Llucia Ramis Laloux

És jove, i duu a dins la història d’aquest poble petit i complex a la cresta de Montsant, a 815 metres d’altitud, on hi peguen tots els vents, amb les muntanyes de Prades darrere i on comença el Priorat de l’oli. El besavi i l’àvia de n’Albert ja eren d’Albarca, que té quatre habitants censats i vivien on ell viu ara a estones, en una casa del 1828 vora l’església, en què hi fan missa dos cop l’any.

Si hi peguen tots els vents, voles o estàs volat?

N’Albert és casteller i fa pinya amb gent de totes les edats. Entén la importància de conèixer el territori i els seus fruits, per això combina la feina en un celler de Cornudella amb el projecte Priorat Explained, i la passió pel cinema, capaç de copsar el paisatge perquè, com a mínim en el setè art, no l’alterin mai. Qualque dia rodarà un western a la Vall del Silenci, on ara mateix només s’hi sent un ocell que ningú no sabria identificar. Ell sap posar nom a les pedres, i a la flora, i als pobles del voltant, i a la terra i als vins. Diu que la carinyena necessita calor. Explica com el canvi climàtic ho canvia tot.

Esmenta la paraula agrovandalisme. Esmenta la paraula geovàndals (si ho entenc bé, serien aquells que fan muntanyetes de pedres perquè ho troben cuqui per a les fotos, i alteren l’ecosistema). També esmenta la paraula albarcomunisme.

Dins el bosc, parla de l’època medieval dominada pels sarraïns. I diu que, de petit, les tombes antropomòrfiques li feien gràcia i iuiu al mateix temps. Primer es pensaven que eren abeuradors per als animals. Parla de coses que abans es trobaven pel camp i que ja no, puntes de sílex i metralla.

N’Albert d’Albarca parla de l’arbequina i de l’arbre més gros, i d’alguna paraula com aubequirol.

La memòria va i ve. I és tan poderosa que també fa anar i tornar. Na Maite Grifoll va néixer al Molar fa setanta-un anys, damunt la taula del menjador de ca seva. Després partí a estudiar Psicologia a la Universitat de Barcelona, on va viure i va ser mestra al barri de Fondo, a Santa Coloma de Gramenet. En jubilar-se, l’agost del 2010, tornà al poble on havia nascut, més de quaranta anys després.

Al parc infantil, de cara a una mina, s’emociona i ens emociona en explicar el que li va explicar la seva mare: hi havia un soroll que s’acostava, cada cop més. Primer una remor llunyana que es transformà en les passes fetes per milers de peus. Eren els soldats, que arribaven.

Al Priorat, les tropes rebels arribaren de la zona del Segre, per on havien trencat el front al poble de Serós. El Lloar i Garcia, que flanquegen el Molar, foren ocupats el 10 de gener del 1939. Hi hagué combats durant vuit dies, les tropes republicanes posaren resistència per frenar l’avançament franquista.

Al Molar es va instal·lar un hospital militar, a la mina de la Lousa, o a la fàbrica. Els que hi moriren devien ser els soldats ferits en aquells combats. Els enterraren al cementiri.

Na Maite diu que els ibers comercialitzaven amb els fenicis amb els metalls de la mina, els segles VIII i IX aC. No se sap per què van marxar ni cap a on, explica. De camí al rentador, a l’anomenat camí romà, passam pel jaciment protohistòric del Calvari, un jaciment arqueològic a l’aire lliure que mostra les restes d’una ciutat que hi devia haver cap el VII aC. El va descobrir Salvador Vilaseca l’any 1930, i trobà també 172 urnes de ceràmica, moltes cobertes amb una llosa de pedra.

Vora el rentador, na Maite proposa un joc. Dirà algunes paraules, per veure si sabem què signifiquen. Diu escarrollar, diu capçana, diu torombela. El vocabulari s’extingeix al mateix temps que ho fan els mons. La literatura és un darrer intent per conservar-los. Els mons es fan més grans, i més eterns, com més paraules saps. I empres. Sobretot si és per jugar-hi.

Enmig del camp, hi ha una zona d’esplai amb una bicicleta el·líptica. Hi pujo un moment, envoltada de vinyes i d’història.

Duu l’infinit al cognom i a la passió per l’univers. Fa més d’un quart de segle que és membre de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell. Fa vint-i-dos anys que presideix l’Associació Astronòmica Torroja del Priorat, que va fundar.

