Òscar Palazón Ferré

Segons la seva pròpia definició, jardiner del paisatge. Sí, però també arquitecte sense plànols.

Intèrpret d’oliveres centenàries. Sap traduir les paraules mudes dels arbres a idiomes comprensibles per a tothom.

Filòsof, escriptor i periodista de barba barroca i prosa esmolada. Com a bon narrador, sent veus de tot tipus —de la família, de la ciutat— i les transcriu als seus llibres. L’època de l’any que més li agrada és la primavera, cap allà al maig, encara que és capaç d’escriure sobre les quatre estacions sense cap mela de dificultat. Conversador totterreny, s’adapta a qualsevol tema, des dels fideus fins a les pastisseries. L’interlocutor que té la sort de coincidir amb ell no es cansarà mai d’escoltar-lo. Quan s’engresca, un corrent interminable de paraules brolla de la seva boca, fent gala d’una ironia personalíssima. El 2007 va guanyar el Premi Mallorca amb Ulisses II, la qual cosa li va permetre tenir tot el temps del món per dedicar-se a l’escriptura. I així continua, incansable, fins al finale.

A la seva memòria hi ha inundacions, abelles i llicorella. El vi que produeix sap a Faulkner, a mitologia, a fonoll.

Les seves mans fan olor de ferro i argila. El tabac de pipa tan sols camufla una veritat innegable.

1. Substància volàtil. Com la imaginació. Com els records. Com el fum, la boira i la cendra. Com jo què sé.

2. Substància voluble. Com algú que recorda que imaginà columnes de fum, mars de boira i núvols de cendra.

3. Substància soluble. Com l’argila. Com els somnis. Com la percepció del temps.

Palíndrom imperfecte.

Un altre palíndrom defectuós.

Relat guanyador del Premi de Narrativa Amadeu Pi i Secall 1998 (Falset). Primer reconeixement literari d’Òscar Palazón. Una història que no parla de lepidòpters, sinó del procés creatiu, i que acaba així:

«No fou necessari afegir res més. El pot caigué a càmera lenta i s’esmicolà contra la moqueta. Ningú no féu res. Van romandre glaçats, veient com l’insecte ascendia, voletejava per damunt dels seus caps i s’esmunyia per l’escletxa d’una finestra que ningú no recordava haver deixat entreoberta.»

(1682-1743) Soldat i guerriller que lluità contra l’exèrcit borbònic de Felip V. Ell també s’hauria oposat a la instal·lació d’aerogeneradors.

oli de veres
d’(ol)or
i co(lo)r
dins les tines
sang d’(oli)veres
dol(or)
i plor
d’arbequines

Espai físic i mental on vi(da) i literatura es confonen de la mateixa manera que realitat i ficció s’aiguabarregen en determinades novel·les.

Derivació de coratge. Valentia a l’hora de barrejar diferents varietats de vi per tal d’obtenir-ne el producte final.

Netejar un text de frases inútils o supèrflues. Part fonamental del procés creatiu.

Poeta de Falset que també parlà del crit i del silenci.

1. Quan el sucre es transforma en alcohol. Un miracle «como la copa de un vino». Res a veure amb els trucs d’aficionat que feia aquell espavilat amb aigua o peixos.

2.
mots com most
més que mots
més que molts
mots muts
com mos
de gos
gos k mulla l’
la llum que sóc
sóc cos
som mos
llum de llamp
llim al llom (moll)
o llot de toll?
lli
cor
ella llepo
llepo la pell
llepo la polpa
llepo la
llépola!
llepo l’ampolla
llepo l’ull
de llebre
llàgrimes de gebre
grafit, gingebre
grec
és grec
crec
groc
és groc
toc
un toc de pebre
i un poc de febre
poc a poc
cop a cop
la toca, la taca
l’acata i l’acota
i l’ataca:
cop de cap
al cap de poc
de cop
el cep
hi cap
a la copa

Domador de metalls i aliatges.

20 % d’instint, 20 % de fe i 60 % de perseverança.

Les pedres també saben plorar, va dir un poeta, i no anava errat. Però es va quedar curt. Les pedres tenen el seu propi idioma. I volen comunicar-se amb nosaltres. Amb obstinació tectònica, sense pressa. Porten segles sota els nostres peus, de manera que no els importarà esperar-se una mica més. S’esperaran en silenci fins que arribi el moment oportú, fins que es produeixi aquell cruixit d’estrats que s’esqueixen (i es queixen). El crit s’enfilarà aleshores per arrels i esquerdes i ascendirà cap a la superfície amb una facilitat gairebé líquida. I allà, un cop a fora, esclatarà en milers d’esquills. I en acabat el crit ja no serà crit. Serà epidermis. Pell rovellada. Flassada d’escates fossilitzades. Escorça crepitant. Cuirassa de la litosfera. Guardiana muda de secrets geològics.

