Antoni Munné-Jordà

Al Masroig, l’adalil és Maria Anguera, filla i neta i besneta del fuster del poble i mare d’una xiqueta, i que, «entre altres coses» que el programa no vol especificar, restaura mobles. Ens rep a l’obrador i ens ensenya el que hi fa, que no solament consisteix a restaurar, sinó també i sobretot a recrear i a crear. La Maria coneix i estima l’art de la fusta. De l’ebenisteria a la marqueteria. Refà i fa mobles i quadres, combina qualitats de fustes, restaura l’artesania de la reixeta. La fusteria és al lloc estratègic, al costat del celler cooperatiu. La Maria ens regala un punt de llibre de fusta, amb el nom del Priorat vogit i la silueta de la comarca com a element mòbil. Un bon record dels artistes locals, al costat de l’escultura que ens regalarà el ferrer Pere Rofes. La Maria ens duu de visita pel poble, passem per davant l’antiga fusteria, casa seva; l’església de Sant Bartomeu, de dimensions catedralícies; els safarejos restaurats i museïtzats, antiga àgora femenina i exposició fotogràfica testimoniatge dels temps d’esplendor. L’apoteosi arriba als afores, a l’ermita de les Pinyeres, enmig de restes de la població més primitiva, que no veiem, però percebem, per l’evocació descriptiva que en fa la Maria. La Maria té la clau de totes les portes del poble i de la rodalia, entrem a tot arreu amb ella. Escorcollem tota l’ermita, pugem al cambril, la Maria ens conta la història de les dues imatges de la mateixa marededeu, la que viatja amunt i avall, del poble a l’ermita i de l’ermita al poble, i la més sedentària. Cau la fosca a l’ermita i el seu rodal, la Maria i el seu home ens ofereixen vi i coca per a rebre la nit. El seu home, alquimista vinater, ens explica els secrets del seu conreu biodinàmic, que amb la fosca envoltant pren aires de rondalla màgica i esotèrica.

Vaig conèixer primer l’obra de Raül Garrigasait abans que la persona. L’obra era la seva novel·la Els estranys, l’esquerpa història d’un prussià anomenat Rudolf von Wielemann que anava a parar a Solsona durant la primera carlinada. Ell, en Garrigasait, hi havia anat a parar, al prussià, a partir del nostre conegut comú el príncep Felix von Lichnowsky, també prussià i catòlic i potser iniciat en la francmaçoneria, que durant les guerres carlines havia recorregut els paratges de Pratdip amb l’erudit Antoni de Montpalau, tal com reporta Joan Perucho a la cèlebre i verídica crònica Les històries naturals. Garrigasait, descendent de cal Garriga, saig d’ofici, és a dir, l’oficial executor de la cort que tenia al seu càrrec executar els embargaments i les penes entre els ciutadans de la seva demarcació, cognomat Garriga, nom derivat de la comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent: una nissaga esquerpa, obstinada i bel·licosa, doncs. Per tot plegat, m’esperava un home ferreny, endurit solsoní, contumaç consumidor de llonganisses i donegals de la llengua, les cèlebres botifarres solsonenques que deuen el nom, donegal, al llatí «dominicale», és a dir, del senyor, el tribut fet al cruel senyor feudal de la contrada.

La temuda aparició d’en Garrigasait es va fer esperar. Havíem quedat al portal de ca l’Elisenda Roca a dos quarts d’onze del matí. Plovia a bots i barrals a Barcelona, i feia vent i fred, aquell dijous 19 d’octubre, un temps ben apropiat per a l’aparició d’un esquerp solsonenc descendent de saig carlí. L’Elisenda va sortir de casa, va obrir el cotxe, i en Garrigasait no arribava. Va arribar l’Anna Ballbona i ens va anunciar que el carlí es retardaria. Vam esperar, expectants, dins el cotxe, sota la pluja, sense gosar demanar quins bel·licosos afers el retenien. Finalment, entre llamps i trons, va aparèixer el nostre personatge.

