Martí Domínguez Romero

Maria s’ha criat en aquella fusteria, que era del pare. Ara és ella la que l’empra per a restaurar els mobles que li porten. Ens explica l’ofici, el treball que realitza d’ebenisteria, les dificultats de reconstruir les peces perdudes. L’obra ben feta, que deia Eugeni d’Ors. El marit, que ens acompanya, l’escolta en silenci, respectuós al davant del seu quefer. Més endavant ens explicarà que és productor de vi del Montsant, d’un vi ecològic de nom Orto, saborós i terral. Mire en una taula uns joguets, fets de fusta. Són de la seua filla Mariona, que també es cria i juga en aquella nau. I així es tanca el cercle de la vida. Tres generacions del Masroig.

Esperança Camps és una resistent. Hi ha gent que defuig els problemes, que es mimetitza amb l’ambient, i que sovint s’acaba convertint en un ésser cínic i demagog. En canvi, Esperança Camps creu en el que fa, i ho creu d’una manera íntima i racional, des del cor i la ment. Hi ha gent que és fanàtica, i lluita per unes idees sense passar-les pel sedàs de la raó. En canvi, Esperança Camps és una dona il·lustrada, i tot pren sentit per a ella des d’aquesta mirada lúcida i entenimentada de la raó. El seu origen menorquí, el seu trasplantament a terres valencianes (i el seu matrimoni amb un valencià, el fotògraf Jesús Prats), així com la seua pertinença a les lletres catalanes, són fites importants en la percepció del seu país, i en la determinació de lluitar amb fermesa pel que creu. Per això, puc dir que conec poques dones tan resistents com l’Esperança Camps. Potser podria comparar-la amb la seua amiga i companya Empar Marco, directora de la televisió valenciana À punt i amb qui va escriure aquell llibre, llibre de barricada, que fou Vertigen (explicant l’enfonsament de Canal 9). Quan algun dia fem una mirada enrere, i mirem aquests anys de combat (combat actiu i alhora pacífic), ens corprendrà la noble i honrada resistència d’Esperança Camps. Perquè és amb gent com ella que es construeix un país, en el sentit càlid que ha de tenir tota pàtria. Perquè és amb gent com ella que podem tenir esperança d’un món millor. Perquè és amb gent com Esperança que ho tindrem tot.

És l’alcalde Porrera i ha decidit convidar-nos a dinar a sa casa, a una paella. Això, en un valencià com jo, desperta totes les suspicàcies possibles. I més quan sé que serà ell mateix qui la cuinarà. Però a mesura que passa el matí, i que el vaig escoltant parlar dels seus camps i de les possibilitats del seu terme, em vaig tranquil·litzant. Sembla un home assenyat, segur que no hi posarà xoriço, ni all, ni julivert, ni pèsols... Quan arribem a sa casa, desprès de fer un tomb per Porrera, ja té la paella a punt. Amb molta verdura, pollastre i conill. Potser falten caragols i sobra la safanòria però... Fotre, està ben bona! Que no repetiré? Brindem amb el seu vi, vi de la casa, i m’alce per a servir-me un altre plat. Gràcies, Jonàs!

Lluís s’enfila muntanya amunt, i el monestir d’Escaladei queda als nostres peus. Pel camí va explicant coses sobre els monjos, sobre aquell lloc de retir, desert espiritual. De com quan era nen jugava en aquell indret i prenia el bany en els rierols. Abans ens ha ensenyat el seu forn, de pa casolà, i ens ha fet beure una mica de vi (vi de missa), acompanyat per un grapat d’ametles. I ara camina coster amunt, a tan bon pas que molts no poden amb la seua ànima. Alguns fins i tot abandonen. Morir d’un atac al cor a Escaladei pot ser literàriament productiu. Mire el símbol del monestir, gravat en una pedra roja: una escala. Això mateix. L’escala dels Déus. I el cel sí que sembla a tocar.

Ens parla del seu poble, la Figuera, amb estima i contenció. És prudent, i somriu lleugerament amb les nostres observacions, com qui tem una mica aquell col·lectiu perillós de lletraferits exultants. És una bona ambaixadora del seu poble, i ens condueix al balcó del coll d’en Solans, des d’on s’albira bona part del Priorat. Desprès ens acompanya fins a sant Pau, on esperem que acabe el dia, per tal de veure el sol ponent i roent. Júlia porta unes grans ulleres de sol, i la recorde amb els darrers raigs del dia rebotant en els seus vidres, i somrient. Potser una mica alleugerida: ho ha fet molt bé. I nosaltres no érem per a tant.