Procés pel qual l’ànima del poeta s’amara d’olors, colors, sabors, textures i sons. Es caracteritza per un augment notable de la massa i el pes de l’esmentat òrgan. Tumefacció benigna dels teixits més sensibles del cos. No obstant això, si no s’hi posa remei, algunes paraules poden enquistar-s’hi. Així doncs, és aconsellable practicar-hi una petita punció per tal de drenar-ne els versos sobrers de manera que el trànsit poètic esdevingui fluid i translúcid.

1. Si fos paràgraf seria paràgraf sense conjuncions ni signes de puntuació, això és, una successió de mots sense polir en perfecte equilibri.

2. Ordenació del desordre o viceversa. Perquè l’ordre —i el desordre— són als ulls del que mira i observa. Com la bellesa. En tot cas, pausa en el camí. O camí en si mateix. Teixit cicatritzat del paisatge. Fre, frontissa, frontera.

3. I si la disposició de les pedres no obeís únicament a raons de forma i mida? I si el margener decidís col·locar-les per colors? I si li abellís crear-hi franges horitzontals, imitant vetes o estrats?

4. Biblioteca petrificada.

Pagès que sap escoltar les pedres, que coneix la història de totes i cadascuna d’elles, que les arranja de la mateixa manera que d’altres arrangen paraules. Expert en sintagmes minerals.

1. Nau (en)callada. O, si ho prefereixes, illa silenciosa. Tant és.
2.(versió alternativa)

1. Gairebé una aroma.

2. Anagrama sentimental. La canalla el repeteix a gran velocitat per provocar l’efecte desitjat.

Simulacre de silenci.

O li va o no li va.

Obrir i tancar els ulls amb delit tot contemplant les tonalitats ocres i taronges que agafen les fulles dels ceps durant la tardor.

Pupil·la de la llengua.

1. Agrupació d’aerogeneradors, més coneguts com molins. Per sort, encara queden enginyosos cavallers disposats a lluitar-hi.

2. Bosc metàl·lic. Horitzó artificial. Gòlgota contemporani.

(variacions al voltant d’un tast de vins)
Conserva la conversa,
conversador
(conversa d’or).
Conserva de serva
(conserva d’or)
i converses de reserves.
Converses diverses:
converses de versos,
de vins i de tanins.

El paisatge es desferma com la llum
d’un capvespre d’octubre qualsevol,
com un esbart d’estornells que alça el vol
obeint la retòrica del fum.

La memòria entollada, el perfum
de la boira, el silenci i el grinyol
i tots els altres ocells cecs del dol
em redueixen a mer embalum.

Sí, t’esperaré sota l’arbre en flames.
A les seves branques canta la cendra
de les paraules que jo hi vaig estendre.
Batolla-la si pots mentre destrames
els secrets que bleixen rere les gammes
de colors d’aquesta fruita aspra i tendra.

Carrer sense sortida. Cul-de-sac. Atzu-caca. Un dels obstacles a què tot escriptor ha hagut d’enfrontar-se alguna vegada (amb més o menys encert a l’hora de superar-lo). Que el rètol l’adverteixi que al final tan sols hi ha un mur no sempre el farà canviar de parer. En comptes de buscar-hi un camí alternatiu (encara que impliqui fer marrada), l’escriptor hi entrarà de dret per si les mosques. Mai se sap què hi pot haver amagat.

Falca que no cal (o potser sí): En efecte, mai se sap què hi pot haver amagat. El lector ha de ser-ne conscient. El lector ha de saber que l’escriptor ha passat abans pel seu text i l’ha sembrat de mines. I en aquest joc, contràriament al que es pugui pensar, guanya qui en trepitja més. Perquè la literatura t’ha d’esclatar sota els peus, t’ha d’amputar les cames, t’ha d’omplir el cos de metralla. La literatura, en definitiva, ha de mutilar el lector. Si no, llegir esdevindrà la interminable travessa d’un camp erm i polsegós.

Falca que sí cal (o potser no): En efecte, mai se sap què hi pot haver amagat. Si més no, el text serà un laberint. L’escriptor guiarà el lector per camins erronis fins al final. Però no el compadiu pas. El molt imprudent s’ho ha ben guanyat. A qui se li acut refiar-se d’un desconegut?

