Vicent Usó

Em va sorprendre la teua joventut lúcida, eloqüent i sàvia, Albert. Si depèn de gent com tu, el futur del Priorat està garantit, creu-me: malgrat totes les dificultats que se us presenten que, ja ho sé, no seran poques. Pocs moments em van resultar tan plaents com aquella passejada cap a la capçalera de la vall del Silenci, al peu d’aquella serra de perfils que em recordaven Monument Valley i on, qui sap, potser algun dia rodaràs un western, com vam bromejar. Em va corprendre el roure mil·lenari, les tombes antropomòrfiques, el clar on potser se celebraven les reunions d’aquelles bones dones a qui anomenaven bruixes, i les vistes que, de tot arreu, es podien contemplar, i vaig admirar la teua determinació ferma, el teu compromís amb la terra, i la claredat i la contundència amb què fonamentaves qualsevol afirmació. Com altres adalils, també ens vas obrir casa teua com si en fórem vells amics que es retroben i ens vas oferir un tast de vi per maridar-lo amb el paisatge immens que s’albira des de la terrassa de casa teua i la paraula que no deixava de brollar.

A tot arreu del Priorat, ens han obert les portes de les cases i tu, Maite, ens has obert les del teu cor i ens has obsequiat amb les teues emocions. No conec millor manera d’entendre un lloc, que és no sols les formes dels carrers o els perfils de la gent que hi viu, sinó també, i sobretot, les seues quimeres i les seues pors, els seus afanys i les seues il·lusions. És així que el Molar se’ns va anar dibuixant, a mesura que ens l’explicaves, amb els contorns nítids de l’estima. Ens vas invitar a tocar les vinyes i a tastar el raïm, a endevinar paraules que comencen a ser un patrimoni tristament perdut, a posar-nos en el lloc de les dones que, sobre la capçana, traginaven la roba bruta als rentadors, i ens vas mostrar la fotografia de la teua mare i de tant en tant els ulls et dibuixaven replecs d’emoció i nosaltres podíem llegir-hi com un tropell de records (i no sols de records) t’envaïen. I ens vas evocar les passes dels soldats de l’exèrcit de la República, un brogit creixent que anunciava l’ofensiva de l’Ebre i que a mi em va dur a viure (a veure i tot, diria) allò que el meu avi m’explicava quan jo era un nen, i vaig tindre la sensació de trepitjar els mateixos camins, la mateixa pols, que vaig imaginar tants anys enrere i no vaig poder evitar el nus a l’estómac. Ni una incipient humitat als ulls. I, en aquell instant, vaig saber que acabava de contraure amb tu un deute difícil, molt difícil de pagar.

La paraula generositat se’t queda curta, Jaume (i Gemma, clar): ens vas obrir les portes de casa teua com si ens coneguérem de sempre, i ens vas mostrar el fruit del vostre afany col·leccionista, i de les teues habilitats per tornar a la vida velles andròmines. Em vaig quedar embadalit davant del rellotge (el del relleu de la bruixa, ja saps) que presidia un dels corredors de la teua casa laberíntica i acollidora alhora, i també davant d’un altre, més senzill, que em va recordar el que donava les hores a casa dels meus avis quan jo hi corria amb pantalons curts i la imaginació lliure. Em van impressionar els nus que dibuixa la Gemma i que decoraven envans i escales. I vaig gaudir de la teua cervesa, saborosa i espurnejant, perquè sí, també saps fer cervesa. I, per si no disposàvem de proves suficients, ens vas invitar al teu sancta santorum: quasi res, Jaume, quasi res. Però no en tenies prou, encara, i ens vas dur a l’església de Torroja i allà se’m va encongir el cor d’escoltar la magnificència de l’orgue i vaig riure amb la gràcia sorneguera de l’organista viticultor. I, a la nit, vaig poder passejar la mirada pels cràters de la Lluna i pels satèl·lits de Júpiter i pels anells de Saturn i vaig entendre per què t’enamoren Torroja i el Priorat, i em va commoure saber que havies convocat tota aquella gernació d’astrònoms perquè nosaltres, que durant tots aquests dies havíem gaudit del privilegi de la vostra terra sinuosa i amable, poguérem gaudir també del regal incomparable del cel que s’hi albira.

