Sebastià Perelló

En Josep Borrell, quan alça les mans, té l’amplitud d’un horitzó que s’estén, com la serra, a cavall de dues comarques i més lluny i tot, però els ulls afinen amb precisió els detalls més delicats. He sentit dir que el geni d’un lloc t’enlluerna quan pares esment en l’atenció escrupolosa i exquisida dels seus pagesos, que són els grans creadors de paisatges. I en Josep és un home que mira prim. El veus a contrallum, fresc com un gínjol, i aquest perfil de roca és un inventari minuciós dels fets minúsculs i particulars d’aquesta terra: la manera que té l’aigua de caure, l’anar i venir de les fulles, el moment precís d’una floració. Perquè sap que els llocs són això: aquesta filigrana de la història menuda de cada dia que teixeix la memòria i la clarícia dels paisatges i la seva gent. Perquè és la trama i l’ordit d’una memòria, fins i tot la més negra, que s’ha teixit en la pell d’aquests paratges, un testimoni singular que entén l’atenció més minuciosa com una cortesia. No es tracta de cap mena de refinament ni de reverència, perquè la seva presència alambina aquella tenacitat humil i fèrtil, aquella perseverança del fervor que prové de la fidelitat. És quan creus sentir que les paraules que li surten de la boca s’adhereixen a les coses, com si la veu s’incrustàs al tel d’un núvol, a l’ombra d’un xiprer, o sargís amb la fragilitat dels mots el llenç paït de la crònica sensorial i afectiva que repunta la fesomia d’aquestes terres. I cada gest, cada alçada de celles, cada somriure és una tessel·la que troba el seu lloc al mosaic vivent i bellugadís d’aquesta Europa sense pagesos.

Quan la mires i parla, tens la sensació que les paraules la cerquen i la troben. Perquè s’hi afuen i s’empenyen, i alhora tot plegat té l’aparença d’una clariana. No havia vist mai una obstinació, una tenacitat que s’alleugerís amb tanta delicadesa. Com si fos el resultat d’un aliatge d’una resistència i una indisciplina coriàcia i d’una sensibilitat extrema, com un sismògraf, a tot allò que és punyent i lacerant. Crec que també escriu en aquest creuer compromès i exposat, on planta cara a l’efervescència de la carn viva del món sense escaldar-se, com si fos capaç de modular la fúria, tanta agitació sense perdre els estreps. Per això a la seva literatura fa arrencar el bull a la realitat. Diuen que la memòria és una novel·la negra infinita, i Núria Cadenes sap treure el geni i sortir de polleguera perquè només així ens encara a les ferides que portam amagades a la pell que ha posat call. I amb els mots aconsegueix que els seus lectors sàpiguen respirar fins i tot pels duralls de la carn que la misèria, la injustícia i l’aluminosi de la Història més despietada de cada dia ens ha petrificat. Per això arrisca la seva escriptura, perquè ens enfronta a la nostra fragilitat, fa rajar la ràbia dels qui sempre paguen els plats romputs i mostra la indiferència i la desafecció que trama la nostra contemporaneïtat. No és estrany que es decanti pel color negre per tal de dir aquesta calcinació ferotge dels temps que corren. Però si té aquesta capacitat de corrosió és perquè vol rosegar aquella mascara epidèrmica dels fets i mostrar allò que als nostres ulls embenats és insignificant i marginal, però que sol esser el que vol amagar la ignomínia dels poders. I sap esser càustica i irònica, però mai no deixa de banda aquella jocositat que la trunyella a una vitalitat insaciable. Núria Cadenes ha fet un art de la indignació que s’especula sempre en aquella bona vida de què parla Judith Butler i en una intensa joie de vivre. Així, sense contemplacions.

