Estrella Ramon

La Sara va arribar a la Figuera amb la veu alegre, els cabells curts, el cap ple d’idees i els peus fets pols.

La Sara venia de lluny, potser per això tenia tant de mal als peus.

Havia passat un temps al bell mig de l’oceà (Atlàntic), al damunt d’una illa diminuta. Ara passava un temps al bell mig de la península (Ibèrica), al damunt d’una ciutat molt gran.

Darrerament i geogràficament, sembla que la Sara té tendència a trobar-se al mig d’allà on s’estigui.

Volta pel món, es fixa en què fan alguns polítics i s’empesca poemes per, a poc a poc, anar omplint un mapamundi.

O, tal vegada, són els poemes, els mapes i el món els que, a poc a poc, s’empesquen la Sara, no n’estic segura.

Del que sí que estic segura és que la Sara arribarà allà on vulgui; que és molt tecnològica, una gran tertuliana i una excel·lent contadora d’històries pujades de to.

La Monserrat que conec té els ulls plens de cel. Quan et mira i et somriu (i la Montserrat sempre et somriu, així que et mira), tens la sensació que tu també hi ets, al cel, si més no, per una estona.

La Monserrat viu a la muntanya, ocupa un racó petit d’una casa molt gran. La casa gran acostuma a estar buida. El racó de la Montserrat és ple a vessar de colors, de mots i de pensades.

La Montserrat se sap les plantes, les fulles i les flors que l’envolten.

També se sap els animals, grans i menuts, amables i esquerps.

Se sap els núvols, la brisa, els vents, les dreceres, les roques, la neu, les boires i el sol.

La Montserrat pinta icones, però sempre diu que les millors «icones», les més originals, les més valuoses, són les «icones en viu»: la gent, tots nosaltres.

La Montserrat és molta Montserrat, impossible fer-la encabir en un grapat de lletres arrenglerades al damunt d’un paper.

Hi havia una vegada un noi que podia treballar i pensar al mateix temps. Això no ho sap fer tothom. Així que, un dia, mentre treballava els camps del seu pare, va pensar que, a Barcelona, els productes de la terra eren molt més cars que al seu poble. I que si trobava allà unes quantes botigues on poder distribuir-los i si, a més, aconseguia una furgoneta petita, però valenta, podria conduir un cop a la setmana, amb la furgona ben carregada, des del seu poble cap a la capital…

Rumia que rumiaràs, va trobar la manera de tirar endavant aquella pensada inicial. A més, de retruc, va aconseguir una furgoneta per a poder voltar món quan no anava amunt i avall amb la vianda… Podia voltar món, si més no, el món més proper.

I al món més proper, va trobar la Dolors (o la Dolors el va trobar a ell, vés a saber), també va trobar un camp (i el va omplir de pastanagues ecològiques, boníssimes) i, finalment, va trobar un acordió, ple de botons i cançons.

La casa on viu el Miquel i el Miquel s’assemblen.

La casa és gran i acollidora.

El Miquel també.

La casa està plena d’obres d’art i de sorpreses.

El Miquel també.

La casa té tanta vida a dins que t’hi hauries d’estar anys i panys per, a poc a poc, anar-ne descobrint els amagatalls.

El Miquel també sembla tenir molts d’amagatalls que s’haurien d’anar descobrint a poc a poc: gravats i escultures, somriures i rondalles, colors i teràpies, metalls i xarxes socials, un violí llunyà, onades de mar a Sitges i l’aigua fonda i gelada de les rieres secretes que viatgen discretes pel Priorat, voreres de París i costers de vinya...

El Miquel fa màgia amb papers i cartrons
i ferros i fustes
i munts d’estris diversos.

De vegades, el Miquel —en persona— es passeja pel Priorat.

Altres vegades, es passeja pel Facebook.

La Carme és una dama.

Com la reina d’un conte,
però que ha decidit canviar la corona per un barret,
les riques vestidures per roba de treball i,
en lloc de ceptre, té una poderosa màquina de podar vinya.

Quan t’explica el conreu de la vinya, la veu li brilla.

Els ulls, també.

Et pot contar del camp en temps dels seus avis (i abans i tot),
dels seus pares,
de l’ara del seu dia a dia
i dels dies que vindran.

Es nota com estima la seva contrada,
com ella i terra estan unides per uns vincles molt forts.

Et fa riure, contant-te anècdotes de barcelonautes que es perden per les finques,
sense pensar que les finques acostumen a tenir amo (o ama o les dues coses a l’hora) i que,\ aquests, de vegades poden no ser lluny.

