Pep Molist

Rere les ulleres, en Josep té uns ulls petits, vius i juganers que observen, cada dia de l’any, el paisatge, l’aire, les plantes i els animals del seu entorn. En Josep té uns sentits afinats i precisos que entrena a diari i que noten qualsevol lleu canvi o moviment a l’atmosfera que l’envolta.

En Josep té un pols tan constant que el porta a anotar les seves observacions a l’ordinador amb entusiasme i sense defallir, i a compartir-les amb la resta de mortals.

En Josep té uns ulls vius, uns sentiments immensos, una sensibilitat enorme i una constància infinita pel seu petit país, el de la Serra d’Almos.

És d’aquelles persones que elaboren un treball ingent i silenciós, imprescindible.

Em recorda L’home que plantava arbres, personatge real, i després de ficció, de l’escriptor francès Jean Giono, que va esmerçar molts anys a transformar una terra erma en un bosc frondós.

Josep Borrell ofereix fils diversos, com aquell home mític, per bastir un personatge i una obra literària.

La dièresi del seu nom ressalta la i, així com el color blau destaca els seus ulls enmig del negre del cabell i del vestit que portava el dia que ens va guiar pels viaranys dels afores de Poboleda.

Amb roba rústega i botes dures, trepitjava el camí del riu amb fermesa. S’aturava sovint, palpava i prenia les plantes amb delicadesa, i amb tota la tranquil·litat del món. Parlava, amb coneixement i passió, de les herbes, dels arbres i les plantes del camí del riu, que fa servir per fer tintures, xarops, ungüents... Ens descobria algunes de les propietats d’uns i altres, però el fil conductor la portava també a anar-se’n una mica per les branques d’aquells arbres de ribera i parlar dels habitants, dels fets i els mons de la seva infantesa, d’un passat que estima i d’un present pel qual lluita cada dia. També del poble de Poboleda i d’alguns dels seus compares més particulars i entranyables.

Al Priorat en Persona, la Teresa Ibars afirmava, i després hom ho constatava, que ella tot just acabava d’estrenar-se com a escriptora de llibres de ficció i encara no se sentia com a tal ni sabia com actuar ni gairebé com posar-s’hi.

Per aquesta estrena, per la vivacitat dels seus ulls i per la inquietud dels seus moviments, la Teresa semblava ben bé una nena amb sabates noves i amb un deix d’alegria natural i sincera.

La Teresa és arxivera, activista cultural i historiadora i tot i que abans havia publicat algun llibre de coneixements, pel qual havia hagut de documentar-se tan a fons com un escriptor de narrativa per a elaborar-lo, el febrer de 2019 va veure publicada la seva primera obra de ficció, Atles de l’oblit (editorial Pagès). Un llibre que evoca la seva Aitona natal, que va començar a escriure quan el seu pare, malalt d’Alzheimer, va perdre la memòria i ella la volia mantenir ben viva. El seu és un llibre farcit de referències que la connecten amb la generació del seu pare, dels seus avis, dels seus avantpassats, i que ha aconseguit arribar d’una forma directa i íntima a molts lectors, especialment de la zona del Segrià.

Des del febrer cap aquí, explica que tot el que li ha succeït al voltant d’aquesta edició era nou i, alhora, la seva recepció era fantàstica i sorprenent. Tot plegat, l’ha portat a engiponar-se una altra novel·la en la qual treballa a fons en l’actualitat. I això, a moments, no es cansava d’explicar-ho i repetir-ho amb tot l’entusiasme del món.

Al Priorat, feia un parèntesi en aquest treball. El contacte amb gent curulla de dades i de saviesa de la zona, amb altres escriptors, de ben segur, haurà esdevingut una injecció de moral i d’informació que la portarà a involucrar-se encara una mica més en l’escriptura.

Al Priorat, a la Teresa se la notava amb unes ganes immenses d’actuar com a escriptora, de fixar-se en cada detall, de no perdre cap pistonada, de copsar cada mot. En sentir moltes de les històries que els habitants del país ens explicaven, se li il·luminaven els ulls i la portaven al món de la seva infantesa i del seu poble. Sentia especial curiositat per dites, paraules i costums. Aquesta seva curiositat era enorme i era encomanadissa. Tant com la seva passió i, alhora, la seva rialla i la seva alegria.

