Josefa Contijoch i Pratdesaba

Art in progress

L’endemà, eixint del llit, vam esmorzar en comunitat i ja ens esperava el minibús, que ens acompanyaria cada dia i a tothora. Anant de sorpresa en sorpresa, l’adalil que ens esperava a Gratallops era la Mireia Artís, filla de l’Avel·lí Artís —“Tísner”— tota una senyora que diu «sóc de Mèxic per naixement, de París per enamorament, de Catalunya per identificació, de Gratallops per un indicible, feliç i privilegiat atzar». Ens va narrar amb calma la surrealista història de la compra de la casa, via Internet, ella des de Mèxic, i ens va ensenyar la casa comprada i molt ben arranjada (que eren dues d’enganxades) després dels adobs que hi ha fet, una mena de work in progress interminable. Saber construir espais vitals és tot un art.

Un cop aplaudit el seu bon gust, ens va acompanyar a un lloc físicament extrem i fort: un paissatge de pedrasses a punt de caure o ancestralment caigudes, que feia impressió. Només faltava que tragués el nas un dinosaure petit o gran, per completar l’escenografia. Al final del camí vam arribar a la cova d’en Ximet, un lloc obac que té a l’encisadora Mireia ben encisada. El pas estava barrat per alguna circumstància de seguretat, suposo. No fóra que el dinosaure amo de la cova se’ns quedés per record.

Abans d’anar a dinar, vam anar a la Vilella a visitar un museu de l’oli. Val a dir, d’entrada, per no deixar-m’ho, que tothom ens atenia i ens va seguir atenent amb una afabilitat fora mida.

Després vam anar a dinar a un restaurant molt ben instal·lat i molt ben servit, i allà ja se’ns va ajuntar l’adalil Joan Vaqué.

Quietud

Fa anys que la conec.

No sé quants.

Sempre m’ha semblat una dona pacífica i quieta, amb la serenor de la jeune femme âgée que tenen algunes dones en algun moment de l’entrada en anys.

La Teresa és poeta. Una bona poeta. Per això ens coneixem. La mitjancera va ser una altra bona poeta i amiga: Maria-Mercè Marçal.

La Teresa parla baixet, com aquella que no entén què li dius, o que no està al cas, pendent d’algun vers que li balla pel cap. Vés a saber.

Escarrollar

Carme Perelló, mestra d’escola, ens rep a casa seva, als Guiamets, el dissabte, amb un pastisset i amb l’obsequi d’una mel artesanal feta pel seu pare, del color de l’or líquid —que em serveix cada dia per al te de les cinc. El germà de la Carme, alcalde i historiador, ens va oferir una instructiva passejada pel poble, explicant-nos l’essencial i els seus orígens medievals. Després la Carme ens va portar a la residència d’avis ho hi viu la Neus Català, que fa poc va fer-hi 100 anys; segurament l’única deportada al camp nazi de Ravensbruk encara viva, almenys a casa nostra. En sortint ens va fer visitar el pantà dels Guiamets en una curta passejadeta. Tot seguit ens va portar a un celler de vi artesanal i al tros vinyater on els propietaris ens van oferir la cata del vi que fabriquen. Els vinyetaires ens van deixar escarrollar i gaudir del raïm que encara quedava penjat a la vinya, un cop feta la verema. Com si anéssim curts de menjar ens hi vam agafar amb golafreria. Vam dinar als Guiamets i a la tarda vam anar a la Torre de Fontaubella on ens hi esperava l’adalil: l’historiador Albert Sabaté.

Escenari de la batalla de l’Ebre

Després de donar una volta per la Torre de Fontaubella, vam anar al cementiri, on tantes víctimes d’aquella batalla reposen. L’historiador ens va explicar la batalla de l’Ebre amb els seus prolegòmens i les seves conseqüències, que aquest poble va viure en primera línia. Després, als afores del poble ens va portar per veure, quasi a peu de carretera, enmig d’un tros de bosc i ben amagades, tres tombes de brigadistes que allà volien restar. Ens va donar pèls i senyals de a qui pertanyien i el perquè.

A la Torre de Fontaubella vam observar que era el primer poble humit que visitàvem, amb l’aigua que baixava per uns caminets de pedra, i amb un bon safareig que la recollia. Segurament baixava des de la Mola de Colldejou, revestit aquella tarda per la boira. La proximitat del mar deu afavorir aquesta humitat ambiental; no queda lluny: és a uns vint quilòmetres.

Un cop tornats al centre de la Torre de Fontaubella, vam anar al local de l’Associació «No jubilem la memòria», on hi ha l’exposició permanent d’una donació particular ben interessant: armes de tota mena, molt antigues, pistoles, fusells, trabucs, espases… La sensació de pesadesa que transmeten aquells artefactes és tal que vaig pensar que ni menys les podria aguantar una mà com la meva, ja no parlem de maniobrar-hi, ni de disparar, ni d’encertar cap objectiu. Tot seguit, ens van passar en pantalla gran uns documents filmats d’aquells moments històrics i de les Brigades Internacionals que hi intervingueren. La vida quotidiana, la col·laboració dels brigadistes amb la ciutadania en les feines de la vinya, etc.