L’acordió diatònic és un intrument curiós i més aviat esquizofrènic.

És curiós (principalment) per tres raons:

1. Perquè és de vent, però no s’hi bufa.
2. Perquè té botons, com les camises, però quan el toques, de camisa, res de res, el portes penjat al davant, com si fos un davantal.
3. Perquè sembla que està viu i respira amb qui el toca.

I és esquizofrènic perquè, a la resta d’instruments, cada tecla, clau o forat correspon biunívocament a una nota, un sol so. Al diatònic, en canvi, cada botó acostuma a ser el possible detonant de dues notes enlloc d’una, depenent de com bufi el vent, de si li ve de cara, o si li ve de cul; si entra o si surt.

Així que si t’aventures a tocar-lo, mai saps què en sortirà.

Per cert, si estàs de sort, a la comarca del Priorat, darrere d’un diatònic, pots trobar-t’hi el Cosme.

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és un «líquid transparent, inodor, insípid, compost d’hidrogen i oxigen, de fórmula H₂O, que fon a 0 °C i bull a 100 °C».

Allò que el diccionari sembla haver oblidat és com sona aquesta aigua quan surt a doll de la muntanya i, contenta d’haver canviat d’aires, llisca rieroladament muntanya avall.

Olives menudes, però valentes. Com als contes, on els petits sempre se’n surten millor que ningú, les arbequines aconsegueixen els millors tractes als molins i als mercats.

(A la cuina de la Roser, al Molar, tot esperant si arrenca la cafetera, o no.)

Dona de poca fe
davant la màquina.
Màquina de cafè
davant la dona.
No dóna cafè,
ara, la màquina.
Dona de poca fe
molt cafetera.
Màquina amb poc cafè
que avui no en dóna.
No dóna cap cafè?
Cap a cap dona?
Ni a una de poca fe,
ni a una de molta?
Dona de poca fe
davant la màquina
borboteig de cafè,
que, a la fi, arriba.
Aroma de cafè
que, a la fi, munta,
i omple la màquina
i omple la cuina
i omple la tassa
i omple la boca
i omple fins l’ànima.
Dona de molt cafè
amb la tassa plena.
Aroma de cafè
que omple la dona.

Rodella de drap o altre material que es posa al cap per portar un pes amb més facilitat. Això (i més coses) no ho sabia jo, abans d’anar al Priorat.

Té gràcia, la paraula en qüestió.

Cap-çana.

Sí que te’l devia sanar de manera preventiva el cap. Sense ella i amb un bon fardell, el cap molt sa no et devia quedar, no. Més aviat endolorit i una mica abonyegat.

Es dedicaven els veïns de Capçanes a confeccionar-ne antigament?

Ara, la paraula ha quedat com a rodella teixida d’espart, palma o altre material que serveix per a posar-hi olles, calderes, etc., quan es treuen del foc. Aquesta tampoc me la sabia.

També té gràcia.

Una cap-çana per prevenir les malifetes que poden causar els culs massa calents de les olles.

El cap, de vegades, ens fa anar de cul. I el cul, de cap?

Celler és a ampolla,
allò que biblioteca a llibre.
Celler és a vi,
allò que biblioteca a mots.
Celler és a aromes,
allò que biblioteca a ressons.
 
Cellers i biblioteques
vetllen glops de vides,
sigui en forma d’ampolles
sigui en forma de llibres,
no deixem que s’hi fiqui la pols,
no deixem que la pols s’hi fiqui.

Fa molts d’anys (i molts de panys), quan el Priorat encara no sabia que, a la llarga, acabaria dient-se Priorat, hi havia una vegada un coster i, al mig del coster, hi havia un cep. Un cep petit envoltat d’altres ceps, una mica més grans, però no us penseu, que tampoc no és que el passessin de gaire.

El cep petit, a banda de petit, també era molt desgraciat.
Ell hauria volgut ser un arbre alt i majestuós.
I, vet aquí que era un cep que no aixecava ni set pams de terra.
 
Li hauria encantat ser una olivera de soca ampla i fulles platejades,
o un xiprer fart de fer pessigolles als núvols,
o un pi, carregat d’agulles verdes, o… qualsevol arbre, qualsevol que fos, però no ell.
 
—I ves perquè, tot just a mi, m’ha tocat ser jo —rondinava.
 