Diuen que els dies de l’home només són herba. Però la mires, i aquella tija que té entre els dits és tot un món. Davall un lledoner, d’un lledó fa un poema. Veu els cirerers que ja no hi són, el cabal d’un riu que ja no ve, i en el corpuscle d’una espora sap descobrir que els llocs són temps. I de sobte, la riuada t’ho canvia tot, el bosc és un llibre obert i protesta quan li arranquen un full. Una dona de remeis, una saviesa resistent i furtiva, com si amb la mirada encobeís la vulnerabilitat de la terra. Arrels i escorces, fulles i flors, un sentiment, un imaginari vegetal que s’entreteixeix a la vida de tots plegats, i tot és u. T’inventa una naturalitat clandestina de ser art i part d’aquest bosc, quan no n’has de ser ni l’amo ni mirar amb l’ull arrogant del senyor que contempla les seves possessions, com si tu també poguessis desplegar-te i fondre’t en l’arborescència infinita d’allò que és viu i palpita i cura. T’emparres en el desconcert d’estar en bones mans entre les ortigues, quan la coïssor és només la fiblada elemental que ens desperta i ens aboca a la biofília més eufòrica i aprenem a trenar el batec del cor a la part més salvatge del món, i a sentir que suram en la seva fluïdesa. Anaïs és com aquella memòria silvestre de què parlava el poeta. Un herbari moll de vida, excitant i porós. I quan parla, és com si haguessin escampat murta un dia de festa. I tot plegat fos això: trescar, esbargir-se i anar de passeig. Només hi has de parar esment i sentiràs que el teu cos també és el món i un lloc, lletra de la seva cançó.

Com si un lloc també fos una màquina de pensament. Entres a la cova i sembla la ruïna secreta d’un món que s’ha estimbat, l’esfondrament mineral de la cavitat toràcica d’un monstre ctònic, o que haguessis entrat en les seves vísceres petrificades. Arrossega la veu, lenta i sedant, sense espines, com si no s’alçàs d’en terra i les seves paraules tenen no sé què de refugi excavat sota les pedres i l’argila o en una balma, com si t’hi poguessis afonar i sentir aquell afalac confidencial i còmplice de la intimitat. I a les fosques, el cos ho troba. Aquesta fisicitat de ser batec i pell, només alè i una fluïdesa que s’allibera fora del temps i la llavor. I és ell qui et fa percebre i parar esment en una realitat tangible que et reclama el nas, el nas fi que endevina i s’adona de les coses i que només és un impuls que t’aboca a una reconciliació entranyada amb el món. El mires als ulls, i en aquella transparència de claraboia, hi veus una mena de lucidesa geopoètica i bellugadissa que sap percebre el miracle concís i puríssim de la sageta turquesa d’un blauet o escoltar la cançó taciturna d’una pedra. Com si fos una memòria dels sentits i dels afectes, d’una serenitat mineral, capaç de trenar la turbulència i la quietud i fer-ne una gelea, carn de codony, fruita confitada que t’ofereix com si fos aquella mel d’algun pecat que et bada la boca a la fruïció voluptuosa dels llocs més secrets del Priorat. Amb cos i corda, sí, sense reserves, perquè endevina que allò que sap el moll dels ossos dels llocs és la seva ànima, aquella carn de la contrada que no té aturall, el nervi efervescent dels seus camins, la carcassa i el costellam d’un país que s’emparra amb l’energia dels ceps.

La mires i sents la latència de l’avior, com si ella fos el gorg d’un temps que ha madurat. Gota a gota. Allò que fa viure plegats. Els mots t’arriben amb aquella clovella de timidesa que es bada com un reservori del país del cor, un territori de record i d’infantesa, de resistència i fragilitat que s’ofereix familiar, sense contemplacions, i et cerca, no l’extern, sinó aquell que en tu ja és art i part de la seva rutina. Quan amb això vols dir, no la repetició, ni allò que és mecànic, sinó alguna cosa que en tu ve de la distracció natural de ser aquí, i que t’acull badocant, a lloure, amb aquell posat d’un que ja és de la casa i es mou amb aquella espontaneïtat dels habituals. Perquè na Gemma t’acomoda en la improvisació que sempre reclama la vida de cada dia. Sense escarafalls. En la palpitació del temps, en l’avidesa de ser baules i anelles d’una història que ens embolica a tots plegats. I ja ets al celler del seu pare i és un rebost viu de coses guardades, sense nostàlgia, perquè aquí s’hi entrellacen els fils que fan una tela que abriga, llana i estopa, que és foc viu i aigua viva d’on ella destil·la aquesta força particular de sentir-se al bell mig d’una geografia de l’ànima. Perquè la travessa aquella intensitat d’encastar-se a la vida d’un lloc particular. Ara i aquí. I sap que això vol dir arrapar-se a la claror que retalla els contraforts del Montsant, a les parets seques enmig del pinar, al vertigen costerut i orejat del roig delirant dels Rogerals, a la memòria profunda d’aquestes terres.

