Anna Ballbona Puig

Filla i neta de fuster, fa de restauradora a l’antic taller familiar, al Masroig. La vermellor del nom del poble diuen que ve de les argiles roges que el volten. Una eina que va rescatar del taller de l’avi expressa per si sola l’harmonia poètica amb què la Maria ha continuat l’aprenentatge de casa. L’eina, amb aire d’antigalla, és una serradora artesanal que ara utilitza per les feines de marqueteria. La fa anar amb un pedal i una finor més pròpies de les cosidores. Belluga les mans amb la mateixa exactitud amb què explica els passos que cal fer quan li plantifiquen al davant una calaixera per apariar. Té mètode i té art i amor per la seva feina. Que tot vagi de bracet no és pas cosa fàcil. Quan mostra com refà la reixeta d’una cadira (n’havia anat a aprendre amb un artesà cisteller, a prop del mercat del Ninot), en un tres i no res aquell cul de cadira torna a ser el sembrat homogeni que havia estat, com si fos bufar i fer ampolles.

Els qui hem nascut una mica pocatraces, amb unes mans que tomben gots sense voler i pleguen la roba a tres quarts de quinze, ens admira l’eurítmia i l’exactitud d’unes mans que rutllen com rellotges suïssos. L’olor de fusta i coles del taller reconforta. També un pòster del Barça de l’any 1973-1974, que conserva l’atractiu dels pòsters amb els ídols esgrogueïts. Cruyff, Reixach, Sotil posen drets, amb el pit enfora, intentant resistir el pas del temps. Els diaris encarcarats davant la trituradora del temps, que en una fusteria tenen una inapel·lable funcionalitat, fan el mateix. No sabent com encarar el pas del temps, els diaris es presten a servir d’estovalles de taller. En segons quins casos, no saps si aquesta és, certament, la màxima utilitat que podrien trobar. Aquí i allà s’estenen petites restes arqueològiques que la Maria tornarà a la vida. Calaixeres que tornaran a brillar, cadires que sostindran culs renovats, taules per a noves festes.

Jo suposo que al primer Jonàs del món, suposant que fos el profeta (que ja és molt suposar) ja li devien preguntar com és que es deia Jonàs. I ell devia respondre, com va fer en Jonàs Macip, amb tota naturalitat, perquè li havien posat els seus pares. En Jonàs de Porrera no parla amb la il·luminació del profeta però sí amb la força d’algú que podria anar a raure als budells d’una balena i sortir-ne expulsat, viu, sense ni una rascada. Quan ens ensenya la vinya d’un coster, abans d’arribar al poble, es diria que el coster no té pendent i que en Jonàs s’hi aguanta amb la comoditat de qui passeja per terra pla. I de fet, és així. És molt de temps en què els peus s’han avesat a entendre’s amb aquesta terra aparentment difícil i adusta. I com que han decidit que s’hi han d’entendre, al final passa que s’hi entenen, i el terra de llicorella i la vessant intricada s’amoixen al pas d’en Jonàs. Els forans encara ens hi faríem mal i hem d’avançar amb la mateixa inseguretat de quan ets a coberta d’un vaixell amb mala mar. Potser perquè no hi ha intermediaris (el multicultor no hi entra ni de broma) la conversa entre en Jonàs i el coster s’aplana. Només s’hi troben la magalla, el tros, ell i tot el seu coneixement, una mirada fornida de comprensió cap a la seva terra.

Cap eina té un angle recte, «totes són molt tancades» per adaptar-se al pla de treball inclinat. I com passa amb les eines, passa amb un grapat de secrets de Porrera i la contrada que en Jonàs coneix com si fos un profeta. Dir contrada al Priorat té un significat exacte: cada poble brilla amb un alè d’estel propi, distingit. I a Porrera, de tradició liberal, amb enterraments civils documentats, el sentit de cosmogonia és inequívoc. Ara bé, un profeta, per ser-ho de veritat, ha de cuinar com els déus. Si no, busqueu-ne un altre. L’arròs a la brasa d’en Jonàs reverbera en el temps.

