Míriam Cano

A l’Albert li agrada explicar coses i sap com explicar-les. Em fa l’efecte que la seva formació en cinema l’ha fet un gran observador i, de retruc, un gran narrador. L’Albert va decidir instal·lar-se a Albarca, fent un recorregut invers al de molts joves que deixen la terra. Hi torna perquè l’estima des que era petit i hi és feliç: els camins i el bosc li són el pati de casa. I els cingles àrids i vertiginosos, el lloc on algun dia estic convençuda que hi rodarà un western, entre vi i vi.

La Núria té la pell i la ment assaonades. És, en el millor sentit, la més feréstega de tots nosaltres. De bon matí ja sembla que torni de caminar d’algun lloc, com si sempre caminés, fins i tot quan dorm. Potser és la manera com es corda la jaqueta o com es penja la motxilla o potser –m’hi he fixat– perquè sempre sap molt bé on ha de trepitjar, tant a bosc com als empedrats costeruts i lliscants de Torroja. Mira el vent d’una manera diferent, també, com si el conegués igual de bé que tots els pobles de què investiga el nom. Si el món és fet dels mots que fem servir per emparaular-lo, el de la Núria són les muntanyes del Pallars, la solitud d’un refugi, el taulell de Petritxol des d’on els mapes ja li mostraven, de ben petita, les valls, els turons, els cingles i les fonts que acabarien sent casa seva.

Si tanques els ulls i escoltes la Maite, a estones diries que et parla la nena que va créixer al Molar i que guarda tots els records de la família. Quan parla de les vinyes familiars ho fa també de l’esforç, de l’herència i la tradició. De la verema i de la festa. Ens n’explica el color que tenen just abans d’espampolar-les per començar el cicle i no estalvia els clarobscurs de la feina al camp. La màgia i l’imprevist de la terra que s’estima des d’un lloc que em sembla molt íntim i molt conscient, carregat d’un pes concret d’anys de passejar-s’hi al tombant del dia.

Deixar-ho tot per un dels millors cels de Catalunya. Quina bogeria tan sensacional, la d’en Jaume. De Sabadell a Torroja. Tot per poder veure els estels que estic convençuda que, si pogués, també col·leccionaria, com tots els objectes que atresora a casa seva i que parlen de la seva vida anterior al museu: càntirs i rellotges, fotos familiars i utensilis del camp que fan d’avantsala al laboratori on elabora, tot sol, la cervesa artesana amb què brindem al captard. Diria d’ell que sent una curiositat genuïna fins i tot per les coses que coneix molt bé. Una mena d’il·lusió infantil d’inventor, de voler compartir cada petita cosa que l’apassiona amb tots els qui l’escoltem.

En Ramon té totes les claus de Siurana. Parla només quan toca, en part perquè l’intueixo prou reservat, en part perquè crec que vol que ens ho mirem tot nosaltres, sense condicionar-nos gaire. De tant en tant riu del seu poble, mentre ens l’explica, amb aquella llibertat amb què riuen d’alguna cosa els qui se l’estimen molt. Sap i transmet que el lloc on viu és del tot seu només entre setmana i que la terra és dura com les pedres de què està feta. Ens diu que és potser per això que la gent que hi ha nascut n’acaba marxant. L’imagino, durant anys, conduint pels revolts que pugen a Siurana, tot sol, després d’haver deixat la canalla a escola perquè l’autobús no hi pujava: té la mirada fonda dels qui han fet sols molts viatges de tornada.

La Baraka és una mena de benedicció musulmana, una gràcia divina. Qui té Baraka, diuen, està tocat pels déus, com un escollit. El poble d’Albarca, allunyat de tot, en plena Vall del Silenci, bé podria estar ungit per aquesta sort, lluny de la fressa i protegit, encara, del turisme. Diuen, també, que tota benedicció té un revers, una penyora. Em pregunto si la d’Albarca és l’aïllament, el perill d’acabar despoblat o si els seus habitants sumen aquesta tranquil·litat imposada al do diví que dona nom al poble

Un estiu, quan tenia onze anys, vaig beure aigua d’un bassal. Érem de campaments a prop de l’Ermita de Sant Joan del Codolar i fèiem una nit de bivac al Montsant. Segons els mapes, per algun tram del recorregut hi baixava un torrentet on podríem omplir les cantimplores, però els monitors no havien previst que en ple juliol, d’aigua només en baixava als mapes. De manera que vam dormir i, de bon matí, vam carregar les motxilles i vam començar a baixar cap al poble més proper: Albarca. De cop i volta, en un camí sorrenc, quan ja teníem els llavis secs i ni tan sols parlàvem entre nosaltres, van aparèixer dos bassals i ni tan sols vam aturar-nos a pensar si eren d’aigua. Vam deixar anar les motxilles i, com bestioles, ens hi vam abocar a beure. Diria que mai no he estat tan a prop de l’instint de supervivència. Tornar a Albarca, 30 anys després, em va fer tornar a aquell dia en què l’autoproclamada alcaldessa del poble ens va obrir la font amb clau perquè només funcionava de deu a dotze i vam omplir les cantimplores. Aleshores no vaig entendre que una font pogués estar tancada. Ara, davant de la font, sé el que costava –i el que costa– fer arribar l’aigua a Albarca i encara dono més valor al bassal, a la font i a la previsió.