Hi ha en la memòria d’una alzina,
en la saó de pluja i de setembre,
aquella ànsia que m’acora,
com si el temps només fos una baldufa.
Hi ha en el cel pentinat d’avui
una fosca acinglerada que no acaba
de caure i que m’ha esgarriat els ulls
en aquella veu de sol i serena
que s’amaga i crema a boca de nit.

Un pastís de tres pisos engormandeix els sentits en aquesta terra escalada, amb la pedra seca, fins on la impossibilitat frena els desitjos humans. La base de la delícia, àmplia i estesa, sembla aspra i remoguda. Sembla, diu Josep Vallverdú quan parla del Priorat a Catalunya visió, la pell aspra i reticulada d’un paquiderm o potser d’un monstre prediluvià. És pastosa de lluny i trencadissa de prop. Sembla aparentment morta però cobreix una terra en la qual els ceps troben tot el que dona sentit a un vi que embriaga. El dolç pastís està recobert abruptament d’un blanc estriat que, en alguns llocs, sembla una banyera gegant que regalima llet i núvols i culmina unes serres que mostren la virulència d’una antiga natura quan encara es definia a si mateixa. I el farcit, entre el blanc calcari i el gris llicorellat, és roig. Roig com un cor alveolat pel vent que el quera i en fa passadissos i balmes que amaguen de tot. Roig argila que és camí i divisió. Roig arrodonit i que, com una faixa llaminera, lliga la base d'unes roques que reposen impassibles. I allí, als Rogerals, la bassa és roja, la terra roja i les roques tan roges com els coralls del mar. El sabor del conjunt, intens i profund, amoroseix tots els sentits.

Al Priorat els ulls no t’esquiven. Has de mirar prim. Has de posar nom a aquesta manera de callar pels descosits. No cerquen que els vegis, sinó que els entenguis. Aquella cara de circumspecció, de gent que posa esment en la nuesa de les coses, que no santuaritzen el territori, que s’espolsen l’amenitat i l’encant que els endossen els que venen de ciutat. I respires aquella plenitud desafiant de la pròpia fragilitat de ser aquells que queden, una franquesa clandestina de no ser la guixa de ningú ni de res i que els permet esser art i part d’allò que passa. Aferrar-se a l’emblanquinat, com aquell que en treu d’on no n’hi ha. Un laboratori, un teatre de les transformacions de la contemporaneïtat de viure l’erosió de sempre esser més pocs, fins i tot quan el món ja és un lloc on hi ha molta gent i poques persones. Un núvol de localitats que fan trama i mosaic, i es repunta casa a casa. Sense localismes. I són d’aquell carrer que no treu cap, i en tan gran destret troben un forat, on la veu que s’alça sap alenar. Digues-ho a pedres menudes. No en facis un claper. Aquesta seva secreta arquitectura del trencadís. Mira-ho. En mirar, també hi pots deixar la pell. Recorda que qui perd, cerca, i qui troba, amaga. I saps que allò que importa sempre és mal d’esclovellar. Aquí, els colors, els perfums i els sons no es responen. Es fan preguntes. Quedes amb un pam de boca. Escrius i sents la indefensió. Els mots et desabriguen, et despullen, i fins i tot l’arbocer se sent orfe, llenya menuda i mala de cremar. Perquè aquí, t’han ferit en descobert, i la pell no és un amagatall. Els noms són un lloc mancat de sopluig. Voler-ho dir tot i no estar a recer. Escrius i no estàs darrere l’esquena de ningú quan t’aboques al barranc. Els ulls galvanitzats. Només el cel rentat, i més enllà, els núvols retallats, intactes, i aquell blanc irrevocable. I és com si poguessis treure l’escorça al silenci. Toques de peus a terra. No hi ha centre, tot són voltants. I sents el plaer sedant de no badar boca.