És d’aquests homes d’edat indeterminada, a qui la lluïssor dels ulls, inquiets i vius, i la finor del rostre i les formes el converteix en eternament jove. Aquesta faisó resulta estar en perfecta consonància amb la seva proposta literària. Experimentalista i subversiu, alhora que rigorós i autoexigent. Un univers singularíssim que sempre té a punt un ham per atrapar-te. En la lectura amb els socis del Centre Quim Soler descarrega un text onírico-matemàtic que acaba exercint una mena d’encanteri sobre la concurrència. El deix irònic que destil·la en cada comentari i cada expressió, triats de manera precisa i oportuna, s’escampa en els seus textos i té fins i tot un correlat físic: quan n’ha deixat anar una de les seves se li dibuixen uns clotets al rostre, moderadament divertit. És un trapella assossegat, un escriptor d’una trajectòria tan llarga com sorprenent. Aquest aspecte contrasta amb la seva discreció, que no ha d’amagar que al davant tenim algú —treballador de la llengua, corrector durant dècades de la revista Serra d’Or— que ha transitat per un grapat de viaranys creatius (ciència-ficció, el món de l’art, el textualisme...) i de relacions artístiques. L’Antoni ho fa tot tan fàcil, és tan encantador en el dia a dia, que potser a vegades oblidem que, malgrat una façana de quietud, al seu darrere hi ha un volcà creatiu, uns ulls escrutadors que mai s’aturen.

És un pencaire que s’estima el paisatge que mostra. Ho delaten els nusos de les mans, marcats per la feina, i el pas lleuger —un punt desmanegat, com la barba— quan ens porta fins a la Pietat, camí amunt, sense perdre l’alè. Lluu una gorra d’aquestes esportives per protegir la calba. Com el meu pare, que també té els nusos dels dits marcats. M’hi fa pensar més d’una vegada quan explica la mecànica de la seva feina diària. Fa de forner i té botiga. Nascut a Poboleda, encara recorda quan, de menut, els caps de setmana l’enviaven a casa dels avis, a Escaladei. Agafaven el «cotxe de línia» per anar-hi, un comboi que era «com aquests busos de Cuba». «Els religiosos sempre agafaven els millors llocs». Aquella època els pagesos van acabar conreant els trossos del claustre.

Al camp, cada cosa té el seu temps i la seva repetició. Fer pa, també. Les explicacions d’en Lluís sonen a metrònom. «Quan el pa acaba de fermentar has de tenir a punt la temperatura del forn. El forn ha d’arribar als 400 graus per després treballar a 220 graus. Dins del forn caben uns 25 pans de tres quarts de quilo. Primer, faig els pans. Després, les coques».

Les meves narius s’extasien amb la flaire del forn. Som flaires. Per això em sembla que tots els forners del món són bones persones.

La contundència de la seva pell bruna no amaga els fils de vermellor de quan enrogeix. Jo he envermellit tota la vida, a vegades davant situacions inesperades, que no sabia per què em feien pujar els colors. Però em sembla que amb el pas dels anys he anat veient que això delata un afany de sorpresa i de curiositat davant la realitat que resulten del tot desitjables. La Júlia les té, les ganes de sorpresa i de curiositat, juntament amb una mirada delicada i profunda cap al seu entorn. Cabell negre, ulls grossos, gasta una sensibilitat senzilla, gens empeltada de façanismes, feta dels replecs de llicorella del paisatge i la seva geografia, però també de l’aprenentatge que deu haver acumulat en llicenciar-se en Literatura Comparada. I en fer les fotografies de paisatges prioratins que fa. I en portar-nos a un lloc privilegiat, el coll de Solans, un punt on s’albira una part del circ del Priorat. I en regalar-nos una posta de sol de les que fan embadalir des de l’ermita de Sant Pau. La Júlia encarna, també, la sensibilitat de saber-se baula de continuïtat. I el sentit i la força i la resistència que signifiquen ser baula. «Per llocs que vagi, el millor restaurant del món sempre serà la Fonda» (de la Figuera), manifesta amb una alegria continguda.