És impossible no fixar-se en la mansió que hi ha damunt d’un dels turons que envolten Siurana, com si vigilés el poble. Jo no sabia qui era el nazi de Siurana fins que en Ramon m’explica que Jan Buyse, un alt càrrec belga de les SS hi va arribar fugint dels judicis i va trobar-hi un entorn perfecte, aïllat i protegit pel règim franquista. La Mansió d’un nazi em sembla una taca en un paisatge tan bonic, com una taca de petroli damunt la mar. Buyse, m’expliquen, es passejava per Siurana amb un bastó que tenia una esvàstica al puny i no es relacionava gaire amb la gent del poble. Va ser el primer del poble a tenir electricitat i aigua i va impedir que avancessin les obres de la carretera per assegurar-se que podria estar amagat durant molts anys. Ho va estar: va morir l’any 2009 amb 89 anys i el van enterrar al cementiri de Siurana. Només uns metres més enllà hi ha la tomba de l’escriptor Joan Sales.

No prou madur per la verema, dolç, amoscatellat i asprot a mitjan octubre, quan ens passegem per les vinyes del Molar. El carroll que encara penja dels ceps és com una llaminadura a punt de ser pansa, un error de càlcul que esdevé un regal tardà entre els ambres i els coures dels pàmpols.

Arreu del Priorat, gairebé a cada poble, hi ha una cooperativa. De cooperatives n’hi ha arreu, però em sembla especialment significatiu en un lloc on el suport, l’ajuda mútua i la inversió conjunta no són només una qüestió de tradició sinó de supervivència. La cooperativa no només està relacionada amb la feina, també és el lloc de trobada, el sindicat.

Hi ha llocs en què no hi pots viure si no tens cotxe. El Priorat n’és un. Fins i tot per anar al poble del costat, cal tenir transport propi perquè durant anys ningú no s’ha preocupat de dotar el territori d’una bona xarxa de transport públic. Si neixes al Molar, més val que no et faci por conduir i, sigui com sigui, no podràs ser autònom del tot fins els divuit i mig, comptant que no et treguis el carnet a la cinquena, com jo. El paisatge, a més, fa que les distàncies en cotxe siguin llargues. Des d’un poble es divisa el poble del costat gairebé en línia recta però, a l’hora de la veritat, no pots fer marrada.

A mitjan octubre, els pobles que visitem són tan buits que és divendres i sembla diumenge a la tarda. Viure en un diumenge llarg em sembla una decisió que demana un caràcter determinat, una manera concreta de ser al món i una necessitat de ressituar els estímuls. Una manera de passejar que deu forjar un tarannà determinat, que tendeix a l’encalmar-se i al recolliment, al veïnatge estret i al rebost ple. També, suposo, a l’alegria de rebre hostes i d’improvisar un got al bar, si hi passes i hi ha algú. A un temps més llarg. A menys agenda.

Entaular-se, penso, és una manera diferent de dir compartir. Partir-se el menjar i el beure i la conversa. Deixar-se anar i que els temes, com els plats, vagin parant la taula. No hi ha res com un àpat per conèixer millor algú que t’acaben de presentar, com si en descordar-te el primer botó dels pantalons per poder-hi encabir el tiberi, també s’afluixés alguna timidesa. Cada sobretaula amb la gent de la terra, aquests dies, ens ha fet tocar encara més endins el Priorat.

Primer són com puntets a la roca, gairebé com matolls que han crescut salvatges. Quan hi ets a prop, els veus penjats a la muntanya, amb les seves eines de foradar i grimpar. Foraden i grimpen i espanten els ocells. La cara de la muntanya que veiem des de la Trona és plena de claus que fan que la roca s’esquerdi i hi hagi esllavissades. Sota la muntanya, als marges de la carretera, hi aparquen les autocaravanes i les furgonetes que cada cap de setmana omplen Siurana. Avui, compto setze autocaravanes. Quants claus a la roca deuen voler dir, setze autocaravanes?

