Teresa Ibars Chimeno

Amorós i de mirada clara. Sincer i de gestos més aviat neguitosos que semblen amagar l’emoció que sent. Pagès i amant de la seua terra. Independentista i lluitador per una quimera que és la pertinença de la Serra d’Almos a un Priorat que se sap seu. El Josep somriu i sap abraçar. Plora en recordar i s’emociona quan parla del que estima. Cor gegantí. Ulls d’infinit. Boca que regalima amor. Orelles que endevinen pensaments. Tacte que acarona la terra i l’aigua i les temperatures de cada estació. Casa seua és un rebost de la natura a la qual agraeix, tothora, el fet de donar-li vida. Pagès com mon pare i enamorat del terròs, ara fa de l’hort l’aventura de no oblidar-se de les arrels.

Primer contacte amb la terra i no parlem ni de vinya, ni d’aulives ni d’aumetlles. L’Anaïs ho fa d’ortigar-se, de fumar fulles de trepó, de la cua de cavall, planta prehistòrica que resisteix mentre ajuda a purificar i netejar les sangs, les entranyes i els ronyons. Parlem de la menta que creix al costat de l’aigua i que desperta la ment i ajuda a pair –ja se sap, el mal de cap, la panxa ho sap-, de pollancres que han donat nom al lloc i que ens acompanyen ballant amb el vent mentre sonen com un mantra ancestral. I mentre ens ho explica, es mou amb una gestualitat lenta i elegant. Ulls atents als colors verds i tendres que cobreixen la terra i les fasseres i les vores de les tolles d’aigua i del riu. Tota ella és retorn, records vius de quan jugaven al Siurana i pujaven a les roques que, fermes al mig del corrent, sobresortien. Tota ella traspua una calma sàvia de qui coneix l’entorn, el respecta i en pacta convivència bidireccional. Dona profunda. Dona senzilla. Dona bella.

Ulls grans i rodons que tot ho miren i que tot ho volen escoltar. Llibreta sempre oberta, apunta, apunta, apunta fins al final perquè ho vol retenir tot i tem que potser no ho retindrà. Núria forta, Núria fràgil i trencadissa, Núria cabells llargs, Núria que abraça i busca. Ràpida, activa, brillant amb una boca que no pot contenir la velocitat del seu pensament que tot ho dibuixa i ho intueix, que tot ho palpa que tot ho viu. Seu a terra, cames creuades i aspectant. Camina lleugera, sempre al davant, sempre volent veure-ho tot provant l’aire encara per estrenar. Núria bessona, Núria de Sant Pere a la nit, Núria germana de molts germans. Núria que sap abraçar i que estima fàcilment. Núria gran cor, verb fluid.

Esvelt i amb un caminar alegre que sembla que, a cada gambada, trobi motius per saltironar mentre mostra l’alegria d’estimar allò que l’envolta. Escorredís, àgil i solidari té una veu tan envellutada com envellutades són les paraules que diu quan t’ajuda a grimpar per les entranyes del seu món o com les textures confitades que sap extraure de la natura. Coneix cada madrilla del seu riu, cada polleta d’aigua, cada animaló que campa pel Montsant. Sap olorar-ne les fragàncies i explicar-les. Sap d’on venen els núvols que encotonen les carenes i els vents que esvaloten i fan jugar cada branca dels arbres del seu entorn. Sap somriure maco a tots i a tot. Transmet la pau i l’harmonia dels qui coneixen els camins.

La seua veu, la seua mirada, la seua manera d’explicar remet directament a l’amor per la família. «El pare us ho explicaria més bé..., el pare ho sap molt millor que jo, el pare us hagués guiat com ningú». Ens fa travessar finques que ja no són de la gent del poble i que les grans marques vinícoles han comprat per, de tot un món de segles d’esforç, fer-ne negoci nu i cru. La Gemma ens guia per camps que fan olor de raïm madur, passat, deixat assecar a la intempèrie. Olor de rapa davall d’un cel blau de dia i estrellat i net a les nits, diu. I ens puja serra amunt pel mig de costerets que han estat, des de ves a saber quan, bancals que rajaven suor i vi. I la Gemma, de veu dolça i calmada, ens mostra, des de les alçàries, un Priorat que vist des de dalt mostra unes muntanyes blaves al fons que es difuminen per la boirina del matí. L’amor per tot això, es concentra en un antic celler a casa seua on les restes de mil vides viscudes guarneixen el present i avalen tot un univers.

I a gatameu he tornat a nàixer. I en eixir de les entranyes d’una roca querada que respira per uns porus que il·luminen dèbilment el so de l’aigua que goteja des de tota l’eternitat, he estat feliç. I a gatameu m’he adonat que tot és molt més fàcil del que sembla.