Mires les tires de ceps i de sobte són com una declaració que s’estén davant els ulls d’una cal·ligrafia sinuosa. La bona lletra, clara, que s’escarpeix i es revincla, i que ha polit el temps i la llavor. Aquella mar ufana de verd de què parlava Guimerà, terròs i esforç d’un paisatge que és fruit del treball de l’home. Com un breviari sublimat de l’embriaguesa i de la inclemència, i del rigor obstinat i aspre de la perseverança humana, que és alhora la seva ingenuïtat tossuda, quan vol ser un déu i viu aquella comunió festiva amb la natura com si fos un titella de l’ebrietat. La vida com una verema llarga. Mires la vinya i veus que xerra més que les lletres. Lletra de mà, neta i angulosa, arcaica i sempre d’ara, com una música, ritme i moviment, ideograma sensible d’una geografia, del caràcter escrit d’un lloc i de la seva gent, com un tractat d’escriptura, traça i fil, línia dreta i coreografia il·luminada de la gran carrera que és l’agitació, la bullanga d’esser viu.

Espies el pinar i les oliveres
i et sents una empara contra el perill
de no saber glapir aquesta absència
que fa niu en els mots que has de mester.
Els teus ulls insensats se n’apoderen,
no te’n tems i només parles de tu.
I t'escup la seva indocilitat,
la salvatgeria que veu l'intrús
que has covat com si fos l’amo de tot.
De sobte entens que tota aquesta calma
amaga la teva inquietud.
Ara aguantes la respiració
i una set de paraules que no saps
t'omple la boca d’un silenci trist.
Rius i creus que el món és món sense tu.

Ni en casa ni en fogar

El vent s’espina en l’arbre despullat
i t’hi esporgues la veu amargada.
Un esplet de tu s’hi ha deixat veure:
l’espasme en el replec, l’arrupiment,
i no t’han vist ni aquí ni allà.
Ets la carossa, el forat que creix
i s’afogala en aquella claror
que et puja amunt fins al cimal dels dies,
on has d’espigolar les quatre busques
que no duràs al niu aquest hivern.
I al sostre llis del cel ras, s’hi agleven
els mots que escriu el vol d’ocells que fugen.

Afogalar-se en aquesta claror taciturna, retreta i esquerpa, que rissa els marges i el camí que sembla un cuc sinuós. Tots són revolts i giragonses, com si el món s’hagués de mostrar amb cautela i astúcia i acostar-s’hi fos un impuls perpetu de virar, i a la terra tot fossin colzes i anar per les bardisses, com si no hi hagués res més que acostar-se i no arribar mai. Penses en aquell titubeig lent, d’anar passant, dels meandres i en el blau tumefacte de la cresta de la serra, perquè sembla que els ulls s’han paït a la besllum que deixa anar el llençol rentat d’un cel lleganyós. Fins i tot el temps que passa té l’aire d’aquell aplom mineral de les coses deixades estar. T’apedaces a l’entrefosc i t’estira l’onada viscosa, untuosa i insinuant d’una pineda, com si s’hagués de posar a caminar, t’esmoles en la pedra llisa que llenega, i ja ets al bell mig d’un present reclòs als confins resplendents de l’inaccessible. A entrada de fosc veus venir un home per la drecera i és com un escarràs en la pell de l’horabaixa.

Sents a la pell un eco mineral de la clamor de no dir res. I ve de tu, però és una remor forana. Sembla que la pedra s’hagués de fondre i córrer com una carícia, i t’allargàs la mà espessa i serena, ben freda. Diries que la sents al pit, i que et cerca el cor calent de no estar sol.