—Però si els ceps som una preciositat —miraven d’animar-lo els seus veïns de coster, que no tenien aquells problemes existencials.
—Fixa’t —afegia un altre. Tal com recull molt encertadament la dita:
«Al pot petit hi ha la bona confitura
i al cep petit, la bona clorofila».
 
—Però si, de fet, som igualets que els arbres, només que en menut.
 
—Tu ho has dit, en menut i en rabassut… —continuava ell, queixa’t que et queixaràs. Així no hi ha qui es fixi en nosaltres.
 
—I tu, per quins sarments revoltillats vols que algú es fixi en nosaltres?
 
I ell, arribats a aquest punt de la conversa, es feia el ronsa i aquesta pregunta no la contestava mai:
 
—Res, no n’has de fer res. Coses meves.
 
I d’aquí que no el treien, no hi havia manera de saber quina en portava d’arrels.
 
I el cas era que el Petit Cep, deixant de banda aquestes dèries de voler ser un arbre gran i ple de majestat (com rondinava avui sí i demà també), la veritat és que era molt bon cep.
S’aplicava un munt a fer la fotosíntesi quan tocava, es deixava podar els sarments, s’omplia de pàmpols a la primavera, es carregava de raïm boníssim al temps de la collita i perdia les fulles amb dignitat quan arribava el fred.
 
A la resta de ceps del coster els hauria agradat ajudar-lo, però no trobaven com.
Se’ls trencava el cor de llenya quan, les nits de lluna plena, el sentien plorar fluixet, fluixet, perquè no volia que els altres se n’adonessin.
 
Si hi hagués hagut un gran bosc a prop, els altres ceps haurien avisat la Fada del Bosc corresponent (en temps antics, pel que sembla, tots els boscos grans tenien una fada assignada) i la fada hi hauria anat a donar un cop de mà, o un cop de vareta o un cop del que fos. Però als costers, ja se sap, vinya molta, però boscos grans, cap ni un.
 
I així passaven els dies i les nits,
el fred i la calor,
la calma i les ratxades de vent.
Amb el nostre cep petit queixant-se en públic i somicant d’amagat, fins que una matinada, els seus plors barrejats amb la rosada van calar llicorella avall.
I avall.
I encara més avall.
I van anar regalimant fins a arribar a una de les galeries de la mina de plom de Bellmunt (coses del subsòl i les capes freàtiques) i per la galeria van anar lliscant fins que la darrera gota d’aquella pena líquida va caure, tot just, a la punta del nas (un nas blanquíssim i bufoníssim) de la Fada de la Mina.
 
Hi havia tant de desconsol concentrat en aquella gota que la Fada de la Mina es va estremir des de la punta del seu blanquíssim nas fins a la punta dels dits dels peus.
Des de la punta del seu nas blanquíssim fins a la punta de cadascun dels dits de les mans. I des de la punta del seu nas tan bufó fins a la punta de cadascun dels seus cabells negres com la nit, negres com els túnels, negres com la mina.
I el seu sentit deontològic de córrer a ajudar a qui és bo de mena i ho necessita, la va empènyer amunt, galeria rere galeria, desfent el camí de la gota de plor, fins a atrevir-se a sortir del subsòl i a plantar-se davant del cep desconsolat.
 
Al voltant de la fada, que era encara més petita que el cep petit, es va obrir una diminuta clariana de llum blanca. La miqueta d’aire que bellugava les fulles dels ceps del voltant es va aturar i la nit va esdevenir encara més serena.
 
—Què tens, arbre? —li va preguntar la fada, a cau de pàmpol—. Per què plores d’una forma tan trista?
 
—Ploro perquè no sóc cap arbre, només sóc un cep menut i rabassut i arrebossat de pols. I tu qui ets i d’on surts, que no saps un borrall, ni d’arbres ni de ceps?
 
—Sóc la Fada de la Mina i, sí, és cert, de ceps i d’arbres no en sé un borrall, com bé dius. Ara, en sé molt de plom, de ganga i de galena —i li va mostrar una vareta que déu n’hi do com pesava. El Petit Cep hi va fer una llambregada. Era molt bonica, la vareta aquella, amb la llum de la lluna que hi donava de ple, i una estrella a la punta que treia espurnetes.
 
—Escolta, no arbre…—va continuar la fada.
 
—Cep, em pots dir cep —la va corregir el Petit Cep.
 
