Jordi Lara

En Josep Borrell regala pomes verdes per fora i madures per dins. Fa tant que recull dades meteorològiques que no en sap dar una raó convincent fora del plaer de l’hàbit diari, el ritual de consuetud. Jo em penso que no en té prou, d’estimar aquesta terra, i que ha de fer alguna cosa per estimar, a més, el cel damunt aquesta terra. Perquè la Serra d’Almos és una crinera al llom de la carena i té cels per triar i remenar. De tant guaitar cels i paisatges parats, a en Borrell se li ha eixamplat la mirada com un gat. Té uns ulls d’intempèrie, les mans acollidores i la porta de casa sempre oberta. Però cova un corcó a dins: el municipi no ha recuperat la independència de Tivissa que la Generalitat republicana del trenta-sis els havia concedit. L’home tragina la frustració com una nafra d’infantesa i quan en parla se li fa una bala de plom a l’arrel de la gola. No tothom sap què és això: la llibertat perduda costa més que la que s’ha de guanyar.

No en vaig voler dir re als meus companys, però a l’Anaïs jo ja la coneixia. El dia abans havia tingut pana al cotxe de camí al Perxe; mentre esperava la grua en un revolt emboscat vaig baixar al barranc a fer un cop d’ull, potser un riu nerviós. Després sabria que em trobava al toll de la font del Mingot; després sabria que l’Anaïs, besneta de la fil·loxera, es feia passar en la vida corrent per fetillera d’herbes. Estava asseguda en un tou de molsa a dos pams de l’aigua mansa, el mentó alt però amable, sostenia una taronja a la mà i s’havia tret un pit vacil·lant. Vaig pensar: el mugró és per al fill menut i la taronja per al bordegàs. Però els joncs florits no es bellugaven, altre clapit infantil no sentia que l’enraonamenta del torrent i uns moixons jugant a la cuit. Vaig comprendre que estava sola i que ja m’havia vist; per no espantar-la vaig entonar la primera estrofa d’uns goigs. Jo cantava devot, melismàtic, ella escoltava complaguda i va arrufar el nas per beneir-me. Després, retornada, potser per dissimular, em va receptar cua de cavall per als cabells.

Si per a l’eremita medieval la natura era el trànsit cap a l’elevació espiritual, fugida cap a l’isolament, en l’eremita contemporani és una espiritualitat prèvia, panteista i sensual la que el porta a buscar una natura que ja no és arquetípica o simbòlica, sinó que es designa a si mateixa amb noms i cognoms i que l’eremita vol conèixer pam a pam. En Josep Palet, didàctic, acollidor, manté un negoci interior entre l’anacoreta que porta dins i l’home que s’ha de socialitzar per fer estimar aquesta terra i per viure’n. Potser per això guarda les aparences d’home social vivint a la part més alta del poble, en un selecte cobert de totxos tunejat de tecnologia i bon gust, que deu ser el més semblant a viure confortablement en una cova sota els serrells del Montsant. Al Priorat tothom se’t vol endur a casa a tastar melmelades, perquè la melmelada feta a casa és un àlbum de fotos familiar, la visió personal i liquada del territori. L’assortiment d’en Palet no té parió i és alguna cosa més que guardar en potets els sabors de la terra: cada melmelada és un fil dolç per trenar l’amistat. Així, tastant, tastant, se’ns hi va fer fosc.

