Raül Garrigasait Colomés

Com deu ser, tenir al darrere quatre generacions que s’han dedicat al teu ofici? La Maria mou els dits per les motllures dels mobles amb una naturalitat que sembla heretada dels seus avantpassats fusters. I diria que hi ha afegit una mena de delicadesa nova, una finor de serreta de marqueteria: precisa, riallera, eficaç.

Hi ha somriures innocents i somriures amb rerefons. Diria que el somriure constant d’en Jonàs és de la segona mena, i que a sota s’hi amaga la força i la tensió de les seves conviccions, el patir del pagès, les experiències sovint amargues de la política. Et du per la vall de Porrera amb voluntat d’ensenyar sense imposar; assenyala les vinyes, els cellers, les cases, i somriu. Porta el seu arròs amb conill a taula i torna a somriure. Vet aquí algú que ha retrobat un món, un món que és el seu, i en coneix les angúnies i les delícies.

En Lluís es va construir un forn artesà ell mateix, amb argila del Montsant, seguint les indicacions que li donava per telèfon un amic seu que viu al País Basc. Per fer pa ha d’esforçar-se a quadrar el moment just de la fermentació amb la temperatura exacta del forn de llenya. L’encert depèn de mil elements que no es poden controlar del tot. La lluna li fa males passades: de vegades provoca que li surtin pans com coques i coques com pans. S’enrabia i continua.

Ja es veu: en Lluís és un home amb nervi, una mica brusc, que no s’atura per res. Ens va portar a veure el record de la seva infantesa, els horts desapareguts de la mongia d’Escaladei. Va fer saltironejar els escriptors com cabretes per la pujada més dreta de la Pietat. A cap de nosaltres li va passar pel cap de contradir-lo. Si mai una roca enorme li barrés el pas, jo crec que, insistint insistint, l’acabaria travessant amb la seva empenta, o bé la roca s’apartaria, atemorida.

Com molta gent, jo havia sentit la veu de l’Elisenda a la ràdio. Però les veus que només ens arriben des d’aparells elèctrics, quan ens ressonen davant és com si haguessin travessat la frontera entre dos mons, com si no fossin ben bé d’aquí, i ens deixen parats o pensatius. Per això em va fer impressió la veu de l’Elisenda. Però també per una altra raó: la seva veu, la de debò, la que no surt de la ràdio, té una sonoritat càlida i gruixuda, amb una mica d’aspror, que omple cambres i cases i s’hi manté com una atmosfera densa. Quatre dies no són res per conèixer una persona; tot just vaig intuir en l’Elisenda alguns detalls familiars, el neguit per la salut de la mare, la seva capacitat resolutiva. Però ara que fa temps que no la veig, com més hi penso, més em sembla que una veu com aquella deu marcar tota la vida; i que potser, potser, tot allò que diu i escriu l’Elisenda sorgeix d’aquesta vibració que no és ben bé seva, i que és com un impuls irresistible d’anar cap als altres.

La Júlia fa sensació d’afermament: poques paraules, molta presència. Després d’estudiar literatura a Barcelona ha tornat a una terra que no necessitava esperar-la perquè ja feia el seu fet des de sempre. La Júlia contempla des del coll d’en Solans el sistema d’ondulacions contínues que és el Priorat: me la imagino allà dalt immòbil durant hores.

Tot el raïm que podia portar un matxo.

Sembla un sòl despietat: sec, costerut, intractable. La primera persona que hi va plantar vinya devia estar molt desesperada o molt boja. Però la duresa del sòl fa el vigor del vi, la seva raresa coratjosa.

La temeritat, la fe, les sorpreses d’una matèria esquerpa: d’aquí neix tota forma d’art.

El lloc, diuen, on Nostre Senyor va clavar el compàs per dibuixar el món. Un dels molts centres de l’univers. Només hi he passat amb minibús, una mica marejat, sense aturar-me.

