Albert Villaró Boix

Lo Cateri aixeca parets que d’aquí a mil anys encara hi seran. Llavors, si és que encara hi ha turistes, aniran a visitar la Vilella Alta, se les miraran i diran, admirats: «Això és una veritable obra d’art, senyors».

El Ferran té l’aire lleugerament cansat de l’heroi que torna a casa, vol estar-se amb la família i reposar a la vora del foc, però sap que sempre l’espera alguna causa noble, o un camp d’oliveres velles que esperen que algú les cuidi i les estimi.

L’Òscar ens arriba tard, a misses dites, però així que treu el cap pel Perxe és com si hi hagués arribat el primer i fos ell qui ens esperés. Té una feina important, més que no pas les nostres, que, més o menys desvagats o més lliures, hem pogut escapar-nos de les rutines i obligacions un dijous al matí. Però arriba l’Òscar i ja hi som tots, perquè ens faltava una rialla oberta, una simpatia radical, sense timideses ni costures. A tots els grups hi ha d’haver un catalitzador, algú capaç de lligar la maionesa, el cosí que no veus gaire sovint però que cau bé a tota la família, l’amic que potser no xerra gaire però a qui tothom escolta amb atenció. És d’aquelles persones que prenen notes en una llibreteta, i després, d’aquell full amb quatre ratlles, n’escriu un capítol de novel·la, en fa un dibuix o compta un poema colpidor. I, tot i això, i per més que ho provem, és impossible envejar-lo.

La Sílvia —belluguet amb ulleres de sol i mocador negre— s’enfila damunt de les bótes com si fos un isard. La criatura que gesta, protegida pel líquid amniòtic, nota els moviments, riu i compta els dies que falten per sortir a veure la vinya.

Aquells neolítics protoprioratencs, que encara no sabien fumar en pipa ni treballar el ferro, deixaven, ben amagades per camps i torrenteres, destrals de basalt negre. «Ja ens les trobarà el Pere», pensaven.

L’escriptor arriba a la Big House a l’hora foscant. Ha parat de ploure, però segurament hi tornarà al cap d’una estona, perquè el cel sembla tan tèrbol i remenat com sempre, una pasterada de porridge gris. El senyor Hackney, el taxista que l’havia portat ja altres vegades, el deixa davant de la porta principal, gira la furgoneta a l’esplanada de gravilla i se’n torna cap a Monaghan. A aquella hora de la tarda només se sent feinejar les noies de la cuina. La Lavinia sí, se’n recorda de l’escriptor, és clar, el rep amb una abraçada presbiteriana i li confirma —després de comprovar-ho en el llistat penjat a la porta de la bugaderia— quina és la seva habitació. L’antic estudi de sir Tyrone. Ja sap on és. Deixa les bosses damunt del llit i baixa de seguida al menjador, perquè ja gairebé són les set i s’acosta l’hora de sopar. L’escriptor vol presentar-se als seus nous companys, per trencar el gel com més aviat millor. Sap que, al cap de tres o quatre dies d’estada ja seran amics per sempre, però els primers moments sempre són una mescla estranya de malfiança i de timidesa: ha arribat un element nou, i ja veurem com lliga amb la comunitat. A les set en punt algú fa sonar el gong de l’entrada. De mica en mica comença el moviment: portes que s’obren, passes damunt del parquet que grinyola. Els primers d’arribar al menjador ajuden a posar el menjar —pasta, salmó al forn i amanides— damunt la taula. A mesura que arriben els companys l’escriptor es va presentant i respon a les poques preguntes que li fan. Escriptor. Vinc d’Andorra, sí, sabeu on és? M’hi estaré quinze dies. És la tercera vegada que vinc. M’agrada molt. Escric. Bé, ho intento. Una novel·la.

Seuen a taula. L’escriptor, que ja té l’experiència dels altres anys, es posa en una cantonada, al costat de la Pat, la directora, i d’una noia grassoneta de la qual només ha retingut el record d’un nom gaèlic més aviat gutural i que diu que fa poesia. A les cantonades no hi ha tantes converses creuades, i és més fàcil defensar-se entre aquella selva d’accents impossibles. La Lavinia, abans de marxar cap a casa seva, demana si algú vol vi.