A continuació se’ns va presentar un vi de la denominació Montsant, i se’ns va convidar a catar-lo mentre mastegàvem avellanes.

L’adalil Albert Sabaté ens va convidar al concert de jazz amb ressopó (sobretot que no ens moríssim de gana!) que es feia a la Torre de Fontaubella, aquella nit. Els més valents del grup s’hi van apuntar i sembla ser que van tornar a hores petites, ben menjats i degudament beguts.

La Roser, la Teresa Pascual i una servidora vam sopar poc i tranquil·lament al Perxe i a dormir d’hora! Val a dir que havia estat un dia molt intens.

Palmes

Joan Vaqué és un xicotàs economista que fa palmes i palmons a la vella manera artesana, quasi extingida, de la qual ens va fer una exhibició o classe pràctica. Viu i treballa a la Vilella Baixa, lloc d’on van eixir els seus pares per intal·lar-se a Barcelona. No és boig qui a casa torna. Va explicar que té un ampli mostrari de la seva feina exposat en una església austríaca. Penso, amb tota la bona intenció, que hauria d’arribar-se al Japó, no sé ben bé perquè, com si allà poguessin —amb la seva delicada idiosincràcia— entendre el joc subtil de les palmes i els palmons trenats, convertits en flors, i l’olor que desprenen.

Just després de dinar en Vaqué ens va ensenyar el seu poble, la Vilella Baixa, d’una distribució urbana peculiar, que en Josep Ma Espinàs va qualificar com la Nova York del Priorat. La Vilella Baixa té, com si diguéssim, el dalt i el baix vila. Les construccions aprofitaven el cingle que oferia el terreny per fer una entrada a peu plau i uns darreres de casa que donen a l’espadat. L’actual aire fantasmal del poble, amb pocs habitants, oferia una mena de neguit i un escenari apropiat per rodar una pel·lícula de por. No m’imagino passejant per aquells carrerons deserts a les tantes de la matinada i ben sola.

L’adalil Vaqué, abans de la classe pràctica de com és fan els palmons i les palmes, ens va portar per un camí pla i pedregós paral·lel a una riera seca —que de tant en tant deu anar molla— cap a un espai recòndit que potser és habitat per fades i follets. De cop, va sorgir un llac que nomia Toll de la Palanca, on la canalla es banya a l’estiu. Allà, qui més qui menys va voler fer «pa i peix» amb els pertinents palets rodons i aplanats. Jo no me’n vaig sortir, tot i que volia rememorar la infantesa, quan sí que dominava la manera de fer «pa i peix» a les vores del meu riu Ter

Dijous, 15 d’octubre de 2015, dia inicial.

Arribem a Falset per dinar-hi. Jo només hi menjo un arròs bullit, no per ascetisme sinó per incidències marejadores del viatge. Després d’aquesta parca i mongil menja, la Roser se m’emporta al Perxe del Molar, casa seva i nostre per uns dies. Un cop distribuïts cadascú a la seva habitació i fetes les presentacions del personal que no coneixíem, va arribar l’hora del primer sopar. La Roser ens tenia preparades unes menges delicioses, de les quals no vaig fer ús ni gaudi per no entorpir l’efecte de l’arròs bullit. Gràcies que la Roser em va demanar què i jo vaig dir-li: verdura bullida. La verdura bullida de la Roser em va acabar d’endreçar.

Tot seguit, la convidada especialista, Claustre Grau, enòloga competent, va fer un tast i una classe magistral sobre la fabricació del vi, als pobrets escriptors urbans que no en sabem res, de fer vi; com a molt el sabem beure, i encara. Per parlar del vi, com de qualsevol art major o menor, hom hi ha d’entendre. El most natural, el morenillo, el vinyater… Una bona introducció a la borratxera en to menor i permanent que es va instaurar, entre provar i tastar i beure.

Mai dels mais se m’hauria acudit anar al Priorat, no sé per què. Així, indolentment, les persones ens perdem informacions crucials. Les pedres i els arbres, en canvi, estan atents als seus voltants. Si hi penso m’agafa un atac de pànic, en fer-se’m evident quantes coses majestuoses m’he perdut i quantes me’n perdré. Però és que els humans (alguns) badem i badem abans d’arribar a aprendre qualsevol cosa. No tothom fa una cal·ligrafia tan tocant de peus a terra com la insigne Maria Cabrera.