El Priorat és un paisatge humà, on els homes han interaccionat d’una manera intensa i secular amb totes aquelles valls. És fruit de l’abancalament per als ceps, del pas de la rella per a les oliveres o els avellaners, de la lenta perseverança de les hores, dels jornals. Ací i allà queden petits rodals sense returar, redossos salvatges, fent d’aquell paisatge una mena de calidoscopi vegetal, amb els brucs, els lligaboscs, els arítjols, les jolivardes, els pins blancs i tantes altres plantes donant un sabor diferent a la mirada. De colp apareix una caseta, amb la seua bassa, i el seu rodal d’horta, amb les tomaques i els fesols encanyats. Aquell humil cultiu contrasta amb alguns aparatosos cellers, que anuncien sumptuoses cates de vi als visitants, i on s’hi fan realitat moltes extravagàncies arquitectòniques. Aquestes instal·lacions envelleixen malament, i al poc són un vertader nyap per al paisatge, del tot irreparable. Cosa que mai no s’esdevé amb una construcció tradicional, de parets emblanquinades, de teulada vella a dues aigües. I amb un parell de xiprers a cada banda, com a mostra de vera hospitalitat.

Laura alça acta de tot amb la seua càmera. Ens grava allà on anem, corre al davant de nosaltres, s’agenolla per agafar la millor perspectiva, busca el lloc més rocambolesc i cap allà s’enfila, buscant una presa especial. De seguida és, junt amb Roser, una ànima del grup: Roser mena la colla d’escriptors, amb les seues onomatopeies d’ordre assajades i ben efectives, i Laura fa recull de tot allò, per l’objectiu de la seua càmera. Ens demana que caminem com si no estiguera, però a mi em resulta del tot impossible no fer una mica el pallasso quan passe pel seu davant. Haig de fer un saltet, o caminar d’una manera aparatosa, o somriure a la càmera... Laura protesta, però no s’enfada massa. I tot contribueix a tornar aquells dies més intensos, a reforçar els lligams entre nosaltres i a fer-nos el Priorat si més no més entranyable. Seriosament, gràcies Laura!

Jonàs Masip, l’alcalde de Porrera, ens ha explicat una bonica història sobre Lluís Llach i aquell territori. Com Llach ha cantat aquelles muntanyes que envolten Porrera. I com des d’un coll, on havia crescut un cirerer bord, en un tros d’en Grau, home molt estimat al poble, es descobria una vista magnífica del terme. Llach va voler titular la seua cançó Lo cirerer d’en Grau, però aquest es va negar, perquè va dir que la gent faria befa. Que aquell arbre era bord, i no feia cireres ni res. Llach es va penedir de no posar-li aquell nom, i més quan al poc de morir en Grau també ho feu el cirerer. Li he proposat al Jonàs portar-ne jo un de tendral de València, i plantar-lo a aquell lloc. M’ha mirat amb el seu esguard d’ulls clars, mirada viva i llesta. M’ha dit que sí, que ell hi farà el camí. I el plantarem la tardor vinent: un cirerer ver, en honor d’en Grau.

A la seva vinya, en Jonàs va explicar-nos que les aixades del Priorat són de les més tancades que hi ha perquè s’han d’adaptar a la inclinació dels costers, que aquí fan més pendent que en altres llocs. Aquesta inclinació ha fet impossible la introducció de la maquinària grossa i ha preservat una vella manera de fer, fusió de matèria, idea i gest.

Es podria fer una tipologia de les cultures segons la inclinació del sòl. Hi ha mons de plana, des de Babilònia fins a Barcelona, on el temps passa de pressa, amb l’avidesa de destruir ídols i aixecar-ne de nous. Hi ha mons de verticals abruptes, com els Alps o l’alt Pirineu, on la simple presència de la cultura humana ja representa un esforç; l’home s’hi ha arrapat durant segles, però avui sembla que se’n cansi i que rellisqui avall i que només hi torni a pujar per escalar o esquiar o per jugar d’alguna altra manera amb la muntanya desafiadora. I entremig hi ha les ondulacions contínues del Priorat, que són amables per al caminant i dures per al pagès, que posen límits però també ofereixen dons, que dificulten i preserven.

El moviment de l’aixada prioratina: la civilització com un do del pendent.