—No, encara ens queden un parell d’ampolles d’ahir— contesta algú.

Serà el Boomerang Bay, pensa l’escriptor: el vi australià de la casa, que troben a bon preu i mira, fa el pes. Però de vegades n’hi ha de Sud-àfrica, de Xile, vins grecs, búlgars, francesos barats, algun Rioja: els estadants no solen tenir manies i quan arriben o van a comprar a Cootehill porten el que troben.

Res de Boomerang Bay. L’etiqueta li és prou familiar: la destral neolítica que avisa que allò és un Margenada del 2008. 14,5º. Garnatxa vellíssima. És el vi que fa la Céline, l’adalil, sí. No pot ser. L’empaita, el persegueix. No el deixarà mai en pau. Què deu estar fent, ara. Potser que la truqui quan torni a casa.

El correu electrònic amb el programa de les jornades al Priorat diu que durant tota la seva estada a la comarca els acompanyaran uns adalils. Això és, d’entrada, molt estrany, i l’escriptor, que és un gat escaldat, se n’ha de malfiar. Com que en la vida real no ha sentit mai aquesta paraula, la busca de seguida a la versió que hi ha en línia de l’Alcover-Moll. Li sona a etimologia àrab, a cosa rància, medieval, a l’adalid de les cançons de gesta castellanes —o, per ser més coherents amb la pròpia història personal, als que de tant en tant apareixen (o haurien d’haver aparegut) als contes del Capitán Trueno.

adalil m.: cast. adalid.
|| 1. ant. Guia, home ben coneixedor d’una terra, que anava amb els exèrcits per mostrar-los el camí o per observar l’enemic i donar-ne notícia als seus. Com fariem ne con no ab los adalils qui ginyen e qui saben les entrades de la terra, Jaume I, Cròn. 98. Ueus aquí que’ns mostrarà est adalil bona caualcada de sarrains, ibid. 99. Et yo llibrarvos-he bons adalils que saben be la terra e’ls passos, Desclot Cròn. 5. L’adalil nostre ab tres servents era anat a descobrir un aguayt, Pere IV, Cròn. 183.

Sí, la parauleta ve de l’àrab. Qui saben les entrades de la terra, quin títol més bonic i més impossible seria aquest, pensa l’escriptor, tan bo que cap editor amb seny l’acceptaria. I si apareixen els adalils a les tres grans cròniques, ostres, la cosa ha de tenir la seva importància. Adalils. Però no acaba de veure-ho clar. Ves per quins set sous una colla de personatges els han d’acompanyar quatre dies per aquell món desconegut, com si no tinguessin cap altra feina. O potser sí. Ell prou hauria fet d’adalil de qui fos. Però mai ningú no li havia demanat de convertir-se en adalil, ni en guia, ni sabia si la terra tenia entrades i, cas que en tingués, on coi eren.

L’escriptor no ha estat mai al Priorat. Això és, per altra banda, perfectament normal: en sondejar el seu cercle d’amistats després d’haver rebut la invitació, resulta que tampoc ningú no hi ha estat mai. Això el reconforta una mica, perquè segur que, en un moment o un altre de l’estada, la seva ignorància haurà de desplegar-se en tota la seva penosa dimensió. En coneix la fama bàsica, és clar, com tothom. Un rosari de tòpics: un tros de país de vins caparruts que, gràcies a la traça d’una colla d’enòlegs un pèl visionaris i a la terra generosa, s’han convertit en productes excel·lents i —d’això sí que en té constància— caríssims. I poca cosa més. Refugi dels cantants reconvertits en vinaters. Una geografia elemental —a meitat de camí entre la costa i l’Ebre, amb una poc definida capital de comarca, de la qual amb prou feines coneix el nom i sap —una d’aquestes informacions perfectament inútils que guarda en algun racó del cervell— que no té semàfors, o que en algun moment n’havia tingut i ara ja no hi són. Mentre baixa per l’Eix de l’Ebre, vigila el paisatge i està atent a les indiciacions: tu, en arribar a Garcia, tomba a l’esquerra, per enfilar-te cap al Molar i la Figuera. Però abans, després de travessar les planes del sud del Segrià on Juli Cèsar va combatre August, baixa cap a Flix, i es pregunta on són exactament els seus llots enverinats, i encara una mica més enllà veu la silueta de formigó nuclear de la torre d’Ascó, i s’estremeix amb la idea que allà dins s’hi cou la matèria, pensa en el pet que va fer Txernòbil i que aquell any hi va haver més rovellons que mai, i és l’any, ves per on, en què el seu pare va morir. Però les angúnies atòmiques passen aviat, així que troba la trenca just allà on l’esperava, la carretera s’estreny i l’escritpor deixa la seva petita geografia coneguda.

