Pau Vadell Vallbona

De la Mireia vull la seva força, la seva alegria, les capacitats camaleòniques que té d’adaptació a qualsevol terreny. És una “tot terreny” del segle xxi. Vull tenir la mateixa seva sort a l’hora de deixar que l’atzar em porti a estimar amb identitat i passió algun altre indret de la terra. Qui pot venir sinó de la gran ciutat de Mèxic i aterrar a Gratallops a viure en una casa adquirida per Internet?

La passió de la Mireia és la de descobrir, ja amb una seixantena d’anys, el lloc on ha viscut sempre sense ser-hi, i poder-se meravellar constantment com si fos desconegut i sorprenent. Tot nou cada dia. I poder sincerar-se amb l’entorn per confluir amb energies, i refinar la vista amb les petites coses que ambicionen essència en comptes d’inèrcia.

D’on ve una saviesa i una senzillesa tan extrema? Quin parany o quin pacte amb els diables de la natura ha fet? Que l’ha portada fins i tot a fer-se una finestreta dins la dutxa per poder estar amb simbiosi amb l’entorn? Si es pot ser d’un club de fans, hem de ser claríssimament fans de la Mireia Artís. Ella és més alta que les roques protectores del Priorat que ens va portar a veure a Margalef.

La Maria és com la pluja, et cau a sobre la seva alegria, el seu crit d’anhels de saber, de descobrir. Qui sap a quin racó van les seves preguntes curioses!

De pell bruna i ulls profunds, com ha de ser en l’exploració intensa de la paraula. Expansiva i reservada alhora, explota l’entusiasme confegint amb versos precisos l’escorça d’un món molt personal.

Quina és la seva raó? La pertinença a l’abecedari amb els ossos. La sorpresa constant que percep l’energia tel·lúrica del Priorat i xucla la persistència de la seva gent.

Tanmateix té una biografia completa i amb diàleg amb les pedres: «…ja fa massa anys de les nostres trobades del nostre caminar secret per les pedres sagrades per la sintaxi en flames de l’adolescència i són raigs ai anys llum els que ens separen: tu amb les mans plenes de vent i jo amb els ulls tacats de fang…» (La matinada clara. Papers amb Accent, 2009). Aquesta és la sensació que vaig veure-li als ulls durant la visita a Margalef guiada per l’adalil Mireia Artís.

No és entre els fulls dels llibres de la biblioteca que la Carme visqui. Ens diu que és bibliotecària i mestra de primària... Molt bé, d’acord; però la seva passió és amb la terra, el seu compromís és amb la gent. Qui millor que ella per transmetre aquesta passió i l’ànima de la seva gent a les generacions venidores? Em va ser la descobridora del primer poble cupero que trepitjava i encara m’és la dolçor d’alguns mantins amb la mel que ens tenia customitzada per a cada participant en aquesta edició de Priorat en Persona.

D’ella vam poder llegir aquesta forma de vida i redescobrir també l’obra de la Neus Català, present en l’atzur del nostre poble i també ben present ja dins els nostres cors.

A les trinxeres!
Crida el seu esperit davant les flors insensibles i plasticoses del clot salvatge de John Cookson, Iaffa o Kailin. Les fulles de pi, en forma de tisora, van cobrint la història dels brigadistes i de les vivències a ChabolaValley. És l’Albert qui ens obre les portes de la memòria, dels hospitals al cor de la muntanya, dins vagons de llauna i fusta.

A les trinxeres!
Entre oliveres, boira i marjades. Resistents, com en la batalla, les pedres enclenxinades formant un espigat transcendent que ens apropa a la duresa del terreny, de l’esforç del pagès de muntanya.

A les trinxeres!
L’Albert ben didàctic, el que treu del pou els oblits per tal de no repetir la cruenta dedicació de l’home a segar vides. L’Albert que ens presenta el detall de la humanitat en els moments més delicats i negres de la història recent.

A les trinxeres!
Memòria, amor i llibertat.