Sovint, ens deixem convèncer que la millor manera de conèixer un lloc, o una persona o el que vulgueu, és acumular com més informació millor. Però tu, Fina, ens demostres que no és cert, que mastegar precipitadament les dades no du enlloc; que, ben al contrari, cal una digestió lenta per assimilar, per sentir, per conèixer. Vaig aprendre més sobre la Morera amb les pauses de silenci que ens vas proposar en cada aturada del passeig que no si m’hi hagueres abocat al damunt tones de runa informativa que hauria estat incapaç de retenir. I no sols vaig aprendre’n més, sinó que també vaig poder sentir (modestament, no cal dir-ho) el bategar profund de l’indret que has decidit que és el teu: la presència imponent del mur de pedra sota el qual s’arrecera el poble, l’eficàcia dels esforços conjunts que heu sabut articular, el regal dels instants compartits entre glops i somriures. La teua paraula calmada i precisa ens va introduir en la sala de màquines del poble i vam saber de la pell que recobreix el carrer principal, però també dels budells, que són tant o més necessaris. I de com la passió i l’amistat (encara que dissortadament truncada pel mal fat) són capaços de moure muntanyes.
Amb permís del Montsant, no cal dir-ho.

Ets l’amo de les claus del castell i de l’església de Siurana, o siga que poca broma. Fas pinta de bona gent, de gent tranquil·la, d’aquella que assaboreix lentament cada glop (de vi, no cal dir-ho, ja que som al Priorat, però també de vida: sobretot de vida), i que el passeja per la boca, de costat a costat, potser fins i tot amb els ulls tancats, perquè cada glop és únic i convé captar-ne tots els detalls, tots els matisos, abans que desaparega gola avall o temps enllà. Per això renegues dels invasors que omplen de brogit i de presses (i segurament també de brutícia) el teu poble: Siurana (o Ciurana, matises, que també així l’anomenen certs papers). Em va alegrar parlar amb tu de fronteres que no haurien d’existir i dels noms diferents de la mateixa cosa: mongetes i fesols, o escalivada, esgarrat i aspencat, i alguna més que no recorde. Quan et demanen per açò o per allò, acostumes a fer una pausa i a respondre amb poques paraules, si no amb un silenci encara més eloqüent que qualsevol mot de qualsevol diccionari. Un silenci que sols amanir amb un somriure murri i una espurna d’intel·ligència en la mirada. No ens en cal més, per entendre-ho tot.

Ens coneixíem de llegir-nos (que és com millor es coneixen els escriptors) i d’una vella conversa telefònica, que recorde cordial, i m’ha fet gràcia que, tants anys després, ens trobàrem en aquesta terra amable. Però, amb l’agenda que ens han posat, aquesta bona gent del Priorat en Persona, n’hem pogut parlar poc: de planetes de diferent mena i de la condició de les xarxes socials i dels trastorns del transport públic, sí, i d’algunes neures de l’ofici que no venen al cas. I de banalitats, també, és clar. Prou, però, per comprovar el que ja intuïa: que ets de la millor estirp de periodistes escriptores (o, més ben dit, d’escriptores periodistes), gent de mirada profunda sobre els detalls, que té prou amb poca cosa per captar-ne els matisos, fer-ne una digestió ràpida i sintetitzar-los, a les poques hores, en les sempre escasses ratlles d’una pàgina de diari (o en un tweet, que encara té més mèrit!). Admire la teua habilitat per domar l’estrès sobre el qual has de cavalcar a diari i, malgrat tot, multiplicar-te per crear, alhora, articles i novel·les. O la virtut de convertir qualsevol lloc i qualsevol hora en un espai i un temps propicis a la creació. Potser aquesta capacitat d’adaptació té a veure amb la decisió de deixar enrere el paisatge de la infantesa i volar sola, i enfrontar-te al món i traçar camins nous. I de preservar alhora les arrels (i l’accent!). Potser per això, necessites de tant en tant tornar-hi i seguir embevent-te de l’energia que emanen els llocs que ens són propis, uns llocs que, quan perdem, els vivim com una amputació.

