Esperança Camps Barber

Les fusteries de la teua infantesa tenen els sostres alts i fan olor de serradís. A les fusteries feien mobles i escales i baranes i barreres. Hi havia eines que mai vas saber com es deien ni per a què servien. A les fusteries de la teua infantesa no hi havia dones. A la fusteria del Masroig hi va créixer una al·loteta que veia com el seu pare i els seus tiets treballaven la fusta. Ara na Maria és la mestressa de la fusteria on hi ha olor de serradís i té el sostre alt i hi ha màquines que serren la llenya i altres eines que no saps com es diuen ni per a què serveixen. Na Maria, però, té una missió. És l’encarregada d’allargar la vida dels mobles. D’evitar que es converteixin en combustible per a l’hivern o en trastos per a la foguera de Sant Joan. Amb les seues mans, delicades, acaricia qualsevol moble vell, hi parla, l’escolta i, sobretot, l’acaricia. I comença el procés de donar una segona oportunitat al trasto, a l’andròmina, al combustible imminent.

No pots entendre que una persona vagi pel camp i troba un bitxo gegant, amb dues dotzenes de potes i quatre parells d’antenes i uns ulls que et fiten amenaçadors, l’agafi amb les mans, que l’acaroni, que l’observi, que se l’atraqui a la boca, que l’olori, que et digui de quina marca és... i que et digui mira quina preciositat. I tot això, mentre somriu. Sempre somriu, en Martí. I tu, que no tens cap amor pel regne animal, te’n fas enfora, i ell diu, mira, mira... I tu tens escarrufaments i dissimules i li fas una fotografia. Així practiques allò de la distància que sempre posa l’objectiu, encara que això no és cap guerra, és una mena de llagost enorme, kafkià. Ves a saber qui era abans de convertir-se en això que no goses ni mirar i que en Martí estudia amb mirada d’entomòleg. Tampoc no és normal que una persona sigui capaç de captar l’atenció en una tertúlia perquè explica la història d’un fusell que va trobar en el seu mas, i d’aquest fusell en fa un relat. S’ho inventa tot, és clar, però a tu t’és ben igual. Tu l’escoltes perquè et fa gaudir, perquè et fa viatjar, et fa partícip de l’univers narratiu que està creant en aquell mateix moment. No és normal si aquesta persona no és en Martí Domínguez. Biòleg, periodista, escriptor, professor. Un dels grans, grans narradors valencians contemporanis que va començar escrivint dels il·lustrats francesos i ha acabat arrelant-se a la terra i a la memòria. I sent un il·lustrat ell mateix. Un professor de periodisme que fa de divulgador de la ciència i que envesteix projectes literaris de llarg abast, que deixen petjada, que fan saó. I ho fa tot somrient. De manera amable. Encetant una conversa que es pot allargar fins a l’infinit perquè qualsevol cosa desperta la seua curiositat. I la curiositat fa avançar el món i aturar els rellotges. Però això dels bitxos... Com que és biòleg, diuen els altres...

Dempeus. A la vall del Cortiella. A la partida de la Sentiu. Amb Porrera i el Molló i les Marrades i el cel. Dempeus, en Jonàs és l’alcalde de Porrera. Us trobau amb ell en un dia molt complicat políticament. Molt. A tot el país. També a Porrera. Però avui en Jonàs és un dels vostres adalils. Avui està dempeus. Tossudament aguanta l’equilibri al tros on ens mostra les seues vinyes velles. Les vinyes dels costers ferides, abraçades, llepades per dos vents: la garbinada, que és humit perquè ve de la mar, i el serè, que és la tramuntana i és sec i ve del nord, de la serra del Montsant. Aquest raïm és el fruit de la lluita d’aquests dos vents. I no deixa de ser una metàfora de tot plegat, avui, que és un dia estrany, perquè tot el que us mostra és plaent. Et costa descriure els colors que té ara aquest tros de terra, el color que tenen les fulles de la vinya, entre vermell i taronja i verd i granat i... lamentes no tenir a punt el pantone per a expressar aquest orgasme cromàtic. Perquè el sol t’enlluerna i en Jonàs parla del seu tros amb la dignitat d’aquell que sap que 110 anys el contemplen i que la fil·loxera política d’ara no té res a veure amb la mort de les vinyes. Ara no. Ara, dempeus i tossut, amb unes mans feréstegues i amables a l’hora. Fervoroses. Unes mans que emmotllarien el món acarona els brots de raïm amb la precisió d’un cirurgià i repeteix que el vent sec ajuda a prevenir els fongs i les plagues. El vent del nord. D’Europa. Massa prest per les metàfores. Són les mateixes mans que us faran un arròs ben saborós.

