Ramon Erra i Macià

L’accent. L’accent hi fa molt, i el somriure. I també el jersei groc que lliga amb les arracades, dos grossos botons grocs, com dues fitxes gegants del joc de l’oca. L’accent és ben bé de farina de blat de moro i de didalet de tequila, tot i que sembla més aviat dona de cafè. Ens impressiona tant, m’impressiona tant, que perdo la força als genolls un moment. Ens diuen que és filla del Tísner, però es veu que ella és ella i la resta són dons que també té. En fi, que la primera cosa que fa (i així inaugura un sistema nou de guiatge pels poblets del Priorat, que d’altres seguiran, motu propi), la primera cosa, és portar-nos a conèixer casa seva. Cuina, cambra, pati, foc a terra. És una barreja de detalls, el que ens captiva d’ella. Les arrels familiars, l’origen mexicà, la sensibilitat artística que se li nota, la gran humanitat que calça. I amb ella es com si juguéssim al joc de l’oca amb les fitxes que porta d’arracades. Anem a la casella de sortida, que és el portal de casa seu i llavors, de pont a pont, anem a la cova d’en Ximet, un paradís de silenci i força tel·lúrica. Ens presenta els tormos, roques damunt terra vermella. Després fem la casella del molí, a Margalef. I dinem a Gratallops, ben a prop de la casella de sortida. Rodó, no es pot dir més. La casa on viu ara, la Mireia la va triar a partir d’un dibuix a llapis que li van enviar. Què voleu de més senzill i més seriós?

És la dona que m’espera al pati de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. De seguida se m’agafa de bracet i me l’emporto, amb el corsa, cap al Priorat. Un dijous d’octubre, amb sol, i fem el port de l’Ordal. Sembla fràgil, però en moments de dubte, quan no estem segurs del camí, diu que re, que tirem endavant, no podem tornar enrere! Arrodoneix les frases amb aquella entonació que es reconeix de seguida de pagesos i teixidors de la plana de Vic; la cantarella, llarga en nas, llarga en boca i amb tocs elegants de petita burgesia del Putxet. Els seus rínxols grisos, les ulleres, els texans lleugerament acampanats i les botes de cama alta i sola baixa li donen un aire entre Janis Joplin i Mercè Rodoreda. Es nota que sempre ha volgut portar ella els pantalons, però no per marcar cap territori, sinó per ser lliure, per anar lleugera, per no haver de preocupar-se pels faldillots ni pel què diran. M’adono que va néixer el mateix any que la meva mare i això m’obre tot d’interrogants. Els marges i els pedregars del Priorat la volen posar a prova, però no la poden batre. La seva energia va per dalt. Sap escoltar i sap preguntar. A vegades fa una cara múrria de dir, avui veurem i viurem alguna cosa que ens colpirà. No s’ho vol perdre. Si convé també alça una copa de vi i es fa còmplice de tot i de tothom. La Contijoch tant pot ser l’àvia del conte com la companya de joc.

Tot i que la primera cosa que fa és ensenyar-nos la grandiosa vista que té des de l’eixida de casa seva, la Carme és més del poble que d’ella mateixa. Vull dir que està orgullosa dels carrers dels Guiamets, està orgullosa del seu germà alcalde (sense corbata, ell) i està orgullosa de la gent del seu voltant (la néta d’un poeta que ara viu allà, la dona centenària que ha volgut fer testimoniatge de la seva estada en un camp nazi, el seu pare que treu mel). I això que ella, la Carme, mestra i bibliotecària, tembé tindria —i té— moltes coses per compartir. Una mirada franca, un parlar autèntic i autoestima. Als pobles petits, a pagès, costa que hi hagi autoestima: han estat tan menystinguts, a vegades, els nostres avantpassats! Per això m’agrada veure gent com la Carme, que si convé fa una quilometrada per assistir a una tertúlia amb Mercedes Abad, al mateix temps que va xino-xano a fer el quinto al bar del poble per xerrar amb la colla o agafar lo tren de Caspe o lo primer tren per anar a Barcelona a algun acte cultural, i si convé es posa a l’acollidor menjador de casa seva a etiquetar pots de mel que té ganes de regalar personalitzats a sis escriptorets que vénen a deixar-se guiar per la comarca. Hi ha gent que estima les seves coses i per això mateix es fa estimar. Volem més Carmes a tots els racons del país.