Pulsió de convertir-se en adalil. Es dona en certs naturals de la perifèria del Priorat. I és ben comprensible. L’escriptor, de fet, també la sent.

(dits popularment molins)

1. Contradicció extrema: plantats als cims de les muntanyes, en perverteixen el perfil i, doncs, destrueixen el mateix paisatge que, amb el fruit renovable del seu gir sense fi, ens ajuden a preservar.
2. A la nit, estels rojos sobre l’horitzó.

A l’estiu, la discreció. A la tardor, el pintor més eloqüent del bosc.

Deu ser com reescriure la vinya, pensa l’escriptor.

A la nit, el lloc de repòs de l’escriptor, al Perxe. El punt on tancar els ulls i provar d’assaborir els centenars d’impulsos, d’emocions, de coneixences, de sabors, de descobertes, i fins i tot de sorpreses, que cada jornada del Priorat en Persona li anava proporcionant: un impossible. Encara ara, quan l’escriptor redacta aquestes línies, no està segur d’haver estat capaç de pair una hospitalitat tan desmesurada, una passió tan discreta com desbocada per la terra (i pel cel, també), un tracte tan cordial que l’escriptor, que se sap tímid, s’ha sentit des de primera hora (des del somriure amb què el va rebre l’amfitriona) tan a gust com a casa.

Al matí, el lloc on obrir els ulls i descórrer la cortina i contemplar l’aurora de dits de rosa que, a la tardor prioratina, es barreja també amb violetes i grocs.

Al Priorat, la norma. Més enllà, massa sovint l’excepció.

1. A gran escala, promotor immobiliari. No sembla que n’abunden, al Priorat, però la terra de l’escriptor els ha patit de prop.
2. A la menuda, guixador de parets de roca. Persona amb problemes d’ego que considera necessari deixar constància de la seua presència als llocs que han profanat les seues passes (a la Trona de Siurana, per exemple). L’escriptor el detesta, però, sense voler, hauria pogut convertir-se en l’ideòleg d’algun d’ells. La cosa ocorre a la capçalera de la vall del Silenci, al peu d’Albarca. Davant seu, l’escriptor contempla un promontori de roques nues, arrapades pels regalls de centenars de milers de pluges, una visió que li recorda els perfils, ací més discrets, del mont Rushmore. I, sense adonar-se, el pensament que l’acaba d’assaltar cristal·litza en paraules. Per sort, només l’escolten oïdes prudents.

Ara mateix, davant d’aquesta entrada, l’escriptor voldria descobrir un grau, una via que li permetera salvar el cingle d’aquesta i de les altres entrades que ha d’enllestir per assolir el compromís a què l’obliga, no sols la paraula donada de forma tàcita al Priorat en Persona, sinó sobretot el tracte tan generós de què ha estat objecte per socis, adalils, amfitriona, etc. Sempre l’angoixa de posar-se davant de la pàgina en blanc i no saber per on sortir-se’n, i mira que en du anys i n’hauria d’estar acostumat, perquè escriure és viure constantment en el dubte, en la incertesa, i buscar el cim més alt possible per la via de qüestionar-se el text que es va fent, i el punt de vista que s’ha escollit, i les solucions que s’han adoptat per desembullar el conflicte on s’han abocat els personatges, i el conflicte mateix, i aquest i aquell adjectiu. Dubtar de tot per trobar finalment quin és el millor grau per aconseguir culminar l’obra de la manera més òptima possible. Però, de moment, no els troba, els graus. Ni tan sols el que li permeta culminar aquesta entrada, que pensava senzilla i que ja ha fet i refet milanta vegades. I mira i remira, i busca i rebusca, però, a diferència del Montsant, la literatura no té mapes per descobrir-los.

