Núria Añó

Pedra a pedra avança el margener fins a convertir-se en el guardià artesà de la muntanya.

Quan algú estima la terra tan apassionadament, no pot fer més que lluitar per ella.

Dona, emprenedora i d’una vitalitat pròpia d’heroïna grega

Paisatge, art i bons amics, una mostra ben soldada del seu Priorat.

L’Albert, sí, aquell escriptor que passejava pel Priorat amb una gran gorra negra, el posat misteriós i feia furor entre les autòctones, paregut a en Marlon Brando en els seus millors temps, només que en lloc de la moto posem-hi que arribà amb un Panda, és clar que després sobre el terreny pertinent seguí a peu, i duia Crocs, un mena de calçat foradat que respira i ha de deixar una petjada curiosa, d’aquelles que tot arqueòleg somniaria tenir davant. Però fixin-se, després, quan la resta d’autors dormim, ell maquina la fase inicial d’aquestes entrades, sigui com sigui una idea merament experimental que no triga a arrelar, i diria que per aquell cant hipnòtic que apareix tothora del frec de dues fustes, reclam de mussols en diuen, però que va envaint, connectant cada cambra del Perxe com una gran tela d’aranya. Al Molar comença un nou dia, ell es treu una càmera de camuflatge i fotografia, què no sabria dir-ho, però en interiors es decanta per etiquetes de vins, llavors quan menys t’ho esperes te’l trobes llegint un e-book, i és que l’Albert és un dels escriptors que venien de més lluny, alguns asseguren que d’Andorra, altres que venia del futur.

Un pot trobar-se al celler, observant per aquest dipòsit de fusta i alhora trobar-se davant d’una mena de barrera natural a la superfície força compacta. Un barret de pell, llavors i polpa que ha anat surant amunt, i que sembla un mosaic a voltes rosat, altres virolat i vermellós, que va assecant-se fins a perdre la seva aparença brillant, com si no volgués formar part d’aquest encubament que acabarà algun dia embotellat i etiquetat. Qui no en voldria formar part? Doncs aquesta massa sòlida en seria l’exemple, necessita d’un esforç humà per remuntar i aconseguir una millor difusió dels pigments. I així, a través d’una tècnica francesa anomenada pigeage anem adonant-nos que la seva solidesa és més forta del que semblava, per més que va esquerdant-se, trencant-se, i el líquid colant-se i barrejant-s’hi. Encara que, tard o d’hora, el barret tornarà a flotar i el líquid presoner a sota, com un matrimoni mal avingut.

S’albira en aquests marges el treball de molts mesos, gran quantitat de pedra que s’ha hagut de partir i transportar manualment per encabir-la en aquest espai que, visualment, ja es pot dir que és molt pesant. Però alhora un decorat en plena muntanya. Una gran línia de pedres que, des d’un helicòpter ben bé podria semblar-nos un gran traç de guix delimitant un tros d’un altre. I si de cop i volta deixem el camí i ens endinsem al terreny, aleshores ja es pot intuir que algunes d’aquestes pedres que varen descarregar-se aquí tenen la seva història. Fixin-se sinó en aquesta que sembla pintada de flors, ben bé podria haver format part de l’habitació d’algú. Algú que, com comprendran, ja no viu en aquella casa. Sigui com sigui aquest munt de pedra acaba mostrant-nos que les cases com les persones poden canviar de domicili, per què no? Unides novament per l’esforç humà, encara que tanmateix canviïn d’aparença. Molt a prop d’on ens trobem l’adalil margener parteix una altra pedra per encabir-la si cal en algun espai que encara ballava, però que finalment queda assegurat a base de més pedra petita. Després, com sol passar, les flors que fa molt decoraven una cambra, les trobem ara enmig d’aquest espai obert on algun ocell acabarà trobant-hi recer.