Ens porta al cementiri i dius, ai. Ens hi porta bo i mirant parets de pedra seca perquè les del seu poble són diferents. Estan posades en diagonal, semblen unes fitxes del dòmino en procés de tombar. Però de fons hi ha la Mola de Coll de Jou. No es cansa de dir-ho, l’Albert. Hi ha boires i sembla que la Torre de Fontaubella sigui un poblet frescal del prepirineu. Un poblet endreçat. L’Albert ens ha portat al cementiri i després a veure unes tombes de brigadistes (que potser no contenen cap os, si un cas unes cendres de no fa gaire), a veure unes làpides amagades entre els arbustos, en un racó que si no t’hi acompanyés algú com ell no les arribaries a trobar mai. Es nota que l’Albert és un home important. Ell no ho vol semblar, però de seguida li notes. Saps que ell no vol que es jubili la memòria d’unes terres que en tenen molta per guardar. Se li nota perquè explica amb passió i coneixement detalls que alguns voldrien oblidar. Però no tot són fosses comunes d’un petit cementiri, també hi ha diversions. I l’Albert es mou igualment pel jazz, per portar jazz del bo a la Torre de Fontaubella. I el seu pare, el Joan, el volta orgullós com només un pare ho pot estar d’un fill que es preocupa de les coses importants d’aquest món, i de l’altre també (la memòria dels que no són aquí). De brigadistes vius ja en deuen quedar pocs, els anys passen, però la seva gesta no s’oblida. L’Albert camina per la Torre de Fontaubella, saluda aquí i allà, pot anar amb el cap ben alt, sap que el que fa és necessari i just

El Joan ens porta pels carrers buits de la Nova York del Priorat, la Vilella Baixa. Ens fa caminar fins al carrer Que no passa i ens ensenya com els propietaris de les cases del poble van anar fent créixer els pisos cap avall, com gratacels que s’enfonsen per buscar l’ànima de la terra, i ara la majoria són buits. Caminar i caminar darrere aquest home alt i tranquil, que fa molts anys va abandonar la vila de Gràcia on s’havia criat en una rebotiga de cistellers, per tornar al poble dels seus avis i per reinventar-se (sense deixar de ser). I amb el reinventar-se ens fa passar pel pont preciós de pedra de la Vilella Baixa i seguir un caminoi fins al lloc on «quan estic una mica cansat, vaig a tirar quatre pedres». Es tracta d’una bassa, un toll que a l’estiu serveix de lloc d’esbarjo i bany per a la canalla, que viuen lliures i feliços enmig de la natura. El Joan és un mestre a l’hora de moure les mans. Fa palmes i palmons, desenes de milers. Molts van a exportació i algunes de les seves obres d’art popular arriben fins a un santuari molt venerat pels austríacs. Coses de la globalització! Amb això s’ha reinventat sense deixar del tot les arrels d’aquella família de cistellers (i palmers) del barri de Gràcia. Se li nota la nostàlgia i l’orgull. També es queixa de les administracions, que no acaben de respectar aquest art popular i les obres majors que han sortit de les mans dels mestres palmers. El Joan és franc, tendre, feliç. I com que és feliç, mou la cua de cavall.

La lluna d’octubre encara potser no havia sortit, però ja érem a entrada de fosc. Posem que en una plaça, realment la plaça, d’un poblet del Priorat. Al banc del sinofós, uns jais i unes iaies contemplaven, muts, el pas del foraster. Pensem ulleres, rebeca, jaqueta, bastó sí, i bastó no. Pensem ros de perruqueria, amb bigodins i ronquina, gris cendrós, de colònia blava, calva lluent amb massatge de varon dandy. Caps damunt d’una gent que ha vist força coses i ara seu i calla. El foraster, dels de poca discreció, tot s’ha de dir, dels d’orella i ploma fàcils, i podria ser jo mateix servidor de vostès. També va arribar un home diguem que amb gorra, xiruques, bastó (l’atrezzo és aproximat). Venia d’un dels carrerons que donen a la plaça, i es va posar dret davant la bancada que s’havia dedicat fins llavors a la sana, quieta i avorrida contemplació. Amb una mà a la butxaca i l’altra gratant-se el clatell, net i sense perfumar gota, li va preguntar a la Lola, a una tal Lola.