Fa molts anys, l’escriptor va pujar en moto cap a l’interior del territori on viu a prop de la mar: una zona de muntanyes molt semblant a l’orografia del Priorat, sembrada també de pobles menuts. Encara li mancava una hora de viatge per trobar els companys al lloc concertat quan es va posar a ploure, una pluja furiosa, de gotes que queien com insults. Per sort, l’escriptor era a l’entrada d’un poblet de gent llauradora i va poder trobar refugi sota el ràfec d’una casa que semblava de les millors del poble, ves que no fora un vell palau. A l’aigua, que seguia batent el terra com si volguera castigar-lo, va sumar-se un vent rabiós, que xiulava entre les teulades i sacsejava les branques dels arbres i, a cada ràfega, l’anava mullant més i més. Era de nit, i el poble estava a les fosques, i només ací i allà, unes bombetes humils dibuixaven en el terra uns rodals tènues de llum, sobre els quals la pluja diràs que percudia encara amb més força, com si volguera esborrar-los. Era estiu i l’escriptor no havia previst de dur massa roba, i el fred començava a pujar-li ossos amunt. No sabia què fer. Tal com plovia i de nit, buscar un lloc on plantar la tenda de campanya era una aventura irresoluble, més encara si, com preveia, encara que fora capaç de trobar un lloc, no hi hauria sinó fang i bassals. Potser valdria més internar-se en el poble i buscar la plaça major, allà tal vegada hi hauria una porxada on arrecerar-se, no seria estrany en un poble com aquell. Però, com si haguera fet propòsit de desmentir-lo, un llamp li va esclatar de sobte sobre el cap i l’escriptor va poder entreveure, una mica més enllà del ràfec que cada volta l’arrecerava menys, la silueta del campanar i de la plaça que havia imaginat porxada i que, en realitat, no oferia ni un mínim aixopluc. Uns segons després, va arribar-li el tro i, tot seguit, va sentir unes frontisses que giraven. Va girar la vista enfront seu al temps que la veïna de la casa de davant el descobria.
– Déu meu, però què hi fa, arrupit com un pardalet? Vol agafar una calipàndria. Vinga, vinga cap ací.
L’escriptor va dubtar. Però la dona va insistir-li amb un to imperatiu que no deixava marge, i d’un bot va travessar el carrer i va notar de seguida l’escalfor de la casa. Amb la veu sacsejada pels tremolors, va explicar la seua peripècia i els amos de la casa -un matrimoni ja entrat en anys- va recriminar-li que no els haguera avisat de la seua presència. Li van facilitar una tovallola i roba eixuta, i el van fer seure a taula i li van escudellar un plat de calent i una infusió que bullia i, després, li van mostrar un llit on passar la nit a estalvi dels capricis de l’oratge.
Aquell poble era més enllà de les muntanyes que s’albiren des de la plana on viu l’escriptor i li van explicar que allà ningú no tancava les portes, a la nit. Des d’aleshores, l’escriptor no ha tornat a trobar un lloc així. I, de fet, les darreres vegades que ha visitat els poblets de l’interior del lloc on viu, ha sentit que a les nits les claus giraven dins dels panys. Molts anys més tard, al Priorat, l’escriptor ha tornat a percebre que, si es posara a ploure, i s’arrecerara sota un ràfec cada volta més insuficient, tornaria a sentir unes frontisses que giraven i una veu que li diria:
– Déu meu, però què hi fa? Vol agafar una calipàndria. Vinga, vinga cap ací.