Com si el teu lloc fos el replà d’una escala, o t’haguessis enfilat als prestatges d’una biblioteca. No. Ets davant un mapa amb una cinta i tisores, i marques itineraris, com en un periple de les coses vistes. I aprens que un lloc també són les coses que hi fas. I el seu relat, la trama d’anar i venir, fragments que s’imanten i ja són memòria, l’espectacle del món sensible que es desfà en detalls i són una llista que no s’acaba mai, obra començada i sempre mig acabada. I saps que fer-se part dels llocs contats ja és això: només passar i repuntar-se a l’antifonari del paisatge que travesses, esser la veu que respon i la contraveu, esser el ressò badat d’aquest llibre obert en la paret del buc d’una escala sense barana, que et mena d’una banda a l’altra, on sempre topes amb un o amb l’altre, espai de concurrència i d’encontres, lloc de pas entrefosc, passatge sempre provisional, flux i transició on pellucar amb avidesa allò que no saps.

L’esquer que llancen els llocs abandonats, aquells que la gent ha deixat reposar. En guaret. Sentir-hi que ets al teu lloc i alhora n’has fugit. Indrets que no fan retrets i on tanmateix has deixat les teves empremtes. Els teus ulls pagesos s’hi perden. Menteixen. Com si un lloc pogués esser la teva infantesa. On no pots tornar. Però hi ets i t’hi brodes com un intrús. Sents, encaterinat, la teva estrangeria. No és hostilitat, només la certesa de saber que te n’has allunyat. Com si fos palpable una distància insalvable que tanmateix t’acull i et fa sentir a casa. Hi manca, tanmateix, alguna cosa: tu. Un niu que has abandonat. Un país absent. És aquí i només hi pots tornar, mai per mai no hi pots romandre. Ja no serà el que sembla. Ni tu tampoc. Com si fos possible una intimitat covada entre externs. Sou més una garriga. No és una postal, ni allò que veu la guarda ni la gent d’upa, tampoc no són el que miren els ulls de l’hortolà. Estar en guaret. Esquerp. Com un que espera.

Un fil de teranyina al sol, la veu d’ocells entre el verd de plata bruta d’una olivera i la rigidesa estriada d’un fasser amb les puntes seques de les fulles, que fan ventall. Una finestra oberta i la paret escrostonada de blanc corcat que s’alça d’en terra com si fos un mapa mut. La lluentor del cant, de la veu acolorida i insensata del blau i del groc que no maduren, com si fos una agulla de cosir que travessa la roba de fil d’un cel rigorós, la cendra espessa del cimal que t’alça amunt i la tanyada prima que fan drecera cap a l’aire sense ningú. Les mans són com ulls que toquen, com un ram d’aigua que fa la claror de migdia, que et puja i ja ets enlaire, quan fas l’ombra neta i llubina d’un estol de coloms. T’ensumes els dits d’haver tocat la paret seca i és com si haguessin cremat romaní, i tot se n’anàs en fum. Una boira de borra entela l’ull, i és de no veure-hi que et fa la impressió d’haver desaparegut.

És un lloc on tocar-se. Com una pell.

No només la rebaixa i l’exclusió, i sentir que t’han decantat. Aquell sud de ningú, el nord perdut, com si el lloc fos una divagació que han descartat, paratge que passa desapercebut. Una topologia de la inadvertència, una topografia de la fosca que t’esborra, com si fossis un nom desfet que s’atenua i es desfibra amb la pua de la indiferència i la desgana. Perquè també és la clariana que s’obre en l’eclipsi, la taca d’oli resistent que no se’n va amb la inclemència, trena llarga de gent que balla damunt la corda més desobedient, un embolic de coratge i indisciplina que ens trava a la carnadura més tendra i tenaç de ser braó i nervi, ala i alè. Aleshores l’absència ja és el senyal visible on ningú no hi manca, un laboratori del que és possible, i l’horitzó, un trau cap a l’inexplorat, allò que no s’acaben els ulls, la clapa on sentir-se probable, fins i tot en aquesta discreció que no t’empeny a imposar-te, perquè t’enfiles en una geografia de les relacions i de l’adherència, un repertori de ser la meravella d’allò que no hi ha, un mostrari despullat d’una saviesa sobre la vida, sense sublimitats de pastoral de la vida rústica. Un lloc habitable que s’ancora en la carn viva del món sensible i que sap teixir-se en l’estridència imperceptible de ser fressa i remor d’aquells que no surten a la postal, dels que no tenen nom, dels figurants, de la trivialitat revolucionària i colpidora de ser veu corrent. Perquè allò que sembla que manca, allò que diries que no és aquí és a tocar, t’alena a la cara i és llibre dels fets i dietari, aresta i caire de penyal, pedra esmolera i castanyer d’Índia, flor tacada de groc i de porpra, i aquesta fulguració del paisatge amb figures de la poca gent que són tots, d’un en un i més i tot i s’escampen com l’olor d’aritjol, que s’enfilen i fan poble cordial, perquè són ales i boca del cor posat al faristol on giren els fulls de la memòria del llibre que ha de venir.

