Jaume Copons i Ramon

Tot just obre la boca deixa descobrir aquella bonhomia de son pare, en Tísner, aquella capacitat de ser generós des del coneixement i la intel·ligència, de tocar de peus a terra, procurant deixar la porta oberta a l’atzar i la sort. Mexicana, catalana, parisenca del Priorat. Massa humanitat per ser d’un sol lloc.

La Carme ens obre les portes de casa seva de bat a bat, ens regala mel de cals pares, de la terra i la serra, que la saluda quan surt de casa. Porta amb discreció l’orgull de ser d’on és, de ser qui és i de viure on viu. I per si fos poc fa una de les feines més importants del món. Ella no ho sap, com n’és d’important. I això encara la fa més gran.

L’Albert em connecta amb l’avi Joan, amb Chabola Valley, la 15a brigada i els hospitals de sang. Gràcies a ell i gent com ell, res no es perdrà. Sento un profund agraïment que no li sé mostrar perquè arribo a ell amb tot el neguit de les anades i les vingudes. Tinc la sensació que no hi ha ningú que visqui més el present i futur, que els que, com ell, remenen el passat.

Escriptor, poeta i editor, en Pau Vadell escampa lletres i cultura pel món i trepitja especialment aquest país estrany conformat pel Principat, el País Valencià i les Illes. Ha dit poesies arreu del món i viatja carregat de llibres i de vi. I s’atura i escriu. Es nota que estima la llengua i la vida tant quan van arran de terra com quan aixequen el vol. I ja es veu que sap com cal seure en un bar. Va parlar de la Pietrelli abans que ningú en parlés, i va tenir raó. I ara deu parlar d’algú altre.

Entre d’altres, té un poemari sobre la traïció, Traït (2015), que hauríeu de llegir, perquè, no ho dubteu, en un moment o altre traireu i sereu traïts, fins i tot per vosaltres mateixos. En Pau, que toca les castanyoles per cantar una jota mallorquina i explica en un poema que «De petit corria pels rostolls / i donava nom a les coses que veia». I d’això n’ha fet la vida.

És fàcil pensar que en Joan ha tancat un cercle, perquè ha tornat a la terra dels seus avantpassats. Però és només un miratge, en Joan no tanca res i ho obre tot, el que fa és partir d’una tradició, la del seu ofici i el seu passat, i mirar el futur per canviar tot el que cal canviar per ser plenament del segle.

Robaria una arma de la col·lecció exposada a la Cooperativa de Fontaubella. Si pogués, un Colt de bala llarga. I dispararia aleatòriament. Això sí, avisaria de la matança.

El meu avi Joan encara corre pel Priorat, i porta les butxaques plenes d’avellanes. La iaia Roser l’espera a l’eixida de casa. El diumenge, farem arròs. No deixaré que cap veritat em foti la vida enlaire.

Si no hi ha camí cal anar pel barranc. Com a poc, saltar marges.

Un músic s’ha jugat la vida a cada nota, cada cop, cada toc. I ha demostrat que l’excel·lència és només a mig mil·límetre del desastre més absolut.

De vi, de mel, d’oli i olives, i fruits secs... Si el samarità amorosí les ferides del caminant amb oli i vi, ja està tot dit.

Què hi fa un anglès (que potser no és anglès) despatxant en una barra del bar. És aquella mena de misteris que encara que te’ls expliquin no s’aclariran mai.

El carquinyol que es menja al Perxe és cosí germà d’uns carquinyolis de Berga, de la pastisseria del costat de Ca L’Huch, però en versió 2.0. És possible sobreviure de carquinyol en carquinyol.

Somio tenir una casa al Priorat, a prop d’una riera, i un barranc farcit de balmes, comprada a ulls clucs i per ordinador, com va fer la Mireia, que és catalana, mexicana, parisenca i del Priorat.

Tant és que en diguis càntir o poal. La cosa és que del càntir en pengi una casa i sàpigues que un dia algú va pensar que després de fer un traguet potser seria bona cosa tenir teulada. No deu ser així, però hauria de ser això.

La paranoia noucentista no comptava amb l’orgull dels pobles, ni amb les veus de la terra, de Maragall, ni amb la tecnologia actual. La Catalunya-ciutat posa-me-la aquí, que no tinc butxaques.