Certs diccionaris diuen que aquesta veu no és correcta, però l’escriptor no sols la troba correcta, sinó sublim: una de les síntesis més excelses de la cuina humil, pobletana, dels Països Catalans. Sobre una base constant de carn de porc picada i embotida en un budell, admet múltiples variants (de grandària diferent, més o menys especiada, amb complements diversos...) segons la comarca, igual com rep noms distints (llonganissa o llanguanissa, per exemple) que a l’escriptor no sols li semblen correctíssims, tots ells, sinó eminents, com ja s’ha dit. De fet, tant li fa si la serveixen fregida amb mongetes (com al restaurant la Morera) o torrada a la brasa a dins d’un entrepà amanit amb allioli o de les altres mil formes que se us puguen ocórrer. Siga com siga, estaria disposat a molt, si dir a tot us sembla exagerat, per tastar-la. I, de fet, només d’escriure aquesta entrada, ja comença a salivar

A l'escriptor li crida l’atenció que, a diferència del lloc d’on prové, on els marges delimiten espais, és a dir, separen, al Priorat siguen el resultat d’un esforç per domar els pendents de la muntanya i fer-ne possible allò que no ho semblava: la vinya. I està convençut que tot plegat deu voler dir alguna cosa.

L’escriptor no hauria dit mai que un text seu s’adiguera tant amb un vi ranci del Priorat.

Mitjans de juliol de 1938. Encara és fosc quan, a les primeres cases del Molar, comença a sentir-se una remor creixent, com un brunzir esvalotat d’abelles, que desperta els veïns. Lentament, la remor s’intensifica i es converteix en un brogit intens, en una pluja aspra que els veïns no saben explicar-se. Però cap gota, ni que siga minúscula, no percudeix els vidres de les cases. S’obren algunes finestres i els ulls, temorosos, aguaiten l’horitzó amb l’ànsia de discernir l’origen d’aquell soroll indesxifrable, però l’aurora a penes comença a delatar-se. Ningú no troba cap resposta i els temps que corren no auguren bons presagis i ningú no sap què fer. A l’última casa del Molar, mirant a Tramuntana, una nena escolta corpresa aquell terrabastall insòlit que, al cap de poc, ha crescut tant que ja es podria mastegar. Les primeres clarors il·luminen, per fi, ja a poca distància, una munió de siluetes que avancen decidides cap al poble i tothom pensa que la guerra ha arribat al Molar, més encara i tot del que ja l’havien patida, i la nena potser tremola o es tapa el cap o busca el recer dels pares, l’escriptor no ho pot saber. Les primeres files de soldats arriben al poble i els veïns que s’atreveixen a aguaitar observen que es tracta d’un contingent immens que es perd en l’horitzó que, ara sí, comença a pintar de rosa, i de blau i de groc, l’aurora. Però els soldats no s’aturen al Molar. Segueixen avant, camí de l’Ebre. La nena no recorda quant de temps tarda a passar aquell exèrcit immens i desesperat, ni pot saber tampoc que, entre ells, hi va també l’avi de l’escriptor a qui, molts anys després, explicarà aquesta història.

L’escriptor accepta de fer la passejada que proposa el poeta, i li agrada que s’hi sumen dues de les escriptores. És la primera nit i, doncs, una bona ocasió d’anar-se coneixent una mica. I també una oportunitat de tastar el silenci del poble, de descobrir què hi ha pels carrers que s’estenen més enllà del Perxe. A més, a l’escriptor li anirà bé fer baixar el sopar i alhora ocupar un temps, que no ha estat mai d’anar-se’n a dormir massa d’hora. Però no cau en un detall que ja hauria de conèixer: els poetes, o si més no els bons poetes, són amants del risc. Així que, en lloc d’enfilar la ruta plàcida, planera i tranquil·la, que els menaria cap endins del poble, agafen un sender ple de bonys, rosegat per la pluja i que fa baixada. I el cas és que no hi ha lluna; bé, n’hi ha de nova, potser, que és com dir que no n’hi ha de cap mena. Per tant, el periple s’ha de fer a cegues. Les paraules flueixen, com era d’esperar, enmig d’algun pas en fals no massa greu, i l’escriptor ha d’atendre la conversa i la ruta, tot alhora: no estaria bé caure el primer dia, qui sap si tòrcer-se el turmell i començar, ben de primeres, a donar feina extra a l’amfitriona, com si no en tinguera poca. Quan -després d’una bona estona de trescar com a cabres, però amb bastant menys habilitat, si més no l’escriptor- arriben al pla, l’escriptor respira. Els ulls ja s’han acostumat una mica a la foscor i poden distingir la silueta preciosa dels antics rentadors on baixaven les dones a fer la bugada i, entorn de l’edifici, s’estén un pla difús i acollidor, i més enllà s’intueixen les muntanyes, i s’escolten els sorolls de la nit. I l’escriptor tanca els ulls (un reflex tan inconscient com innecessari, val a dir) i pensa que tot plegat potser és una bona metàfora de la literatura (de la bona literatura): un camí incert que es fa sempre a les palpentes, però que pot desembocar, si hi ha talent i constància, en un destí lluminós. I, en el fons, encara que no l’hi diu, li ho agraeix al poeta.