Així ens engendra la natura
que estima la contradicció.
Puixkin

Esser lluny també és una casa.
He vist fondre’s els horitzons
com si cel i terra fossin els llavis
d’una boca que es bada al vent.
No saps com t’arrabasses les paraules,
veus allò que s’arranca i se separa
perquè també som de la llunyania,
del pas estret que s’acinglera,
i de la regata per on corre l’aigua,
osques al fus dels temps convulsos.
No fa un alè d’aire i calles, mut,
en la fosca negra del desconcert.
Et poses la mà a la post del pit
i un silenci de casa buida renta
la llana negra del que no saps dir.

Veus el pi ver i la seva ombra, i no són els ulls del falcó, que el miren, ni els insectes que van un rere l’altre. Saben el que tu saps de l’arbre que fa pinyes, i és un lloc teu i seu, de tots i de ningú. N’has de fer, de lloc, i l’has de cedir, i mirar de saber què faries si fossis aquell o qualsevol altre. Cada home és un món. I cada cuca. I no en fan un, sinó una munió, que es cusen i es descusen, s’aferren i es toquen i no fan pilot, sinó escampadissa, disseminació, estesa i desbandada. I en l’estenall són aliatge i esbart, pila i carretada, aplec i baga, anell i dit. I mans que s’allarguen.

No és el suplici, ni el turment. Ni una mala estona. No. És la tenacitat. I esser inconvenient. També la sol·licitud perseverant de molestar amb exigències. Aquesta incomoditat. Si cal, fer nosa i tot. I donar murga. Sediciós i indisciplinat. Aquest no bastar de la gent que s’esmola, efervescència i bombolleig, quan a la llengua t’hi neix el silenci de veus més altes sense ningú, que fa presents tots aquells que han partit i són aquí, tanmateix. Quan tens la sensació d’estar en la pell d’algú i ja és del llop. I ets lletra menuda i localitat, guardes com un tresor allò que perds i perdura de les vides minúscules, et rebolques en la rèmora de ser petit, aprens pels caps dels dits aquesta geografia de la miniatura i l’exigüitat, i fuges per les bardisses de no voler ser un monument ni un reliquiari. Digues-ho a pedres menudes. No en facis un claper. Ets un os fora de lloc, allò que trobes en el lleu. Perquè t’abancales, t’estires, derives i t’eixamples, i no ets tot aquell embalum que et volen encolomar, perquè vols rivetar-te a l’imprevisible, quan el món és com una exhalació. Perquè ets una airina que bufa pels marges, o aquests núvols que lleneguen per la cresta carnosa de la serralada. I saps esser la història d’aquell brot de xiprer del cementeri i aquest ull d’enguany del cirerer de l’hort, llenyós com la rapa, un cel radiant que cau al plat del garber o la cinta sinuosa d’aquest camí de cabres.

Mirar: sentir-se ullat i llacunari. Consentir que allò que has vist et despulli, deixar-se fer, abandonar-se, com en una revolta. Quan t’inunda una confiança de no ser gran cosa, i és aleshores que ensumes un corrent d’oratge que és trama i ordit d’aquesta serenitat que et cus i et repunta a tot allò que es mou. T’escampes i aquest cel de lona atapeïda que s’estira, t’empara els ulls que pasturen, i vols creure, per un instant, que ets allò que passa.