De la civada abans del Priorat només en sabia el ball, jo us el cantaré. Vaig menjar sopa de civada feta per la Roser i des de llavors tinc aquella sopa al cap. Per sempre més. Amén.

Escric aquest full després d’un munt de mesos d’haver fet estada al Priorat. Ja ho sabia que trigaria a escriure. Estava colgat de feina i projectes i, a més, necessitava que la memòria ho filtrés tot. Per molt que oblidés explicar coses, o alterés l’ordre d’aquells dies, sé que el que val mai no és el que veig.

He de dir que quan vaig dir d’anar al Priorat, vaig dir que sí només perquè tenia prou temps per inventar mil excuses per desdir-me’n. Jo sóc molt de desdir-me’n. Ja sé que la gent té la mania de visitar llocs i de viatjar, però a mi, tant bon punt surto de casa, se m’engega una mena de cronògraf que em calcula el temps que em queda per tornar.

I, amb tot, uns mesos més tard, quedo amb la Maria Cabrera en un xamfrà de l’Eixample per anar al Molar. Hi vaig portat per un record que no és meu: el record del meu avi, quan va deixar el front i, fugint dels uns i dels altres, va passar setmanes al Priorat amb les butxaques plenes d’avellanes.

La Maria fa tard, i tinc temps per replantejar-me la possibilitat extrema de tornar cap a casa, trucar i posar l’excusa que estic malalt. I en realitat ho estic o si més no arrossego no sé quants problemes i pastilles d’ençà de l’estiu. A més, no sé a qui vull enganyar: jo no sóc de grups, ni de capelles, ni de colles. M’agrada que la gent faci el que jo dic, no m’agrada fer les coses que diuen els altres. I tres dies i sis escriptors són moltes hores i molts escriptors.

Què faré al Priorat, em demano. I torna el record que ni tan sols és meu: el meu avi fugint a les acaballes de la Guerra Civil, voltant, avançant i reculant en una fugida impossible fins a casa, amb les butxaques plenes d’avellanes i la por instal·lada al cos per sempre més. És aquest record en préstec que em manté recolzat en un arbre de l’Eixample.

Arriba la Maria. No sabem gaire què dir-nos i per això no parem de xerrar. Procuro no dir d’entrada que Pare meu, el seu poema, m’emociona fins al moll de l’os. I tampoc li dic que m’inquieten les poetes si no estan mortes o bé viuen a l’estranger i són introbables. Però em venç la seva manca total d’impostura i els dubtes que comparteix amb mi pel que se suposa que anem a fer. Encara som a l’autopista quan li explico què em passa amb el seu poema.

Deixem enrere l’autopista i enfilem un seguit de carreteres que es van estrenyent. I l’estretor, amb les corbes i la foscor que ens embolcalla, ens fa desbarrar. Decidim que hi ha una possibilitat molt real: que aquella mateix nit ens matin i no se sàpiga mai més res de nosaltres. Segurament els sis escriptors morirem a mans d’una secta prioratina. Ens escorxaran d’un en un. Ens fa molta il·lusió. Sabem que tindrem més minuts de telenotícies que els que mai aconseguirem amb les nostres obres.

Fins ara no ens hem preocupat gaire de saber exactament què hi anem a fer i com ho farem. Els dos portem l’ordinador a la bossa, anem carregats de llibres i fulls, i estem convençuts que podrem treballar bona part dels tres dies. No sabem que els ordinadors no sortiran de les bosses.

Trobem el Perxe, al Molar, sense massa complicació, el navegador no és ximple. Descarreguem i entrem. Ja hi són tots.

Hi ha el Ramon Erra, a qui vaig retrobant des de l’entrada del segle. Hi ha la Fefa Contijoch, que conec per la Noemí Mercader. Dels altres, en Pau Vadell i la Teresa Pascual, en sé uns poemes llegits a correu-cuita, pràcticament res. Cap d’ells no surt a la llista mental que m’he fet d’escriptors pallisses i ploramiques. Potser encara ens en sortirem.