Jacob va posar el cap sobre una pedra i es va adormir. En somnis va veure una escala que portava fins al cel, per on pujaven i baixaven els àngels, i se li va aparèixer el Déu dels seus avantpassats per prometre-li el domini de la terra. Així es va adonar que aquell lloc era venerable: «És la casa de Déu i la porta del cel.»

Als monjos de la cartoixa d’Escaladei no els calia somiar: tenien l’Escala de Déu allà davant, feta de conglomerat, per mirar-la i palpar-la cada dia.

Fa gairebé tres mil anys, els pobladors del Puig Roig del Roget explotaven les mines de plom de Bellmunt i comerciaven amb els fenicis que pujaven per l’Ebre. Els habitants del lloc els donaven el metall feixuc i els fenicis els compensaven amb la lleugeresa del vi. Potser és així com es va introduir la vinya al Priorat: amb el contrast d’un toc aeri, estranger, embriagador, que feia oblidar la fatiga de combatre amb la roca.

El camí dret que s’enfila per sobre de la cartoixa d’Escaladei ens reserva un premi: porta a un replà d’on no ens n’aniríem mai, ombrejat per un til·ler majestuós, un cedre del Líban, un castanyer d’Índia i uns quants plàtans carregats d’anys. Al fons, arrambada a la muntanya, hi ha la Pietat, una casa de repòs vinculada a la cartoixa, diuen que del segle disset. Té el sostre esfondrat, i per la porta es veu el bigam trinxat i estès per terra, i runa que ha anat creixent com les males herbes. Només s’aguanten les parets i una volta de canó que cobreix una font que encara raja. Des d’allà dalt dominem amb els ulls l’escampadissa de murs trencats del monestir i tota la vall encaixada.

Algú va voler comprar la Pietat al seu propietari actual per restaurar-la. La resposta va ser no.

La desamortització de Mendizábal sempre m’ha intrigat. Volien fer entrar els béns de mà morta dins la roda de l’economia i van fer-ne monuments a la desolació, fora del mercat i de tota finalitat útil. Ja és irònic que en diguessin desamortització, d’aquella creació massiva d’escenografies mortuòries. Al cap d’un parell d’anys de saqueig i destrucció Santa Maria d’Escaladei ja era una ruïna. L’acció combinada de l’Estat, els terratinents i els furiosos va resultar infal·lible. Un segle i mig més tard els propietaris civils de l’antiga cartoixa la van donar a la Generalitat. Però la Pietat no va formar part de l’acord. Encara es pot anar esfondrant.

De vegades em pregunto si darrere la desamortització i els seus beneficiaris no hi havia una passió per les ruïnes. Eren els anys trenta del segle dinou; en aquella època de progrés utilitarista, de ciutats emergents i bullicioses, els romàntics d’arreu d’Europa sospiraven vora les edificacions esbocinades, situades al marge de la història i de la productivitat, mig retornades a la terra. Com més violència feia la nova raó a la natura i a la gent, més humanes semblaven les restes de civilitzacions liquidades. Els poetes s’hi acostaven amb tota la seva mala consciència d’homes moderns; en la ruïna hi veien inscrit el dolor de les víctimes del progrés, però també un refugi per a inadaptats com ells. A la vora de les pedres meditaven sobre la infantesa morta, els amors acabats, les immediateses perdudes. La guerra sorda entre la voluntat de construir i les pulsions fosques de la matèria, l’antagonisme que hi ha al fons del món i a dins de cadascú de nosaltres, trobava una pau desequilibrada en els edificis abatuts, una pau que durava en la seva fragilitat.

Mentrestant, de les terres que havien quedat ermes entre les pedres, els pagesos no van dubtar a fer-ne horts profitosos, com recorda en Lluís Porqueres, forner d’Escaladei, que de petit hi corria feliç. I alguns carreus van anar a fer de marges de camí, com vam veure baixant de la Pietat, i d’altres a sostenir els murs de les cases de la Conreria. És la segona vida de la cartoixa, fora de la litografia romàntica.