Els llocs també són una nafra. I alenes per la ferida. I com un empelt que aferra i pren bé, t’hi agafes fort. I hi veus allò que no t’endús amb la vista. Diu el mestre que veure és haver vist. Però també és cert que sents el baticor d’allò que t’ha passat per alt. Un paisatge també són les seves transgressions. Esbart i i estol, aliatge i mescla, acoblament i maridatge de veus que fan trena amb el territori. La seva manera de moure’s, que sempre replica i ens desborda, ànima forana que esbarra fora de si, indòcil i intempestiva. Els llocs també són una cicatriu. La crosta del teu pa. L’olor de clovella. I l’anatomia de les nostres tresqueres. El nervi i la gleva, bellugueig i gavadal, escambell del peu que muda mentre l’altre posa arrel. I tot ja és una rosseguera, que cau, s’arremolina i aturona, sempre desmuntable i armadís. Xarxa i filat, drap i abric, llenç i teranyina. Teatre i contradicció. Un paisatge encarna i escarneix una política. És bagatge i embalum, privilegi i festa de ser sempre residual i intermitent, sempre forania, que treu forces d’on no n’hi ha, que fa redol i t’escup, i és memòria i oblit, que s’esclovella com una magrana i és mal de pelar. I de sobte, totes les paraules et tornen a la boca, com si la llengua s’hagués enfitat en l’orfenesa de ser allò que ve després del no-res. I en aquesta insignificança trobes el plaer de sentir-te afegit a tot allò que és viu i poses els peus de cantell, per fer més força quan camines i arribes a les portes de l’inaccessible.

Esser natural, és a dir il·legítim, silvestre i boscà, bord i espuri. I vols escriure, aquí, en el trasbals, trescar en el tràngol d’una literatura que sempre és expòsita. Perseguir allò que ens fuig entre la indiferència abominable i barruda i aquest aiguabarreig de pastorals del verd teb més insuls, entre utopies de pa amb fonteta i les revelacions que fa la por, entre la villeggiatura i aquesta herència esporgada de foravila daurada i color de cel que ens enflocam entre localismes costumistes i tractorisme espiritual. I tot crema de viu en viu, i cercam allò que ningú no ha amagat. Quan hi pares esment, veus que als mots, s’hi empelta la fascinació arrogant de no saber deixar de contemplar la natura com a l’alteritat de l’ésser humà. Ja ho deia aquell: esdevenir animal. I vols dir allò que saps pels caps dels dits, perquè també les mans saben de cor i de memòria, i voldries pensar com aquest cingle, o glapir aquella salvatgina que s’entafora a la punta de la llengua.

I esperes que en la lletra menuda que deixes, com si fos la bava d’un caragol, s’hi pugui estirar aquest animal diabòlic de claror amenaçada que et ronda l’espinada de les paraules. Així, fil per randa, i ser aquell que llança l’agulla de biaix i allò que fa amb el cap, ho desfà amb la cua. I alçar les celles.

El paistage també és obertura, forat i boca, bretxa i trau, coll i pas, la manera que tenen els llocs de ser lluerna i bocana, badall i respirador, trenc i esbornac, ferida i fissura, entreforc i portell, claraboia i mascarot, desclosa i balcó, trapa i finestra. I batiport dels paratges que sempre es belluguen. Allò que sap el cos dels encontorns. Com una anatomia dels camins que aprenen les plantes dels peus. La teva pell, quan t’agafa desprevingut la coïssor àcida d’ortigar-te. I és el so de la nou quan es trenca, el gemec del pont quan passes, la partitura de les vinyes i la pilota que vas a cercar barranc avall, la font que s’estronca, aquell buc abandonat que passa per ull, la pedra on t’esmoles els mots i els ulls que fa viure a la carena. I si hi pares esment, veus ben clar que és una cartografia de la divagació, els punts cardinals de ningú i un alliberament, aquella mena de no fer res que tenen les fites, i veure com s’agabellen als carrers i a les parets foranes tots aquells que ja no hi són. Perquè els paisatges també són els bastiments de tot allò que no té lloc i són la carcassa dels dies i de la gent, i les àncores que et fondegen i t’apinyen, carn i ossos, en la realitat concreta on només trobes ventada i aire rebolcat, la veta dels teus fantasmes que et riveteja el llibre dels fets i la memòria.