L’escriptor que no coneix el Priorat prou que coneix una prioratina —si és que del gentilici se’n diu així, que no veu perquè no se n’ha de dir. Ella treballa a la mateixa institució de la qual l’escriptor fa temps que intenta fugir —i no s’acaba d’atrevir. Ell no ho sap, però ella se n’ha anat a passar el cap de setmana al seu poble, que és el Molar, i la Roser del Perxe, que és l’ànima de la trobada, li ha dit que l’escriptor —que resulta ser el seu esquiu company de treball, de vegades simpàtic i servicial però normalment una mica orc— ha estat escollit (i no se sap massa ben bé per quins mèrits) per formar part d’aquella alegre companyia literària. El dilluns l’Asun el va a trobar, puja al seu despatx i li fa saber que està molt contenta que l’escriptor vagi a conèixer el seu poble, el seu paisatge, malgrat que ella no hi podrà ser aquell cap de setmana, i prou greu que li sap. La veu tan contenta, tan legítimament orgullosa del Molar i del Priorat en general, que el carrega amb una gran responsabilitat i una consigna implícita: l’escriptor haurà de tornar a casa amb el mateix entusiasme que ella —tan menuda, els ulls lluents, la rialla oberta— li ha demostrat. Ja té un tast de l’escalf.

L’escriptor arriba a la fonda de la Figuera a l’hora de dinar. No hi pot fer re; el Priorat és tan lluny de casa i ell, malgrat la mala fama que tenen els seus compatriotes, no sap córrer, i ni que volgués no podria, amb el cotxet que té. És el darrer a seure a taula, tot i que encara no els han portat menjar, i això encara és pitjor. És el moment difícil de les presentacions del tardaner, quan el millor hauria estat fer-ho a peu dret, quan tot és més senzill i la circulació d’informació entre persones que s’acaben de trobar per primera vegada és més fluïda. Se sent observat, i ell també observa els qui seran els seus companys durant els propers tres dies, intenta recordar-ne els noms i les coordenades, per situar-los en l’esquema mental que s’ha anat fent, entre autors convidats i organitzadors, als quals només coneix pel conducte emocionalment esquelètic del correu electrònic. A poc a poc se situa, es tranquil·litza, veu que ningú no el mossegarà, que la taula és plena de gent amable i comprensiva, i que des de la cuina l’atiparan a base de bé, amb productes honestos, arrelats i generosos. Els seus companys escriptors es veuen tots bones persones, intel·ligents i no conflictius: tenia por de trobar-se amb l’escriptor tronat i capriciós, la poetessa extravagant, la vella glòria a la recerca de noves emocions, i així anar enfilant tota la rastellera de tòpics negatius de la professió. I no: hom diria que la combinatòria ha estat feta per algun departament de recursos humans especialment sensible, qui sap si filantròpic (si és que això és possible): els seus companys semblen escriptors atents, essencialment feliços, agraïts i de pensament positiu. I el Jaume, que viu a la Figuera, ha portat una caixa de vi, del que fa ell, i l’ha batejat amb el nom de la seva filla. Èlia, es diu, i la lletra aplicada però de traç infantil és potser la seva, i també molt probablement sigui seva la imatge d’un ull dret que, mig difuminada, il·lustra l’etiqueta. S’ha de ser molt valent per posar el nom de la teva filla al vi que produeixes —pensa l’escriptor—, has de tenir molta confiança que sigui prou bo, que estigui a l’alçada. No em digueu que no és un prodigi. I és en aquell moment en què l’escriptor s’adona que aquella no és una terra qualsevol. En un món on els vins porten noms de rebotits marquesos emperrucats, de castells rònecs, d’heretats tronades o de palaus pretenciosos, en trobem un que es diu com la filla de qui el fa. Això no pot ser normal. És una temeritat, una valentia, un acte suprem d’amor.