També li entusiasma la història de l’art, que transcendeix el temps. D’aquí, potser, que li agradi restaurar rellotges antics. Restaurar és intentar recuperar allò que el temps intentà destruir. Ca seva és més gran per dins que per fora, i sembla un museu, amb mobles recuperats i pintures i escultures de la seva dona, na Gemma Pedrals, qui hi té un taller.

En Jaume ens ofereix cervesa artesana feta per ell mateix, i ens mostra el telescopi que hi ha al terrat. Després anirem a l’església, on l’orgue exhalarà un aire de finals del segle XVIII. I al vespre veurem les estrelles des del poliesportiu, perquè hi haurà organitzat un observatori. Veurem Júpiter i Saturn amb els anells, tan a prop, que impressiona.

En Jaume és capaç de fer que sentim a la vora, com si fossin aquí mateix, coses que són molt lluny, en el temps i l’espai.

Transmet els múltiples sentits de sentir amb quatre històries. Caldran tres minuts de silenci a cada indret, per observar-lo (sentit de la vista), sentir-lo (olorar, escoltar, notar-lo a la pell, identificar-ne les sensacions) i pensar-lo (posar-hi el sentiment).

Primer ho feim davant la seu de l’oficina d’informació del Parc Natural de la Serra de Montsant.

Arran d’un documental, hem sabut que la somereta de Montsant és un enigmàtic habitant de la zona.

Na Fina és de Reus, però va venir a la Morera en part perquè hi vivia la seva amiga Neus Miró, primera directora del parc natural. Na Neus és ben present –tot i que ja no hi és–, a les vistes, i les flaires, i el silenci de qualque gall llunyà, ocells, ametllers i un voltor al paisatge que tantes vegades compartiren juntes.

L’interior dels pobles també és paisatge, diu na Fina. A la plaça de la Font, les campanes toquen les cinc i quart. Morera és la planta de les mores, però just aquí hi ha més plàtans que moreres. Potser als voltants sí que hi ha esbarzers.

Na Fina ha dedicat bona part de la trajectòria professional a l’administració, i ara fa feina al Departament de Justícia. L’ajuntament és a l’edifici de l’abadia, i a l’entrada hi ha un gegant, n’Arnau de Salfores. Na Fina explica la segona història, sobre com va ser alcaldessa aquí, ella, una forastera.

La tercera història és amb unes cerveses mentre el sol comença a reclinar-se damunt les vinyes. Darrere nostre, hi ha un edifici fora de lloc. Ara és un refugi. No és l’únic despropòsit arquitectònic de la Morera. La darrera història que relata na Fina és la d’un castell en el qual no hi ha prínceps, ni princeses, ni dracs, ni un museu en condicions. Però sí tots els colors carabassa d’una posta de sol al pis de dalt, on els finestrals s’aboquen a la bellesa.

I em deman per què se sol dir que hi ha cinc sentits, si en quatre històries n’hem sentit molts més.

Llegeix Josep Carner a Siurana, «aspra i ardida, que un replà merleteja de l’altura». Fa vent. «...feta de roca per armament de fones», acaba.

Pedrals ve de pedra, base de tot, que pot, al mateix temps, no valer res i ser una clau filosofal, ser preciosa o sediment. Arma dels foners. De composició variable, és una matèria sòlida, dura, amb sals i òxids metàl·lics. El tipus de pedra determinarà la verema i el cultiu, si serà més de raïm o d’olivera.

En Pedrals s’ajau a les tombes antropomorfes d’Albarca. Semblava que no hi cabria, però sí. Aquí, encastat a la roca excavada, hi enterraren qualcú, entre els segles ix i xi, segurament abans de la implantació del feudalisme. A la Morera, en Pedrals llegeix un poema que na Neus Miró i Miró va escriure a quinze anys. Va ser la directora del Parc Natural del Montsant, va morir el 2017. A la terrassa abocada cap a la muntanya, hi ha un llibre de bronze amb els seus versos gravats: «Quantes vegades, asseguda en aquesta roca, he contemplat la immensitat del Montsant, amb el seu mantell blanc, que el cobreix...». I també: «...em sento molt petita, molt insignificant, molt incapaç, molt poca cosa...».

La pedra és la solidesa sobre la qual tot es construeix, poema, paraula.

Al Perxe, en Pedrals menja formatge, se serveix un poc més de vi. És feliç d’aquella manera en què ho són els observadors, que troben la bellesa a cada element, cada gest, cada conversa, sota les pedres. I després les sublimen convertint-la en poesia.