En un descampat de la Figuera, sobreviu un malvió. Amb les seues fulles grosses, verdes intenses, tan clorofíl·liques. Aquest estiu de segur que ha florit les seues espectaculars flors vermelles, una mica campanulades. Abans la gent les plantava a prop de les cases, perquè les seues fulles tenen propietats medicinals, una mena de bàlsam mucilaginós per a tractar cremades, que es posa en forma de cataplasmes sobre la ferida. Ara ja ningú no la necessita: a la farmàcia pot trobar totes les cremes que puga desitjar. I, tanmateix, abans aquesta planta era tan estimada que es va estendre per mig món, i en especial era molt volguda pels faroners, que alleujaven amb les seues fulles les ferides pròpies del seu ofici. Mire aquell malvió, i pense que ara ben pocs habitants de la Figuera saben què és aquella planta, per què hi és, què representa, de què ens parla. És una resta d’un temps passat, superat i oblidat. Però la vella arrel del malvió rebrota, i la planta floreix, indiferent a tot. Fins que algun dia urbanitzen la parcel·la, i amb un colp d’aixada un obrer vingut de lluny li done el colp de mort definitiu. Sense saber res de tot açò. Sense saber la llum que encara fa sobre un passat perdut per sempre.

«Mireu el paisatge, collons!» clama Roser Vernet, la nostra amfitriona. Té raó, la gent xerra i xerra, i no mira. Com deia Josep Pla: «És molt més difícil descriure que opinar, a la vista d’això, tothom opina». Tothom xerra, xerra pels colzes, tots volen dir la seua sobre aspectes infinits, inassequibles. Xerren de coses que podríem perfectament parlar a la ciutat, de política, de llibres, d’anècdotes i porfídies, sens dubte plenes de suc. Ho conec bé: de vegades venen amics al Penyagolosa, perquè els ensenye aquells paisatges, i no paren de xerrar de les seues coses. Quan els interromp per a dir-los que allò, aquell cimal, s’anomena tal o qual, o que aquesta planta té aquesta virtut, o que aquell ocell que mou la cueta és un cargolet, l’ocell més petit, em llancen una mirada encuriosida, una mica ansiosa, i de seguida recuperen el fil anterior. No és fàcil mirar: per a mirar, cal saber mirar, i per a això cal aprendre a mirar. Cal despertar la curiositat: com es diu aquella planta, amb quin nom respon aquell ocell, com la natura i el paisatge són plens de mots. «Mireu el paisatge, collons!». I no sols mireu-lo: descriviu-lo. Busqueu els noms. Descobrireu el vostre país.

Prop del monestir d’Escaladei, veig el primer arbocer. Les cireres encara estan una mica verdes, però algunes ja pinten de vermell. Sobre les fulles d’aquell arbust creixen les erugues de la papallona Charaxes jasius, un dels éssers vius més bonics i admirables de Catalunya. Durant la meua adolescència, les vaig buscar ansiosament en els arborcers de la serra de la Calderona: vaig trepitjar barrancs i trencalls, vaig enfilar-me per les pendents més costerudes, vaig regirar fins a l’últim matoll. Les erugues em feren cua, sistemàticament. Són verdes, aixafades, amb quatre banyes al cap, amb uns punts vermells a la punta. Mai no les vaig descobrir, tot i saber per altres entomòlegs que hi eren. Quan veia algun fruit madur feia un mos, i tinc el record d’aquella recerca amb el seu sabor farinós a la boca. La meua magdalena proustiana en aquest cas és el fruit característic d’aquest arbre. Quan regressava cap a casa, amb les mans buides, en un dels seients de l’autobús que em retornava a València, sentia unes punxades al cap. Més endavant escriuria al meu Bestiari, referint-me a les cireres de l’arboç: «Els grecs ja coneixien els perills que amagaven aquelles carns roges, i els llatins l’anomenaren unedo, fent especial referència a la dosi recomanada d’un fruit per persona (unum edo, que significa jo en menge tan sols un, i per això Linné va batejar aquest arbre amb el nom d’Arbutus unedo)». I ara entenc que aquell mal de cap que sentia quan regressava cap a casa no era degut a haver fixat massa la vista sobre les fulles de l’arboç buscant aquells cucs esquerps, sinó que m’havia excedit menjant els seus fruits. Però per tot això aquest arbre, que tant estime, sempre està tenyit amb aquell record de derrota, íntima i quasi inexplicable.