Forner de la Mongia, diu el tríptic que és aquest home que ens rep amb ametlles i vi de missa. Hi ha un moix. Té una botiga on despatxa vi i pa i oli i fruits secs. No té rellotge, el seu ritme el marca el temps que tarda en estovar la pasta dels pans que fa de manera completament artesanal, sense pressa, sense calendari, amb tot tipus de farines. Cada una necessita un temps i una manera de ser pastada i ser enfornada. No hi ha res humà que pugui importunar el ritme de la pasta del pa. I si en Lluís s’ha d’aixecar del llit a mitjan nit per enfornar-la, s’aixeca. Perquè qui és l’home per interrompre el ritme de la natura? El forn on cou el pa també el va construir ell. Diu que algú li va explicar com fer-lo. I ell el va fer. Amb les mans de pastar. Amb les mans de parlar. Amb les mans de compartir allò tan immaterial com una conversa que atura el temps. En Lluís va néixer a Poboleda i com a pati de jocs va tenir la muntanya que rodeja el monestir d’Escaladei. Encara ara, juga i trepa i s’enfila i fa un mig somriure quan ens veu als que no sabem caminar per la muntanya ni trescar pel bosc, i a mig camí s’atura i ens explica facècies de la seua infantesa, de quan els estius eren llargs i els seus pares treballaven i a ell l’enviaven amb els avis perquè en tinguessin ànsia. Aquesta aturada a mig camí la fa perquè és una de les poques persones que no ha perdut el paradís, però, sobretot, perquè la resta de mortals puguem fer un alè i sincronitzar una mica les pulsacions d’un cor que ens va a mil per hora. És molt elegant i no ho diu. Amb paraules no ho diu, però amb el somriure sorneguer, sí. Som al nucli seminal de la comarca. Si més no, al lloc que li dona nom. Som a les terres del prior d’Escaladei. Al Priorat. I a les vores hi ha vinyes. Els primers de tots els que veurem aquests dies. M’entretenc fent fotografies i escoltant les històries d’en Lluís que ens durà a Poboleda, on hi té un oncle que fa vi i que col·lecciona coses. Ràdios, diaris, llibres, eines... coses. Col·lecciona coses i fa vi, com si fer vi no fos col·leccionar l’essència dels anys que passen a l’ombra de Déu.

Na Júlia Viejobueno és la Figuera i és el futur. Camisa de quadres, botes de muntanya, cabells recollits en una cua descurada i tota la insolència dels vint i pocs anys. Encomanadissa, la insolència. I la sensibilitat de l’ull que mira i cerca el punt de vista adequat per a fer unes fotos que comparteix a les xarxes socials. No és l’instant, és la mirada. El càvec. Els terrossos. La vinya. El Montsant tenyit de vermell un capvespre d’hivern. El cel. I les muntanyes. Ha fet estudis literaris. S’hi ha graduat. I ha tornat al poble perquè té clar quin és el seu paper. Té clar que ha de continuar cavant per enfonsar les arrels. Ella i tota la seua generació de joves formats i decidits que han après els noms dels trossos, dels colors de la terra, del paisatge que els rodeja. Els noms que fan les coses, que construeixen el país. Han après, aquests joves, que sense el vi de la cooperativa no hi pot haver vins de preus desorbitats a les botigues de gourmet de les grans ciutats. Na Júlia diu que se sent un poc aclaparada, però tu li fas una reverència. Tu vols ser ella i tenir la seua força. Ens du a l’antiga fonda de la Figuera i demana als amos, que ja s’han jubilat, que ens facin crestes i patates de festa major. I el dinar és una festa que celebra totes les Júlies Viejobueno del Priorat. Beus un vi rosat de la cooperativa que no saps on et du, però que et fa feliç. Us fa caminar cap al coll d’en Solans per veure el món als vostres peus. I sí: us asseieu a una roca plana amb els peus penjant cap al no-res. Amb els ulls de mirar plens de bellesa. No hi ha la mar, però. Tampoc la necessites, ara. Na Júlia somriu perquè ja ha complert la seua missió d’avui: els escriptors forasters, que preneu notes i feu fotos amb el mòbil ja us heu enamorat de la seua terra. Les arrels ja són més endins. Ja costarà una mica més que algú les arrabassi.