A Siurana, la prova que els cavalls saben el que es fan. Més que les reines.

Arriben a peu i en silenci, explica el narrador: els cavalls, els han perdut fa molts dies; les ganes de parlar, es van esvair abans, molt abans: quan van adonar-se que la paraula més senzilla, la més elemental i curta, matisada per l’accent, podria delatar-los. I a força de callar, les paraules que els quedaven a dintre les ha eixugades la pols de tants camins que ja han perdut el compte i el record de la sang de tants bons cristians i les mirades d’odi dels enviats del diable. I la recança de saber que, si sobreviuen, no podran mai confessar qui són. Ara els seus passos remouen la grava de les ribes d’un riu del qual no coneixen ni el nom ni el curs ni a penes la geografia. Tan sols que l’aigua esborra les petjades i s’endú les olors i distrau el rastre que segueixen els gossos. Saben que no estan lluny, que les notícies sempre corren més que les muntures i que sempre hi ha algú disposat a cobrar una bona recompensa sense importar-li a canvi de què ni de qui. I estan cansats de dormir al ras, a penes amb la protecció d’un avenc, de fer-se passar per qui no són i se’n penedeixen, d’haver dubtat, en els pitjors moments, de la fe protectora que els havia impulsat a construir aquella comunitat de germans que aspirava a trencar el cercle infinit de les ànimes posseïdes pel Mal. No havien viatjat mai tan al sud, però han sentit veus que els indiquen que encara són a casa: una casa remota, potser, d’accents distints als seus, però on és possible, alhora, entendre el món i no alçar més sospites del compte. Això volen creure, almenys. Caminen sempre de nit i han hagut de furtar per sobreviure, que Déu els perdone. L’edifici que intueixen ja no es pot contemplar, ens avança el narrador i l’escriptor en pren nota, se l’han engolit les aigües del pantà, però quan el toll baixa, encara se’n veu l’estructura: és un molí fariner i actualment es coneix com d’en Salvat, però, si remeneu vells papers, podreu comprovar que també respon als noms d’en Vidal i d’en Cardenal i d’en Pellisser i d’en Carrera, segons el moment i les circumstàncies. Els fugitius no ho saben, però, ni tampoc els cal. S’intercanvien mirades, enmig de la nit sense lluna, i tots dos es posen en marxa a l’uníson, els patiments comuns els han creat uns lligams tan estrets que ja no els cal ni veure’s els ulls, per posar-s’hi d’acord. La pols els pesa massa, a les botes, i ja estan cansats de tant de silenci i de tanta foscor i de tanta incertesa, així que caminen decidits cap a la porta. Abans d’entrar en l’esplanada que dona accés al molí, tots dos giren la vista cap a l’altre. En silenci, descarreguen el fardell que traginen a l’esquena i el deixen a terra. Hi posen la mà, que ix empomant una espasa. Tots dos besen el pom, miren les armes amb gratitud i, sense intercanviar paraula, les llancen a una al corrent. Després, s’agenollen i eleven els fronts cap als estels mentre els llavis dibuixen paraules. Al cap d’una estona, s’alcen i caminen decidits cap al que sembla l’edifici principal. No veuen que, des de la finestra, uns ulls fa estona que els observen.

El desenllaç d’un àpat. Com a les novel·les, ha de ser potent, saborós, deixar marca si pot ser, i sobretot persistir tant com siga possible més enllà del darrer glop.