Des del mirador de la Figuera s’hi veu bona part del Priorat, i s’entén millor l’entrellat d’aquell país. La Vilella Baixa i Alta, Gratallops, Morera, Siurana... Pobles pintorescs, al bell mig d’una geologia crispada, nerviosa, diversa, cataclismàtica que diria Josep Pla. La pissarra llicorella, amb aquell color ala de mosca, torna el terreny molt singular, particularment sec i esquerp, on s’enfilen en els costers les vinyes. El Montsant, calcari, regna per sobre de tot el paisatge, amb els seus cingles, de balmes arrodonides, per colp ataronjades. És un paisatge imponent, i alhora humil, contingut, de campanars senzills. «El meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí», canta Lluís Llach. Doncs això mateix. País petit ple d’art i vida.

Des d’aquella trinxera de l’ermita de sant Pau, situada en aquella talaia incomparable, els mandos republicans veurien acostar-se les tropes franquistes. També veurien molts capaltards gloriosos, perquè des d’allí el sol de ponent és majestuós. Mentre miraven arribar els soldats colpistes, els republicans pensarien en com allò resultava quasi ja irremeiable, com estaven contra les cordes i com s’acabava una època d’esperança, de progrés, d’igualtat social, de lluita per ser un país capdavanter en la ciència i la cultura. Amb aquells soldats que arribaven amb el sol ponent, tot canviava, i la desfeta semblava impossible d’evitar. Des d’aquella trinxera encimbellada, des d’on s’albira bona part del país, fins als ports de Tortosa, els generals republicans tindrien aquest sentiment d’angoixa, perquè l’arribada del feixisme conduïa tot un país, tota una cultura, cap a la foscor i l’ostracisme. Ausades que varen lluitar fins al darrer moment per a evitar-ho! Ningú no els pot recriminar res a aquells soldats, que des d’aquella trinxera, potser l’última trinxera, intentaren aturar la caiguda d’un món.

L’enòloga Claustre Grau ens parla del vi, amb aquella logomàquia tan musical que empren els que saben d’això. Que si un negre sap a gerds o a fruits del bosc, o un blanc a flors de primavera. Potser hi ha un bri de massa en tot allò, i no ho dic per Claustre (que és discreta i una excel·lent professional). Sempre he begut el vi sense voler buscar-li tants matisos: d’una manera efusiva i optimista, quan no pantagruèlica. M’agrada saber si és monovarietal, o si s’han emprat diverses varietats, però poc més. I m’agrada esbrinar d’on venen aquells noms: garnatxa (per corrupció del seu lloc d’origen Vernazza, a la Ligúria), Shiraz (portada de Pèrsia per uns eremites), ull de perdiu (nom preciós, autèntica metàfora vegetal, que al·ludeix a la grandària dels grans: en castellà, el ridícul tempranillo), merlot (que segons alguns vol dir en bordelès ‘petit oiseau noir’, això és, merla!)... En fi, potser massa literatura. Beveu i no doneu tantes voltes a les coses, excepte les inevitables provocades pels efectes de Baco. I carpe diem.

L’ermita de sant Antoni té una bellesa senzilla i recollida. Al fons de la vall s’hi veu Porrera, i si allarguem la vista descobrim Lo Molló, fita geodèsica del país. És un lloc que mou l’esperit, i que anima a conversar amb tu mateix. «On els frares fan el niu, hivern i estiu». Això és ben cert: tant per a Escaladei, com per a tots aquests miradors, a un pas del cel. Joan Miró va dibuixar aquesta ermita, i va fixar al seu costat l’esvelt xiprer, esbrancat fins a mig arbre. Allò li dona un cert aire de ciri pasqual, de flama vegetal on espurnegen tantes coses dels homes. Mire el seu tronc prim, columna vegetal que ha suportat tantes malvestats, tantes tempestes, tantes sequeres, tants moments crítics. Allí s’alça, impertèrrit al pas del temps, tal qual el va dibuixar Miró. Malauradament algú ha perforat el seu tronc per posar unes llums per a il·luminar l’ermita. No estic gens segur que aquella instal·lació encara funcione i per un moment estic temptat d’arrancar-la. El xiprer de Miró es mereix recuperar la seua solemne i alhora discreta silueta. I des d’aquestes ratlles faig un clam perquè això es faça realitat. Salvem, doncs, el xiprer de Miró!