Vam enfilar-nos a l’ermita de Sant Pau un divendres a la tarda. No hi vam poder entrar: només vam entreveure per una finestra la modèstia calmosa del seu interior. Després vam caminar fins a la punta de la mola, on s’obre el passadís estret d’una trinxera de ciment. Hi vaig baixar amb l’angoixa que em fan els llocs estrets. Des d’aquest punt es veuen quilòmetres i quilòmetres de l’Ebre, una vista de valls i serres que no s’acaba; és aquí on es va instal·lar l’estat major republicà el 1938 per preparar la batalla de l’Ebre; des d’aquí es va veure o intuir que els nacionals mataven com mosques els nois de la República.

El sol ja era a l’horitzó. Asseguts a les escales de l’ermita vam contemplar com s’ofegava entre vermells. Va bufar un bri de vent. Quan es va fer fosc, tot l’horitzó es va omplir de les pampallugues dels aerogeneradors. Al mig s’elevava la columna de vapor d’aigua de la central nuclear d’Ascó. Una mica més enllà s’insinuava l’embassament de Flix. Érem dins una fàbrica d’electricitat.

Els turons serveixen per construir-hi poblats, posar-hi sants i dominar militarment el territori. I avui per constatar com la terra es va convertint en un apèndix de la tecnologia, la tecnologia que ens salva i ens encanta i ens domina.

Allà, sota aquell teatre lluminós ideat per la ment humana, les muntanyes s’abaixaven, es feien humils, com si volguessin desaparèixer; per damunt de tot, l’espectacle tremolós de la nit imposava el seu silenci sobre totes les coses i totes les converses; les feia insignificants.

Quan ens en vam anar tenia el cap tan ple de les batalles mudes d’aquell tros de món que m’hi vaig descuidar la llibreta. L’endemà la vaig buscar per tots els calaixos de l’habitació, a la sala d’estar del Perxe, vaig alarmar la Roser i els altres convidats. Sentia fred a la panxa: no recordaria res. Per consolar-me m’imaginava les pàgines estovant-se sota la rosada, crepitant sota les ratxes del vent, fulls esparsos amb paraules meves sobre el Priorat volant a batzegades per la comarca, amagant-se dins les escletxes de la llicorella, lletres abraçades i escanyades al cap dels anys per les arrels dels ceps, lletres esbocinades i xuclades, idees fetes vi, assaborides i finalment abolides en el plaer fugaç d’un desconegut, que potser és el màxim a què podem aspirar.

Hauria sigut un bon destí, aquest.

Al cap de dos dies el pare de la Júlia Viejobueno va trobar la llibreta a Sant Pau mateix. Una mà caritativa l’havia posada a l’ampit d’una finestra de l’ermita, resguardada dels elements, per a mi.

Filòsof esotèric austríac, d’ulls foscos i hipnòtics, expert en Goethe, explorador de territoris extrasensorials.

Aquest home em persegueix. D’ell i les seves intuïcions teosòfiques en vaig tenir notícia per primer cop a Friburg de Brisgòvia, Alemanya, on una llibreria exhibeix els quaranta-dos volums de les seves obres completes. Després he trobat la seva empremta en algunes escoles catalanes que intenten no desunir el pensament, el sentiment i la voluntat dels infants. Al Priorat vaig descobrir que Rudolf Steiner és el pare de la viticultura biodinàmica. Vora l’ermita de les Pinyeres, amb la foscor que s’anava ajaçant a poc a poc entre nosaltres i el fred que ens anava calant, un seguidor seu ens en parlava. Esmentava els elements del cel i de la terra amb un aire d’intimitat, com si fossin vells coneguts. Quan ja era negra nit ens va explicar que per fer els ceps ben ufanosos enterrava una bonyiga sota la vinya, una bonyiga ficada dins una banya de vaca, d’una vaca que hagués sigut feliç i hagués vedellat. Sona estrany, però les maneres de cuidar les persones i els llocs poden arribar a ser molt, molt estranyes.

Ànima del Centre Quim Soler. Li dec el descobriment d’un món. Detesta les aglomeracions, els aerogeneradors i la falta de respecte. Tots els amors que porta dins li surten a fora amb fúria.