—Què, Lola, com va anar per allà dalt?

—Molt avorrit. Se’m va fer llarg.

—Dona, si ni bolets no podies anar a buscar. Ja ho crec que et vas avorrir, ja.

El foraster de ploma fàcil va tenir un petit sotrac interior. L’avorriment, es preguntava el foraster, en havent donat el bona tarda a aquella petita reunió de gent muda, l’avorriment, què és? Perquè la contemplació, la companyia, tot això no ho és, d’avorrit, al banc del sinofós de la plaça d’un poble del Priorat. I un es pregunta, allà dalt, on coi era allà dalt?

A la Vilella Baixa res és el que sembla. Per això allà els burros no són ases. La culpa de tot la té l’àvia cistellera del barri de Gràcia de Barcelona, una que també es dedicava a l’art de la palma i el palmó. I per coses de la vida, dels jocs olímpics d’estiu del noranta-dos, o del pas del temps, que tot ho mou, va resultar que els burros del barri de Gràcia es van desplaçar a la Vilella Baixa. De fet no eren burros de càrrega, ni bramaven mirant el cel clar i net del Priorat, ai, no. En realitat era un xassís. Sí, sí, xassís. Eh que soprèn? El Joan, el palmer, ens ho explicava gairebé a ritme de rumba: Quan tens un xassís, un burro, que n’hi diem, doncs ja tens la carcassa, llavors el pots acabar de la manera que vulguis, amb més o menys complicació. I al final tens una Pepa del tres (vegeu pepa) o una altra d’aquestes, i ara parlo jo, catedrals de palma. A partir dels burros surten tot de meravelles que es fan dir sí senyor. Davant seu em trec el barret, com quan entro a Santa Maria del Mar o al Pi o a Nôtre Dame. O a la canònica agustiniana de Lluçà.

El primer cop que m’ho van dir em van agafar desprevingut. I sí, noi, si ho mires bé, veus?, doncs el Priorat és un circ. Al principi em costava d’entendre. Que dius que el Montsant tanca per dalt i que la Mola per l’oest? O vols dir a l’inrevés? És que amb aquest microbús amunt i avall he ben perdut el nord. Però quan em va semblar que ja ho anava entenent, llavors vaig veure que no. Que el Priorat és un circ? Calla, ja ho tinc. I sí. Després ho tens allà però no te n’havies adonat. És el difícil equilibri dels tormos és la dansa dels pàmpols, el trapezi dels brots de raïm. Són els sotracs dels camins. Són les feres que intueixes més que no pas veus. Guilles, teixons, esparvers, llebres. Són els pallassos que ens fan riure amb els seus acudits, amb el seu absurd tentinejar: som nosaltres, els pallassos, amb la mica de vi i l’eufòria que dóna aquesta terra, que acabem fent i dient bestieses. Som al circ i s’ha de sortir a ensenyar alguna cosa.

Quan ja has llegit un llibre de poemes, hi tornes però només llegeixes les dedicatòries i els peus de pàgina. En la primera lectura no t’hi havies fixat prou.

Tornes a Lisboa i ja no busques l’elevador de Santa Justa, el Castelo São Jorge, la Rua Atalaia, els Gerónimos o la Torre de Belem, ara vas per carrerons, cafeteries, confiteries, llibreries de vell.

Et menges un platillo amb menuts de pollastre (el pit, la cuixa i l’ala ja te’ls vas menjar ahir).

Fas sopes de pa sec. Hi afegeixes all, oli i una branqueta de farigola.

Arribes tard a la sessió i ja només queda el curtmetratge, que t’arriba al cor.

Quan ja has vist totes les platges llargues descobreixes les caletes amagades.

Vas a vermar, però fas tard i acabes escarrollant.