Es posa a disposició dels sis membres que han participat en el projecte «1a trobada d’escriptors» un full de reclamacions i un telèfon d’ajuda, si de cas ho necessiten, per haver-los fet viure, sentir i participar del Priorat amb tanta intensitat com només un autòcton en plena joventut podria fer-ho sense ressentir-se’n. Un grup d’exalcohòlics esnobs assegura que la quantitat de vi ingerida en tan pocs dies d’estada podria haver estat suficient per a crear una addició significativa entre els escriptors convidats que, recordem, eren d’arreu dels Països Catalans. Experts en psicologia de visita per la nostra terra els trobem avui en ple aperitiu debatent si mots com DO Priorat o DO Montsant, presents a molts dels nostres etiquetatges, no creen ja addicció pel tipus de lletra, color i cos? Si fos així, podríem estar parlant d’incitar en certa manera la tragèdia en les nostres lletres (un cop més el Priorat és notícia quan passa res de dolent, en fi) i de provocar que aflori en mans d’aquest ofici una rotació de canell gairebé inusitada davant la copa, així com una predilecció repetitiva dels autors davant certs mots (a destacar: llicorella, garnatxa negre, carinyena), però també la sonoritat en paraules de certa artificialitat (així: llàgrimes del vi, cabernet sobre pissarres, vi rajant de la premsa, patates de festa major), encara que referent al tema culinari haguérem d’afegir quan ens preguntaren que no era precisament Festa Major aquell dia, en qualsevol cas sí que va ser-ho una mica perquè venien ells, i així vàrem sortir del pas. I com els captivava al principi tot el referent a la nostra terra en aquesta trobada que certament es trobava en fase experimental. Tant que fins i tot socis del Centre Quim Soler (CQS) arribaren a plantejar-se a sota veu si no haurien d’haver afegit la figura de l’adalil comercial en terrenys i finques i així poder tancar l’intercanvi sabent que tornarien tots. És clar que cap al final de la trobada començà a espatllar-se amb aquell sopar on els escriptors ja no volgueren fer-nos partícips de cap canvi referent al que hauria pogut ser la confecció més erudita de la GEP o Gran Enciclopèdia del Priorat (familiarment coneguda com a GEP o Gran Estafa Popular per la quantitat d’entrades que hi mancaven i la poca profunditat d’aquestes), i on aquell dissabte no ens deixaren fer ni tampoc desfer, en lloc d’això semblaven més interessats a buscar tres os a «lo moló» o a canviar a darrera hora la taula rodona del diumenge a Capçanes per una de quadrada. El CQS no s’ho explica i demana disculpes si en algun moment va voler contagiar més entusiasme de l’estricte i necessari i per arribar a fer creure que aquells sis escriptors podrien amb les seves paraules pentinar la zona i de pas endur-se els molins. Des del CQS asseguren que de cara a la propera trobada es prendran mesures. Així, i per citar-ne alguna, el vi serà de garrafa, se servirà amb màquina i haurà de pagar-se’l cadascú. Així ens estalviarem malentesos, conclou Vernet.

Dels creadors de Com integrar-me al Priorat amb el politono VENT i els matins amb “La vida és bella”. Arriba aquest octubre: Sprite de llima! (La lectura d’aquesta entrada no en condiciona la comprensió).

Ens trobem a Bellmunt del Priorat, descendint a peu per aquesta mina que, de tant en tant, hem de baixar ajupint-nos. Una mina que compta amb vint plantes subterrànies, catorze quilòmetres de galeries i sis-cents vint metres de profunditat. Molts números segurament per aquesta visita guiada on només es recorre la primera planta; l’única oberta al públic. Però tot i això set-cents metres de galeria il·luminats amb petits llums que pengen de la paret i ens acompanyen al llarg de tot aquest tram guiat. Res a veure amb com ho viuria la gent que va treballar aquí a principi del segle passat, quan aquesta mina es trobava en plena explotació minera. Eugènia, aquesta mina amb nom de dona, per més que les dones que treballaven en aquest centre miner les tenien a una altra banda. Si el temps es pogués fer enrere, de segur que trobaríem gent picant, extraient galena o procedint al tractament del mineral. Una feina dura que més d’un compaginava a més amb el treball del camp. Alguns per arribar a la mina venien directament de les colònies mineres, altres havien de travessar diversos pobles a peu per després trobar-se tancats en la profunditat d’aquest lloc que ara s’intueix fred i humit. Alhora, el pas del temps ha anat revestint de blanc sostres i parets, com si tot d’una volgués esborrar la pista del que s’extreia aquí. A fora el sol s’obre entre les muntanyes, però aquí baix la llum natural no va obrir mai camí, en qualsevol cas eren els treballadors qui s’obrien pas mentre els perillava la vida per qualsevol d’aquests entramats de galeries, sempre de dos en dos i amb un petit llum que els feia de guia, perquè si hi hagués hagut més llum i millor perspectiva d’on realment es trobaven, probablement no haurien tornat.

Fer blancs és una tècnica audiovisual que s’utilitza a cada canvi de font de llum, o bé quan es passa d’interior a exterior. Per tant que ningú s’estranyi si algun cop veu un o una càmera enfocant un tros de paper blanc a terra. L’expressió fer de blanc sembla tenir els seus orígens a la Vilella Alta, quan la Laura, que filmava els escriptors a la primera trobada de «El Priorat en persona», no trobant paper enlloc, i davant la sorpresa d’una de les escriptores que vestia amb alguna peça blanca, es va veure envestida per la càmera i fortuïtament fent de blanc.

Qui hagi tingut l’oportunitat d’allotjar-se al Perxe sabrà que aquesta casa es troba a l’extrem més antic del poble del Molar. Dissenyada de nou, consta avui en dia de sis habitacions dobles, totes elles batejades amb noms molt arrelats a la terra, una de les quals es diu Gala. Aquesta està ubicada a la primera planta, damunt mateix de la biblioteca del Centre Quim Soler, per la qual cosa no és d’estranyar que tant al prestatge com a cada tauleta de nit trobem algun llibre, la lectura del qual aportarà caliu i seguirà endolcint l’estada. Gala té com a emblema el roig del vi i el foc. Per més que la passió més ardent també podria encabir-s’hi a causa de la grandària del llit. En qualsevol cas, jo no vaig arribar a intimar tant amb els autòctons, però aquest color càlid sempre és present a la cambra, i això sí que puc dir-ho en primera persona. Podem trobar-lo tant a la vànova com a les cortines, així com també de bon matí, quan la primera llum del dia comença a escolar-se per aquest teixit i et fa acudir al vidre, obrint el balcó de bat a bat, fins que s’aprecia una lluminositat que va obrint-se camí des de la muntanya, ressaltant terrenys, com un vel que avança lentament per la comarca i l’omple de matisos. Més tard, quan al vespre, després d’una jornada trepidant caminant sobre el terreny tornem a la cambra i no hi ha més que silenci, trobarem a la taula d’escriptori una gerra d’aigua fresca per als més assedegats.

