets, les muntanyes grises i vermelloses que coronen i envolten la vall. Si ens girem d’esquena a la balconada natural podrem veure, amunt, a mà dreta, les restes del castell de la Miloquera, esmentat ja al segle dotze, quan Ramon Berenguer IV donà dues jovades del terme (unes 60 àrees de terreny) a l’ordre del Temple.

Ara, diria que l’esperit d’un dels déus que encara campa per la regió és el de Bacus. Els romans li van rendir culte fins al segle dos dC, malgrat la fama de les festes que es feien en el seu honor, les bacanals. El Liber Pater, com també li deien, era el déu per excel·lència de les vinyes, la verema i el vi.

Sabem que, en èpoques remotes, el vi no el bevien pas com el prenem ara.

És clar que la textura del vi tampoc no era llavors com la que coneixem actualment. En temps encara més arcaics, el suc l’havien de colar. No és estrany de veure en algun gravat o pintura la figura d’un servent posant el colador entre la gerra que contenia el vi i el recipient que el recollia.

És molt interessant l’estri utilitzat pels grecs i adaptat també pels etruscos —els italians primitius— al qual anomenaven fíala o pàtera. La fíala era un objecte pla, de la mida d’un plat de postres de la nostra època. Estava bellament cisellat i al mig hi tenia un bony de la mida de mig ou, poc més. El bonyet del mig era una representació del llombrígol primigeni, l’òmfal, d’on deien que havia partit la creació del món. L’òmfal original, la pedra sagrada, es custodiava al temple de Delfos. Cada cop que se servia vi en aquest recipient, gens profund, una part s’abocava a terra, en honor als déus. Molts etruscos, dones també, van ser representats damunt dels seus sarcòfags, reclinats en la llitera, com si encara celebressin la vida; i els déus, amb la seva pàtera a la mà.

Potser hi ha algun monument funerari amb algú representat que porti una fina copa? No ho sé, ho ignoro, però si fessin el personatge, aquest hauria d’agafar una copa alta, de coll més estret que la base i amb un peu estilitzat, com les que ens varen deixar per fer el tast, tant la Claustre com la Sílvia Puig, de les Bodegues Íthaca. Mai abans havia bellugat el vi com ens ho van ensenyar a fer. Fent-lo girar primer i després deixant-nos envair els narius pel seu perfum, tancant els ulls i deixant-nos portar pel que les seves aromes ens deien. També a tirar-lo suaument enlaire, gairebé fins al coll de la copa, perquè llisqués per les parets finíssimes del recipient. El vi, rogenc i espès, deixava un rastre lleu, tant lleu que l’anomenen llàgrimes.