Són les golfes que tots coneixem, però van a l’inrevés. Vull dir que aquí, si més no a la Vilella Baixa, són pisos que cauen en picat cap al barranc; són el menys un, el menys dos, el menys tres, el menys quatre i el menys cinc si hi hagués ascensor. Descensor, perdó. Finestres simètriques. Façanes immaculades. Esgolfes que en realitat serien soterranis si no fos que no s’han vist mai soterranis amb finestres i amb vistes encara que només siguin a un barranc que potser els dies de tempesta porta aigua i troncs, però que en dies secs, en temporades seques, com aquesta que hem viscut, està embardissat, ortigat, lletsonat. Aquestes esgolfes són el lloc on la gent de les cases desa les fantasies, els somnis i els records incòmodes. També s’hi aixopluga la creativitat. De vegades hi ha corredisses. No sempre. Poden ser buides o plenes. Hi ha gent que va fer aquestes cases, aquests gratacels enfonsats, amb les seves esgolfes, només per demostrar que les podien fer. Un cop fetes, les van abandonar i ara viuen en pisos molt més rònecs de grans ciutats. A les esgolfes subterrànies diuen que de vegades s’hi senten veus força animades. Diuen que si el fantasma de Joan Perucho. Alguns hi han vist l’àurea picuda. Sentida no, perquè el seu cant no el percep l’oïda humana. Jo m’ho crec.

Arriba el fred, els primers freds, i hi ha una gent que s’arrauleix vora l’estufa que escalfa l’aigua del mecanisme de fer oli, i no em feu concretar més, perquè no ho sé gaire i prendríem mal. Als molins de fer oli amb les aulives, no en els de fer-lo amb altres granes, es veu que hi ha d’haver sempre una estufa per escalfar l’aigua. Ja ho tenim. I llavors, quin remei, hi ha una gent que es posa davant d’aquell foc amb uns escambells i no troben altra manera més feliç de passar l’estona que torrar pa en aquell focarret i, és clar, amb el pa torrat i calent a les mans i allò que raja… En fi, que hi escampen oli per damunt, del que acaba de sortir de les premses. En diuen fer la rosta. Creieu-me que et vénen ganes de ser-hi. Et vénen ganes de fred de peus, de mans gelades, de nas vermell, per poder seure allà al peu d’aquella estufa, i mentre es va fent la rosta es va xerrant del bé, del mal, del vi, del cel. Però no pot ser. Ara aquestes coses ja no van així. La gent no té temps de passar les hores tastant l’oli. Sempre queda el museu i el record que en tenen els vells. A Margalef ho vaig descobrir un dia i ara sempre que busco benestar amb el cap, sempre que cerco una imatge potent de felicitat, vaig corrents cap a aquell peu d’estufa. I faig veure que no ho sé que fins el foc que hi ha és de fantasia.

Les moltes idees que es creen, circulen, creixen i surten del cap dels prioratins s’escapen per la fumera. Sobretot a l’hivernada, que s’encenen els focs a terra i les teulades es tornen protagonistes i sembla que tremolin amb la llum freda del matí, quan a les cuines s’esmorza pa amb mel o cereals kellogs o iogurt blanc amb sucre de canya. I també, potser encara més, surt fum amb la caiguda del dia, quan les famílies es recullen a les cuines i un cel estrellat i fred, d’un blaunegre que pot arribar a fer basarda, els té a tots dins de casa. Surt fum, es mouen les idees, però també hi ha les antenes de les teles. La fumera, doncs, no és aquell fum que fa torterols al cel quiet del migdia, tarda o nit, per damunt les teulades grises i vermelles i verdoses dels pobles. Tampoc el que espès i pesat es barreja amb els núvols i els engreixa per fer encara més contrast amb aquell mal blau dels dies apagats, ai no. La fumera és el forat misteriós, negre de sutge, per on s’escapen les idees dels prioratins. I mira que hi són donats, a tenir idees! La fumera és la canonada per on surten i es fan lliures les fantasies. Al Priorat es deuen cremar, sobretot, ceps i pinyes de pi. M’imagino. O potser també altres coses com ara palma, romaní, llorer. Cada llenya té el seu fum. Cada fum fa un cel diferent. I sota la volta del cel hi ha pobles i persones que barrinen.