Pedrals ve de pedra, que ve de petra, que sona a poeta.

Guarda el pàrquing de Siurana, i té totes les claus del poble. Fa trenta anys que hi viu. Ha treballat al camp, a la construcció, de cambrer. Ve del Molí de Salvat, a la llera del riu. Sol fer-se les selfis des de baix, de manera que sempre té el cel rere el cap. Sembla un gegant de cabells blancs i marcades celles fosques.

A Siurana no hi viuen ni trenta persones. Però els caps de setmana, fileres infinites de cotxes pugen des de Cornudella del Montsant per la carretera, empinada i estreta, envoltada de parets de roca calcària dolomita, per on s’enfilen escaladors d’arreu del món i espanten els ocells. O en tot cas, abans s’hi sentien més, els ocells.

Un divendres feiner al matí no hi ha tanta de gent, ni cotxes a l’aparcament, i en Ramon Piqué obre les portes de llocs amb accés restringit, per exemple les del castell o de l’església. Després ha de fer fora els petits grups de turistes que s’hi han colat. Ha explicat que al castell (ara en runes) hi trobaren un mort que era àrab perquè estava enterrat mirant cap a l’est, cap a la Meca, batut potser en l’assalt final de la guerra entre moros i cristians, quan ja havia estat derrotat l’enemic dels Comtes de Barcelona.

Ens mostra el Salt de la Reina. Abd-el-Azia va preferir precipitar-se al buit amb el seu cavall abans que rendir-se als cristians, segons una llegenda. Segons una altra versió, va perdre el domini mentre muntava, i el cavall no va saber frenar.

Explica en Ramon que Siurana és un nom iber que significa ‘terra de pedra i aigua’. Siurana, terra bona i malsana, diu una dita. I fa riure amb expressions com Sant Folla, Sant Melapela, o quan explica que, si sempre plou pel Jubileu, és perquè la gent canta molt malament. Tant, que un any fins i tot va nevar. I això que el Jubileu és el 9 de maig.

La literatura consisteix a descobrir coses que no sabies que sabies. Els adalils ignoren que fan literatura. Parlen igual que qui escriu, amb timidesa al començament, convençuts que no se’n sortiran, que es perdran per un camí que, en realitat, podrien recórrer amb els ulls clucs. Expliquen coses que han sentit o viscut. Mostren allò que en algun moment els va emocionar. S’hi fixen i fan que també ens hi fixem. Cadascú amb el seu estil. Animats per l’embadaliment dels visitants, encoratjats per les seves preguntes, agafen confiança. S’endinsen en històries que no es pensaven que relatarien –algunes de personals, fins i tot íntimes– o en una bellesa agresta que talla l’alè a qui no hi està habituat. És a la lluentor en els ulls de qui els escolta on veuen el reflex de tot allò que sí que sabien, malgrat que es pensaven que no.

Sabata menorquina. Segons una teoria etimològica, ve del basc abarkia, procedent de ‘abarra’ (que són branquetes) i de ‘qui’ (que vol dir cosa). Cosa feta amb branquetes.
D’altra banda, safareig en àrab era albīrka (que en castellà derivaria en alberca).
A Mallorca, hi ha Es Clot d’Aubarca, una vall fèrtil entre les muntanyes de Lluc, a Escorca. A Eivissa, Es Pla d’Aubarca és un paratge també fèrtil entre les muntanyes de Sant Mateu.

Apunta el diccionari Alcover-Moll que la paraula potser ve de l’àrab vulgar al-barka, que significava ‘propietat beneïda’.

Aliment infinit que no s’acaba mai. A la bossa que en Ramon de Tivissa duu a les mans, i des de la qual ens n’ofereix a grapades, sempre, sempre, sempre hi ha avellanes.

Acció de divertir-se fent facècies, com ocultar el Montsant rere un tel blanc per riure’s dels visitants que el voldrien veure des de Siurana. Si el Montsant porta capell, no et fiïs d’ell. Diu el refrany.
broma interna la recepta de la truita amb suc que fa na Roser Vernet («una de les màximes expressions de la imaginació de la cuina de pobre», segons en Pep Salsetes) pot salvar-te la vida en un minut.