Conec, finalment, la Roser. M’agrada i cinc minuts més tard m’adono que ella i jo ens mataríem en dos dies, perquè els dos som de manar i de dir com anirà la cosa. Això també m’agrada i m’agrada la casa, que ja són molts m’agrada. Trobo que per ser una casa rural o com se n’hagi de dir, d’aquesta mena de cases, que del tot no ho sé, no hi ha mistificació: ni taules porqueres pertot, ni estris del bestiar... Estic en una casa de debò i és d’agrair.

Controlada la biblioteca. Si no hi hagués tanta gent, m’agradaria estar-m’hi. Hi treballaria bé. En una postada, hi ha uns interruptors de porcellana i el wifi sota una taula. Si no hi ha un gat, hi hauria de ser.

Tast de vins, per començar. No escolto res. Faig que sí, però no, i això que el to és familiar, amigable i proper, i m’atrau. No n’he de fer res dels processos, dels cupatges, de la recerca de gustos ni del meu paladar i molt menys el dels altres. Vull vi i me’n donen. I certifico que és la manera d’estar més a prop de la terra i dels déus. L’avi bevia priorat. Era un vi fort, un vi de veritat que es quedava a fer estada a la gola i al paladar. Bevia amb porró, traguet a traguet i jo, que era un marrec, feia com ell. Mentre bevem vi, se m’acut pensar en aquesta dèria insana que hi ha ara per la cervesa i em ve el riure quan penso en totes aquestes cerveses repugnants d’autor que fan cagar de dolentes, com el cava, que és una beguda d’una tristor espaterrant. És ben bé que sense una tradició al darrere no vas enlloc.

Sopem a casa. És una sort. Tot i que menjo cada dia fora de casa no m’agraden els restaurants. Estimo els productes més que els plats.

No sé si entre el tast i el sopar, la Roser ens parla d’un contracte, i d’escriure no sé què, per a no sé quan. I ho signo alegrement. Mai no he rebut el contracte. Mentre signo, se m’acut la possibilitat de dir que, per contracte amb la meva agent, no puc signar res que no passi per ella i que, si us plau, li enviï. Però m’ho estalvio. Tot és perquè la paraula contracte em posa de mala llet. I quan estic de mala llet m’agrada inventar problemes per als altres. No se’m nota, per sort.

Fora del contracte, la Roser ens comenta un itinerari ple de llocs i de gent per als propers dies. I em mareja. Cadascuna de les coses que ens proposa em sembla interessant aïlladament, menys anar al restaurant. El problema és que intueixo que tot va massa seguit. Tinc el meu temps i el meu ritme i que me’ls toquin, m’exaspera. Per compensar em relaxa molt tenir el cotxe a uns metres de la porta. Si s’ha de marxar dels llocs, es marxa.

Fumem al pati i anem a dormir aviat. És molt estrany. Semblem una colla de tietes de l’Eixample de Barcelona. Llegeixo. Vull escriure, però em guanya el llegir. M’acabo el Far West Gitano del Ramon. I finalment arriba la son. Per poder estar al Priorat, he anat tota la setmana de cul i ara m’ho noto. I totes les pastilles que prenc també hi deuen fer molt.

***

És l’endemà al matí, quan obro la porta del balcó, que trobo el Priorat com un cop de puny: llum, serralada, verd, cel clar, cases que esquitxen el paisatge, olivera i vinya. Intueixo la proximitat de l’Ebre i dels àrabs. Ja sé que l’Ebre no passa pel Priorat, però a casa meva l’Ebre passa per tot arreu. Decideixo que, quan pugui, m’hi escaparé. Penso en dues setmanes santes llunyanes passades als afores de Falset, en una ermita. Pols fina i vermella, balmes per tot i vent, molt vent. I penso en l’avi de serra en serra, de poble en poble, saltant marges per intentar continuar sent un home.

Un minibús! És terrible! Els minibusos no haurien d’existir. Sec sol, al darrere. M’inquieta pujar als cotxes que no condueixo, intento trobar una excusa per agafar el meu cotxe, però ja veig que no és del cas.