A mig octubre al Priorat encara no hi gebra. Aquest any, però, va arribar el fred més d’hora i la matinada de dijous cap a divendres es va presentar un fred maleït que va convertir la mullena en gelada. De manera que la nit següent, freda, estrellada i amb lluna, la van aprofitar uns llops per acostar-se al poble. Que quin poble? El de la Mireia Artís. També hi viuen altres persones, moltes, fins i tot hi ha cellers importants i restaurants reconeguts, però els llops buscaven ca la Mireia. Que com ho sé? Doncs perquè la primera que va sentir aquells udols grisos, hivernals i espantosos va ser la Maria o la Josefina o la Pilar, una que viu a la plaça, davant l’església. No em feu dir noms, no em feu dir noms. Va sortir al balcó que tot ho domina i es va esgarrifar: un parell de lloparrassos d’ulls lluents ensumaven les portes de les cases, se la van mirar un moment a ella, i segons explicava ella mateixa dies més tard, tampoc els va veure tan ferotges. Sigui com sigui, van enfilar un carreró petit, petit, que fa una micona de baixada, i allà es van aturar davant d’una porta. Van gratar la porta. Vinga gratar. La Maria, Josefina o Pilar va trucar pel mòbil: «Escolta, Mireia Artís, que tens dos llops a la porta». La Mireia Artís, sobresaltada i encara endormiscada, va contestar: «I què faig, els obro i els deixo entrar o surto a la finestra amb aigua bullent? Com es fan aquestes coses aquí? Jo abans vivia a Mèxic districte federal i allà de llops ben pocs, allà hi ha una altra mena d’aparicions…». La Josefina, Pilar, Maria li va dir: «Aquí feia un segle que no venien, també, i aquestes situacions ja no sabem com tractar-les, però una cosa et dic, Mireia, si els mires als ulls veuràs que tampoc són tan ferotges». Llavors la Mireia Artís, va dir-li, «calla, ja ho tinc. Estigues tranquil.la que ja m’espavilaré. Demà quedem per fer un cafetó aquí a la placeta i ja llavors t’explico com ho he solucionat». La Pilar, Josefina o Maria o com se digui, va penjar, es va prendre una infusió i es va tornar a ficar al llit creuant els braços damunt la pitrera. Encara se sentien els udols, de tant en tant, i eren uns udols gairebé alegres. A mig matí va anar a fer el cafè i va esperar la Mireia Artís: «I doncs, Mireia, com va acabar allò dels llops?» I la Mireia li va contestar: «Bé. Els vaig deixar entrar. Eren molt vells, antics, eren espectres, fantasmes, revenants, ja ho deus haver sentit a dir, oi, que a Mèxic aquestes coses sabem com tractar-les? Primer els vaig convidar a menjar unes botifarres que tenia a la nevera, llengonissetes, de sang, de totes les que tenia, i van estar encantats de la vida. T’he de dir que de tant en tant se’m fregaven a les cames i jo també els vaig gratar una mica el cap. Després van marxar una estona de recules, com si s’acomiadessin. Al final, amb el cul, van empènyer la porta de darrere, van sortir al pati, van saltar la tanca, o es van esfumar, pel cas és igual, perquè jo m’havia quedat d’una peça. Quan van entrar no ho havia vist, però a la sortida m’hi vaig fixar. Un calfred d’alegria em va baixar esquena avall. L’un duia un pegat negre en un ull i l’altre ulleres rodones de muntura daurada. Sé que no t’ho creuràs. M’expliques contes a aquestes hores? Potser sí.»

Després es va saber que la cosa no havia anat així, que a mig octubre no va gelar enlloc de la comarca, que tot plegat va ser fruit d’una estona davant d’una llar de foc amb motllura de guix, una llar molt bonica, molt agradable, que ajudava la gent a passar la tarda mig ensopits i fantasiejant. De fred, però, sí que en feia una mica aquells dies. Van ser els primers freds de veritat a Gratallops.