Alfabet que t’esquiva i no es deixa dominar per uns mots que intentaràs festius perquè t’han convidat a una trobada d’escriptors. Ets al Priorat. La primera nit en aquesta habitació. Fins ara només has vist bon rotllo. De baix pugen veus que no identifiques. Alguns companys han sortit al pati a fumar. Escriuràs aquests tres dies. Escriuràs les persones i l’entorn. I escriuràs el què intuiràs. Ets al Priorat. Deixa’t amerar per allò imperceptible que és el que t’enduràs a casa, penses.

B de bitàcola d’un dia estrany. D’inici. De canvi. De sensacions que són llàgrimes als ulls i el cor estret. De l’alè que no t’acaba de pujar. B de Burjassot. De vistes amples i obertes. Ara veus el cementeri on jeu Estellés i veus la mar, però albires el Montsant, que comença per M però escrius V del viatge que ara començaràs, amb un altre gir de guió en una vida que volies estable.

Elisenda Roca, Raül Garrigasait, Antoni Munné-Jordà, Martí Domínguez, Anna Ballbona, Roser Vernet, Carme Bou, Maria Anguera, Jonàs Macip, Lluís Porqueres, Júlia Viejobueno i tants d’altres... gràcies de tot.

És diumenge. L’estada al Priorat s’acaba, però encara hi falta la cirereta. Els escriptors, que ja no us sou desconeguts, que ja heu fet confidències, que ja heu pactat cites, trobades, presentacions i àpats, us heu d’acomiadar dels vostres amfitrions. De tots. De tota la comarca. Dels adalils i de les persones que han fet de la vostra estada un garbuix de sensacions agradables. Ara ja saps on et portarà, quins records seran convocats quan obris un bòtil de vi del Priorat i l’aboquis a la copa i l’ensumis, i deixis que ocupi tots els espais de la teua boca. Et durà aquí, a aquest lloc que ja enyores perquè hi tens les hores comptades. Perquè ara fas la maleta i arreplegues tot el que tenies escampat per la garbinada, que a partir d’ara serà per sempre nom d’habitació, i de vent humit que ve de la mar i que és un dels que dona caràcter al raïm d’aquesta terra. Aquest últim acte, que inclou una taula rodona i una actuació musical, es fa a la Morera de Montsant. Na Roser va davant i et marca el camí. Al teu cotxe ha pujat n’Antoni Munné-Jordà. Parlau del paisatge, de les corbes, de la impossibilitat del pla i la línia recta. I després et diu nom de persones que coneixes. Diu Anna Maria Villalonga. I diu Margarida Aritzeta. I diu Quim Soler. El va conèixer, ell. Són coetanis i et conta anècdotes, moments que van viure junts en temps que eren difícils, però que recorda amb dolcesa i amb un somriure. I et diu com era d’exuberant la seua literatura, com tenia sempre el cap ple de projectes... Tu també somrius i entens per a què serveixen les trobades d’escriptors.

Anam a dinar a la Figuera. A fora encara plovisqueja i dins el teu cap els pensaments encara van a mil. Condueix na Roser. Al seient del copilot hi ha n’Antoni Munné-Jordà. Darrere hi anau en Martí Domínguez i tu. Els dos ‘valencians’, encara que na Roser et recorda que tu ets la convidada de les illes en aquest repartiment territorial tan natural de la nostra cultura. Tu somrius... et poses el xip de menorquina, encara que et costa no canviar-lo quan parles amb en Martí. Us coneixeu de València i en valencià. Els vidres del cotxe s’entelen més i més a mesura que la carretera s’enrosca en corbes impossibles. Encara no ho saps, però un dels aprenentatges d’aquests dies serà que al Priorat no hi ha ni línies rectes ni camins plans. La vida, l’univers dins i una comarca feta de costers. Cap al cel. És dijous i Lo Celler només està obert per nosaltres, els escriptors que venim a fer una immersió. Els caragols que ens trauen a taula són un tema de conversa. Tots tenim un record dels caragols que menjàvem a casa dels avis. Aquesta herba aromàtica que té el mateix nom a tot el país, però que segons on té més sabor a mar o més sabor a terra. Aquesta manera de fer-los purgar. Aquells dies de pluja i botes d’aigua i senalla d’espart que no tornaran i caragol treu banyes anirem a sa muntanya, caragol bover, jo també vindré. I a la taula de la Figuera, amb els escriptors que venim a aprendre i a tocar i a olorar i a tastar, hi ha la batalla de l’Ebre i un moix que guaita per la finestra i les cireres d’arboç que són farinoses i que na Roser diu que una vegada en va menjar una i que no són les cireretes del bon pastor que fan tant de Nadal i que són verinoses.