Un glopador de cors de fasser. Per què canviar el barri de Gràcia per l’ànima d’un riu? No deu ser per acostar-se a l’evangeli catolicocerimonial, ans al contrari, per abeurar-se de paradís. La Vilella Baixa l’ha convertit en un Vito Corleone de les palmes, un àgil prestidigitador de la natura. Mans àgils, ulls badats, trena d’una a una les catedrals blanques de la nostra civilització. Com sinó s’entén l’esforç de l’ensofrada? I el misteri violent de l’assecador?

Un d’aquests que resseguint el fil conductor dels seus retorna al lloc on el cos li demana; d’on s’han bastit les arrels dels avantpassats —quilòmetre zero— que nodreixen qualsevol d’una salut de ferro.

D’allà em vaig emportar els records de la meva infantesa, a la plaça de Calonge (Mallorca), brandant una de les palmes, confeccionades per una de les cinc generacions de la seva família, el dia del ram de molts d’anys enllà. També em va portar al portal de ca meva, on penjava tot l’any i beneïa els seus habitadors. Enguany, de la seva benedicció, n’he renovat els bons auguris.

«El lloc on qualcú és nat i s’és criat i on té posades ses afeccions (Menorca)» [DCVB, 2.4.]

L’agre de la terra com l’agre dels cors. Insigne, desficiós. Àrdua tasca la de conrear la duresa del camp, la seva intel·ligència mil·lenària. Per què insistim? Perquè el plaer també és costós.

Collirem alego
tot el teu pitrellam.
El sucarem i el vestirem de vidre.
Tot ho farem amb delicadesa.
Palparem el teu cor
amb desmesura, fins a l’últim gotim.
Et triturarem el cos, el purgarem
i, finalment, t’ofrenarem.
Després res ja no serà igual:
Besarem altres cossos
i parlarem amb despit
fins a desfigurar les paraules.
Els teus efectes obriran mons;
somnis simultanis.
Ens dominaràs fins a caure rendits.
Els meus peus seran els teus
per tornar a casa.
I tot, tot,
tot ho farem de pressa.

Engatar d’aigua les coses que t’engaten. Millor que a Mallorca, allà s’amaren les teules perquè no es trenquin amb el temps… I que ho és de poc bevible!

(o mel dels Guiamets)

Silenci a la vinya.
Ja s’amaren les bótes
i s’inflen els cruis.
No badeu les barres.
Endinsau la gola al beuratge
mentre regeneram el sòl,
estiram les arrels i xuclam el bagot
del darrer respir.

(sin. pedrís)

A la bancada del perxe ens abraçam per finalitzar les jornades. La fotografia d’aixopluc, les rialles, complicitats i demés acudits que s’han anat teixint durant els dies de convivència, apareixen de cop. La biga de fusta on estem asseguts és com el pedrís de casa, on les instantànies rellevants d’una vida, van transcorrent sempre sobre la mateixa pedra. Qui sap quantes bigues ens caldran?

1. Desplom d’espai cap a la vall.
2. Rellotge de sol natural.

Aquell cep que suplica aigua el mes de juliol. Rígid, inestable, amb totes les venes colèriques, assedegades i la rabassa just-just tentinejant calçada de terra.

Trena la teva il·lusió
i suca-la amb l’or de l’olivera
perquè el riu
es desfaci del cos pel cofí
i n’ompli l’esperit
d’altres despulles.

Ara que em baixa per l’espinada aquest somni, i s’atura a mig camí, com cercant preguntes per on anar cavant. Ara ja no podré desviar-me més del terrós de la terra i caldrà sembrar els ossos amb planter tendre i abocar el dolor a les seves arrels obrint a l’aire l’alenada. I el dolor baixarà roca endins i besarà algun dia el finit. I el dolor no serà més fosca espessa i ens trobarà acorats amb les pells, en el plaer de la paraula. I amb el dolor occirem amb el ferro del nostre poble aquesta llavor que creix sense traves, cap a baix i cap amunt, cercant les sines del subsòl i el ball del vent.

De l’arbre novell, de les vèrtebres sorgides del clot, en farem una arquitectura senzilla, amable a l’ull de qui la mira. Tot el seu amurgonament complet perquè és un renaixement. O bé és el conhort final del vençut en el combat entre iguals? És potser la usurpació pròpia, un canvi de forma i matèria, pigment contra pols baix la pluja.

