Teresa Ibars Chimeno
Edició 2019-2020
Teresa Ibars Chimeno. Vaig nàixer a Aitona l’any 1962 i em declaro fan incondicional del seu paisatge i de la seua boira. De formació soc historiadora i faig d’arxivera a la Diputació de Lleida, i en aquests moments estic treballant en un projecte que m’omple de felicitat. Estic posant ordre a l’arxiu personal del polifacètic Guillem Viladot a Lo Pardal d’Agramunt. He fet diferents llibres producte de la meua formació i ofici com ara La delinqüència a la Lleida del Barroc, les biografies de Màrius Pons Sumalla. Un cooperativista comunista i controvertit o la de Francesc Porta, el mirall trencat de la burgesia lleidatana juntament amb la doctora Antonieta Jarne. He publicat diferents narracions breus en publicacions col·lectives i reculls de relats, de la mateixa manera que col·laboro amb diferents mitjans de comunicació d’àmbit local i nacional. Finalment, aquest any 2019 m’he decidit a publicar el meu primer llibre de narrativa, Atles de l’oblit, amb l’editorial Pagès de Lleida.
Al Priorat en Persona, la Teresa Ibars afirmava, i després hom ho constatava, que ella tot just acabava d’estrenar-se com a escriptora de llibres de ficció i encara no se sentia com a tal ni sabia com actuar ni gairebé com posar-s’hi.
Per aquesta estrena, per la vivacitat dels seus ulls i per la inquietud dels seus moviments, la Teresa semblava ben bé una nena amb sabates noves i amb un deix d’alegria natural i sincera.
La Teresa és arxivera, activista cultural i historiadora i tot i que abans havia publicat algun llibre de coneixements, pel qual havia hagut de documentar-se tan a fons com un escriptor de narrativa per a elaborar-lo, el febrer de 2019 va veure publicada la seva primera obra de ficció, Atles de l’oblit (editorial Pagès). Un llibre que evoca la seva Aitona natal, que va començar a escriure quan el seu pare, malalt d’Alzheimer, va perdre la memòria i ella la volia mantenir ben viva. El seu és un llibre farcit de referències que la connecten amb la generació del seu pare, dels seus avis, dels seus avantpassats, i que ha aconseguit arribar d’una forma directa i íntima a molts lectors, especialment de la zona del Segrià.
Des del febrer cap aquí, explica que tot el que li ha succeït al voltant d’aquesta edició era nou i, alhora, la seva recepció era fantàstica i sorprenent. Tot plegat, l’ha portat a engiponar-se una altra novel·la en la qual treballa a fons en l’actualitat. I això, a moments, no es cansava d’explicar-ho i repetir-ho amb tot l’entusiasme del món.
Al Priorat, feia un parèntesi en aquest treball. El contacte amb gent curulla de dades i de saviesa de la zona, amb altres escriptors, de ben segur, haurà esdevingut una injecció de moral i d’informació que la portarà a involucrar-se encara una mica més en l’escriptura.
Al Priorat, a la Teresa se la notava amb unes ganes immenses d’actuar com a escriptora, de fixar-se en cada detall, de no perdre cap pistonada, de copsar cada mot. En sentir moltes de les històries que els habitants del país ens explicaven, se li il·luminaven els ulls i la portaven al món de la seva infantesa i del seu poble. Sentia especial curiositat per dites, paraules i costums. Aquesta seva curiositat era enorme i era encomanadissa. Tant com la seva passió i, alhora, la seva rialla i la seva alegria.