Primera parada. Mireia Artís a Gratallops. M’enamora ella i me n’enamora casa seu, la paret de pedra i la blanca, el càntir que penja de la façana, l’arbre a l’eixida, la fumera... Per què no m’hi puc quedar més estona? Parlaríem de Mèxic, del seu pare, en Tísner, i també d’en Calders, de la seva vida al Priorat. Diu que és mexicana, catalana, parisenca i del Priorat. I és obvi. En Tisner i en Calders eren de la quinta de l’avi, ells a l’exili mexicà, i l’avi exiliat a casa. I tots tres mantenint la dignitat i una bonhomia que no sé com podien mantenir. La Mireia n’és hereva, d’aquesta dignitat i bonhomia. La sort la va portar al Priorat quan va decidir comprar una casa de Mèxic estant, a ulls tan clucs que no sabia ni on la comprava. Potser és que totes les cases del món s’haurien de comprar així.

Voltem amb el minibús, paisatge, pedra seca, els marges arreu, olivera, vinya, pi, alzina i fonoll. Apunto coses en una llibreta, perquè tots ho fan. Quan torni a casa veuré que he escrit vint-i-set paraules, i més de la meitat no les entenc. No m’entenc la lletra. Tant és, jo ja sé que no escriuré el que he vist, sinó el que recordi.

Ens porten al restaurant, però jo voldria caminar, passejar pel poble per veure què i qui trobo. Seuria en un pedrís, pensaria en el llop que grata un arbre i en el càntir que aguanta tota una casa. Això no és gaire exacte, però m’agrada pensar que és el càntir que aguanta la casa.

Havent dinat, anem a la Vilella Baixa, que és qualsevol cosa menys baixa. Miro al Google el nom. El nom el va posar la Generalitat dels anys trenta, és clar. Jo em crec més el ressò àrab. Hi anem amb en Joan Vaqué, que ha dinat amb el grup.

Seria fàcil dir que en Joan tanca el cercle, perquè és part d’una nissaga que va haver de marxar a l’època de la fil·loxera i ell ha tornat per instal·lar-se al poble dels padrins. En realitat el cercle no es tanca per enlloc, més aviat en Joan continua una història allà on va quedar aturada i ho fa recolzant-se en la tradició i encarant el segle.

Després el veurem fer palmes al seu taller. Estimo la gent que té ofici, que sap d’on ve i decideix on va, que no pensa prescindir del passat ni del futur.

De la Vilella Baixa, m’arriba l’anècdota de l’encert de l’Espinàs en parlar de la Nova York del Priorat. L’Espinàs és d’aquesta mena de gent avorrida que d’obvietat en obvietat sempre l’encerta. I a mi em sedueix el carrer Que no va enlloc. Ja era hora que un carrer portés aquest nom, ni que sigui per celebrar que, en general, carrers, camins, vials i dreceres no van enlloc.

Hi falta gent, molta gent! Això és comú a tot el Priorat, però a la Vilella es fa molt clar. Les cases buides de sis pisos... També hi falta el meu avi.

Sopem sols a casa. Anem a dormir aviat. Continuem sent tietes de l’Eixample. Mentre sopem sento la varietat de les vocals, del lèxic i les solucions morfològiques de tota mena. M’adono que m’és molt difícil determinar el prioratí. És un festival d’isoglosses, amenitzat ara pel català de Barcelona, el mallorquí i el valencià que seuen a taula.

***

Sol. Reprodueixo el ritus del primer matí. Obro la finestra i entra un feix de llum i aire. M’agradaria veure passar bestiar.

A baix, al menjador consulto el programa i em començo a estressar. Sortim relativament aviat, cap als Guillamets.

La Carme Perelló ens espera nerviosa, però en un no-res és part del grup. Ens obre les portes de casa seva de bat a bat, ens regala mel, i penso, de cop, que és com llum envasada. És mel de casa, dels seus pares. Orgull. Ella sap qui és i on és i estima el seu poble i els de casa.

Passegem pels Guillamets i la Font de Jujol. Jo no puc amb Jujol i, de fet, no puc amb Gaudí, ni amb el modernisme català. Però entenc que si tens una font de Jujol l’has d’ensenyar.

El poble em sembla nou, l’església mateixa amb el façanot neoclàssic se’m fa estranya. La Carme ens presenta el seu germà, l’alcalde de les CUP, que ens acaba d’explicar el lloc.