I si del fruit de l’arbre en creixen altre cop els cucs? S’enfonsen dins la foscor com els corcs dins el seu clot d’aliment?

Espinada que cruix a la vista, com les branques es vinclen per l’ànima del vent: fort com ferro i persistent com la pluja.

A part de ser una obra antiga, èpica però espassada, italiana; al Priorat els priorers s’espassen els nervis i interpreten la Divina Comèdia per abocar el vi dins la copa. Bé… hi ha mestresses que ho fan amb més clarividència, amb més força. A aquestes altres el vi no se’ls torna vinagre.

Pentina’m les branques si vols! Em pesa
la densa olivada. Que el vent
m’escarrassi la força

i m’endugui riuada avall.
Que plogui verd amb pinyol!
Desferra’m el fruit identitari
i clava’t a la gola
el suc daurat.

Efecte immediat que es produeix en veure qualsevol ésser humà. Es tracta d’aixecar la mà amb més o menys efusivitat i emetre algun so normalment imperceptible. Dins les terres del Priorat aquesta gutural sona com un iosss (una contracció del comiat castellà a dios més un grapat de s sonores) tot aixecant la mà i el cap (i en conseqüència amb el moviment i també una mica l’arqueig de les celles).

«De Falset, gent falsa: dita dels pobles veïns de la vila de Falset» [DCVB]
Potser s’amaga la veritat dins el vi, dins el castell del vi.

A la feixa hi sembrarem amistats. Taula llarga! Ens asseurem tots a la taula. Quines taules que tenen al Priorat! Feixes d’humor, paraula dita, paraula escrita. A la feixa hi sembrarem amistats.

Dit de l’emoció sinuosa del caragol menjant a les voreres del camí.

T’escup la roca de la seva solana
i de l’obaga pren l’arrel avall
i amunt
tapa camins i plecs de pell rocosa.

Sadolla la vall,
adoba els calls
dels arrabassaires.
Quina vida més selecta!
Or que calça camins
i s’agermana
amb la vinya suadora.

[de muntanyes que fan DO i d’Illa = mar]

Potser una insularitat peninsular és difícil d’explicar, però pot determinar una DO vinícola. Si bé les definicions habituals d’insularitat s’aferren a la idea d’estar sol, normalment enmig de l’aigua, hem de pensar en les muntanyes com a frontera natural. Per una part, ha «aïllat» el Priorat, ha patit la «insularitat»; per l’altra banda, l’ha preservat de la catastròfica acció humana contemporània i especulativa —no en els durs moments bèl·lics—. Això em fa pensar en la meva «insularitat» mallorquina. Si bé m’aïlla dels esdeveniments literaris i les accions literàries bulímiques; em permet viure de primera mà el material literari més autèntic i m’estalvia moltes accions innecessàries. I també hi ha dues DO: Binissalem / Pla i Llevant.

El buit.

[likka = ‘pedra’]
Pedra que es desfà com un pastís de pasta de fulls. Entre parlar de terra, vinya, pedra… tot un combinat d’elements que fan especial aquest «clot» enmig d’inèrcies. Que fan vessar l’aigua per les escletxes i nodreixen el fons. I també erosionen els cims. Dualitat llaminera.

Els camins que porten a Roma aquí et porten a un altre dels vint-i-sis llogarets que articulen aquesta fortalesa que és el Priorat. Camins serpentejants, embarrancats, emmarjats, escarxofats, obacs i a la solana. Potser per això algú forà va decidir fer-hi carreres automobilístiques que trastoquen la vida real de l’indret.
Fer marrada en aquelles contrades equival a anys de teràpia o de ioga. Ja eren savis, ja, els habitadors històrics d’allà; es curaven en salut.

— Pulmó de terra. Què fas que vols ser tub? Què hi fas al ventre de ca teva? — Ai… no siguis tan plom, i calla!

Sant home. «Mamporrer» de la natura.

Banc.

Hi ha places, placetes, racons, jardins, miradors… però hi ha una Placeta jove que fa vi. I del bo!

Transites
forjador de vigílies
entre la fredor
d’ànimes poderoses.
Badallant de sol
fendeixes plagis
de la teva pròpia tinta.

