Josep Pedrals
Edició 2021-2022
Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un poeta que es dedica a la poesia en cos i ànima. Fa de trobador per tot arreu del món, dient i cantant els seus poemes i els d'altri; explica les troballes que va fent a escoles, instituts i universitats de manera didàctica i fulgurant. És a dir: amb la paraula i el parlar, fa teatre i fa música i ho espargeix.
Llegeix Josep Carner a Siurana, «aspra i ardida, que un replà merleteja de l’altura». Fa vent. «...feta de roca per armament de fones», acaba.
Pedrals ve de pedra, base de tot, que pot, al mateix temps, no valer res i ser una clau filosofal, ser preciosa o sediment. Arma dels foners. De composició variable, és una matèria sòlida, dura, amb sals i òxids metàl·lics. El tipus de pedra determinarà la verema i el cultiu, si serà més de raïm o d’olivera.
En Pedrals s’ajau a les tombes antropomorfes d’Albarca. Semblava que no hi cabria, però sí. Aquí, encastat a la roca excavada, hi enterraren qualcú, entre els segles ix i xi, segurament abans de la implantació del feudalisme. A la Morera, en Pedrals llegeix un poema que na Neus Miró i Miró va escriure a quinze anys. Va ser la directora del Parc Natural del Montsant, va morir el 2017. A la terrassa abocada cap a la muntanya, hi ha un llibre de bronze amb els seus versos gravats: «Quantes vegades, asseguda en aquesta roca, he contemplat la immensitat del Montsant, amb el seu mantell blanc, que el cobreix...». I també: «...em sento molt petita, molt insignificant, molt incapaç, molt poca cosa...».
La pedra és la solidesa sobre la qual tot es construeix, poema, paraula.
Al Perxe, en Pedrals menja formatge, se serveix un poc més de vi. És feliç d’aquella manera en què ho són els observadors, que troben la bellesa a cada element, cada gest, cada conversa, sota les pedres. I després les sublimen convertint-la en poesia.
Pedrals ve de pedra, que ve de petra, que sona a poeta.
Retrats fets per: Josep Pedrals
001
Blay, Albert
Imagino els que ens explica
i Albarca es torna un plató
on rodar-hi la pel·lícula
de l’audaç repoblador.
002
Cano, Míriam
RETRAT DE MÍRIAM CANO
Té la bondat de viure per respecte
sota un cel estrellat de conviccions
i escriu, llegeix i explica les passions
com si li anés la vida en cada afecte.
Nostàlgica del somni que es projecta
endins de les més belles situacions,
quan mira multiplica el món en mons
amb la serena amplor de la nineta.
Així, somriure obert, protagonitza
un món bonic que a voltes fa la guitza
però que sempre deixa bon regust.
Amb fe melodramàtica, sublima
la humanitat d’un bon guisat d’estima
i fa que el viure sembli molt més just.
003
Grifoll, Maite
Tornar al poble com qui torna
a jugar als jocs d’infantesa,
una mina que atresora
la veritable bellesa.
004
Oliver, Jaume
Gràcies a una passió boja
per cinquanta mil sabers
ha fet que sigui Torroja
el centre de l’univers.
005
Palomar, Fina
A base d’anar-hi anant,
li va agafar una fal·lera
per la Serra del Montsant
i ara mana a la Morera.
006
Piqué, Ramon
Aquest home ens fa de guia
savi i ferm com el rocam
i ens ha dut a l’abadia
a aparcar la nostra fam.
Entrades del diccionari: Josep Pedrals
001
capçanes del Molar, les
LES CAPÇANES DEL MOLAR
Quan les dones del Molar
anaven a rentar roba,
carregaven sobre el cap
l’aixovar, el sabó i el cove.
Per aguantar bé el farcell
sense haver de fer el funàmbul,
cabdellaven un tortell
i hi embotien el fato.
El nom d’aquest bell turbant
que cuidava cap i càrrega
té un origen molt semblant
al de mots com capitana,
capital, capitulant...
Per tant, qui el porta és qui mana.