Després de la universitat, ha tornat a casa els pares, a la Figuera, per ajudar-los. Al poble hi viuen 100 persones. És dels més petits del Priorat. Després ja veurà què farà. Però segur que seguiran sent coses carregades de sentit.

En una casa de Poboleda, un home té un cap de Lenin a la taula del seu estudi. És un petit cap perfectament rodó sobre una plataforma quadrada. La primera utilitat coneguda de l’utensili és la d’aixafar papers.

Al coll d’en Solans et situes en un dels braços del circ del Priorat. En aquesta comarca el circ és una imatge recurrent: per traçar la forma dels pobles (des del coll d’en Solans, divisem la Morera, Poboleda, la Vilella Alta i la Vilella Baixa, Torroja i Gratallops) o per traçar la forma d’amfiteatre d’algunes vinyes. No deu ser casualitat. Potser aquí s’entén millor una idea universal: hem vingut a ballar (que no pas a ballar-la) i cada dia hi ha funció.

«Saps què són, els calamàstecs?» M’ho solia preguntar l’àvia Amàlia, que gaudia regalant-me noves paraules i sonoritats tant com comprovant la meva sorpresa davant de la descoberta. Com podia ser qui ningú, abans, m’hagués parlat dels calamàstecs? (A casa els anomenaven així.) Per això, en entrar a casa d’en Mario Ratés, l’oncle d’en Lluís Porqueres, se m’encén la fiblada de la nostàlgia quan ell, sol·lícit amb les visites, ens ensenya el celler i les eines que hi té penjades. «Sabeu què és, això?» Algú respon: «clemàstecs». «Cadena amb ganxos que serveix per a penjar-hi les olles, els perols, etc., que s’han de posar al foc». Jo encara diria més: és la cadena amb ganxos que serveix per a penjar-hi les teves arrels, que és com dir les teves entranyes, ben a la vora de la xemeneia, perquè mai n’oblidis el caliu o la nosa que poden fer, perquè al seu costat hi puguis posar uns altres clemàstecs. A vegades sospites que les teves arrels tenen la forma que deuen tenir al Priorat: les imagines recargolades, com les oliveres centenàries, per aprofitar la mica de terra que troben allà on altres només hi veien un ermot.

Aquesta excrescència pròpia de galls i gallines té una evident vibració punk, una actitud de mirar-se les coses fent-los llengots. Existeix una comèdia vàcua a vegades associada a l’alta cuina. Possiblement sense voler-ho, a la Figuera es van inventar un plat que fa uns llengots alegres a aquesta comèdia tibada: són les crestes, una delícia presentada sense sofisticació, que porten al seu interior patates i rostit (mescla sublim de pollastre, carn magra, vedella...) i la mà amorosida que hi dona forma: la mà de la Maria de l’antiga fonda de la Figuera, ara tancada. Amb el seu home, l’Albert, tot generositat els dos, t’estenen la taula i un tros de cel. Així de fàcil.

És com al Priorat es coneix les golfes de les cases. La musicalitat particular de la paraula accentua la idea d’espai elevat i esventolat, on, més que assecar-hi menjars, s’hi refresquen idees, on dones i homes poden aplegar-s’hi per desenrotllar jocs i pensaments a pleret, a la vista de tothom. Esgorfa mena a una festa. A Porrera, les voltes de les esgorfes són pronunciades. Distingeixen la seva silueta de postal. I li donen el nom de Porrera la Foradada, del qual surten uns rodolins populars:

Porrera la Foradada,
voltada de presseguers,
que totes les noies maques
se les emporten los forasters.

No me n’he pogut estar d’apuntar aquesta versió, més del segle xxi:

Porrera la Foradada,
protegida pels costers,
que totes les noies maques
hi faríem mulladers.