Ja ho diu el seu nom i el nom de vegades sí que fa la cosa. Montsant i de tan sant que ha estat, d’ençà dels visigots, l’amor als déus, la pau, el silenci i la solitud han estat excuses més que suficients perquè alguns hagin aprofitat les calcàries balmes d’una serra que, encara avui ho fa, ha cridat a la vida contemplativa. I eremites, ascetes i anacoretes han viscut, de ben segur, amb remeieres que han curat cossos i esperits. El barranc de la Bruixa, que per alguna cosa es diu així, o el dels Pèlags, que devia tenir tolles d’aigua embassada, acollien gent que, amb les seues petites xeres solitàries, a la nit, devien semblar cuques de llum de la muntanya. Avui tres dones il·luminen la tradició i el record.

1. Forta olor de raïm madur i passat i de celler enmig del camp, amb un cel blau, net i pur, al peu de la terra roja i la pedra calcària del Montsant.

2. «Conjunt de pellofes, rapa i pinyolada del raïm premsat o trepitjat, al qual s’ha llevat el most; cast. orujo. Be n’apartarà | fondo la brisa | sens pagar sisa | pens ne begué, Spill 6351. Perque la brisa per estar axuta no s’escalfàs y se fes agra, Agustí Secr. 100. Sobre un piloc de brisa seca, Ruyra Parada 25» [DCVB]. Vegeu rapa.

Vies entre els turons i les roques que espien, descaradament, el mareig dels transeünts. Giravolts pel mig de valletes contingudes per murs de pedra seca, monticles del color de l’esforç, roques grises i blanquinoses que regalimen presència. I tot guarnit amb verd pi i verd aulivera, marró de matoll ressec i groc de fulles de tardor, gris de fum llunyà i blau d’horitzó que es difumina amb les serres d’allà dellà. Camins que serpentegen més que no condueixen, mentre endinsen en una terra dura però agraïda i preciosa, que hipnotitza i atrapa.

El de Poboleda, errant durant segles. Primer al costat de l’església, petit i enxubat, després una ubicació nova per fer-lo més gran però que tan sols va acollir un difunt —solitari per tota l’eternitat— i el tercer allà baix, al barranc del Siurana, gran i poblat, ombrejat i august.

El de la Serra d’Almos, ampli, lluminós i generós amb moltes d’aquelles pobres persones a les quals els va tocar morir abans d’hora per culpa de la barbàrie i l’absurd i que, després de molts esforços i treballs, estan identificades en una llista que dona nom al dolor.

Un gran circ natural, és com la Roser ens defineix la comarca i jo que me la crec però, com que hi estic immersa i no em situo gens, no el sé veure. Veig un paisatge bellíssim en lluita constant amb les persones que l’habiten i l’afaiçonen. Veig un espai farcit de serres, turons, barrancs i pendents aprofitats farcits de verd pi, de verd aulivera, de verd marronós dels ceps i dels matolls tardorencs. Veig una llum neta que s’enterboleix al voltant dels cims blaus del fons, allà dellà de les valletes. Veig una natura que vol imposar-se malgrat l’esforç aturador de les parets de pedra seca.

Formes gegantines que, com ramats d’antics animals prehistòrics, ens engolen amb una rigidesa que tan sols la confiança de l’adalil ens permet sortejar. Baixar i pujar, dialogar i sotmetre, abraçar i esquivar és com s’avança per les entranyes d’una terra que, de tan rocosa, permet entrar-ne fins al bell mig i fins i tot refugiar-s’hi per esquivar els trets dels botxins d’una guerra que cercava víctimes.

La cartoixa, encara que no la vegis ni la trepitgis, emplena l’ambient, és present per tot arreu, envaeix la història i els racons del record. Un prior que va donar nom a una comarca, una edificació que de senzilla i medieval va acabar essent un imperi de pedra i vi. Unes escales que, segons la llegenda, eren el camí dels àngels que pujaven a la glòria. Un món que, desamortitzat i malmès, va deixar en desús molins, edificis i terres a mercè del no-res i de l’abandó. Una cartoixa que tenia les espatlles cobertes per una serra que li feia la competència quant a santedat. Un retorn al futur que s’acaramulla damunt les pedres d’un passat que parlen i expliquen poders i contrapoders en un territori que tot ho ha suportat. Escaladei, presència que ocupa passat, present i futur.