Raül Garrigasait es va mostrar com l’home més civilitzat i delicat del món. Amb la primera salutació i les humils disculpes per haver-se retardat es va guanyar el cor de tota la cotxada (era només una argúcia, és clar, però llavors encara no ho sabíem). Durant el viatge ens va anar mostrant el personatge amb què es passeja pels àmbits urbans i acadèmics: home educadíssim, eruditíssim filòleg clàssic, editor de la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, que tracta de tu els herois grecs, pren Jägermeister amb Goethe i Rilke i es va doctorar amb una tesi sobre Humboldt i Riba. Em vaig sentir com l’Aretino davant el Tintoretto, que es meravellava que en un cosset d’home hi cabés tanta intel·ligència.

Al Centre Quim Soler, al Molar, on ens vam recloure en habitacions amb noms al·lusius, en Garrigasait sempre era el darrer a sortir de la cambra, l’últim a baixar a esmorzar. El sentíem tossir darrere la porta, baixava l’escala cobrint-se la cara amb el mocador amb què s’alleujava constipats i al·lèrgies, ens tenia a tots amb l’ai al cor, oferint-li caramels i pastilles per a la gola. Tots patíem per si no arribaria a diumenge. Però el dissabte al migdia es va operar la transformació.

Vam anar a Porrera. Una de les visites al poble va ser a la casa museu ca l’Amorós. Només passar el portal, quan l’encarregat i guia ens va mostrar la ratera, un dispositiu en forma de petit canó adossat a la porta d’entrada, que fàcilment es podia endur el cap o el braç de qualsevol visitant poc desitjat, el fràgil i erudit Garrigasait va començar a treure pit. Tal com pujava les escales i travessava les cambres vuitcentistes se li anava destapant el nas. I a les golfes, dedicades monogràficament a mostrar l’espaterrant col·lecció d’armes de l’amo de la casa, Clark Kent es va descordar el jersei marró i va descobrir a sota la samarreta ratllada dels germans Dalton, i a la primera ocasió va empunyar un trabuc carlí i va començar a cridar amb accent alemany Viva Carlos Quint! i Viva la Santa Inquisició!

No m’ho invento. N’hi ha la constància gràfica que va enregistrar el naturalista Martí Domínguez, arriscant-se a rebre una trabucada.

Afortunadament, havíem d’acabar immediatament la visita, perquè ens esperava la paella que ens havia preparat el bon alcalde Jonàs Macip i no podíem deixar covar l’arròs. Baixant les escales, en Garrigasait es va cordar el jersei i, al portal, ens va cedir amablement el pas a tots abans de sortir, no sense regraciar educadament els amfitrions. Semblava que tornava a ser el jove discret de cada dia.

Durant l’àpat, en Garrigasait ens va delectar amb una erudita dissertació sobre la interpretació simbòlica que Carles Riba feia a propòsit de l’heroi grec Agamèmnon. De tornada cap al Masroig, dins el microbús, em va comentar que potser escriuria una continuació de les aventures de Rudolf von Wielemann, després de l’episodi amb els carlins de Solsona. Aparentment va ser l’única seqüela de la transformació que havia sofert a les golfes de ca l’Amorós, quan el va posseir l’esperit de l’aguerrit prussià, probablement aixoplugat dins la botzina del canó d’un trabuc de l’època de la regent Maria Cristina.

Arribant a Porrera, Jonàs Macip ens ve a rebre en un encreuament de camins. El programa diu que Jonàs Macip és pagès, pare d’una xiqueta, i que ara també fa d’alcalde. Potser per això es presenta primer de tot com el pagès que ens acull a la seva vinya. Ja ens vagarà d’anar al poble que la seva vara presideix. I a la vinya d’en Jonàs, a la vorera de la vall de Porrera, aquest component de l’expedició d’escriptors forans aprèn què cosa són els costers. D’entrada, penetrant dins la comarca, de qualsevol baixadeta en deia coster, fins que en Jonàs ens mostra com s’enfila la vinya per aquests verals de Porrera. El coster —ens explica en Jonàs— reparteix la breu capa de terra fèrtil damunt la llicorella, i distribueix l’aeració; la garbinada aporta humitat, perquè la terra en baixada no s’irriga. Tot és escàs, gasiu però aprofitat, en aquest país, com el carrall que queda al cep després de la verema, llepolia per als moixons i per als escriptors forasters que el prenen com a recompensa per la gosadia de baixar de cantó, arrapant-se als ceps, pels costers que els pagesos com en Jonàs baixen i pugen xiulant i mirant enlaire, per si passa cap nuvolet damunt la carretera que va cap a Reus i Salou, sortides del Priorat que els veïns de Porrera, que ara dirigeix en Jonàs, es van haver de pagar i fer ells mateixos. Després ens portarà a un parell de cellers, a l’ermita de Sant Antoni, i ens deixarà que ens esbargim per la població i visitem el museu de ca l’Amorós, mentre en Jonàs a casa seva ens prepara una paella de sis pams de diàmetre. No visitem l’ajuntament, però dinem convidats a ca l’alcalde, servits per ell i la muller, i en acabat coneixem la xiqueta. Als baixos de la casa, en Jonàs s’hi va construint un celler, que justificarà una nova visita temps a venir. Ni que sigui per a tornar-li a agrair la generositat i l’hospitalitat.