002
graus del Montsant
GRAUS DEL MONTSANT
L’Home calcula, davant la muralla,
el gradient que indica on escalar.
La serra és un castell inexpugnable,
però hi ha estranys graons per on entrar.
Escletxa amunt, o entre l’enderrocada,
va progressant la passa gradual
bo i transgredint la massa que es degrada,
creuant barrots d’ingrés, pujant més alt.
L’Home: l’ésser plantígrad que agredeix
la mola muntanyosa que diu santa
i la va penetrant per les afraus
per arribar a l’intern secret on creix
aquell misteri incògnit que l’imanta:
el mur següent, un grau, un altre grau...
003
persistència de Joan Pèire Cavallé
PERSISTÈNCIA DE JOAN PÈIRE CAVALLÉ
Fugí de la Revolució francesa,
després fugí perquè era afrancesat,
i enmig va dedicar-se amb gran destresa
a construir uns quants orgues catalans.
Els segles, carregats de fúria boja,
van destrossar l’obra de l’orguener,
llevat d’allò que va bastir a Torroja,
que es va salvar perquè va fer servei.
I és que a més del valor espiritual,
algú veié la vàlua musical
que per naturalesa se li atorga
i, alleugerit del pes cerimonial,
l’instrument va tocar les nits de ball
complint el que se’n diu llibertat d’orgue.
004
roig Siurana
ROIG SIURANA
El terra i les parets són rojos. Rojos
com si la llum passés per un robí
i s’hi tornassolés vermell a dojo:
bordeus, granat, cirera, carmesí...
Argila i gres sagnant a esquitxos bojos
o bé envinats i a besos de carmí,
encenen en els ulls dolors i gojos,
arrapinyant-se al viure i al morir,
com, en la comissura d’una bruixa,
un regalim dolcíssim de maduixa
incita i repel·leix el bes gormand.
La terra en vermelló i en escarlata
és una posta eterna fent safata,
florida immarcescible d’amarant.
005
sepulcres d’Albarca
SEPULCRES D’ALBARCA
Semblaven tan menuts, vistos de dalt,
que els creia abeuradors, la gent veïna.
L’escassetat de l’aigua pels verals
feia prou versemblant la teoria.
Jo, com si em preparés un funeral,
em vaig gitar a una tomba, i hi cabia!
Era com l’eremita medieval
que, deu segles enrere, sebolliren.
La coincidència amb aquelles mesures
potser s’allargassava més enllà
i jo, de pietat sempre insegura,
enravenat com l’antic ermità,
bevia de l’aigua irreal i pura
la certitud moral de perdurar.
006
superincrement velar
En lingüística, s’anomena increment l’adjunció a l’arrel d’un verb d’un element de naturalesa discutida, diguem-li morfema.
El cas més conegut és el dels verbs incoatius, tots ells del grup III (verbs acabats en -ir), que tenen com a increment una cueta (-eix-, -esc-, -ix- o -isc-, segons la zona) al present d’indicatiu (influeix), al present de subjuntiu (transgredeixi) i a l’imperatiu (frueix!).
L’increment velar és una mena de cueta semblant que es dona en els verbs dels grups I (acabats en -ar) i II (acabats en -er o -re). La forma de la cueta, en aquests casos és -gue- o -gui-.
Al Priorat, és típic fer un increment velar en els infinitius de molts verbs del grup II (calguer, sapiguer, poguer, volguer...), en els gerundis de tota mena de verbs (diguent, creguent, caiguent, tinguent...) o en l’imperfet de subjuntiu de verbs dels grups III (dormigués, llegigués, sentigués).
El cas més curiós, però, és el del present de subjuntiu de verbs de quasi tots els grups, que pot tenir l’increment velar (plòrigues, sàpigues, mòrigues) i multiplicar-lo (plòriguigues, sàpiguigues, mòriguigues).
Això, que no he trobat proves que estíguiga estudiat, s’hauria d’anomenar superincrement velar, perquè hi ha la condició que es púguiguiga allargar infinitament i arríbiguiguiguiga a crear un munt de sobreesdrúixoles, tan poc freqüents en català.