La Claustre és enòloga, i aquell vespre, al mejador del Perxe, a la molt acollidora casa de la Roser, els posa a tots a prova. L’escriptor sempre ha pensat —i sospita que tots els seus col·legues escriptors també, encara que no s’atreveixin a dir-ho en veu alta— que en tot això dels tastos i les valoracions que es fan sobre el vi hi ha molta comèdia, s’hi posa sempre més pa que no pas formatge (com ho diria el Puyal). Sí que l’escriptor sap si un vi és bo o no, o potser s’ho pensa que ho sap. És igual: la primera ampolla que la Claustre obre és analitzada, diseccionada, en tots els seus detalls: el color, l’aroma, la consistència de la llàgrima d’alcohol que s’enganxa a les parets de la copa. Tothom hi ha percebut —o bé els ho ha semblat— els vestigis de cuiro vell, de cafè, de fruits vermells. El que convingui. Amb els ulls tancats i una bona predisposició tot és possible. Quan ja van per la tercera, que és un negre espès, difícil de descriure, que s’espera dins del decantador per mirar de civilitzar-se una mica, entra la Céline. És l’adalil que els tocarà demà a la tarda, i tant sí com no ha volgut passar pel Perxe a saludar els seus guiats encara que estigui rebentada després de veremar tot el dia. Només vol treure el cap, dir hola un momentet, que se’n vol anar cap a casa que l’endemà hi torna així que es faci de dia. La Roser ens la presenta. És francesa de Montpeller, i fa set o vuit anys va arribar al Priorat a fer d’enòloga per a una cooperativa, després d’haver acabat els estudis. S’hi volia quedar només un parell de temporades i ara no hi ha qui l’arrenqui. Gràcies a una herència va poder comprar un parell de vinyes velles en un vessant costerut prop de Porrera i des de fa tres anys que produeix tota sola el seu propi vi —Margenada, en diu—, que asseguren que revolucionarà la percepció que hom té dels temibles priorats. La Céline entra, saluda tothom amb dos petons, i l’escriptor sent una estranya torbació: escabellada, les mans brutes de veremar, l’aire cansat, l’accent en el punt perfecte. Ha passat el que sens dubte havia de passar, només que l’escriptor encara no ho sap, ni tan sols s’ho imagina, i l’ànima és dins d’un decantador, on s’oxigena.

L’endemà el món és nou i, ben d’hora, perquè l’escriptor és massa matiner i tothom dorm encara, surt del poble per anar a veure unes ruïnes ibèriques que hi ha al tossal de davant del Molar, cap a la banda de ponent. Els murs i les sitges tenen l’aspecte trist dels jaciments que ja han estat excavats i allà s’han quedat, ruïnes pobres, mig abandonades, que l’escriptor veu com taronges espremudes que hom no s’atreveix a llençar a les escombraries per si de cas encara en pot sortir alguna goteta més de suc, i fa segles i més segles que ja no hi són els que van viure en aquelles cambres petites i en aquell món que seria una aproximació al paradís. Després d’esmorzar pugen al microbús que els acompanyarà, estan tots molt contents perquè senten l’excitació dels descobridors, el neguit una mica infantil que acompanya les excursions d’escola. A Bellmunt —que potser és a poca distància en línia recta però lluny en la famosa línia corba prioratina— baixen a unes mines de plom, explotades des de qui sap quan, i tots senten d’alguna manera el vertigen i l’angúnia de l’inframón, la cara fosca de la terra amable. Sota les vinyes hi ha un dèdal de túnels, de pous, de gàbies i puntals, un paisatge tancat que no ha estat fet pels capricis de la geologia, sinó amb la contundència primària de les barrines i la intuïció dels enginyers. De les parets en regalima una aigua metàl·lica, com d’argent viu. Tota la mina està pensada per ser recorreguda per nans, i una persona de mida mitjana necessita el casc per no trencar-se les banyes contra un relleix de roca. Quan surt a fora, l’escriptor s’alegra d’haver tornat a la vida aèria.