—Escolta, cep, de totes maneres, si em volguessis explicar perquè estàs tan trist, potser trobo alguna via per ajudar-te. Sóc una fada, recordes? El que no pot ser és que continuïs aquí, plora que plora, nit rere nit, perquè l’aigua (i d’això també en sé un munt de borralls) un cop obre un camí, no el canvia fàcilment i, a partir d’ara, cada cop que ploris aquí dalt, una gota del teu plor acabarà travessant les galeries de la meva mina i aterrant a la punta del meu nas, i tanta tristor, jo, què vols que et digui, és que no la puc sofrir.
 
—Esnif! Esnif! —va tornar a somicar el cep.
 
—Ho veus, ja tornem a ser-hi. Així no arribaràs enlloc.
 
—Els ceps no arribem mai enlloc, on vols que arribem, si estem arrelats?
 
—No t’ho deia al peu de la lletra, vull dir que, si t’encaparres a no voler-me explicar perquè estàs tan trist, mai em donaràs l’oportunitat d’ajudar-te. Que no veus que sóc una fada, ni que sigui del subsòl. Noi, treu-ne profit. Qualsevol, en el teu lloc, no dubtaria a demanar-me un desig darrere un altre.
 
—Esnif! Esnif!
 
—Va, no et facis el despistat, que saps molt bé per què plores. Ningú plora d’aquesta manera perquè sí. De totes maneres, cap problema, anirem a pams. Treball fadologicodeductiu —i la fada es va posar a pensar en veu alta—. Primera afirmació del Petit Cep ploraner: diu que vol ser un arbre gran. Continuem el procés deductiu: què podria aconseguir el Petit Cep si fos un arbre gran? Ves, total, jo no hi veig tanta diferència entre arbre gran i cep petit. Tots dos tenen les arrels al subsòl i la resta cap a fora. Tots dos tenen fulles. Tots dos no poden marxar pel fet d’estar arrelats…
 
—Jo, jo —snif! snif! la va interrompre el Petit Cep— jo… voldria ser un arbre gran perquè si mai passava un artista pel camí que voreja el coster i es fixés en mi —snif! snif!— i aprofités la meva ombra per descansar una mica i després pensés: «Oh! Quin arbre tan bonic!». I agraït, em pintés en un quadre que fos una obra mestra, llavors el meu quadre viuria en un museu i tothom em miraria any rere any i diria: «Oh! Quin arbre tan bonic! Que enigmàtic? Heu vist la forma de les branques? Què devia voler dir? I on devia estar plantat? I com va ser que el gran pintor hi va passar pel costat i el va pintar? Va ser un encàrrec o va ser un impuls de l’artista? I en quina època el devia acabar de pintar?»
 
La fada va obrir uns ulls com unes taronges.
 
—Mira’m, fada, jo no em podré bellugar mai d’aquest coster, però si almenys un dia un gran artista em pintés, deixaria de ser només aquest cep petit, rabassut i polsós que sóc, i passaria a formar part de l’art i dels museus. Deixaria de ser només jo per a convertir-me en una obra d’art. Què pot haver-hi al món, de més bonic? —i dit això es va adonar que ja no somicava, havia parat de plorar.
 
De moniato.
De pasta de moniato.
La fada s’havia quedat de pasta de moniato.
Mira que havia arribat a fer-ne, de conjectures, per esbrinar d’on venia el desconsol d’aquell cep, però aquest vessant de desesper artístic en un cep de coster, no se l’hauria imaginat ni en mil anys de treball fadologicodeductiu, galeria amunt i galeria avall.
 
De totes maneres, ella era una fada molt professional, tan ferma com el plom de la seva mina, i també una optimista nata, així que de seguida es va animar:
 
—Bé, Petit Cep, la teva part ja l’has feta, que ha estat fer-me partícep del teu desig.
Ara, has de confiar en mi, en l’eficàcia dels meus sortilegis, en la meva vareta màgica de plom puríssim i en tota l’ajuda que em puguin brindar les meves amigues fades. Tu em promets que no tornaràs a plorar a sobre d’aquest coster i jo et prometo que et faig entrar en una obra d’art. Què dic, en una? En un bon grapat. Què dic, en un bon grapat? Que es preparin els artistes que, d’ara endavant, els tocarà pintar pàmpols a quadre sí i quadre també… I què dic, només pintar? I escolpir pàmpols, també. Ja poden començar.
 