El programa de la visita a Escaladei anunciava «Lluís Porqueres, forner de la mongia», i advertia «porteu calçat per a caminar». Estàvem avisats. En Lluís —gorra, ulleres grosses i barba, tot a la manera de Xesco Boix— a la porta de la botiga hi tenia el porró de vi de missa i una embosta d’avellanes, tota una composició plàstica simbolitzant l’hospitalitat. La botiga sobretot és el vestíbul de l’obrador de fer el pa. En terra de vi, sort n’hi ha que algú fa el pa. No sé si és cap adagi del Priorat, però s’agraeix a Lluís Porqueres la seva dedicació compensatòria de tant de mam. I, per a justificar l’advertiment del calçat, ens treu a pasturar. Allò que ens ensenya en Lluís és la mongia (no el priorat: primera lliçó terminològica; el primer priorat ens el situarà al poble de Poboleda). L’antiga cartoixa d’Escaladei, la mongia, és el pati on en Lluís jugava de petit, i en coneix totes les soques i totes les roques. En una petita excursió, ben gratificadora, sota el Montsant, ens fa pujar pel camí més rost fins a l’edifici de l’abat, indecentment descurat, i no per atzar. Els escriptors, bestiar de pota tova, no tots arriben al cim. De tornada a la població, pel camí més assequible, veurem la font amb el jeroglífic emblemàtic: una escala sota una creu, i als costats les inicials SD, de «Scala Dei», i la plaça envoltada pels grans edificis de les famílies patrícies: Fària, Rius i Peyra. L’afable Lluís Porqueres, que a Poboleda ens mostrarà la casa on va néixer i ens durà a la casa museu dels oncles, és discret i prudent a l’hora de dir noms a qui atribuir greuges i responsabilitats en la conservació de les relíquies identitàries de l’indret.

La Figuera té una bona adalil en la jove Júlia Viejobueno, que era estudiant quan van arrencar les edicions del Priorat en persona i ara acaba d’acabar la carrera de Literatura Comparada i ha tornat al poble. Samarreta militant amb el nom i el símbol de la Figuera i ulleres fosques de Steve McQueen conduint bòlids per polsoses pistes d’asfalt. Però la Júlia s’estima més anar a peu pels camins dels encontorns de la Figuera, i així guia els escriptors comparats fins al coll d’en Solans, des d’on ens mostra tots els pobles: la Vilella Alta i la Baixa (la Nova York del Priorat, segons Espinàs), Poboleda, la Morera..., i tot el circ de muntanyes: la serra del Molló, la serra de Prades... Tot de muntanyes que tenen nom, que la Júlia sap i que més val situar-les des d’allà mateix, que al capdavall això no és la Viquipèdia. Per a continuar comparant, duu el ramat cap a l’ermita de Sant Pau, que, com el seu nom indica, està dedicada a la Mare de Déu de la Mola. No sé si hi ha gaires esglésies i ermites del Priorat que estiguin dedicades a qui diuen que estan dedicades. Ja ho fa, això, el comparatista esperit de la terra, o potser més aviat l’esperit del vi. Hi ha la llarga trinxera i el lloc d’observació del comandament legal republicà durant la batalla de l’Ebre. La Júlia ha organitzat una solemne posta de sol, amb el cel sangonós evocador de les batalles d’altre temps, de derrotes que ens n’han fet dissortats hereus. Per a amorosir-nos el record, la generosa Júlia, al final de la visita, ens obsequia a cadascun amb una ampolla de vi del Sindicat i una bossa de sucoses pomes del paradís de casa.