Veus els costers tan drets, la vinya en una equilibri impossible i els revolts antibiodramínics que menen als pobles; veus com es drecen els diferents colors de la terra (de vinya, d’ametller, d’olivera...) i els sortints de la llicorella, com un avís aspre que és amplificat per la serra tallada del Montsant; i t’expliquen la relació de contraris que estableixen els dos vents de la comarca, la garbinada i el serer, i tot plegat no pots evitar imaginar-t’ho com un combat. Una topada d’elements que podria convertir-se en una escaramussa sense fi. Però al capdavall el duel es resol amb un «em sembla que serà millor que ens entenguem». I en l’endemig, uns habitants resistents a imatge del paisatge entenen la gènesi d’aquesta lluita i, en la lluita mateixa, troben la manera de sortir-se’n.

Pintor. El seu padrí patern era de Cornudella. La reiaia, de Porrera, on anava de petit i on va dibuixar el xiprer de l’ermita de Sant Antoni. Té dos olis de Siurana (encara que sembli una redundància, no ho és). Mires el xiprer de l’ermita. Mires allò que ha meravellat Miró. La teva petitesa t’encalma. Saps que Miró i el xiprer continuaran allà. Almenys alguna cosa té sentit.

I tornes a ullar el xiprer i et dius:

Serem sarments
entre cabals i foscos
—possiblement—
però molt abans, la llengua
haurà jugat a cartes,
haurà tastat la vinya,
el gust del mite,
el curs de la narració,
la sorpresa davant del gir
i el rugit per haver tombat.
Assajarà la capitomba,
un croquis per fixar el camí,
la silueta del xiprer.
La llengua encara regalima
per aquell viaró
que uns altres ulls allargaran.
Altres salivaran
quan a la fi, cabals i foscos,
serem sarments.

Una de les definicions gairebé per emmarcar del Priorat és que és un mosaic. Però per què? Com te n’adones? Fins a quin punt? (Soc de fer preguntes, a vegades fins i tot massa.) Si el pensem com una «obra feta de retalls, de trossos diversos» o com un «paviment» elaborat amb «rajoles petites de diferents formes i colors» hi encaixa. També si imaginem que els trossos de vinya, d’olivera o d’avellaners formen infinitat de tessel·les que es compacten d’una manera que semblaria impossible fins a fer un conjunt. Però també és mosaic per l’orografia, per aquest puja i baixa, pels altiplans i la serra del Montsant, pels replecs i les giragonses, perquè arribes a un poble i tens la impressió que cada vegada se t’obre un petit món, un univers amb les seves regles, fins i tot amb les seves paraules i diccions. És impossible dir que triaràs el camí més llarg, perquè qualsevol trajecte és, en general, el camí més llarg. Surts del poble allargassat del Molar que hi fa sol i puges —encara que hi ha moments que sembla que baixis— fins a la Morera de Montsant. Després d’un grapat de revolts —per acumulació, pugen la maregassa i la marejada—, a la Morera et sobta una ventada gèlida. I el més màgic de tot és intuir la xarxa invisible que uneix les tessel·les del mosaic, les mans que teixeixen complicitats.

L’indret des d’on contemplar, esguardar, vigilar. Tots escrutem des d’alguna banda. A vegades, una llambregada parla per nosaltres molt abans no engeguem cap paraula. I tot sovint l’exercici d’escrutar no fila prou prim i cau en descuits. Ja ho va dir en Mario Ratés, l’oncle d’en Lluís Porqueres, que al Priorat hi ha coses que estan molt amagades. «N’hi ha que les veus sempre i no les aprecies».