La hipòtesi és que quan vam arribar ja hi era, en Sebastià, al Priorat; que de fet ja feia dies que ens esperava, calcat a un marge com un llangardaix bru i elegant, ensumant la vinya, trepitjant terrossos que esclataven com pets de llop, amollant acudits als quals jo sempre arribava tard, sord i morós de closca com soc, però que feien cargolar de riure la Teresa Ibars. Jo li vaig dir: «Entenc que els insulars valoreu la terra millor que nosaltres, perquè us resulta un bé limitat per l’aigua». Ell va somriure però no va dir re, em penso que feia atenció a un vers que li havia vingut per dins com un tragit. Adesiara esclafia la llengua, perquè és home de vi i el pressentia pertot. Es movia parsimoniós, confiat, els ulls sucosos pipant el cigarret, els cabells blaus de tan negres, lluents com de dolent de conte, recollits en cua. Havent dinat buscava la sobretaula entre els que no eren de migdiada, explicava històries amb precisió monacal i aquell català insular que és el dialecte dels déus, el català sense el plàstic. Jo hauria buscat la seva amistat però soc d’amistats cuites a foc lent i no em sé bellugar amb colla. Li vaig dir que jo també n’era, d’insular, que la plana de Vic és el cul d’una cassola de parets altes i que això ens isola. Em va somriure i es va allunyar enduent-se’n la metàfora sota l’aixella per sospesar-la.

Que les muntanyes tenen boca ens ho va confirmar la Gemma Sentís mentre ens enfilàvem al Montsant. Alguna de les roques vermelles de la veta de dalt mostraven uns forats en els quals podíem imaginar-nos l’esvoranc d’una campaneta o, de cop, una llengua d’ogre desplegant-se. Parlar de tot això ens havia fet venir set i de tornada de l’excursió la Gemma ens va dur al celler del seu pare, l’Àngel, a qui no vam veure perquè és invisible com l’Àngel de la Terra, que és el vi que la bota es beu. Bevent el vi raspós guaitava la Gemma captinguda i generosa, obrint cor i casa amb un orgull molt discret, i em preguntava si no deu ser aquest el caràcter que sovinteja per aquests barrancs.

El Priorat és una marassa que adopta ànimes inquietes. El terrassenc Josep Palet mateix, l’enyorada historiadora britànica Rachel Ritchie, persones seduïdes per aquest lloc que sembla aspre vist de lluny però que de prop amaga les sorpreses més verdes. Si vens de fora, l’escalf que la comarca t’ofereix és sever però generós; tant com li dones, ardu, tant et torna, despresa. Però potser no és ben bé la terra, que t’adopta, sinó tu que adoptes la terra així com s’estima una filla o un fill: acceptant-ne les ombres, contant-ne els prodigis a les veïnes i, sobretot, acompanyant-la a imaginar un futur millor.

Algú havia gravat missatges d’amor als arbres del berenador. Havien crescut els arbres i s’havia deformat l’amor. Els cors estireganyats pels anys semblaven queixals arrencats. També s’assemblava el dolor.

Rodant Il Gattopardo, Visconti feia omplir els armaris del decorat amb roba d’època perquè això, deia, ajudava els actors a encarnar la gent d’antany. Per alguna raó que desconec, tots els armaris que vaig revisar al Priorat eren buits. D’entrada vaig pensar que la Roser Vernet i els seus còmplices havien inventat això del Priorat només per atraure escriptores i escriptors i cruspir-se’ls —ja se sap, com insinuava Perucho, que la melsa d’escriptor, com més crua, millor, cura la malenconia. Ara, per fi, en sé el designi secret: el Priorat existeix des de temps immemorial, i des de temps immemorial ha estat a l’espera només per ser dit, un dia, a redós del Centre Quim Soler, així com l’ésser humà existeix per ser dit i tota cosa feta per ser dita i, en ser dita, ser feta.

A la venta del Pubill de Cornudella fan arròs amb conill. Una cosa irreverent, melosa i evocadora, amb visions de farigola, que justifica el tenir boca. El vaig descobrir fa més de vint anys, venint del Baix Camp, quan encara no hi havia autovies que ho posessin tan fàcil. Amb tot, no hi he tornat i encara me’n sento. Ho he provat, sense escarafalls però persistent: m’he buscat alguna xerrada per la zona, que no ha acabat de sortir. A Barcelona, em vaig voler fer amic d’una noia d’Ulldemolins que em va donar carbassa amb la cella incrèdula. El dia que anava al Perxe tot Cornudella era tancat per les mobilitzacions contra la sentència del judici farsa. Però jo me’n recordo, i tant, i de vegades pateixo per la jubilació anticipada de la mestressa de la fonda, per l’oferta obscena que una cadena de supermercats li farà, ben segur, per un bé de déu de local al peu d’una cruïlla de carreteres. Alguna cosa em diu, però, que el retrobament arribarà, i que serà de bracet amb alguna cosa important i bona que ni sospito. Potser el conill que em cruspiré encara no ha nascut, ni cap cassola de les que ara gasten arribarà a coure’l. Però no tinc pressa: la vida és tan llarga com les promeses que ens fem.