El lluquet que es crema a la Vilella Baixa, i és un dir, no és el de les bótes. No és només el de les bótes. Baixant del carrer principal del poble, arribeu al pont de pedra. El passeu i aneu seguint un caminet que va cap a la dreta i al cap de poc torneu a travessar l’aigua, per una passera molt més senzilla (aprofiteu per contemplar els crancs americans que hi ha en aquella riera; no us estranyi, sou a la Nova York del Priorat i els crancs són americans!). Camineu cap a unes naus gairebé sota el cingle que aguanta el poble… calla, no, que per allà hi ha la piscina. Em penso. Les naus, o només és una?, tenen o té una espècie de margalló davant la porta. No em feu dir exactament on, però hi ha unes naus amb un margalló, si no és palmera. Jo us ho explico. Us dic que al Priorat hi ha un lloc on el lluquet es fa servir per altres coses molt més santes que no pas per evitar l’oxidació de les bótes de vi (no sé si ho estic explicant de la manera que caldria). El Joan, mestre palmer (no em refereixo a picar de mans per acompanyar una rumba, tot i que aquest noi podria passar perfectament per gitano de Gràcia, amb la seva cua de cavall), el Joan, el Joan Vaqué, diu que quan es posa la fulla de palma a remullar (els palmons de fer una palma, vaja), allà a les cambres fosques i humides on es fa aquesta remullada s’hi ha de cremar lluquet per evitar que la palma es floreixi i s’espatlli. És clar, són les fulles que després han de servir per fer unes Obres d’Art Popular, en el més bon sentit que poden tenir les tres paraules, que la canalla de la cristiandat guarnirà amb sucres i portarà a beneir, el dia que estrenen la roba de primavera, amb aquella alegria. Ja els veig el diumenge de rams, bo i cantant, els infants dels hebreus, portant rams d’olivera, sortiren el camí del Senyor, cantant i dient… Al Priorat es crema lluquet no només per netejar les bótes de vi. El Priorat és un infern feliç on el sofre es crema a tot arreu amb finalitats antioxidants. No corren els dimonis. No hi volta llucifer. Però se sent olor de sofre. I és una olor que porta bons presagis.

Pot ser del tres, que jo sàpiga, i per tant també deu poder ser de l’u, del dos i del quatre. Si és que té una lògica, tot això. És una palma d’aquelles que semblen la Sagrada Família i el Palau de la Música junts, amb totes les seves filigranes i les seves flors babi i tots els detalls, creus, rínxols, botons, cargolets i tirabuixons que després encara s’omplien (s’omplen) de caramels, galetes, què hi sé jo què més i la canalla les fa ballar més amunt dels seus caparrons. Aquestes pepes surten al carrer, però no a les cantonades. Surten a remeses de centenars, de milers, i s’escampen pel món. Veient-les després a Viena, Praga o Cornellà, no diries mai que surten d’una nau mig amagada que hi ha no gaire lluny del pont de pedra de la Vilella Baixa, allà on els gratacels es precipiten cap al barranc, sense dramatisme.

Cal Perxe no és ben bé una casa, és allò que potser al meu poble, si n’hi hagués algun per l’estil, en diríem un porxo. Un porxo d’aquells de debò. Amb un carreró que hi passa per sota i unes habitacions a dalt. Algú diu, ai, sí, mira, com aquell perxe que travessa el carrer del Bisbe de Barcelona i fa semblar més —o potser menys— gòtic el barri Gòtic. La Roser Vernet, que és la que mana a cal Perxe, em penso, diu que allò del carrer del Bisbe de Barcelona és una mena d’invent mig venecià; em sembla que no l’acaba de convèncer. Cal Perxe, doncs, és a la vora, damunt i també sota del porxo de grans cavalls de fusta, que al meu poble (sempre i a tothora comparo les coses del món amb les del meu poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, municipi de Lluçà, comarca del Lluçanès, perquè això em dóna una certa mesura de la desmesura que ens envolta), que al meu poble, deia, són les grans bigues que sostenen les bigues petites d’un sostre important. Dic sota i damunt, però la part grossa és al costat. El Perxe ocupa el que havia estat l’estable, la pallissa, el corral i el celler de cal Claro Vell. I en canvi, quan hi ets, diries que allà fa segles que hi traginen ànimes dins, fora, cuina, menjador, habitacions. Potser el bestiar també deixa una mica d’esperit en els llocs on ha habitat. Gallines, xais, potser alguna truja. El cert és que m’és ben igual. A mi el que m’interessa és la grandíssima sensació de refugi que sento allà dins. També allà fora. Perquè com que la casa és un porxo, és justament sota el porxo, que aquí n’hi diuen perxe, allà on es nota més aquesta sensació: un aixopluc obert cap a la placeta, cap al carrer, a recer del sol, la pluja i el vent. Amb un banc llarg on hi cabem tots. La fusta és refugi per ella mateixa. Només dius fusta i ja passa una mica el fred. El perxe és pont i és sotapont. És una cova. Un pessebre. Podria ser el lloc del naixement de moltes idees. Allà en aquell banc hi érem tots. Hi ha d’haver en alguna banda una fotografia que ho prova. Érem un servidor, la Josefa, el Pau, la Maria, el Jaume i la Teresa. Sé que rèiem. Sé que estàvem a gust. Sé que es podria parlar de felicitat, encara que potser breu. Hi havia tota una construcció que ens protegia i allò era Cal Perxe, del Molar, com qui diu casa teu.