És un home que va de dret al gra, a la matèria que coneix a fons i que difon. «Mireu el riu» és el primer que ens diu, després del «Bona tarda», quan el trobem a l’aparcament de la riba de Margalef, i ens convida a observar amb atenció per intentar copsar el moviment d’alguna bestiola. Parla ràpid i amb intensitat, sense pauses ni preàmbuls. A estones, però, intercala parèntesis de silencis en les seves narracions, per tal que nosaltres palpem i assaborim les paraules i els significats d’allò que explica, allò que coneix i allò que vol comunicar. Amb poques paraules, amb mínims detalls i estona escassa, hom en té prou per entrellucar un pou amagat al seu interior, curull de saviesa, de coneixement i de curiositat pel seu entorn, sigui pedra, bèstia, o bé planta. Endolceix el seu guiatge i el seu mestratge amb un tomb guiat pel carrer que vertebra el poble i amb unes torradetes untades amb melmelades tan casolanes com exòtiques: saüc, serves, murtra, gavarrons... Una delícia!

La Gemma és professora d’institut a Falset. Malgrat això, quan ens troba, es mostra un pèl insegura i nerviosa en el paper de guia i comunicadora mentre avancem pels camins dels afores del Lloar, en direcció als Rogerals.

Se sent encara deixebla i aprenent al costat del seu pare. Ella afirma que el pare és qui té un coneixement profund d’usos, camins i costums del poble. En aquesta ocasió, ell no ha pogut ser-hi.

La Gemma, però, mentre camina va expressant, a petites dosis, el seu punt de vista, va adornant tímidament el paisatge, de records i de lligams amb el pare, amb la gent, amb el poble, amb la infantesa.

A cada passa, a cada bocí de camí, la Gemma es fa una mica més gran i agafa una mica més de seguretat i de confiança, trepitja amb més fermesa i convenciment, i les paraules i els coneixements i els sentiments i les sensacions van fluint cada cop amb més força i més naturalitat.

És un arbre de la família dels pollancres que assenyala, al costat d’altres espècies de ribera, el camí de qualsevol riu i ens acompanya mentre avancem a prop de l’aigua.

Les seves fulles són de color verd, a l’anvers, i de color blanc, al revers. Quan bufa el vent, l’àlber adquireix una sorprenent i indescriptible tonalitat platejada i, en moure’s, les fulles dringuen i ens agombolen amb la seva música.

Acostumades a la foscor de la cova de la Taverna, dues aranyes amigues entrelluquen la llum del meu frontal com un perill inquietant i desconegut. S’aturen i no mouen ni un pèl, com si fossin estàtues.
Semblen ben bé una part de la pedra.
Semblen ben bé les protagonistes de la pintura rupestre que sabem que existeix en una de les parets de la cova, però que està tan arrecerada que se’ns fa impossible de localitzar.
Quina llàstima!
Així d’ocultes desitjarien estar aquestes dues aranyes cavernícoles i amigues.

Camí dels Rogerals, entre els camps de vinyes, la pols dels senders i els arbres del bosc, hom troba la Basseta Roja que ni és roja, ni blava, ni verda, ni groga, ni negra, ni lila.
La Basseta és Seca.
Si el caminant hi apropa l’orella, sigui la dreta, o bé l’esquerra, sent com la bassa s’exclama amb un xiuxiueig constant. Té set d’aigua i, també, de companyia. Enyora els saltirons de les cueretes, el raucar de les granotes, els volts rasos dels espiadimonis i els xiscles dels infants.

El Centre Quim Soler, que treballa incansablement per agermanar la literatura, la gent, el territori i el vi, habita en una casa rural del poble del Molar. De la casa, el Perxe, em quedo amb les finestres que observen el paisatge, l’horitzó i els camins tortuosos i boteruts de la comarca del Priorat.

També, i sobretot, amb l’espai neuràlgic del Centre, aquella gran sala on hi ha la biblioteca, farcida de llibres, de materials i elements diversos que et reclamen els dits i la mirada, i amb butaques i llums que et conviden a una lectura tranquil·la i solitària, o bé, a una lectura compartida, en la qual algunes persones fan de pont entre les inquietuds dels uns i les històries dels altres.