El xofer del minibús és un xicot gros i xerraire casat a Gratallops, amb maneres de gendre diligent rehabilitat després d’una joventut cafre. És fill de Fraga però coneix tothom de saludar-se per carreteres tan poc transitades. Les carreteres del Priorat són com els revolts del pensament, obsessives, retòriques, no callen mai, solitàries. I amb aquella estretor que propicia una conxorxa fraternal entre els que s’hi aventuren: quan se t’acosta un vehicle de cara, quan saps que passareu fregant-vos tot just a un pam, un pacte tàcit s’arma tot d’una entre els dos conductors. Ja el tens al damunt, i és tan gran l’alleujament quan us heu superat estalvis que t’aturaries per córrer a abraçar, al mig de l’asfalt atònit i descolorit, el desconegut que t’ha salvat la vida. Es veu que d’aquesta manera peremptòria es traven les amistats que duren, en aquest país.

Quan moria un cartoixà era soterrat en un racó que els altres cartoixans i el prior mateix provaven d’oblidar. El cos es diluïa en la terra anònima sota una creu anònima que aviat també desapareixia. Cap al 1935 el polígraf Josep Iglésies visitava Escaladei i escrivia del cementiri: «Avui uns rengles d’oliveres enfondeixen llurs arrels en les tombes». Potser no hi ha millor posteritat que alimentar una olivera, que esdevenir saba i, a la llarga, oli. Aquesta acceptació en vida de l’extinció del record, del nostre destí amb prou feines purament matèric, és d’una lucidesa irrefutable perquè amb més pompa o menys tots hi estem abocats. Sense noms ni cognoms, tornarem a un estat previ a la paraula i a la memòria, previ doncs a la convenció humana —ja que la «condició» humana és cosa provada que no existeix. Camino pel Priorat i penso: quantes persones colgades em sostenen sota els peus? El terreny és ressec i ferreny perquè l’adob humà que l’habita és ressec i ferreny? O una cosa fa l’altra?

No sé per què en vam sortir; jo m’hi hauria quedat. En aquell tram la cova feia un replà de la mida d’un dormitori i els set o vuit que anàvem vam fer una rotllana en silenci. La foscor bategava càlida com una placenta, les mans llaçades eren el cordó umbilical que ens recorria d’humanitat. Un silenci moll i treballat em va fer imaginar el silenci que es deu sentir a l’interior del nostre cos. Però no era absolut: tot d’una vam sentir un rajolí com una vindicació de vida, i va resultar que la cova tenia un trau al sostre per on s’esmunyia un balí de llum. Deu ser ben bé això quan el nadó, vísceres endins, lluca de reüll, al fons, l’escletxa de llum del precipici que l’espera mentre sent un plor que encara no sap que surt d’ell.

Ser cuc de terra, haver estat ou de pare i mare abans de néixer en la fosca tèbia, avançar entre l’arrel i el mineral amb el ball dels teus anells viscosos, fer camí menjant-te el camí, obrint galeries silencioses i necessàries. I una tarda de setembre, a les velleses del cuc, treure el cap a l’exterior i descobrir que la terra que trepanes i t’alimenta és el clot d’un barranc humit, oblidat, en un pedaç de terra en la Terra que –tu no ho sabràs mai, ni et cal– alguns anomenen Priorat.

Se’n sap poc; se’ls considera bèsties de temporada que pel bon temps surten a fer la verema de paraules. Grups de mitja dotzena d’individus han estat vistos rondant, àvids i despistats, per la comarca. Al Perxe asseguren, temeràries o fantasioses, haver-ne tingut algun a casa com a animal de companyia, però és poc probable perquè són esquerps i desagraïts.