La Mare és una escultura de l’escultor Marçà Giné i es pot visitar al museu de Marçà. Es tracta d’una obra inquietant per la quantitat de fragments de vida que s’amaguen rere aquest posat callat, els seus ulls cansats observant a poca distància, el rostre una mica apàtic, com si tant fos ser aquí com allà. Però al mateix temps, la figura d’una anciana que repta l’espectador sense ni tan sols mirar-lo a la cara, el torba inconscientment en aquesta darrera etapa de la vida on el silenci parla per si sol, també la vestimenta que duu sembla preparada per a l’hivern més cru. La figura d’una mare vista des de la càrrega d’una vida dedicada als altres, la submissió que suposa això i la solitud dels dies.

Qui s’hagi arribat a la Cavaloca sabrà que el camí és costerut i enrevessat, d’aquella mena d’indrets de difícil accés que han de pujar-se amb tot terreny i, a voltes, fins i tot les rodes d’aquests vehicles que prometen dur-te a la fi del món es veuen obligades a frenar més d’un cop. Però alhora un recorregut que, encara que sembli impossible, hi ha qui el fa cada dia, podria afegir l’oleïcultor Ferran Miró, el mateix que, un cop arribem al bell mig del Montsant es lamenta de la quantitat de molins que alberga actualment el Priorat des d’aquesta perspectiva. Al mateix temps, passegem per bancals d’oliveres quan fa esment a l’esforç i la lluita de diverses generacions per seguir mantenint tots aquests arbres en un paisatge que gaudeix d’una vista preuada i que és alhora la seva vida. En aquest indret poc transitat, gairebé verge m’atreviria a dir, on les abelles s’acosten amablement sense picar-nos. Perquè si anem aproximant-nos més i més a aquests arbres, trobarem que el verd de cada fulla ben bé podria fer joc amb el verd oliva, per més que aquí les olives sofreixen més del que caldria i, assedegades, van adoptant un toc morat que els dóna caràcter.

Aquestes postres de massa fina i arrodonida que han anat inflant-se amb oli roent i prenent formes ondulades, com si aquest dolç decorat més tard amb un polsim de sucre guardés reminiscències amb aquest paisatge boscós on, revolt a revolt, aconsegueix mostrar-nos una perspectiva nova i particular. Orelletes que han anat daurant-se al foc, com el raig de sol va colant-se entre la vinya dia a dia fins a fer pujar els colors a cada gra, per més que en aquesta taula estem davant d’una pasta de grans dimensions que només demana ofegar-se amb molt d’oli, però que duu d’alguna manera l’essència del seu sòl, el relleu de les seves muntanyes arrodonides i pendents, així com corbes i restes de camins que, per a nosaltres els escriptors, ens quedaran per explorar. Si bé quan algú s’anima i en parteix un tros, aquí ja em perdo del que deia, però en tot cas ens trobem davant d’unes postres idònies per compartir, bocí a bocí, sense pressa.

Avui és dijous al capvespre, i això implica que molts de nosaltres acabem d’arribar al Priorat, aquesta comarca on ja hem anat intuint que té muntanyes en abundància. Però ara, asseguts en rotllana a recer del Perxe, se’ns mostra el seu fruit a través de diverses botelles, les quals duen a l’etiquetatge el nom del celler i la denominació d’origen de la comarca, ja sigui Montsant o Priorat. Encara que no és l’etiqueta o aquest vidre en si, sinó el que guarda a l’interior, el color del vi que se’ns mostra en tota la seva nuesa, i que ha anat fent-se amb la persistència de la seva gent, esculpint-se amb el pas del temps, no sabria dir-ho, però una obra embotellada que comença a decantar-se, com si el fruit saborós d’aquest indret pogués encabir-se en l’espai que atorga una simple copa, la qual és transparent, alhora col·loquem un tovalló davant i observem el resultat; no deixa de tenir una aparença sagnant que, a voltes, fa un llagrimeig, per més que no arranca el plor. Mes remenem amb el canell tot fent un moviment circular que, segons ens diuen, potencia els aromes i acabem distingint aquest cos més aviat afruitat que anima a degustar-lo. Una textura rica al paladar, d’un gust característic que té a veure amb el seu sòl ric en minerals, també amb el procés del premsat o el temps en bota de fusta, paral·lelament, aromes més complexos van unint-s’hi, com un ball on tots els instruments han començat a tocar. Però aquesta, com es diria, era només la primera cançó.