La Céline s’acotxa amb tota la gràcia del món, el gest de l’home neolític que descobreix la màgia del blat que creix, clava els dits a la terra i n’agafa un sarpadet de roca esmicolada. La fa passar d’una mà a l’altra, amb la tensió del raig de sorra que fa córrer el temps d’un rellotge. És la famosa llicorella, la roca sedimentària que l’escriptor en diria pissarra o, els dies bons, esquist. És l’adob mineral que fa que d’una vinya a l’altra hi hagi un univers de diferències, aquell nom màgic ple de palatals. A l’escriptor li sembla que la Céline no conrea les vinyes, sinó el substrat sobre el qual creixen. Pren una altra mostra, la compara amb la primera, té un altre color i el fruit de la vinya que en treu els nutrients tindrà unes altres característiques. La Céline podria parlar hores de l’estructura química, del ferro, de la porositat de la roca, de com el paisatge es tradueix en el vi que fa. L’escriptor se l’escolta, embadalit, i ben aviat ja no fa cas de les explicacions, i només es fixa en com mou les mans, com es gira quan algú li fa una pregunta, amb quina cura passa el dit pels ceps recargolats. També podria passar hores en contemplació.

Al museu de Marçà hi ha l’escultura de terra cuita d’un Crist avergonyit, obra del Marcel·lí Giné. L’escriptor l’ha pogut veure unes hores abans de pujar a la vinya de la Céline. El Crist està instal·lat en un racó del museu, no se sap si per accentuar la seva vergonya o per protegir-lo de les mirades burletes o incrèdules dels visitants. L’artista l’ha desclavat de la creu, el representa amb el cap cot i el serrell li tapa la cara. Té les cames doblegades en un gest forçat, i ensenya les nafres obertes a les mans com si volgués convèncer l’espectador que el seu sacrifici ha estat inútil. I prou que ho aconsegueix. L’escriptor, quan se’l troba, queda com parat: ha vist cristos en totes les postures imaginables: majestuosos, torturats, triomfants, dolorosos, agònics, rutilants, afligits, però tots sempre estan afectats per una altíssima dignitat divina, fins i tot en la pitjor de les circumstàncies possibles. Però el Crist de Marçà està desposseït de qualsevol mena d’aura, ja no és més la segona persona de la Trinitat, ni hi ha cap possibilitat que ho torni a ser. L’escriptor sap de què s’avergonyeix. L’escriptor també se sent avergonyit d’haver de participar —ni que sigui com a testimoni— en la contemplació descarnada del seu fracàs. I el comprèn molt bé.

L’escriptor se sent ara com el Crist. Avergonyit. Desesperat. Desesperançat. S’acosta a la Céline, la segueix com pot mentre s’enfila pels bancals, intenta retenir aquell moment perquè sap que serà irrepetible, que arribarà el moment en què la comitiva tornarà a pujar al microbús, per rodar mitja hora fins al Molar, reposar només una estoneta abans de continuar amb el programa: sopar a Falset, tertúlia, rialles, el que sigui. L’escriptor es quedaria a la bodega, continuaria tastant tots els moments del vi, des del most brut que comença a bullir a la tina fins al producte final, que d’entrada té l’aspecte de tots els vins però sap que aquest és un miracle, perquè n’és l’obra de l’adalil. L’escriptor ha begut tot el que li han donat, i no n’ha escopit res, perquè fóra com una blasfèmia, un sacrilegi. Ni una gota, s’ha de fer malbé. L’envaeix una mena d’estupor, lluny de l’embriaguesa que hauria estat natural: és com una il·luminació, un estat alterat de la consciència. Margenada. Demà els ensenyaran com es fa una paret de marge, la geometria arcana. L’escriptor n’aprendrà i refarà tots els bancals del país, ja veuràs. Serà el margener de la margenada.