Fer l’amor a la serena, un vespre d’estiu colgat de promeses i d’olors: potser no hi ha millor manera de copsar un paisatge. Un dia ho provarem al fons d’un barranc camí de Cabassers, maldestres i bavalluts com senglars, les llengües penjant i els nassos arran de pols, i un bassiol de suor nostra quedarà a terra, filtrant-se, salada i germinal.

Només em faltava la música del Priorat. Només una cançó pot remoure tanta terra i tant de temps, els havia dit, però no em sabien dir la cançó. Hi ha d’haver una cançó, pensava, que pugui dir tot aquest agre insolent, aquesta agricultura sentimental, la vida anònima, tanta gent que s’ha estimat entre ceps. Qui me la sabria cantar? Com que no la trobava feia broma: a la façana de l’església de Gratallops hi ha un sant Llorenç que sembla que toqui el saxo alt.

Discutíem al pati del Perxe. S’esqueien les vagues contra la sentència del judici farsa. Algú sostenia que calia aturar-ho tot; jo pensava que tot, menys els recitals de poesia. Només faltaria. Que era la poesia, el delicte que es jutjava.

Hi ha pedrots d’Escaladei escampats per tota la comarca. Tot torna allà d’on ve. Les pedres, les persones, l’escriptura.

El silenci del Priorat encara conserva aquella solemnitat descalça del silenci de les cartoixes. Com l’aigua, el silenci té mil regustos però un sol nom. Hi ha el silenci dels cellers, que és un silenci de fusta adormida que crepita, hi ha el silenci opac d’un paisatge nevat, el món obès, desplomat sobre el seu cul bla. Hi ha el silenci dels llibres, que és una cridòria sempre al caire de trencar-se, i aquell silenci de després de la música que clama al cel. Un capaltard, sota l’espadanya del Montsant, durant aquella escletxa de temps que es clivella entre el dia que plega i l’inici de la nit, quan les criatures de la fosca encara no gosen dir-hi la seva, vaig sentir un silenci nou que només he sentit al Priorat. Era un silenci lila i aspre, com de ròssec d’hàbit.

1. Conec gent que hi ha pujat a casar-s’hi; sé de gent que hi ha pujat a morir. Jo no sé si existeix de debò, l’olimp dels prioratins, però comprenc que tots els pobles necessiten una miranda elevada, real o imaginària, a la qual pugen per amidar la vastitud de terra disponible per ser estimada, i, si s’escau, d’història per traginar.

2. Des d’aquí dalt, el Priorat sembla un drap vell, immens. Si unes mans ciclòpies l’estiressin per aplanar-ne els rebrecs dels barrancs i el Montsant, la superfície estesa resultant seria tan vasta que ni tots els prioratins que han habitat aquest drap des dels llimbs de l’espècie arribarien a cobrir-ne, posats dempeus i apinyats com soldadets de plom, una vuitena part.

Aquí el sol te’l porten a casa en sacs de trenta quilos. Fins a finals de febrer sota comanda, a partir de llavors tant si vols com si no. S’atura un camió a la porta i un operari amb granota blanca te’ls llança pel forat de la porta o la finestra; pot passar que no l’encerti i el sac rebenti contra la façana i ja tens aquell escampall de llum empastifant els carrers, les llambordes roents, balcons encegats. A casa, els sacs s’apilen al cobert per passar l’anyada, però no es gasten tots ni de bon tros. Dels que sobren, se’n fan confitures i emplastres per als refredats, o es donen a la veïna, pobra, que dona a nord.

El pinyol del sentit, el punt auri d’una obra musical rau, diuen, en un moment de silenci prenyat per tots els significats possibles d’aquell destret artístic. L’orgull de ser d’aquí, el desig de voler morir aquí, com si diguéssim la melmelada genèrica de tot el Priorat, rau en el mig somriure esgrafiat, giocondesc, de la Roser Vernet quan t’acompanya d’excursió per aquests móns de déu.