Esbrancar-se entre la persistència i allò que ens fuig. O ens prenen. O deixam perdre. Aquí, al Priorat, percaces l’ombra d’aquell batec viu d’un lloc que encara no és un parc d’atraccions de l’autenticitat, ni és un espectacle, ni un decorat. Penses amb els ulls i aquestes carenes exhalen l’aire d’una indocilitat resistent, com si fos un reservori obstinat de ser aquesta palpitació emboscada de natura viva i historiada, llibre de meravelles, i t’envesteix com un grop de vent que allibera aquestes terres de ser un santuari solemne i museïficat. Una elegància insubmisa d’anar a lloure, aspra i humil, austera, on la memòria és una expectativa, una manera d’estar a l’aguait, on cada racó, cada volva de pols que alcen les passes, cada bri de llum, cada enfony i cada ànima és centre i creuer, cor i melic, sense escarafalls ni sublimitats. I això fa sentir-te probable, on quasi tot desprèn una discreció que t’empeny a no imposar-te, a fer trama i ordit amb l’arbre i la branca i l’arrel i la pedra, per tal de dir la matèria animada del món. I et fa por allò que té de coagulant l’escriptura que sempre retoca aquesta fluïdesa del que veus i que és palpable i fuig. I és precís. Com si l’ull i els mots vitrificassin fins i tot aquest silenci de llicorella. De vegades l’exactitud et fa passar ànsia, perquè, de cop i volta, no cal que hi siguis, aquí, i els mots són equívocs i vacil·lants, com si t’haguessis perdut en una boira insensata i densa que et fa sentir aquella resistència obscura d’allò que s’agita i no es vol fixar en la permanència irrevocable del rigor que sempre reclamen les coses que passen, quan l’airet toca la menta d’aigua, i aquesta suspensió habitable d’un moment ja és com un herbari de la realitat tangible. I només hi trobes la teva voracitat. Em fa por que l’ull faci del que veig un teatre i només hi trobi els esporguims.

Aquí, ningú no guarda silenci, ningú no l’estotja. Corre per les carenes, desobedient i sediciós, com un tel que ho tapa tot. Parla amb les pedres, llegeix allò que no està escrit en la nuesa de les fulles, en la història que s’aflauta d’una tija i que creix com la mala herba. És com una veu i s’hi entén aquella fosca d’allò que no no hi és. Una estela, una traça, el deixant d’un vi que t’encalça la llengua. Només és una empremta d’allò que calla i ho diu tot, perquè fa lloc i clariana, una dispersió que ja és aire i t’acull, t’agafa la mà, sents la força de la seva fragilitat, com una reserva, el mirament d’aquells que fan la seva. I t’afues a la precarietat de resistir en la despossessió de només alenar que et fa descobrir la presència radical d’alguna cosa en tu que no ets tu i és del celistre. De cop i volta, la distància és respirable.

Mires el penyal escarit i encimbellat com si fos un bolic a la intempèrie de paciència nua i pelada, de pedra sola i ermitana. No s’hi posa ni la molsa i és com si hagués caigut del cel. Àlgebra, vertigen i ordre, diu el poeta. I tu hi cerques aquella persistència recalcitrant i mineral de deixar passar el temps i la llavor, l’obstinació serena de ser pell i duralló del món a l’embat del fregadís de l’aigua i l’aire que no atura. I també voldries esser bony i bua i donar murga, matadura de només esser aquí. Com un pa ben cuit que no ha de menjar ningú. Aquesta insistència muda i nua de la roca de només estar a l’embat del silenci que guarden. Impassibles. Com un devocionari eixut del repòs que atresoren, secret i confidencial, d’allò que no saben ni les pedres. I esser barana i no fer paret. Només cos present.

Escriure en el voraviu dels fets i desfilar-se. Esvorar-se en el poema. Entres a la garriga d’aquesta anòmia, perdut i atordit, tresques com un esperitat, passes les mans per l’escorça d’una alzina, una cama decanta una falzia i sents aquella remor seca de les fulles. T’agradaria que els mots s’estremissin com el ventall d’una falguera. I en aquesta claror embromada que s’ha esplugat l’esclafit i el centelleig, et clivelles com una magrana. I arribes allà, a la carena, a la punta de la llengua, on acaben alguns mots.