Pedra negra i pissarra del Priorat. Diuen els que en saben que és per aquesta pedra peculiar que els vins del Priorat i el Montsant són tan especials. A mi, a banda del color i la textura, me n’agraden les palatals que la fan, com si la llengua ja avancés, en aturar-se plana i sencera, contra el paladar, el resultat del fruit que en rebrà els minerals i es convertirà, madurat, collit i reposat, en un vi dens, potent, d’aquells que eixamplen la boca quan s’hi evaporen a dins.

La Claustre, enòloga, marida vins i textos, com si d’un conte en sortís un altre. Sempre he pensat que les paraules, totes soles, enllà del seu significat, poden ser suaus o punxegudes, amargants o esmolades, n’hi ha que passen fresques gola avall i n’hi ha que piquen a la llengua. Algunes, suposo, deuen provocar una mica de ressaca, com el vi, quan en beus massa. Ella les creua amb les intensitats, els sabors i els colors dels vins amb què fa ballar poemes i fragments de prosa. Mentre l’escolto, penso que els enòlegs tenen alguna cosa de rondallaires, de contadors d’històries. Com els escriptors.

No una mestra qualsevol, una mestra que va d’escola en escola, estiu i hivern, que entre classe i classe fa carretera i no passadís. La Carme m’explica els trajectes que feia a l’hivern i que separaven una aula de l’altra i no hi llegeixo mandra ni recança, als seus ulls, sinó la il·lusió i un cert esperit d’aventura, de tenir diverses oportunitats al dia per crear comunitat i fer vincle amb les persones i la terra des de l’educació primària. M’explica històries de colles de diferents edats que aprenen a l’escola i encabat juguen plegades al carrer, de la dificultat afegida que té la gestió dels centres i la comunicació amb la resta del professorat quan vas i vens tota l’estona, de la sensació de ser de molts llocs alhora. També de la necessitat que aquest anar i venir només duri un temps i poder passar el relleu a algú que tingui les mateixes ganes que ella de no permetre que la canalla hagi de llevar-se d’hora i anar a un poble més gran per poder anar a l’escola. La Carme i les mestres de les escoles rurals, que lluiten pel dret dels infants a seguir anant a peu a l’escola, em fan pensar en vocacions i en tossuderies que van més enllà de la vocació i la tossuderia.

...que feien una fressa que ningú sabia desxifrar i que cada cop s’acostava més al poble. Passes de soldats que el 1939, a peu, s’encaminaven cap a l’Ebre. Nens que anaven a fer la guerra sense haver agafat un fusell mai abans i caminaven arrossegant els peus, cansats i esporuguits, mentre al poble tancaven les finestres per protegir-se d’aquell soroll, fos el que fos. I eren persones.

La piscina municipal de la Morera és buida, a l’octubre, però a l’estiu, quan arriba la gent que estiueja al poble en aquest racó on també hi ha el bar del refugi hi deu esclatar la vida. És curiós com de fàcil és imaginar plens els llocs que veus buits, com si poguessis completar aquella mena de diorama buit amb els elements que el completen. Canalla que juga i crida, revetlles i vermuts, festes majors i cançons d’estiu i esquitxos d’aigua i corredisses en un lloc que ara és tan quiet i silenciós, que diries que espera amb paciència que arribi el moment de l’any que li dona sentit.

Diria que dues de les coses que més he sentit aquests dies són «Consell Comarcal» i «Diputació». Mai no m’havia aturat a pensar com deu ser la gestió d’un territori amb una densitat de població tan baixa. A la Morera, la Fina, que n’ha estat alcaldessa i que encara forma part de l’equip de govern, ens explica que els alcaldes dels pobles que no arriben a un mínim d’habitants no poden deixar la feina perquè no reben cap retribució per exercir el seu càrrec. No en tenia ni idea i em sembla molt gros: quan acabes de fer la feina que et dona de menjar, has de bregar-te amb els problemes del poble. La política local a molts pobles del Priorat, doncs, es fa ben bé per amor a la terra i les grans decisions es prenen als ens comarcals i provincials, on els gestors locals sembla que hagin de demanar audiència per aconseguir alguna engruna. Juraria, pel que expliquen, que no els acostumen a rebre amb els braços oberts. Les batalles polítiques, sembla, tenen a veure amb la quotidianitat, amb el benestar de la gent que hi viu. De vegades amb coses que es donen tant per fetes com les canalitzacions, l’urbanisme públic, el transport o l’educació. Parlar d’equipaments culturals o d’interpretació del territori són paraules majors i un munt de paperassa, súpliques i gent que mira cap a una altra banda mentre tu esgarrapes hores per omplir formularis de subvencions mentre el brou va fent a la cuina.

El que ens ofereix la Roser, en terra de vins, així que arribem al Perxe. Un quinto fa casa i acull. Prendre-te’l dret a la cuina mentre l’amfitriona enllesteix el sopar, et fa sentir, tot d’una, que ets en un lloc familiar, encara que faci només mitja hora que has deixat les coses a l’habitació.