Un riuet ple de madrilles i bestioletes menudes acull i guarda el secret que penetrar al poble comporta tirar amunt, amunt i més amunt fins a arribar on les roques planten cara a les cases dels atrevits que no les van témer. Però elles, desafiant, treuen pit i a veure qui pot més i les cases, sense vergonya, van guarnir-se amb balcons que quedaven a dos dits de les galtes d’una terra accidentada i abrupta.

«Els pobles del Priorat molt sovint o són dalt d’una roca, com Siurana, o entre pedrasses imponents, com Margalef. La pedra, la geologia pesant, campa com vol en aquesta comarca retorta i accidentada. No sabem si els element arcbotants que van de la casa a la roca ho fan per sostenir l’una o l’altra. Aquest carrer és ombrívol i la llum hi és sempre esblanqueïda i contagiada del gris del conglomerat. Però com que la gent va bastir-hi cases, van voler que hi haguessin balcons, que dimonis. Encara que tot el panorama que s’hi contemplés fos per tota l’eternitat el grumoll petrificat com aquell qui diu als nassos mateixos de l’espectador». Vallverdú, J.; Sirera, T.: Catalunya visió. Volum IV. Barcelona, Editorial Taber, 1968, p. 194.

Vallverdú i Ton Sirera també se’n van enamorar.

Unes d’auvernis i de maçanes, les altres d’allò que ni la mateixa natura podia imaginar que, ensucrat, fos una menja dolça i llaminera. De saüc, de llidons i de gínjols barrejats amb cireres de pastor, d’herbes i fruits que ni els fardatxos ni els lluerts ni les mateixes melitxes en sospiten la bondat. Melmelades als rebostos, ordenades per colors. Melmelades que, en una paleta de sabors i textures, encisen. Melmelades que concentren allò que la terra i el bosc donen als cors agraïts que ho fan perviure amb sucre dins del vidre.

Arribar-hi de nit va fer que travessés el poble en un jesuset, com si el cotxe em portés directament al jaciment del Mont Calvari. Lo meu és pur frenesí per les arrels més allunyades en el temps. I haguera arribat a aquell jaciment de molts segles abans de Crist, si no hagués estat per un braç enlaire que em feia senyals de... gira, gira que ja et veig..., aparca aquí... sí, sí, aquí. En un aquí que a mi em semblava el mini mig d’un carrer que taponaria amb el meu vehicle. Però no. Allò era el Molar, un poble, un terme, un entorn i un contorn que ves a saber d’on li ve el nom. De les moles dels molins? De les pedres roges que servien per fer moles d’esmolar? O, senzillament, de la intel·ligència esmolada dels seus habitants? Sigui com sigui, una protohistòria de la qual en queda urnes i estris de ferro, un Sant Roc que és patró del lloc i que es deixa llepar les malures per un gosset escardalenc, un Mas d’en Bas que va servir per poblar una terra conquerida a la gent que ja hi havia arrelat i en va haver de fugir, una antiga pertinença a la baronia de Prades, unes bombes que van ploure en temps de bogeria i crim, un tot que ha fructificat i que ens va acollir, al llarg d’uns dies, generosament per servir-nos de base d’una coneixença rica i plena. Una sort haver-hi arribat quan ja fosquejava. Una sort no passar de llarg aquest meu destí.

Mig amagada de tot i tothom i feta de taulons, la palanca de Poboleda travessa la tolla d’aigua fresca envoltada d’ortigues que curen mentre ortiguen. I el Josep, que les repta, se’n posa una a la boca humida i càlida i neutralitza així, diu l’Anaïs, la fortor de la metzina. Tancar els ulls i sentir mil històries viscudes al voltant dels corrents d’aigua que les palanques ajudaven a travessar. Aigua, records, vida.

Bé cultural d’interès local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Catalunya amb el codi IPA-11247

Carrer sant Miquel, 14 del Lloar
Segle XIX

Cal Pinyol presenta a la façana una porta amb un marc fet de carreus de pedra i una petita ampliació o orella a la part superior, coronada per la inscripció de l’any de construcció. La resta de la façana és arrebossada, amb la part baixa recoberta de pedra. Les altres obertures estan també emmarcades amb un fris llis continu.

La construcció de la casa data del període anterior a la fil·loxera i, per tant, correspon a una època d’esplendor per al municipi. Cal Pinyol pertanyia a una de les famílies més importants que hi vivien.