Com m’hauria agradat fer un cafè amb els pares de la Carme!

Anem a veure la Neus Català a la residència d’avis. En sé moltes coses d’ella, d’ençà de fa molts anys, però, tot just la veig de lluny, giro cua i surto al carrer. La Teresa Pascual també surt. D’entrada no ens ho diem, però sabem que ens ha passat el mateix. Sabem que hi ha coses que si s’han d’explicar ja no s’entendran. Vull recordar la Neus que he llegit, la Neus de la Roig, del seu llibre, de les entrevistes de fa anys. No vull incomodar-la ni un instant.

Ens porten a una vinya d’una parella jove, que tornen a fer vi com havien fet els seus avis. Veure vi a peu de vinya és un ara i aquí que no es pot explicar. I oli, pa amb oli.

Dinem en un restaurant de poble. Que és el que s’assembla més a dinar a casa. És d’agrair.

Segueix el periple i em començo a desesperar. He superat de llarg el nombre d’hores i d’activitats. Miro pins, miro alzines, miro pedra seca, i m’adono que els marges delimiten antics petits camps que el bosc ha tornat a guanyar.

A la Torre de Fontaubella ens espera l’Albert Sabaté. És ell qui em connecta amb la història de l’avi. Ara! Ens parla de la rereguarda, dels soldats, de la preparació de la Batalla, dels hospitals de sang. I jo veig l’avi, llavors un noi, corrent, trescant, panteixant sense aturar-se. El meu avi va salvar un home, i qui salva un home salva el món. I tot això amb avellanes a les butxaques.

Anem al cementiri. He vist cementis de tot el món perquè vull saber què diuen els morts. Fontaubella em confirma que faig bé. Memòria pura. I també visitem tombes que no són tombes de brigadistes que van venir a lluitar i van perdre la vida.

Després ens espera un nou tast de vi a la Cooperativa, un gran edifici al mig del poble. Vi i coca. Bec i menjo molt. És pel neguit i el cansament. Perquè ara em quedaria uns quants dies aquí i no m’hi quedaré, i també perquè marxaria una estona.

Dins de la cooperativa hi ha una exposició d’armes i tinc el deliri d’emportar-me un antic Colt de la guerra civil nord-americana.

I de cop una projecció: imatges rescatades dels soldats, dels brigadistes ballant amb les noies del poble, desfilant en formació... És emocionant. És la història del lloc transportada. Hauré de tornar i ho faré amb en Comotto i en De la Cruz, gent que entenen el món pels ulls i que ho saben tot de la Batalla de l’Ebre i la Guerra Civil.

En sortir de la cooperativa, el neguit és important. Uns es queden a esperar un concert de jazz, els altres marxem al Perxe. Jo me’n vaig amb la idea fixa: agafar el cotxe i marxar. Potser me n’aniré a casa o a Falset, a sopar tot sol o a veure l’Oriol a Gandesa. Potser aniré fins a l’Ebre.

Quan arribo al Perxe, bec aigua, estic un quart d’hora sol. Agafo el cotxe i torno a la Torre de Fontaubella. Jo no ho sé, però m’espera un concert de jazz impressionant.

La música em retorna. El bateria es juga la vida a cada nota, cada toc, cada cop. I és així i és això el que necessita el Priorat. El vi, l’oli, les ametlles i avellanes ja les té, i l’orgull; però necessita jazz i una mica de tecnologia de la que ajuda la humanitat, un poc de bestiar. Necessita tot això per trencar l’absurd de l’ideal de la Catalunya-ciutat, la idea putrefacta noucentista, que és el que porta a parlar de comarques en procés de liquidació als anys trenta.

Després del concert, sopar i tornem al Perxe amb la Maria i en Pau, condueixo a tota hòstia mentre en Dylan canta el blues del patufet. Tot està sota control.

****

L’endemà, després del ritual del balcó, pugem als cotxes, anem a veure gent. I resulta que la gent són persones. L’avi sempre distingia entre gent i persones i jo també ho faig. I el recordo ara mateix dient que no sé on hi ha moltes persones i poca gent.