Que els habitants d’un país que parlen una mateixa llengua tinguin diverses maneres d’anomenar un ocell, un arbre,una planta, o bé un peix, segons el territori on viuen, no és notícia, ans ens parla de l’enorme riquesa i història d’una llengua i d’un país.
Brunetes, orenetes, aurenetes, orinetes, oronelles, orèndoles... són paraules que descriuen un mateix tipus d’au que viatja sempre a la recerca de la primavera i de l’estiu.
Allò que és notícia és que al poble de la Serra d’Almos hi habiti una persona que, des de fa molts anys, i de manera constant, observa els seus moviments, des del dia que arriben fins al dia que se’n van. I anota totes les dades a l’ordinador, siguin de l’anar i del tornar, o de la cria i la reproducció. I no només de les brunetes, sinó també de les abelles, dels arbres i les plantes que té a tocar dels dits.

Diuen els habitants de Margalef que fa dies, setmanes o mesos, que no albiren cap àliga cuabarrada a les roques de la seva estimada serra del Montsant.
La cuabarrada és una au rapinyaire que s’alimenta del munt de petits mamífers que es belluguen pels camins de la muntanya, com ara ratolins, llebres, musaranyes, o bé conills.
Diuen els habitants de Margalef que la presència, cada vegada més nombrosa, de voltors les foragita i són extremadament sensibles a la presència d’éssers humans com nosaltres que estem de pas per aquests viaranys. Vet-ho aquí!

En un dels pocs bassals que queden als camins secs d’aquesta calorosa tardor, he entrellucat un grup de capgrossos que jugaven i entrellaçaven les seves atractives trajectòries. Mentre els observava, he descobert que, al Priorat, els anomenen culleretes. M’he ben embadalit al seu davant i, de sobte, m’he posat a rumiar.
M’he adonat, amb grata sorpresa, que ambdues denominacions de la mateixa bestiola —capgrossos i culleretes— són una excel·lent metàfora, tenen un enorme enginy i alhora una gran precisió. En ambdós casos, el nom fa la cosa. En ambdós casos, la forma, la bestiola i la paraula viatgen plegats amb una entesa modèlica i absoluta. Tal és així que no cal esforçar-se gaire ni treballar en excés per construir una definició de diccionari.

Un espiadimonis de tardor passeja joliu les tonalitats verdes i ocres de la seva pell arran de l'aigua.
Un espiadimonis de tardor planeja cofoi per entremig dels canyissos i els matolls del riu Montsant, al seu pas per Margalef.
Un espiadimonis de tardor mostra ufanós les seves ales, a estones, platejades; a estones, transparents; a estones, màgiques.
Un espiadimonis posa un pic d’alegria damunt la tardor que camina pas a pas, dia a dia, envers la grisor de l’hivern.

Davant de la font del Mingot, el riu de Siurana dibuixa una bassa ufanosa, on s’hi han banyat un munt d’infanteses; on s’hi han emmirallat innombrables persones; on s’hi ha abeurat una munió de bestioles i per sobre de la qual s’observa, esplendorosa, la serra del Montsant.
Al costat de la font, un home hi tenia el tros més frondós dels afores de Poboleda. Les seves tomaqueres, mongeteres, o bé, carbassoneres feien goig de guaitar i eren l’enveja de tots els vilatans. Aquell home hi passava el dia, la vida, de sol a sol. Hi cuinava, en llaunes de sardina, menges exquisides. Hi fumava tabac en pipa i hi enfilava converses, sense pressa, amb tot aquell passavolant que s’hi aturava.
Una riuada sobtada se li endugué les tomaqueres, la pipa, les llaunes de sardina, les converses, el tros i tot el seu petit món en direcció al mar.
Una riuada sobtada l’inundà, de pena, el cor.