Les habitacions de la casa tenen noms d’elemants i una, de vent. Potser t’hauria anat millor la tramuntana però han fet un sorteig i t’ha tocat la garbinada per trencar tòpics. És humida. Neta. Ampla. Espartana i discreta. I té un balconet que dona al pati i mira les muntanyes. Intueixes que a partir d’ara aquestes muntanyes seran la teua guia. Els pulmons ben oberts i tots els sentits desperts. El vi no només es tasta amb el gust. Ho has llegit no saps on, potser en una revista de tendències ben modernes. Però aquí hi ha veritat. Hi ha present. Hi ha la història que pots tocar amb les mans i que no té la textura del paper couché. Aquí la veritat, el present i la història tenen la textura de la llicorella i l’aspror de les mans que la conreen. Només tens temps de deixar la maleta i rentar-te les mans. Els teus col·legues t’esperen per anar a dinar.

Surts del cotxe i no et trobes. No ets res. El Montsant et mira i et despulla i t’atrau. Ets roca. I sobre aquesta roca no pots edificar res. Condueixes sola cap a casa. Molt a poc a poc. A una banda la carena i a l’altra, el no res que se t’ofereix a cada revolt. El Montsant queda fixat al retrovisor i quan ja ets a l’autopista encara el dus enganxat. I veus la mar, i el Montsant encara hi és. I ho entens tot. Entens el vent i entens el vi. I entens les paraules de les persones que estimen el vi. No entens Déu, que és tot, en aquesta comarca que és el món. Hi ha el Priorat, hi ha l’escala que et du a Déu, hi ha les ermites que serven les postes de sol, hi ha sants i santes i muntanyes magnètiques i vents que fan escarrufar. I viatges iniciàtics.

Arribes al Molar. Ets la darrera. La colla de Barcelona s’han organitzat i han fet el viatge junts. En Martí, que venia de València, també ha arribat més prest que tu. Les instruccions que et donen per telèfon són tan clares que ni tan sols fent cas al navegador et pots perdre. Boira, plugim, pedres que t’observen en silenci, balconades que diuen sí, abraçades. Els ulls blaus de na Roser et fiten, t’interroguen, t’abracen, t’acompanyen. M’has fet patir, et diu. Tu dius un monosíl·lab i l’abraces. Coneixies la casa perquè fa uns quants anys, una nit de tardor, també humida, hi vas sopar. No ha perdut la calidesa que perceps quan hi entres. Va ser una nit de vi i de confidències, aquella. De descoberta. Va obrir una porta que, tot i el temps que ha passat, mai més no s’ha tancat.

L’ermita de Sant Antoni, que té aquest xiprer que diu que va pintar en Joan Miró. Les vistes que canta Lluís Llach. La Teixeta et du l’amor, el Mollo et du la vida perquè és d’on surt el sol, i les Marrades, l’oblit... Tu escrius i ell et canta a l’orella. Com fugir dels tòpics ara? L’oblit, l’oblit del nord. Fas una fotografia a Porrera, amarat de claror, des de l’ermita i el resultat és una postal massa perfecta. Les cases de color ocre aferrades a la muntanya. S’hi enfilen, és clar, com tot, en aquest Priorat, que creix estalonat a la roca, que alça la mirada amb intenció de transcendència. El campanar. Els cellers. Els més grans i els més petits. Vila closa. Les muntanyes i el Cortiella fan de cinturó. L’eixample és una altra cosa que és a l’altra banda dels ponts, el nou i el vell. No veus el cirerer però saps que, mort, encara és dempeus. Deu ser això, estimar aquesta terra solc a solc, com un amant fidel i ardent.

És una posta de sol que converteix l’Ebre en un riu de plata de pessebre fet amb l’embolcall de la xocolata Torras. És una vista panoràmica a set províncies. És una caminadeta fins a unes trinxeres de la Guerra Civil des d’on també es veu l’Ebre i es veu el vapor que deixa anar la nuclear. Sant Pau és un moment de seure a terra, de descansar, de beure aigua i de riure. De fer bromes i contar facècies. De fer-vos fotografies. En Raül, n’Elisenda, en Martí, n’Anna, n’Antoni, na Roser, na Júlia, i na Margarida Aritzeta que ha compartit el dia amb nosaltres i un grup d’alumnes de literatura. La llum canvia. La ratlla de l’horitzó sempre és allà, disposada a engolir-se la bolla de foc i a regalar-vos el capvespre a pinzellades granuloses. Sant Pau és una ermita i un quadern perdut avui i recuperat demà.