Al Priorat ningú no s’inquieta si li proposeu de passar la nit al cementiri, de gosar anar-hi a mitjanit i restar-hi sol. Al contrari, es clavarien empentes per ser-hi l’escollit. I fan bé. Cada celler té el seu, de cementiri. És allò que en altres indústries en dirien l’arxiu històric. Al racó més amagat del celler, perfectament endreçades en prestatges fets a mida, les ampolles històriques, testimoniatge de la collita de cada anyada, van acumulant pols i saviesa, com els més venerables pergamins de les biblioteques secretes, a l’indret anomenat el cementiri. Certament que també hi suren esperits, en aquests cementiris, però són juganers esperits de vi. Diuen que cementiri ve del grec «koimetérion», que volia dir dormitori. Els cementiris vinícoles del Priorat són un retorn als orígens etimològics: també inciten a dormir-hi la trompa, i en aquest sentit també guarden un vincle misteriós amb els secrets i africans cementiris dels elefants.

Si als cellers els cementiris són l’arxiu d’ampolles que testimonien la història de la producció, els altres cementiris han hagut de quedar com una visita pendent. I és llàstima, perquè vistos de lluny, o de prop però massa de passada, fan enyorar la informació que guarden. A més de lloc de culte de la memòria, de recer dels estimats perduts, els cementiris dels pobles conserven, com els cementiris dels cellers, tota la informació històrica: els noms habituals en cada època, els cognoms propis del lloc, arrelats o nouvinguts, l’idioma de les làpides segons com ha bufat el vent de la història. L’únic que ens n’ha parlat, llargament i documentadament, amb entusiasme, ha estat Jonàs Macip, batlle de Porrera.

No hem vist el cementiri de Porrera. Només en sabem el que ens n’ha explicat en Jonàs, alcalde i adalil. Diu que el cementiri és mig civil i mig religiós, per la tradició laica de la vila a la darreria del xix, i que ostenta símbols maçònics. Només això ja el fa singular. Hi ha una tradició de cerimonial civil, de fer-hi enterraments laics, fins amb banda de música, que et fa imaginar els cinematogràfics funerals de Nova Orleans, amb els negres tocant jazz mentre desfilen pel carrer rere la caixa. Diu que la colla local dels diables van actuar en el comiat en el cas d’un mort durant la Festa Major. Tot plegat evoca el vilanoví enterro d’en Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, amb el seguici de música i disfresses i desconsolades concubines viudes que travessa la vila, des de la casa mortuòria fins a l’indret de la cremació i la sardinada.

L’ermita de Sant Antoni domina el poble de Porrera. Amb el seu xiprer de soca esquilada, perquè si no no hi pots circular. La va dibuixar Joan Miró, que tenia un padrí de Cornudella, i al dibuix encara s’aprecia més que l’ermita és asimètrica, perquè quan la feien van calcular malament i se’ls va acabar el terreny a la dreta de la porta. I amb els anys el xiprer encara s’ha engreixat més. El 17 de gener hi fan una festa sonada, evidentment sense els tres tombs, perquè l’ermita no dona cap facilitat per a enrondar-la. Diuen que ara hi van establint una festa de glossadors, que troben la inspiració de les corrandes al fons dels cellers. Segur que això incita a cantar i fer rodolins, i fins i tot a rodolar pel rost per poc que es descuidin.

El Molar. Un poble més gran que no sembla, amb places que surten on no les esperes; com gairebé tots, amb més cases que gent. Tanmateix, quan fosqueja sota la pluja revela l’interior de les cases il·luminat rere els vidres i la persiana mig tancada. El tafaner indiscret se sorprèn davant interiors europeus de cases amb quadres a les parets, lleixes amb llibres, la dels suïssos amb un piano... A dalt, en la nit sense lluna, el rellotge il·luminat del campanar de l’església.