Seiem cara a cara, els escriptors en una banda, els prioratins a l’altra. M’adono que la part interessant és la d’ells. Després ho comprovaré, amb el manyà que sap tots els poemes i totes les narracions que no escriu, i la noia de Barcelona que s’ha fet del Priorat, i ara té un poble. Hi ha gent que sap el nom de cada planta, cada serra, cada casa, gent que sap el que passa i el que va passar i ara procuren construir el que vindrà.

Contra pronòstic. Noto, perquè jo, més que saber les coses, les noto, que em costa marxar. Ara em quedaria a fer cafès i més cafès fins que es fes foc, i el Priorat ja no hi fos, com quan vam arribar i la nit ens ho amagava tot.

M’emporto a casa vi, oli, mel, llibres i la figura de metall que ens ha regalat a cadascun de nosaltres el manyà. La posaré —i l’he posat— al costat del nen Jesús de Praga dels avis, i del quadre de l’església de Sant Andreu. Jo crec en les pedres de l’església, en les pedres dels murs, i ara crec en la pedra seca de tots els marges.

Prometo no fer com aquests poca-soltes que fan un safari d’una setmana a Kènia, i quan tornen t’expliquen l’Àfrica. Jo no en sé res del Priorat, tot just l’he intuït, un dia hi tornaré sol, amb el Comotto i en De la Cruz o la meva dona. Ells em coneixen prou com per saber que faré ben bé el que em doni la gana. Potser passaré tot un matí al balcó de l’habitació del Perxe, caminaré o baixaré barrancs, tocaré la pedra seca, només menjaré pa amb oli i beuré vi. I l’avi i jo arribarem a l’Ebre. Anar i tornar. Els dos sols.

De la mateixa manera que el nom dissort, conté la sort, la terra orfa de gent ha quedat protegida de la desfeta, posem per cas, de l’Empordà o la Cerdanya. Seria de molt bojos no saber-ho aprofitar.

Jardí, pati, sortida. Se me’n fot. Li dic eixida, que és com en deien a casa. Flors, taules i cadires. Una porta que dóna al camp, i enllà la serra i la llum per tot.

Només el nom ja fa una por que espanta. Probablement cal agafar-s’hi. Però sense exagerar.

L’ermitana o no hi és o no anem a veure-la. I jo, com a bon català, penso en la Mila i també en l’Ànima i el pastor. I pujo dalt de tot de la serra i dic «quina solitud». Me n’alegro de no haver-la conegut, per poder continuar imaginant-me-la.

Crec en les pedres de les esglésies perquè són allà, i són filles de la pedra seca de cada marge.

La terra s’ho mereix. Pocs paisatges són tan clarament creats per l’home i mantenen intacte el que van ser. És un paisatge creat per l’home que crea l’home i és la natura més intacta.

És la novel·la que acabo a la meva habitació del Perxe. És d’en Ramon Erra.

Cal fer els camins en silenci amb una branca de fonoll penjada als llavis, passar pels bosquets que els marges separen, per esgarrinxar-se les cames. I trobar tombes de morts que no hi són.

Les fonts, que són una meravella en elles mateixes, van ser destrossades pels modernistes. Que s’hagin d’ensenyar no vol dir que ens les haguem de creure.

L’única manera d’encarar el futur és reculant per agafar embranzida, i he vist que és així com ho fan al Priorat.

A la Vilella Baixa, que no és baixa, em mira un gat. I ens estranyem tots dos de veure’ns com si ens haguéssim enxampat l’un a l’altre en fals.

El dia dels innocents seria bo d’anar als Guiamets. No conec cap altre poble del país que hi celebri la diada. Ni cap altre lloc on m’agradaria anar.

Al Perxe, en una postada, hi trobareu una col·lecció d’interruptors de ceràmica. Diuen els especialistes que, per seguretat, no es poden usar. Si els haguéssim de fer cas, per seguretat no viuríem.

Té raó en Foix, no hi ha llicorella, hi ha munts de llicorella, que semblen pedra preciosa deixada a terra. Un tresor que t’espera.

Ja es veu que això d’un llop que grata un arbre no va enlloc, però agrada.

Al manyà que ve al vermut i a dinar, i porta una peça per a cadascú, li raja la saviesa per les mans i recita sense pensar els textos que no escriu.