Quan, des del Lloar, enfiles el camí dels Rogerals, i arribes una mica més amunt dels sorprenents rocs del Nas del Quiuma, lo Frare i l’Escolanet, s’observa un coll, el de la Pedregosa, amb algun xiprer solitari i uns bancals curulls d’ametllers. Al seu darrere, l’embolcalla el marc blau del cel.
És un tros de terra endreçat amb summa delicadesa i pulcritud, que contrasta, de ple, amb el camí que puja pel mig de la vegetació salvatge del bosc i l’aspror de la roca i la sorra vermellosa.
Expliquen els vilatans que el tros dels ametllers el menava un home que, dia sí, dia també, hi pujava caminant incansablement des del Lloar. Del seu anar i venir des del poble fins al tros de la Pedregosa, en queda un rastre, un senyal, un record: quatre graons esculpits en una roca inclinada i insalvable, situada al bell mig del camí. L’home els va picar i esmolar de mica en mica, per fer més assequible el trajecte, el traginar amunt i avall d’eines, de llavors i de collita.

Amb els companys d’excursió, observem atentament el fluir constant de l’aigua transparent del riu Montsant, a la recerca de qualsevol senyal, moviment, o bé sorpresa. De sobte, un raig de sol llisca sobre la superfície i albirem una petita madrilla que es mou, es tomba, es gira i es regira. Ens mostra el costat més amable i platejat de la seva vida.

Que d’ortigues n’hi ha a tots els paisatges, camins i solars abandonats del nostre país és una evidència, com ho és la dita que de Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases. Que l’ortiga és una planta a la qual l’acompanya la mala fama, especialment entre els infants, també.
De la mà i la veu d’una jove remeiera de Poboleda, he descobert les múltiples, desconegudes i excel·lents propietats que també l’acompanyen arreu.
L’ortiga és recomanable com a aliment; és útil per tenyir roba i elaborar cordam i és infal·lible com a remei o medicina en segons quines afectacions, com ara, els dolors articulars.

El Priorat és com un tapís compost de petits retalls irregulars de roba, cosits per un fil invisible. Petits retalls de roques, de pedres, de terra, de camps, de boscos, de rius, de pobles, de cases...
La vista no es cansaria mai d’admirar-lo, des de qualsevol de les seves innombrables i inoblidables talaies.

En un dels racons de la cova de la Taverna on s’hi escola una mica de llum natural, ens hem creuat amb un sàput. Era gros, rodanxó i una mica llefiscós. Tenia la pell de diversos colors —verd, marró, gris i blanc— i els ulls oberts com taronges.
Els visitants hem dinamitat en mil bocins la seva solitud, la seva foscor i la seva intimitat.
Ha semblat, però, que el sàput ni s’immutés per la nostra presència.
Ben quiet, traspuava pau i tranquil·litat pels seus porus. Amb un suau i gairebé imperceptible bellugueig de la mirada, estudiava les nostres intencions i restava atent a qualsevol dels nostres moviments.
Els visitants, per por o per respecte, no ens hi hem acostat més.
Hem captat la seva bella i noble estampa i hem continuat fent via enmig de la foscor.

Al Priorat, vida i vi avancen, ben sovint, de bracet. No hi ha taula ni àpat sense vida ni vi, ja sigui de l’Antoni, la Mercè, en Fermí, o bé de qualsevol veí.
De tant en tant, a la sobretaula, s’hi afegeix, de convidada, la conversa i, també, la literatura, ja sigui de la Roig, la Grandes, en Cabré, o bé en Martí.

M’agraden els xiprers dels cementiris petits que s’allunyen de les cases dels pobles i s’alcen enmig dels camps, o les muntanyes. M’agrada la seva vitalitat i la seva esveltesa que es dirigeix vers els núvols, tot sobresortint dels murs i dels límits que encerclen i encotillen la mort i el silenci.
M’agrada com esdevenen un far ensenyorit enmig de l’oceà del paisatge de dia. Hom els clissa i els comprèn de lluny estant.
Al cementiri de la Serra d’Almos, allunyat de les cases i dels veïns del poble, hi viuen i hi creixen dues fileres de xiprers que en vertebren i en vigilen l’espai de cap a cap, que donen la benvinguda al visitant i que el conviden a adreçar-se als seus ancestres amb tota la pau, el silenci i la tranquil·litat d’aquest món.