Brot d’il·lusió que neix de la terra regada de vi.

Viva!
Visca els quintos del 56!
La seva perpetuïtat,
la seva mirada,
la seva manera de marcar el fang,

de perpetuar la memòria,
d’escopir llum de les finestres.
Los quintos del 56 viva!
Els nascuts el 38,
en plena guerra incivil.
Ja tenen dret a pintar
i despintar la seva llibertat!
Que brollin de les pedres,
dels cruis,
els seus ulls anegats
de desfer, com infants,
els errors de la humanitat.

Puja, puja.
Ja t’agafaré.
No pateixis. Tanmateix, en ser allà encimbellat, hauràs de tornar a baixar. Ja t’ho dic jo que ens caldria anar a viure a algun poble de bicicleta, pla. I no dic que hagi de ser com Campos o Porreres, però evitant el Priorat o Montuïri, tot anirà millor. No és que no hi hagi biciclistes aquí, però són d’aquests amb malles i depilats. Jo parlava de les bicicletes de poble, amb la madona amb capell, cistella i un manat de cebes tendres fent d’intermitent. No voldria ser folklòric.

Porta’m sansa del cor
per escalfar-me.
Llança-la al foc a grapades
perquè bategui als nostres peus
un nou crit, una flamarada
balbucejant.
D’aquesta energia
en farem vida
d’Ulldemolins a Serra d’Almos;
del Molar a Siurana
i no badarem amb la flama.

Podríem vestir
com vestien els nostres avis.
Escriure amb guix
damunt les seves tombes de pedra.
Podríem tornar-los a matar
d’un disgust social.
La roba estesa voleiant
presagia el canvi.

Sota aquestes mans,
clivellades
i obertes,
s’amaguen les paraules
que vénen de tu,
que s’enclouen entre el baleig
de sota pell
i la sang que m’arranques.

Lo tren salvatge que et diu que va tard, però el sents arribar puntual. Darrere les marjades xiula. Llisca amb alegria. Avisa els locals que comencin a travessar la via, que surtin de l’ombra santa de l’estació. Potser el paisatge l’atreu més que el de les ibèries. Lo tren ha fet d’hospital en moments decisius i ara fa de càstig llarg dels madrilenys o catalans humils que volen comunicar-se i travessen el país fent diagonal pel Priorat. Tal vegada és una excursió gratuïta per la ruta del vi: vinya, marjal, arbre, vinya, ginestera, vinya, tractor, vinya, vinya a cops de «tu-tup, tu-tup, tu-tup».

El sol pica de valent, així i tot, l’aire és fresquet. Alguns turistes perduts recerquen amb els dits un punt al mapa tot escodrinyant on s’ha ficat Escaladei. Insensibles al llenç del paisatge, un tractor ple de xanglots els avança i els desperta del seu embadaliment. És agost i, a part de fer-se evident amb els turistes, ja ha començat la verema d’alguns frissaners en fer provatures de noves varietats. Un cotxe de lloguer també avança els turistes i el tractor. S’han assabentat per les guies en alemany adquirides al seu país de la festa major d’Albarca i la pujada a l’ermita de la Mare de Déu del Montsant. El tractorista rondina. Quin disbarat! Aquests en saben més que nosaltres, de la gresca d’aquí! Segur que també els trobaré a l’aplec de la Cova de Santa Llúcia la setmana vinent —pensa el pagès, que redueix la marxa i gira cap a la Morera per fer-hi un cafè. Ha quedat amb nous veremadors, també estrangers, a l’Únic. Volen viure de primera mà què és treballar la terra i paguen per treballar. N’arribarem a veure de coses! —torna a cavil·lar el pagès. Els joves d’aquí són fora, no en volen saber res; els pocs que han quedat fan pintades a les marjades encimentades en contra dels turistes. El món girat.

«Lent de moviments o de raonament (Falset, Tortosa); cast. torpe» [DCVB]

Mou, et mou,
la lentitud insistent dels ossos
com ho fa el temps, en la mirada,
dels que simplement alenen.
Cal no badar si l’ensopec
ha de ser lloat
o t’has de besar amb la terra
més forta que tou el cop.