I així va ser.
No em demaneu com, perquè és un dels secrets més ben guardats del món de l’art i de les fades, però la Fada de la Mina de Bellmunt, se les va manegar per a aconseguir que apareguessin fulles de vinya, igualetes igualetes a les del Petit Cep, en incomptables obres d’art: retaules, tríptics, díptics, quadres, escultures…
 
I no que apareguessin a la babalà, a qualsevol lloc de l’obra d’art en qüestió, en un racó d’aquells per a omplir, que no es mira mai ningú.
No.
Ni pensaments.
La Fada de la Mina de Bellmunt va aconseguir que els pàmpols del Petit Cep apareguessin sempre en un lloc prominent de l’obra, a cada retrat, a cada escultura d’aquelles beldats de formes arrodonides i llargues cabelleres, d’aquelles Venus, o Afrodites, o deesses de tota mena.
I què dir-ne, dels retrats o de les escultures d’ells?
Justa la fusta.
Exactament igual.
Allà on convergien les mirades del públic que acudia amatent a contemplar aquelles obres d’art, aquell bé de déu de cossos espectaculars, justament allà on tothom es delia per fer-hi una bona ullada —pliing! — es trobaven amb la fulla del Petit Cep prioratí, que va quedar immortalitzar per sempre més en obres i més obres d’art, veritables capolavoro dels museus del món sencer.
 
I vet aquí un gat
i vet aquí un gos
i vet aquí un conte
que ja s’ha fos.

En portava un, ple de vianda, la Caputxeta.
I en portava un altre, també curull de coses bones, la Roser Vernet.
La Caputxeta travessava el bosc.
La Roser travessava el Priorat.
La Caputxeta es va trobar un llop.
La Roser, cinc escriptors, un xòfer i un adalil.
La Caputxeta va ser engollida per un llop negre.
La Roser i tota la resta van ser engollits per una furgona blanca.
La Caputxeta va aconseguir sortir del llop i algú va escriure’n la història.
La Roser i els escriptors també van aconseguir sortir de la furgona.
Ara, ells mateixos escriuen les seves cabòries en forma de diccionari.

Els contes són meitat de qui els conta i meitat de qui els escolta.
Meitat de qui els escriu i meitat de qui els llegeix.
I ja posats, moltes gràcies per haver aguantat fins aquí, fent la vostra meitat de la feina
;-)
Conte del comte que comptava amb compte les copes de vi
I a la casa, al Molar,
la darrera nit,
al voltant d’una taula,
amb sis copes de vi,
anàvem tots amb compte
amb el conte del comte
que comptava amb compte
les copes de vi.
Comptava les copes,
per no beure’n massa,
i comptar més del compte
i trobar-nos de sobte,
al voltant de la taula,
tenint dotze copes
en comptes de sis.

Copa, copa,
a poc a poc.
Palíndrom prioratí
per beure bon vi
(rodolí!)

Les corbes del Priorat tenen DO igual que el vi.
Si l’estàs travessant amb cotxe i, de sobte, t’adones que no en trobes cap més, el més probable és que hagis sortit de la comarca.

Lloc on vivia el Petit Cep.
D’aleshores ençà, molts altres ceps hi viuen, pujolet amunt, pujolet avall, omplint de vinya el Priorat.

Dedicat a tots els que heu fet possible aquest projecte.
Sense el vostre esforç, la vostra il·lusió i la vostra empenta organitzativa,
probablement, jo no hauria passat mai tres nits al Molar, un mes d’octubre.
I tampoc hauria après mai tantes coses sobre la comarca: gràcies mil, adalils!
Ni m’hauria fet sòcia del CQS.
Ni hauria tornat ja, a passar-hi una altra nit,
i les que hi tornaré...
Perquè, entre tots, m’heu fet descobrir, que això del Priorat és addictiu.
Gràcies mil, a tot l’equip prioratí.

En anglès seria una nina.
Aquí és millor, és l’aigua que brolla amb força del cor (roc) de la terra.
I l’aigua és vida (i no al transvasament!!!).

Persona —anomenada Claustre, en el nostre cas— versada en la preparació, el millorament i la conservació dels vins i a seguir-ne la pista de cadascun dels components.

En aquesta ocasió, esporgar per passiva: deixar que el temps s’emporti tranquil·lament els records superflus o inútils de l’estada al Priorat, deixant només els que calgui consignar en aquests fulls.

Al Priorat n’hi ha una, amb majúscula, que està molt alta. Després n’hi ha més, però amb minúscula.

Parella artística de la paraula doll.