Plat a tots els menús de temporada, que es fa –com vàrem poder comprovar fins a cinc vegades, totes delicioses– de moltes maneres diferents.
És temps de carabasses, moniatos i castanyes, protagonistes d’un munt d’expressions. Per què quedar-se de pasta de moniato vol dir quedar-se ben parat? Qui ho sap. En canvi, allò de donar carabassa es veu que ve d’antic: quan el noi anava ca la noia per demanar permís als pares d’ella perquè poguessin festejar, si la mare servia carabassa, fotut. Volia dir que no. Però també hi ha la teoria que la carabassa és una metàfora de l’esperança buida; i per tant, quan et donen carabassa, et quedes amb les mans buides i el cor més buit encara.
Pel que fa a la castanya, ve a ser com el verb barrufar, que serveix per gairebé tot: castanya pot significar els anys que tens (tens tantes castanyes); anar-se’n de la castanya és pixar fora de test; aigua de castanyes és un cafè dolent; treure les castanyes del foc és jugar-se-la per resoldre una situació compromesa.\ Però una castanya també pot ser una borratxera, si agafes una bona castanya és que vas col·locat, un xut fort és una castanya, també és un desengany. I si et lleves amb la castanya torta, vas a tota castanya i li fots castanya, llavors et pegaràs una castanya.

Que roman. Que enfronta allò que ha d’arribar. Que posa, una davant l’altra, dues parts de la mateixa cosa.

1. Forma del pretèrit amb què comencen les rondalles mallorquines, imperfet de l’ésser. «Això era i no era, bon viatge faci la cadernera», anuncien. Per ventura la cosa va ser com s’explicarà a continuació, o per ventura no. Tothom és i no és.
2. Període cronològic de durada indefinida que comença amb un fet important (travessar la porta del Perxe), a partir del qual hom compta els anys i del qual pren sovint el nom. Per exemple, l’era del Pep.
3. Era també és el nom d’una habitació de ponent, batejada amb un cartell a la porta, que té una finestra al carrer de la Font, que dona a l’antiga era del Molar, prop de l’església on sonen les campanes cada quart d’hora.
A l’habitació, damunt l’escriptori, un full diu: «Terreny planer i més o menys circular on es batien els cereals i es dansava a les festes». Vora el full, viscuts per les lectures, s’apilen uns quants llibres de Joaquim Soler.

Que no tan sols era.

Realitat tangible, evident, present i visible (amb ulleres i sense) que l’ésser humà fa veure que no sent, ni nota, ni veu; que ignora, com si no l’afectàs. Aquesta curiosa espècie que només creu allò que desitja, i converteix els desitjos en exigències, ha perdut la capacitat d’observar i d’interpretar l’entorn. Així, tot i tenir els efectes de la crisi climàtica davant dels nassos, opta per negar el que passa.

Potser una de les paraules onomatopeiques que cau més bé si s’escau.

Fer més aguda una facultat sensitiva o anímica.

Borrasca profunda que va afectar els cultius el gener del 2021. La collita d’olives va anar bé, però la verema va ser complicada.

Joc amb paraules perquè diguin més del que semblen dir. O potser ja ho deien i no ens hi fixàvem, com sovint passa amb el paisatge.

Allò que fa que el passat s’estengui cap al futur, i que el present sigui tan etern com tot el que l’envolta, a partir de cada història que es relata. Provoca el contrari que el «conte contat, conte acabat». És just aquí on tot comença.

Castellanisme equivalent a xalar. El Molar mola.

Lloc d’on s’extreien les pedres per fer les moles dels molins. O bé d’on es feien moles d’esmolar, de pedra arenosa de color roig. Encara hi ha les restes d’una pedrera amb una mola a mig tallar.

Fruit en drupa de l’olivera.

Olivera.

Arbre longeu, capaç de viure mil anys, de fulla perenne, família de les oleàcies, de soca i tronc gruixuts, flors discretes i fruits en drupa comestibles, coneguts com a olives.

Pulmó de l’església de Torroja, a qui el viticultor Carles Miró dona aire cada diumenge. I fa que aquesta joia que va construir un mestre organista francès a finals del segle XVIII, peça única, respiri sons barrocs i eterns.

Vistes que fan present el sempre. Entorn amb capacitat de transportar-te deu anys enrere, o mil. País amb sufix. Memòria. Si destrueixes el paisatge, ja no hi és. Ja no el reconeixes, ni et diu el que t’havia dit fins ara. Desapareix. No tens on tornar.

Pedres que serveixen per mantenir submergits els ormeigs, aquell conjunt d’elements que constitueixen els estris propis per pescar imatges, versos, emocions, passions i sensibilitats que seran susceptibles de convertir-se en art o poesia.