La Céline se n’adona just quan l’escriptor s’asseu al microbús. Han estat tants petits missatges enviats que hauria de ser una soca d’olivera per no haver-ho vist. Se’l queda mirant mentre veu com busca el seu seient i es deixa caure, derrotat. Potser no es veuran més, el programa de l’escriptor és apretat, i ella ha d’acabar la verema d’una punyetera vegada i no sap si podrà anar a la taula rodona del diumenge. L’escriptor ha tancat els ulls. Ella es queda palplantada a l’altra banda de la finestra, esperant que el pobre escriptor, abans de marxar, els torni a obrir, per donar un últim cop d’ull a ca la Margenada. No ho fa. Ja ha vist prou i no vol veure massa. La Céline no es mou, el microbús se’n va. I sí, obre els ulls però ara no l’espera ningú. És l’hora foscant i el cel, que és transparent i fa uns colors siderals, retalla el fil de les muntanyes. Fa dos dies que l’escriptor corre per aquells verals i ja sap que totes aquelles carenes ventades que veu a banda i banda estan amenaçades pels molins de llum. Se les imagina electrificades, amb rastelleres de pilones, altíssimes, amb la bombeta vermella al capdamunt. A l’escriptor els molins li fan gràcia, la veritat, i els troba una dimensió estètica, tan alts i tan vistosos. En té una percepció romàntica però és plenament conscient de la seva falsedat. Al final es fa fosc i es fonen el cel i la terra.

Al tercer dia els porten a Cabacés. L’escriptor sap, ara que ja comença a veure com funciona la comarca, cap al nord. Pel camí els parlen dels del ral·li, que ocupen les carreteres del país amb la fatxenderia del qui es creu aquesta fal·làcia estúpida que assegura que els catalans porten benzina en comptes de sang. Arriben els del ral·li, tallen carreteres, omplen camps i ho emmerden tot, els nens no poden anar a classe i als revolts s’hi instal·len colles d’inconscients que esperen que un Toyota Celica (si és que encara els fabriquen) surti volant després d’una derrapada mal calculada i se’ls mengi. I prou és bona la carretera, estreta, una cinta que busca el pendent adient per travessar torrentades i perfecta per ajustar-se a l’estat mental de l’escriptor, que vol i dol, que es recrea en el principi de mareig que comença a notar. Té ganes que el temps corri o que s’aturi per sempre. De seguida el Fernando li ensenyarà les seves oliveres centenàries, i pensa com passen els anys allà plantades, i pensa també amb les tortugues que va veure a Marçà, que necessiten l’escalf del sol per poder-se moure i que la major part de l’any viuen i es comporten com si fossin pedres.

—He de pujar a Andorra la setmana entrant no, l’altra —diu la Céline—. Saps que després de cinc-cents anys s’hi torna a fer vi? Volen una enòloga temerària i només m’han trobat a mi. Foteu la verma molt tard, allà dalt.

Ho diu rient, com si no fos possible que algú la volgués llogar. Són a Capçanes. La Céline ha pogut escapar-se de la feina per assistir als actes de cloenda. A dins de la Pedrera bufa una selva de clarinets. Tot s’acaba. Quan l’adalil pugi a Andorra l’escriptor no hi serà, perquè li han donat una beca per anar-se’n a Irlanda, i dubta entre engegar-ho tot a rodar o acceptar els reptes del destí. No sap què fer. Apunta el mòbil de la Céline. No sap què passarà. Després de dinar, després de les abraçades, comença tot. Que llarg que és el viatge.

L’adalil els explica amb tota mena de detalls com, quan era jove, anava a caçar ocells amb vesc, la planta màgica dels druides. L’escriptor de sobte recorda que ell, quan era jove, també havia anat alguna vegada a envescar ocells amb els nens més grans del carrer, i que havia contribuït, en qualitat de còmplice, a la captura de caderneres i pinsans. I sap que ara, de gran, se sent com un moixó enganxat per la pomada apegalosa, esperant, atemorit, que s’acosti el caçador.