Dels records d’aquestes «colònies» intenses i extenses, que van del 15 al 18 d’octubre del 2015, en tinc un embolic endreçadet però aleatori. Bé, com sigui, el Priorat m’ha impactat per l’antigor del seu disseny intocat, sense afegitons ni collonades. Tot tal com ho va fer déu, aproximadament. No oblidaré mai la companyonia i el bon gust del tracte dels col·legues. De cap manera podria oblidar-me dels carquinyolis o carquinyols fets per unes mans i per un cor intel·ligent i primmirat: la cosina de la Roser; una meravella a patentar. I què no dir de la Roser, mater et magistra que conduïa el ramat amb una precisió enigmàtica. Oh Roser, gràcies per tot!!!!!

Si bé és cert que quan vaig arribar al Priorat no sabia on anava, haig de confessar que quan me n’anava, vaig saber on havia anat: a aquella comoditat del viure agombolada i apeixada, en el territori del benestar.

De murs n’hi ha de molta mena: el de Berlín, el dels Pink Floyd, els murs interns i externs que cadascú crea a la seva imatge i semblança, el mur de les lamentacions, el mur de ciment pòrtland contra el qual s’esclafà un motorista sense casc una vegada, fa anys, etc., etc. Però a mi, a partir d’ara, la paraula —en la seva rotunda curtedat— em remetrà a la niuada de murs que embelleixen els voltants dels Guiamets en direcció a la Torre de Fontaubella i viceversa. En aquesta exposició permanent s’ofereix a l’ull atent una varietat de murs, fins acabar a la filigrana d’uns rocs rectangulars i col·locats com si fossin llibres en una prestatgeria. Me n’ha quedat una foto fixa amb l’encanteri dels gestos primitius, del personal arcaic que els va inventar i crear, i que han perdurat, i que han esdevingut una peça d’art contemporani, patrimoni de la humanitat.

El matí del darrer dia de les «colònies», després d’esmorzar, la Laura Bartolomé ens va enregistrar una entrevista, un a un, a tots els membres del congrés, en un espai deliciós: el reduïdet jardí interior de «la casa de colònies» del Molar, que em va recordar, no sé perquè, algunes cases de la Toscana italiana.

La cloenda oficial o el cant dels adéus la vam fer, oberta al públic, a la Serra d’Almos, un territori molt diferent dels que havíem anat veient, amb carreteres rectes, sense giragonces ni pujades ni baixades.

Al teatre del Casal de la Serra d’Almos, ben ple de públic, ens vam reunir escriptors i adalils, i vam fer una taula rodona explicant un tast de les experiències personals. L’escultor i ferrer de Marçà, Pere Rofes de nom, un home que deu tenir interessos artístics, ens va oferir una escultura «giacomettiana» a cadascun dels poetes i escriptors convidats. Ens va advertir que aquestes escultures, fetes mà, presenten petites diferències de l’una a l’alta, o sigui que esdevenen peces úniques. L’escultura representa un home amb els cabells de punta o esborrifats, no sabem si per alguna ventada o per la manera de ser dels creadors; amb una mà al cor i l’altra al cap, bona manera d’expressar la feina creativa: amb el cap i amb el cor.

Immediatament, i per acabar l’acte, sen’s va oferir un concert a càrrec del trio Vocalinterna, integrat per la família belga que viu al poble, i que nomia Roeck. Descriure el concert mereixeria tot un a part, que no cap aquí. Només afegir que la música era de creació pròpia i que il·lustrava poemes.

Després d’un piscolabis a peu dret, ens vam tornar a asseure a taula per al darrer dinar, al restaurant de dalt mateix del teatre. Després dels cafès i de la xerrada col·lectiva al terrat que dóna a una magnífica vista, qui més qui menys va haver d’agafar els trapaus de l’arribada, més els afegits (vins, oli i mel, gràcies a la Roser Vernet del Perxe del Molar —digue-m’ho clar i sencer—, quintaessència de l’hospitalitat) i tirar Priorat enllà, cadascú a casa seva (si és que hi ha cases d’algú), no sense la recança d’abandonar un possible paradís perdut.

El paisatge contundent del Priorat necessita finestres i terrats que permetin contemplar tanta bellesa. Com que sovintegen les pujades i les baixades en la seva abrupta orografia, només falta un paleta que sàpiga on posar els forats contemplatius.

Recordo la vista des del balcó del cementiri de la Torre de Fontaubella, la terrassa del restaurant on vam dinar als Guiamets i a la Serra d’Almos, el terrat de la casa de la Carme Perelló, el de la casa de la Mireia Artís, a Gratallops… una meravella que et fa venir ganes de preguntar quina casa es ven, i quant val, per anar-hi a viure.

Els conductors del minibús que ens van acompanyar tothora mereixen menció especial cum laude: una conductora i un conductor, que no només dirigien amb perícia inusitada l’entramat de corbetes, corbes, corbasses, giravolts, maniobres arriscades, etc., sinó que també es preocupaven que ningú no es maregés. Un xòfer qualsevol i esventat pot no sortir il·lès del Priorat.