Metàfora nocturna que em travessa les carreteres de la imaginació a corre-cuita. Com un parpelleig, els fars del vehicle que condueixo tan sols aconsegueixen enfocar-ne la cua just abans que es faci fonedissa, engolida per una foscor de marges de pedra seca que amb prou feines puc intuir més enllà del voral. Per a més informació, recordeu The Thought-Fox, de Ted Hughes.

dibuix de Gemma Sales

Mira, Mari, raïm rima.

Publicació anual de l’IES Priorat. Al número corresponent al curs 95-96 hi ha la coneguda Oda als alumnes de COU, el primer text de temàtica prioratina que va escriure Òscar Palazón. El mateix autor va recitar-lo davant dels esmentats nois i noies al Restaurant El Piró de Gratallops el 7 de juny de 1996 amb motiu del sopar de fi de curs. En reproduïm un fragment (amb els noms dels personatges ocults rere asteriscs per tal de preservar-ne l’anonimat).

****  i  ****
semblaven lluny de la Terra,
en algun planeta desconegut
a molts quilòmetres de l’institut.

****  i  ****
sempre fent soroll de mosca.
Un dubte tinc:
Quan pagareu les 435?

Diuen que la  ****  és semblant
a una famosa cantant
de cognom Streisand.

Arbre caducifoli de la família de l’arbre de la ciència del bé i del mal. Els seus fruits, les serves, a imatge i semblança dels que creixien al jardí de l’Edèn, poden tenir conseqüències fatídiques per a qui les consumeix. El folklore local recull tal peculiaritat:

Si pels voltants de Falset
trobeu unes peres petites,
guardeu-vos de menjar-ne set:
a les dones us creixeran tites
i els hòmens tindreu tetes
si en mengeu set, de peretes.
Això és el que l’àpat us reserva
si ignoreu els poders de la serva.

Conjunt de partícules sòlides que, a causa de la seva densitat, habiten les profunditats líquides de la memòria. Normalment són invisibles i silencioses. Tot i així, quan algun fenomen extern les sacseja, es reactiven. Es posen en moviment descrivint trajectòries que recorden les que descriuen els flocs de neu fictícia que hi ha dins d’aquelles boles de vidre, que suren, giravolten, s’empaiten i dibuixen vuits de bengala en un cel de joguina. El pòsit, per contra, no és cosa de nens. Busqueu-lo a la faringe de l’ampolla quan n’escureu el contingut. Fixeu-vos en el rastre d’aiguamoll que hi deixa. O millor encara, observeu-lo al fons de la copa buida. Alguns asseguren que pot llegir-se a la manera de les fulles de te.

1. Pròleg. Vinyeta. Polaroid. Sinopsi. Cita a cegues. Promesa d’allò que serà o no serà. Llevat del desig. Inspirador d’imatges i paraules.

2. (fórmula per fer-ne un correctament)
color + {dolor = llàgrimes} + olor² + sabor

Tipus de raïm de diferents anyades.

L’aroma de mora.
L’aroma demora.
L’aroma amoral.
L’aroma, amorra’l.
Amorra l’aroma.
Amorra’l a Roma.
Amarra’l i amara’l.
Amarra’l a la rama.
Amara la mare.
Derrama, marrada, derrapa.
La dama de rapa.
La dama de parra.

Substància apegalosa procedent de certes plantes que alguns escriptors furtius fan servir per untar-ne pàgines en blanc i caçar les paraules incautes que s’hi posen. I és clar, amb les lletres totes empastifades, no tenen escapatòria possible.

1. Alguna cosa ha de tenir si Jesucrist va triar-lo com a metàfora de la seva Puríssima Sang.

2. 20 % d’instint, 20 % de fe i 60 % de perseverança.

3. 6 (sis) segons la numeració romana. Nombre perfecte, divisor harmònic i altament compost. Com el vi.

4.
Beses llavis de vidre i llavors notes
com la boca s’omple de vells sorolls.
Dins l’obscuritat repten els coscolls
i desfibril·len membranes ignotes

per galeries de mines remotes
o estómac de cetaci on dancen, folls,
esborranys d’arbres, pedres i matolls,
metamorfosant paraules en gotes.

Fressa d’animaló que mou les potes
o aleteig fugaç vora els aiguamolls.
Així ragen ara els sons, a borbolls,
com oracions a les boques devotes
mentre travessen la pell verjurada
del paladar que no calla ni bada.

5. Escurça el dia i allarga la nit. Estira la llengua dels tímids. Inflama la imaginació. Eixampla cavitats toràciques i dilata vasos i versos sanguinis. Obre horitzons desconeguts. T’espera amb la fidelitat d’un llibre. Etcètera.

Nit embotellada.