Tothom té un relat que sempre explica. Una història que ha anat confegint i narrant-se a ell mateix per poder, encabat, dir als altres qui és, on viu, què fa. Penso en els relats de vida que hem escoltat aquests dies i, amb tots ells, en faig una mena de labor de retalls per comprendre la història sencera del Priorat, que és la història de la gent que hi viu i que hi ha viscut, que s’han fet seves les rondalles sobre els orígens i les malastrugances, que han acollit els personatges del passat a les seves històries i que guarden la memòria dels seus ancestres.
El relat dona sentit a les coses. Em fa l’efecte que, al Priorat, la terra també sobreviu perquè sempre hi ha algú que la narra, que la modela i l’acoloreix i en desgrana els coms, els perquès i els i si.

No em puc imaginar com devia ser baixar pel camí que du a les rentadores del Molar amb un cossi de roba al cap i enfilar-lo de tornada amb el mateix cossi ple d’aigua molla. O com et devien quedar les mans després de fregar la roba amb aigua gelada una bona estona. Voldria pensar que a l’estiu, aquelles dones que de ben segur tenien els dits plens de penellons, podien despullar-se, un cop havien fet la roba neta, i refrescar-se i enjogassar-se i riure. M’agrada imaginar-me els rentadors, malgrat tot, com un espai de trobada, de conversa, com una certa recompensa a l’esforç de tirar endavant una família en aquells temps tan difícils. Un espai on les dones feien xarxa i suport mutu, just abans d’estendre els llençols.

Hi ha coses que te les creus perquè les has vist en fotos. O dibuixades en llibres de text. Quan arribem a la pista de bàsquet de Torroja, sota un cel ben fosc, hi ha una estesa de telescopis gegants i petites taules de càmping. Un aplec d’astrònoms com no n’havia vist mai cap. En aquell s’hi pot veure la lluna, a l’altre les llunes de Mart, a l’altre, totes les franges de Júpiter. Ens movem com en un parc d’atraccions, com criatures, i mirem per torns. Cada telescopi ha de programar-se per enfocar un planeta concret, són enormes, precisos i fràgils: no n’hi ha prou amb girar-los com una ullera de llarga vista. Tot d’una algú diu, ep, que en aquell d’allà s’hi poden veure els anells de Saturn. I jo me’ls crec, els anells, però no els he vist mai. Fins que poso l’ull al telescopi i adapto prou la mirada i apareixen, tremolosos, davant meu. Mirar-los em sembla preciós i inquietant, gairebé com veure un fantasma, un fenomen sobrenatural, com si una cosa que al meu cap era inanimada, tot d’una cobrés vida. I m’adono com n’és, d’emocionant, pensar que les coses puguin existir des de fa milions d’anys i un dia, en una pista de bàsquet comencin a existir per a tu, d’una manera nova.

Allà on anem, els adalils ens parlen de sòl. De la seva composició en depèn el gust del raïm que hi creixerà i el que acabarà definint la denominació d’origen del vi que en resulti. Mentre passegem pels camins terrosos d’Albarca, trio tres pedres per recordar els tres colors de la terra i, de retruc, poder-me endur a casa una mica de Priorat: guix, argila i pissarra. Blanc, roig i negre. Em recorden els tres colors del vi. Quin misteri, que aquest gust aspre de terra alimenti els ceps i tronc amunt, fins als gotims, es converteixi en aquest esclat dolcíssim.

Només podem aplaudir després de Bach, ens ha advertit en Carles Miró, abans de pujar cap a l’orgue de la parròquia de Sant Miquel de Torroja i fer-nos un concert privat. Fa trenta anys que és l’encarregat de tocar-lo i en parla amb confiança, com si fos el seu cotxe. És una joia del 1799, que va construir un organista francès, Jean Pierre Cavalière, però en Carles, crec, s’hi ha bregat tant que en parla amb la mateixa desimboltura que quan parla de la seva feina a la vinya, l’altra meitat de la seva vida. Va començar a tocar perquè Torroja es va quedar sense organista i ell va presentar-se a l’audició. Calia fer la carrera de piano i practicar moltes hores. En Carles em fa pensar que tant la vinya com l’orgue volen paciència, delicadesa i resistència física. M’agrada que un home tan poc solemne en les formes toqui un instrument que ho és tant. Ara últimament, ens diu, quan ve gent com ara vosaltres, els toco la de Juego de Tronos. I ens la toca, esclar, i l’església retruny. I nosaltres aplaudiríem però tenim instruccions precises del músic i ens contenim fins a la Tocata i Fuga.