D’això fa anys i panys. Potser tele en blanc i negre. No ho puc assegurar. Una gent sofisticada dins una barca, dins un llac? Més o menys. Entre la novel·la anglesa victoriana i els records rebuscats de Proust. Una mica de nyigui-nyogui. Pamela, ombrel·la, estovalles i una copa de vi. Més o menys, eh! Ens ho hem d’imaginar una mica borrós, pel pas dels anys i per l’evolució que anem fent les persones. En fi, que anunciaven René Barbier i jo em pensava que aquell nom era una broma; perdó, volia dir un invent. Perquè aquell anunci ja llavors es veia una mica d’estar per casa. I amb aires de grandesa i ai que no hi arribo, potser. Tot ha de ser un potser perquè parlo de memòria. Sigui com sigui, ara resulta que no. Ara em diuen que el tal René Barbier existeix i és prioratí (potser d’adopció, tant se val). Mira, que diguin el que vulguin. Sempre que senti aquest nom tindré com un calfred, bastant literari. Pel nom en si. No sé si mai, vull dir en aquell temps remot que sortia l’anunci a la tele de casa, vaig relacionar aquest nom d’aire Belle Époque, amb aquesta terra basta. No ho sé, però diria que no. El Priorat, com el Lluçanès, com tantes coses i tants noms, fa unes dècades, no gaires, ens els tenien amagats, els guardaven els pares i els avis sota els bancs escons, al rebost o a les golfes. Els noms són noms. René Barbier. T’omple la boca. El nom, ep, que el vi encara no ho sé. Llarg en nas, llarg en boca. Afruitat? Metàl·lic? Coi sé jo! René Barbier duia un bastó de canya, un barret d’estiu, pantalons blancs i m’imagino que espardenyes de betes. Anava al tros amb un xarret tirat per una euga burella i mirava el punt òptim de maduració de les seves vinyes. La gent pels pobles el saludaven. Adéu René. Adéu monsieur Barbier. I vinga fantasies. Tot això ho dic sense haver conegut la persona, que es mereix tot el meu respecte. Però les persones reals a vegades queden apagades per l’ombra que els fan les nostres imaginacions. Ara vull fer comprovacions i descobreixo que la marca ja no és de la família de sempre, la que porta el nom. Quin embolic. Però no digueu que no està ben trobat aquest nom seguit d’aquest cognom per gent que fa vi del Priorat, per una nissaga de vineters que devien arribar de lluny i també es devien enamorar d’aquesta terra basta, pobra i oblidada. Tan fins que ens els imaginàvem.

Tot el dia en parlen però els reca fer servir el seu nom. Conxo, li diem carinyena i ja està! El que passa és que si no ets d’allà, de la denominació d’origen cariñena, doncs et renyen, no ho volen. O són els d’aquí que volen que sembli que no és el d’allà? I així, cada vegada que algú destapa una ampolla d’un vi fet amb la varietat samsó, flop, flop, diuen, sí, és samsó, però en realitat és carinyena. És com la cançó enfadosa. És com una pregària. La cosa, però, és més senzilla. O molt i molt enrevessada. Veies. El vi que surt d’aquesta varietat de raïm és molt bo, acostuma a ser molt bo. Que quin gust té? No us ho sabria dir. Es veu que es barreja amb garnatxa i, embolica que fa fort, i amb carinyena també es barreja; és a dir, amb ell mateix. O ben bé no. Mireu, jo vinc de la terra del pa i les pastures i aquestes coses de la vinya m’espanten una mica. Jo vinc del Lluçanès, per si no ho he dit encara tres cops, i allà, de vinyes, les d’abans de la fil·loxera i encara gràcies. En fi. Trobo que un bon cupatge es fa i es desfà, vull dir que se’n fan de més i de menys, i sé que el samsó és una varietat de raïm negre, això com a mínim ho sé, de gra molt rodó, que es conrea (no sé si es pot dir així) sobretot a la comarca vinícola, o vitivinícola, de Cariñena, a l’Aragó, i també al nostre amable Priorat (aquí n’hi diem samsó, però és carinyena, xiiit, no cal que en parlem més) i encara hi podríem afegir l’Empordà i el ventós terròs rossellonès que dia sí i dia també enyoro. No se sap si el Samsó es podria maridar, per exemple, amb una Dalila. No se sap. Se saben poques coses i totes a mitges. El Priorat té això. Veus un vi que parla d’un raïm que sembla que expliqui un episodi bíblic i tot això s’ha de dir a mitja veu i així les coses es van embolicant, es van embolicant, perquè per això escrivim sota els efectes emboiradors del vi més fort i bo del món.