Figura antropomòrfica de ferro treballat que es duu la mà dreta al cor i l’esquerra al cap. Podria ser que es tapàs els ulls, per sentir-hi sense veure-hi, però llavors es perdria el paisatge del qual pren el nom. Pep respon a la sigla de Priorat en Persona, i és obra d’en Pere Rofes, que va ser adalil a la primera edició. Des de llavors, cadascun dels autors que hi participen, reben un Pep, la mà al cor, l’altra potser al front, perquè el que ens emociona passa pel cervell i ens corprèn, i forma part del record i la memòria. Recordar és retornar al cor.

Porxo que comunica dues cases, aixopluc de les lletres, que s’alimenten de converses llargues, menjar casolà i bon vi.

Starlight. Guineu d’argent. Gamarús. Dido. Marmellans. Les Brugueres. La placeta. Gritelles. Orto. Terroir Al Límit

Starlight. Guineu d’argent. Gamarús. Dido. Marmellans. Les Brugueres. La placeta. Gritelles. Orto. Terroir Al Límit

‘Collige, virgo, rosas’, deia aquell famós vers de Virgili, variant del carpe diem. Cull, verge, les roses, que són el símbol de la bellesa. La flor més valorada de totes. La més valuosa, també.
Hi ha el roser agrest, i el roser alpí, i el roser caní, i l’englantiner. I també hi ha el roser espinosíssim, i el gàl·lic i el glauc, i el de flor petita i el mesquer. Hi ha el roser pomífer, i el repent, i el rubiginós i el roser sicilià i el tomentós. Hi ha na Roser Vernet.

La memòria adopta moltes formes. Per exemple, la d’un roure mil·lenari que creix en un pendent perquè, quan t’hi acostis, hagis d’inclinar-te amb una reverència davant la seva majestuositat. Fins aquí venia n’Albert, durant el confinament. Ja n’ha vist d’altres, de pandèmies, el roure. I també ha vist guerres, i èxodes i escurçons. Mentre hi sigui, ho explicarà tot. Només cal parar-hi l’orella.

Abans de la fil·loxera, a Siurana vivien més de mil persones, diu en Ramon. Moltes es dedicaven a l’estraperlo. Després se n’anaren definitivament. Aquí la gent s’ha mogut molt perquè això és més dur que la pedra sota la trona, diu. I també diu: la vinya vol treballs.
Hi veim molins abandonats, i Gallicant als peus, aldea fantasma en què temps ençà hi vivien els de Cal Sargantana i Cal Matillo, de Ca l’Anyep i Cal Vodro, Cal Casat i Ca l’Estudiantó, Cal Joanet i Cal Manuel. Ca significa ‘casa de’. Però, de qui són les cases buides?
Del passat i els seus fantasmes.

Olivera borda.

Instrument òptic per corregir els defectes de la visió o protegir els ulls, que fa servir més de la meitat de la població a partir dels quinze anys, xifra que augmenta de forma considerable amb l’edat.
Dur ulleres necessita un hàbit, com també el necessita l’ús de la mascareta, quan hi ha una pandèmia. La combinació d’ulleres i mascareta, si no estàs avesat a dur-ne, pot fer que et deixis una cosa, o l’altra, o que et llevis les ulleres perquè s’entelen si portes la mascareta posada, i després no sàpigues on les has ficades, i t’adonis de sobre, a Torroja, just quan baixau a parlar amb l’alcalde Joan Sentís, i havies de prendre unes notes, i fiques la mà a la bossa, hi ha la funda, però a dins hi ha les ulleres de sol, no les graduades, i llavors el cor et fa un bot, perquè no fa ni un mes que les vares comprar. L’hi dius a na Roser, que l’hi comenta a na Gemma, coadalil amb en Jaume, que va a cercar el xofer del minibús en què heu arribat des d’Albarca, mentre na Roser telefona n’Albert, adalil d’Albarca, que just en ara no contesta.
Estrès i tensió mentre visitau en Joan Pàmies, assegut al seu celler museu, que explica el que ha anat recollint dels masos al llarg de la vida, eines per treballar la terra, preses de més de sis-cents anys. Llavors, quan som ca na Gemma i en Jaume, invocam una tieta de na Roser –no en diré el nom, perquè ningú caigui en la temptació d’abusar dels seus poders; ella sap on són les coses fins i tot quan ja no hi és. I menys d’un minut després, rebem una telefonada: les ulleres han reaparegut.
És quan tot és a lloc, i les ulleres localitzades, que hi veig clar.