A la Figuera hi ha l’Observatori de la Batalla de l’Ebre. Les trinxeres obertes al terra, aparentment camufables sota els pins, donen pistes del que devia ser l’exercici d’aguaitar una batalla sagnant. Tothom hi va tenir algú. El meu avi Pere en va sortir viu. Ara, al fons, entre els turons, s’intueix un rajolí de l’Ebre, que l’avi recordava que aquell 1938 baixava vermell. I es veu una punta del Segarra i la fumera de la Central d’Ascó. I la discoteca eòlica, amb les llumetes titil·lants de la corrua de molins de vent. Sempre hi ha una esquitxotada kitsch a punt per fer-nos trontollar la mirada.

La posició que ocupa el sol a l’horitzó, un cop ja ha tret el cap i és apreciable i se situa en un pla recte respecte de la ratlla. Si ens posem existencials, podria ser aquell moment de la vida on totes les il·lusions són possibles de fer, on encara hi ha plans per desplegar. Orto és també el nom d’un vi (DO Montsant) que, en la seva versió blanca, adopta una coloració daurada. Els astres diuen conjurar-se per fer confluir en aquest vi, de manera harmoniosa, l’entorn i les forces còsmiques. Un savi deixeble del filòsof Rudolf Steiner, elevador de l’antroposofia, va revelar-nos alguns dels preparats de la biodinàmica, a partir d’una banya de vaca acabada de parir o d’una bonyiga de vedella feliç colgades sota terra (entre d’altres titulars que una periodista anotaria apressadament). Vam empassar-nos l’Orto a l’hora de l’ocàs, al peu de les Pinyeres. El camí per aquest món deu consistir en alçar aquestes paradoxes: trastocar l’ordre establert i tocar l’astre rei quan ja cau la fosca. No hi entenc d’antroposofia, però aquella nit em vaig ficar al llit amb plena concordança amb el cosmos.

Hi deu haver alguna cosa més enllà del sentiment dolorós cristià. Hi deu haver alguna cosa que esquitxa la pietat d’amor. Una vegada que vaig entrevistar el poeta Lluís Solà me la va explicar així, aquesta paraula:

«A la Il·líada hi ha un moment en què Aquil·les mata Hèctor. Aquil·les és al camp grec, hi ha la gran guerra de Troia; Hèctor és el cap de Troia i això vol dir que els troians han perdut la guerra. Aquil·les s’endú el cadàver cap al camp grec. I al camp de Troia tot són plors. I el pare d’Hèctor, en un moment determinat, diu als troians: agafeu els cavalls, un carro i acompanyeu-me al camp grec. L’acompanyen, va a veure Aquil·les, s’abraça als genolls d’Aquil·les, un dels senyals de clemència... I diu que li torni el cadàver del fill. Es discuteixen i en un moment determinat, Aquil·les mira el pare d’Hèctor, tots dos es miren el fill i es posen a plorar. Això és la pietat».

Pietat ve de pietas, que és una paraula «precristiana» —em va referir en Solà.

Per sobre de la cartoixa d’Escaladei hi ha la Pietat, l’antiga casa del prior. D’Escaladei impressionen els arcs de l’entrada, que es tanquen a la vista de qui queda fora i resguarden el que ja és a dins, protegit pel racó mig circense, mig misteriós que forma la filera imponent de roquissars de la serra del Montsant. «Per mi, el patrimoni més gran d’aquí és la Serra del Montsant», va proclamar en Lluís Porqueres, caminant per sobre d’Escaladei, per sobre de «la mongia» —com l’anomenaven els del lloc—, quan érem a tocar de la Pietat.

Enrunada de fa anys, al davant de l’antiga casa del prior, es mantenen dempeus un cedre del Líban i un til·ler. Calmosament desafiants.