No estaven pas tan lluny dels altres Pinyol lleidatans de Juncosa, que també eren una família forta que va escampar-se amb contractes, capitulacions matrimonials que ho deixaven tot lligat i ben lligat, per una bona part del territori baix ponentí. Els de Juncosa, que he pogut documentar als llibres parroquials des de principis del segle xix, es van estendre com si fossin cugula sense que ells se’n consideressin pas. Els hereus, pubilles i cabalers van celebrar casoris amb altres famílies de cacics de mig planeta català. Lleida, Mollerussa, Aitona i, per què no el Lloar? Carlins de soca-rel, els garriguencs van pagar fins i tot batallons a la segona carlinada, la dels Matiners, despesa econòmica que en part va ocasionar la seua descapitalització. Els Pinyol no volien cap canvi en el seu univers i sense voler-ho, i fent tupinades i altres romanços difícils d’explicar i d’entendre, es van anar afeblint i afeblint fins a esdevenir ombres d’una grandesa del passat. Eren com dinosaures de la història que, per cataclismes diversos aliens a la seua natura, varen desaparèixer sense deixar rastre d’aquell antic esplendor més que en les restes d’unes cases que feinades ha a mantenir dretes. Ves a saber si la història dels Pinyol del Lloar s’hi assembla una miqueta.

Emoció continguda en les mirades que es creuen. Records que porten aigua de plor i tot amb els ulls cots cap a una terra que fa de llit als morts d’una guerra sense sentit. Lluita. Arrelament. Compromís. Essència d’amor, que en sorgir el seu nom a la conversa, Rachel, desprèn una intensitat que commou.

1. Forta olor de raïm madur i passat i de celler enmig del camp, amb un cel blau, net i pur, al peu de la terra roja i la pedra calcària del Montsant.

2. «Part llenyosa del raïm; el raïm després de llevar-li els grans (or., occ., bal.,) cast. raspa, rampojo, escobajo. Lo capoll de raym o la rapa: Scapus, Put Thes. Puer. 43. Quatre rapes de penjoy esquitarell s’engronsen a sa perxa, Maura Aygof. 74» [DCVB]. Vegeu brisa.

Molarenca inquieta i de mirada que riu mentre blaveja. Té un parlar convençut que tot ho remou, que tot ho indaga, que tot ho lluita. Roser àgil i bellugadissa com la mateixa vida que encomana, mentre captiva amb la seua velocitat mental. Camina d’una punta a l’altra del circ mentre treballa, des del dia a dia present, somnis de futur. Escampa el Priorat per allí on passa i fora d’aquesta terra, rica i lluminosa fa dels marges centre i fi, motor i avantguarda.

És un riu i a estones és un no-res camuflat per les herbes i les canyes que silencien el so de la seua aigua que, segrestada i absent, quasi ni es belluga i tan sols lluenteja. Natura modificada i condemnada al silenci dels xiquets que ja no poden xapotejar, ni escatxigar, ni tampoc saltar, ni fer curumbeles, des de la roca, a l’aigua.

Una taca poblada d’ombres esfilagarsades m’envolta per la carretera que m’allunya del meu entorn. I m’endinso en un territori banyat per la llum rogenca d’un sol ponent que encara fa més roja la terra i més roig el foc del record d’un calorós estiu que va danyar un univers que, pobre i oblidat, s’ha encrostat per la negra ressecor que fa mal. I les tímides taques del verd que havien estat vida, respiren assetjades per un no-res de color de fum i cendra. I amb el cor atapeït encara, penetro en un tendral món farcit de bancals sostinguts per murs de pedra seca que, disposats en faixes llargues, arriben fins al cel. Em costa, però, obviar la tristor de la tardor, aparentment eterna, que m’ha provocat la porta d’entrada al Priorat.

Davall de terra, davall del carrer i més enllà. Entranyes fondes de les cases que han engolit vi. Baixos centenaris que han servit també per amagar la por de les bombes i els neguits dels fugitius. Racó fosc i profund que a mi de petita em feia pànic perquè hi veia baixar, per una inestable escala de ferro, mon pare, feiner i decidit. Trull, petjada de l’ahir. Trull, aroma avui, majoritàriament, segellat a totes les cases per les novetats d’un futur que tot ho ha modificat.

Intens i d’un roig sang brillant que tot ho envelluta, que tot ho calma, que tot ho esborra i tenyeix de passió, que tot ho mostra en les seues textures i aromes, aquest vi sadolla els sentits. Compacte per una terra que, coberta de llicorella, concentra l’essència d’un món. Profund per un sol que acarona i il·lumina ceps, serres i persones. Madur perquè en cada carroll de raïm s’hi concentra una tradició d’esforç i de lluita, de terres i de cellers que agermanen i fan cooperar, i de passió per seguir sense defallir. Fort i amb grau, acarona els paladars i entumeix les tristors mentre reforça la bondat d’un món que, malgrat ser xic i acotat per serres, sobrepassa els seus propis límits.