La mestra que em renyava perquè quan guixava els fulls sortia dels marges no en sabia res. La mala puta mai no havia estat al Priorat.

Els minibusos són de mala educació i no haurien d’existir. Anar amb minibús pel món fa de japonès de viatge d’empresa o de transport de putes. No us mogueu mai amb minibús pel Priorat. Atureu-vos allà on pugueu i vulgueu.

Si voleu, poseu oli en un plat i un polsim de sal. Suqueu molla i crostó. És el gust de la terra, de la vida i de tot. Com a molt amb el pa, unes arbequines. Sense exagerar.

El ritme dels tres dies al Priorat m’impedeix, entre moltes altres coses, fer una escapada per anar a veure el meu amic Oriol, que ara viu a Gandesa i és bàrman i li fa el tallat cada dia a la Carme Perelló. És horrible. Hauria d’haver-me escapat.

Hi ha un què de molt antic a la pedra seca que et connecta immediatament amb un passat remot de conviccions molts sòlides. És una força atàvica que et crida. Impossible no commoure’s. Art i vida a l’engròs.

L’avi Joan sempre distingia entre persones i gent. Al Priorat no hi ha gaire gent però està ple de persones. I es nota.

Tres dies per saber dir perxe, mentre em barallo amb un accent que no hi és. I els mateixos tres dies per saber què és.

Fins ara el Priorat era el record d’un record del meu avi, de la retirada de l’Ebre i d’un periple impossible per tornar a casa. Era això i ara és això i una altra cosa. No sé ben bé què, però és una altra cosa.

Oli, i vi, avellana i ametlla. A mi no em porteu a menjar enlloc. Doneu-me pa amb oli, i un manat d’avellanes. O si voleu, arbequines.

El mateix nom que la iaia, la dona de l’avi Joan, i això estúpidament em commou. Té caràcter i energia i mana molt, perquè algú ha de manar. Parla clar i encara mira millor. El seu gest t’avisa quan està a punt de riure o a punt d’esclatar. És de pedra i aglutina: això ho farem així, perquè t’ho dic jo, això m’agrada i allò no. Ella és el Perxe i el Centre Quim Soler i és ella mateixa, feta i deixa estar. Si t’ha d’abraçar, t’abraça a la catalana sense aquell devessall tan mediterrani i tan molest que tant es porta en el nostre gremi. Si t’ha de fotre un moc, te’l fot. És d’agrair la gent que parla clar.

Reverencio aquest nom, perquè la iaia se’n deia. Roser Oró i Oró. Mai m’ha fallat aquest nom. Segur que ha d’haver-hi alguna Roser malparida pel món, però jo no l’he sabut trobar. Que la mestressa del Perxe es digui Roser, està molt ben trobat.

Hi ha senyores pels pobles, més senyores que senyors. I n’hi ha una que ens saluda des d’un balcó de Gratallops, perquè s’ha confós. I nosaltres també ens hem confós i l’hem saludada.

Voldria trepitjar els camins, caminar a poc a poc, badar. Passar dues hores al costat d’un marge i després un dia sencer recolzat a la barana del balcó. Fer com el de Bergerac: fer les coses sol i per mi sol ni que sigui per volar no gaire alt.

Tastar el vi a peu de vinya, és un ara i aquí que ja no pot ser més gran.

El temps cronològic en algun moment va fer una aturada al Priorat, la fil·loxera, el despoblament, l’anada a les ciutats... Ara el tic-tac dels temps torna.

En aquest país diem «el territori» per dir qualsevol cosa que no sigui Barcelona i tot el que en penja. I després el territori el deixem de la mà de Déu. I així ens va. El Priorat s’ha fet sol.

Si hi ha timó, i un ou i un all i un tros de pa i sal, és que som a casa. I, si voleu, del timó en podeu dir farigola.

En definitiva els morts mai no són a les seves tombes.

De cop tinc la sensació que els dies no existeixen, a tot estirar els segles i tampoc ho tinc gens clar.

Si som d’alguna cosa, som del vi. Fins i tot ho som els que tenim el paladar de suro. Ho miris com ho miris, el vi és el camí més directe cap als déus i cap a un mateix. Ens preserva de l’autoajuda i dels altres, que, com és sabut, són l’infern.