Això vol ser una mena de crònica d’una acció que va acabar tenint un biaix punk perquè les circumstàncies, la natura i el sol que ja queia hi van portar. Fosquejava quan vam entrar a l’ermita. No hi va haver manera d’activar la llum elèctrica, així que vam haver de refiar-nos dels nostres ulls, que mica en mica anaven avesant-se a la negror i anaven palpant els bancs i la blancor de les parets. Tampoc ens passem d’èpica. Van ser els nostres ulls amb l’ajuda dels llums de neó dels mòbils. Aquí teniu l’estampa: aquella il·luminació llampant dels mòbils, aquella llàntia 2.0. que sembla que et vulgui anunciar alguna cosa o et vulgui perforar la còrnia, enfocant esperitada tot el que trobava dins l’ermita. Semblaria cosa de bruixes si no fos perquè el llampec que emeten els mòbils és sabudament i sobradament enfollit. Els moviments esbojarrats dels telèfons es van aturar en sec en el moment que van copsar la peça mai vista, el detall encisador: l’òrgan fructífer dels pins, dels avets i d’altres coníferes descansant a la mà de la Mare de Déu de les Pinyeres, al Masroig, lloc d’alta significació i estima per als seus veïns. La Mare de Déu posava una cara prou plausible de Mare de Déu per sostenir un símbol prou enigmàtic com és una pinya. Possiblement per primera vegada, diries que aleshores vas clissar el veritable sentit de les marededéus trobades. Perquè tu l’havies vist i l’havies trobat.

En alguns punts del Priorat el sol, més que anar-se’n, sembla que et faci adéu. Enlloc de fer l’efecte de pondre’s, que és el que a la resta del món s’entén per posta de sol, fa un comiat vibràtil, com enarborant un mocador a l’aire. Hi ha alguns punts estratègics des d’on tastar aquesta posta. Cadascú ha de trescar per buscar-los. Quan els abasti, encara hi sentirà el ressò que hi van deixar altres comensals, altres postes: els aplaudiments modernistes a l’ermita de Sant Pau, a la Figuera, en presenciar l’espectacle; o la força tel·lúrica d’un vi sota la pinzellada rogenca, a l’ermita de les Pinyeres, al Masroig.

D’adolescents, a l’institut, si algú trobava que l’altre era massa aspre, li etzibava que era ranci. Són d’aquelles paraules un temps de moda i que després s’apaguen. Al Priorat, segons el regust que el temps i la bota hagin atorgat al vi, poden dir que un vi rancieja. Ara bé, que el vi ranciegi és una cosa; que els homínids en prenguin costum, n’és una altra. A partir d’ara aplicaré el verb als ximplets que el mereixin. Serà un homenatge a aquells adolescents obtusos de polígon que en sabien no gran cosa de la gasiveria del món o de les seves arestes eixutes.

És el protagonista d’un conte. Jo m’imagino que un heroi, de nom Tartàric, entra en combat amb un altre gegant, en Màlic. El Tartàric s’havia cansat d’esperar l’atac del nord a El desert dels tàrtars (s’entén que li quedava a prop, oi?) i es va embrancar en una altra aventura: la vinícola. Per això busca les pessigolles al Màlic. Els acompanyen els seus seguidors, que enarboren càntics i desqualificacions contra l’adversari. A vegades, gasten humor àcid. La batussa es desplega en una terra àmplia anomenada Fermentació. Quan s’embala la comèdia, algú posa el crit al cel i demana que no se sulfurin, que això tampoc és propi d’ells i ja ho fan àcids d’altres condicions. Un altre convidat, entre neguitejat i expectant per com es resol la Fermentació, s’aboca a fer glops desesperats de lisèrgic. Tartàrics i Màlics —i unes quantes divinitats àcides més— entren en xoc per ser el gust que més notes en aquesta copa que ara beus.

Un tros de terra de Porrera duu aquest nom i fa de punt geodèsic de la quotidianitat i el pas del temps. El pagès l’assenyala i el tradueix. «Just allí hi havia una alzina. Els més vells expliquen que quan l’ombra d’aquella muntanya arribava a l’alzina, era hora d’anar cap a casa». Necessitem fites on agafar-nos. La continuïtat d’aquestes fites, que passen de mà en mà com una fogaina que no s’apaga, i la tossuderia en abastar-les ens manté dempeus. Només vinclarem l’esquena per mirar la terra. Per res més.