La Carme Perelló, ja es veu de seguida, no és dona de quedar-se a casa. Per això quan sortim amb ella a la balconada que és el mirador del poble, a part d’ensenyar-nos el pantà, amb els seus anacrònics i inquietants cignes, los cisnes, per anar pedalant per damunt l’aigua, a part d’això i les vistes cap al sud i l’est i l’oest, també ens ensenya l’estació de trens i el corriol que hi porta. Queda apartat dels Guiamets, el tren. Però la Carme sap els horaris, com tota la gent que ho necessita. Hi ha lo primer tren, l’últim tren, i també lo tren de Caspe. No cal dir hora exacta si algú us ha de venir a esperar a l’estació. Al Priorat els horaris són amables, humanitzats. Arribaré amb lo tren de Caspe. Ja està entès. El món és a l’abast. Les coses tenen nom. La vida agafa un sentit. O a mi m’ho sembla.

Esperàvem que arribaria encorbatat, amb aires de suficiència i amb un bigoti repentinadet. Però avui dia els alcaldes dels pobles ja no són d’aquests. Ara els alcaldes són joves, porten pírcings a la cella o al nas i arracades a diversos indrets del lòbul de l’orella. I xerren com tu i com jo. Diuen, mireu, aquest és el meu poble, me l’estimo, miro de conèixe’l bé i us el vull presentar. Aquesta font podria ser de Jujol. Aquí hi ha el nucli primer dels Guiamets. Veieu aquestes cases? Se’n diu autoestima, una cosa que abans als pobles costava de tenir. Potser ho feia la mena d’alcaldes que hi havia. Potser ho feia una altra cosa. En fi. Que a la canalla se’ls ensenyava, sobretot, les ganes de marxar corrent del seu poble de seguida que fossin grans. Jo he de dir que a casa em van ensenyar el contrari, a tenir tanta autoestima de poble com fos possible i també una mica d’esperit crític i ganes de millorar. Nanos, aneu amb el cap ben alt! Sentiu? Però l’alcalde dels Guiamets, germà de la nostra valuosa adalil Carme, ens va preguntar: Com ho diríeu, vosaltres, això? Urbanocentrisme? Urbanocèntric? I de seguida vam saber què volia dir. Volia dir allò de, i ara te’n vas cap al teu poble? Vius allà? A quina hora hi arribaràs? I no et fa mandra? Quanta gent sou? Quantes botigues? I has baixat amb cotxe? Amb tren? Sí, home, i amb el carro i els bous, redéuna! Hi deu fer molt fred, oi? Es deu viure molt tranquil, oi? De què treballa la gent? La, gent, redéuna, la gent allà treballa del que li surt, de plegar aulives, de mestre, de gerent, de poeta! I dius que l’estació de tren et queda a més d’un quilòmetre? Que hi ha pocs trens? Que no teniu sales de cinema? Collonses ja t’ho he dit, que no. Tenim un cel ben ras, que deixa veure totes les estrelles. Tenim un aire molt net. Tenim pobles i ciutats a disposició. Que vols unes sabates, doncs cap a Móra la Nova. Que vols un mòbil nou, doncs potser a Reus. Que vols uns mitjons, a Tarragona. Que vols un enciam, a l’hort. Que vols fer una sortideta, Londres.