Una de les especialitats reconegudes de la Fada de la Mina de Bellmunt. Altres de les seves especialitats són el plom, la ganga i el fet d’haver aconseguit encabir fulles de vinya prioratines en un bon grapat de les millors obres pictòriques i escultòriques de tots els temps.

3. Hi havia una vegada un noi que podia treballar i pensar al mateix temps. Això no ho sap fer tothom. Així que, un dia, mentre treballava els camps del seu pare, va pensar que, a Barcelona, els productes de la terra eren molt més cars que al seu poble. I que si trobava allà unes quantes botigues on poder distribuir-los i si, a més, aconseguia una furgoneta petita, però valenta, podria conduir un cop a la setmana, amb la furgona ben carregada, des del seu poble cap a la capital…

Rumia que rumiaràs, va trobar la manera de tirar endavant aquella pensada inicial. A més, de retruc, va aconseguir una furgoneta per a poder voltar món quan no anava amunt i avall amb la vianda… Podia voltar món, si més no, el món més proper.

I al món més proper, va trobar la Dolors (o la Dolors el va trobar a ell, vés a saber), també va trobar un camp (i el va omplir de pastanagues ecològiques, boníssimes) i, finalment, va trobar un acordió, ple de botons i cançons.

En aquesta aportació al diccionari del Priorat en Persona, tenim dos experts en llàgrimes:

a) El Petit Cep, especialista indiscutible en produir-ne a bots i a barrals.

b) I la Claustre, especialista —indiscutible també— a fer-les anar amunt i avall de l’interior d’una copa de vi negre i a «llegir-les» després com qui llegeix les ratlles de la palma d’una mà.

Jo tampoc sabia —fins que no vaig estar-me al Perxe, aquells quatre dies— que al Priorat n’hi havia una.
I amb 20 galeries.
I amb vinga túnels i més túnels.
I des de fa més de mil —i més de dos-mil!— anys.
Ara ja ho sé.
I vosaltres també.
I, a més, a hores d’ara, també sabem que, a la mina, hi ha una fada molt voluntariosa.
Amb vareta de plom (marca PRIORATO, és clar!).

Per alguna curiosa raó que se m’escapa, al Priorat, la femineïtat de les oliveres s’esvaeix. En aquesta comarca, d’oliveres no n’hi ha, són olivers.

Neden sense aigua
al cor de l’escala del Perxe.

Pareu esment,
detureu’s un moment a les escales,
allà on ningú es detura.
(Les escales
i alguns dies de la vida
semblen només de pas
ningú s’hi fixa).
Oblideu per un instant
els vostres tràfecs,
allò tant important
que us empeny
amunt o avall.
Detureu la vostra vida
un esglaó,
un esglaó
al cor de l’escala
i dediqueu un somrís
a un peix de pauma.

A Sant Joan del Codolar, juguen a parar i amagar.

Palíndrom minimalista, de tres lletres i avant.
 
Però,
si aprens a mirar un roc,
canviant de perspectiva,
descobriràs el cor
que amaga sempre,
tan discret,
el seu petri cos
que només té
tres lletres
per a milions d’anys.

Estendre un o més dits, una mà o les mans, un peu, etc., de manera que entrin en contacte amb alguna cosa. Fer entrar en contacte una part del nostre cos, quelcom manejat o llançat per nosaltres amb algú o alguna cosa. De vegades, aquest fet pot esdevenir-se sense voler, com li va passar al Petit Cep quan una de les seves llàgrimes va anar a tocar la punta del nas de la Fada de la Mina. I bona la van organitzar, tots plegats, d’aquell toc fortuït, sense premeditació ni traïdoria, però amb nocturnitat, això sí.
Qui toca quan no toca, quan toca tocar no toca.
Máxima —i mínima també—
aplicable a qualsevol ítem:
personal,
animal,
mineral,
vegetal
i/o instrument musical
susceptible de ser tocat,
sigui al Priorat
o a qualsevol banda.

Vi cromàticament estandarditzat.
Blanc a tot arreu.
Ningú li ha trobat encara cap altre color, tot i que, blanc allò que se’n diu blanc, doncs, què voleu que us digui, no ho és mai.

Vi cromàticament confús.
A França és rouge.
A Alemanya, rot.
A Anglaterra, red…
Per ara, no anàvem malament, però llavors, a Espanya és tinto
(amb tot allò que, de negre, té la tinta)
i al Priorat (i a la resta dels Països Catalans) és negre, directament.
I una es pregunta, i això (i tantes altres coses) per què?