Ja no podem dir que no hem estat al pont de l’«Enterprise», el somni inconfessat de tots els «trekkies». L’espai, l’última frontera. Aquests són els viatges de la nau estel·lar «Enterprise», en una missió que durarà cinc anys, dedicada a l’exploració de mons desconeguts, al descobriment de noves vides i noves civilitzacions, fins a assolir llocs on mai ningú no ha pogut arribar, dius assegut a l’aerodinàmica butaca giratòria del mirador que és la sala de reunions i degustacions del celler Ferrer Bobet, dins la vall de Porrera, davant la gran vidriera amb visió de dos-cents graus damunt la vall encerclada de costers. Diari de bord, data estel·lar 6295.3. El comandant de la Flota estel·lar ha enviat l’«Enterprise» al sector del Priorat. Scotty, teletransporteu-me amb una portadora! Una joguina cara, de nens de casa bona.

És a Poboleda on es va organitzar la primera comunitat, el primer priorat, l’establiment continuat a redós d’un prior, que va donar nom a la comarca, abans de construir-se la casa gran d’Escaladei. El primer priorat, doncs, va ser a Poboleda; allò altre és la mongia. Si habitualment diuen que val més creure-ho que anar a veure-ho, en aquest cas val la pena anar a veure-ho, encara que no hi vegeu res. No en queda res, cap pedra, de l’anomenada antiga granja del priorat —no és l’església de Sant Pere. Així, doncs, ara més aviat hauríem de dir que, creure-ho o no creure-ho, al Priorat en tot cas val més anar a «beure-ho». De celler, no us en faltarà cap en cap poble. A Poboleda hi ha el d’en Màrio i la Maria Dolors, oncles de Lluís Porqueres, forner d’Escaladei. Celler i museu de curiositats. L’autèntic museu del poble, un museu de la vida quotidiana, amb eines al celler i col·leccions diverses a dalt, des de La Vanguardia del dia de la criminal victòria franquista fins a un bust de Lenin, des de navalles plegables fins a fotografies antigues, tot en habitacions ben viscudes amb cobretaules de ganxet i gerros amb rams de cirerer d’arboç. I una obra d’art efímer: l’embotit de senglar, que ajuda a tirar avall el vi de la casa.

Com aquell llegendari retrat de Dorian Gray que el mantenia sempre jove, el retrat de Quim Soler també el manté sempre present, en plenitud, covant projectes, sense deixar mai de fer-nos companyia. Al Perxe, a l’acollidora sala de passar-hi l’estona, entre llibres i quadres, hi ha penjat l’original del retrat a llapis de Quim Soler. Des que el vaig veure per primera vegada, en una reproducció, em sembla que en un punt de llibre, havia pensat que era un autoretrat. Un Quim Soler pensarós, amb el cap repenjat a la mà esquerra, si volia ser un retrat frontal; o a la mà dreta, si era un autoretrat fet davant el mirall i dibuixat amb l’esquerra. I les tècniques de reproducció m’havien fet pensar que era fet amb tinta xinesa negra. Però és fet amb llapis, i no és un autoretrat. La Roser explica que no en sap l’autor, possiblement anomenat Albert, possiblement company d’en Quim quan treballava a l’agència de publicitat. Veure’n l’original a casa seva i desfer-se la falsa certesa de l’autoria i de la tècnica, i el dubte de la mà: es recolza en la mà esquerra. Amb la dreta deu escriure a la seva manera, torrencial, imparable, com si sempre reprengués aquell text mai no interromput.

Al Perxe, la seu del Centre Quim Soler al Molar, el celler és a les trulloles, una habitació tenebrosa amb el terra més enfonsat que la sala i on encara queden aquestes piques més petites, que rebien l’últim suc del trull. La particularitat és que el trull era d’una altra casa, a l’altra banda de la paret. Fa pensar en una pràctica de bon veïnatge, per a no haver de sortir a demanar-los provisions cada vegada que ens quedem sense suc.

Si no has estat al Priorat no saps què cosa són les vinyers en coster. Fan pensar que els primers vinyaters van aixecar i inclinar el terra per a no haver-se d’ajupir, i així ara poden anar fent la verema tot pujant el rost. Per això mateix ara, per a no haver-se d’ajupir, als llocs més plans, o on fan bancals, fan que els ceps siguin més alts, i així el raïm creix a l’abast de la mà, una mica més amunt de les bategants artèries negres del reg gota a gota. Ben mirat, potser, després del primer esforç dels qui van haver d’aixecar els costers fins a la inclinació justa, ara ja no és tan pesat això de fer de pagès, al Priorat.