Ulls d’ulls de mirar. Ulls de veure el verd. Tots els colors difuminats pels vidres entelats que només pretenen intuir l’abruptesa dels terrossos avars. Tens el bloc de notes a la mà, però no l’empres. Ara, no. No vols caure en el parany de posar-te a escriure sota l’influx del benestar permanent i insondable que et dona el vi que has tastat, o el bressoleig del microbús que ens du d’un lloc a l’altre de les terres del prior. Encara així, anotes una paraula: llicorella. Llicorella és el nom que la gent d’aquí dona a la terra. Tu li diries pissarra, però ells et dirien que no acaba de ser una pissarra, que és llicorella, i per això els ceps són com són i el vi és com és. Acostumes els ulls a mirar la llicorella i anotes el mot per no oblidar-lo mentre l’autobús fa corbes i més corbes i els verds i grocs i ocres i blaus ho neguen tot.

Els noms del vi. Els bòtils del vi Els colors del vi. Les olors del vi. Les formes del vi. El cau del vi. La vida íntima del vi i el coneixement ínfim que en tenc. La gramàtica i la sintaxi a disposició de l’exageració i l’eufemisme. Adjectius inversemblants per vins inopinats. Nassos de seda que calibren sensacions i emocions. Descripcions i elucubracions entorn una taula, una copa cristal·lina. Notes preses: «Montsant, geologia, climatologia, projecte de relació amb el territori, diverses pedres que afecten el vi, diversitat brutal, diversitat de sabors, vi de tros, relació íntima entre el pagès i el seu espai». I la cal·ligrafia és insuficient per captar el torrent que surt amb tanta naturalitat de la boca de na Claustre, que parla i no atura i que evita dos adjectius: bo i dolent. No hi caben aquests mots tan reduccionistes en l’univers del vi. Això també ho aprenc en aquest viatge. Sí que hi cap allò més subjectiu, més ximple, més acientífic: m’agrada i no m’agrada. Mentre va obrint bòtils ens demana que fem un exercici de memòria. Deu ser això, el vi: memòria ancestral. Què ens recorda el vi que estem bevent? On ens du? Als dies d’estiu de platja i barca? Als hiverns crus de l’illa, de caminada per la marina per cercar esclata-sangs, de sobrassada torrada al camp? A un vespre a París? A una matinada a Ventimiglia? On em du aquest glop que assaboresc i faig anar i venir dins la boca per esprémer-ne tots els records. Proust no ha vingut al Molar. Prenc més notes que demà no sabré desxifrar: «420, blau: 450, vermell, 620, groc. Longitud d’ona. Llevats que donen gustos diferents. Àcid tartàric». El vi és tot això i és una taula parada amb estovalles de fil i una sopera de porcellana i una conversa que vola enfora del Perxe, que intueix demà, que insinua 155, que vol fugir dels tòpics: vi i escriptors i la nit per davant i un pati per sortir a fumar en una nit que és el projecte de l’endemà.

És dijous, 19 d’octubre del 2017. A Burjassot fa sol, però les previsions diuen que quan arribis al Molar plourà i farà fred. Tens aquell cuquet que et rosega la panxa perquè no estàs acostumada a conduir tota sola tants i tants quilòmetres. El navegador et diu que seran unes tres hores. Frisses per arribar a un lloc on puguis sintonitzar Catalunya Ràdio. Les trobades amb escriptors t’agraden, encara que passes per una temporada on escrius poc i llegeixes menys del que voldries. Però els necessites. Necessites saber que tens alguna cosa en comú amb aquestes persones a qui admires. De tots amb qui compartiràs el cap de setmana només coneixes en Martí Domínguez. Amb els altres no has compartit mai res. La incògnita et neguiteja mentre vas cremant quilòmetres i els ennivolats s’ensenyoregen del paisatge. Quan deixes l’autopista el camí es fa estret, empinat i enrevoltat. Entres dins una mena de boira baixa, una broma humida que et demana que deixis de conduir, que et limitis a contemplar aquest paisatge avar. Auster. A la ràdio parlen del procés.