Núria Cadenes

Fa pinta de savi i resulta que n’és. Rere les ulleres fines, rodones, ofereix al món uns ulls vivíssims, intensos, lliures. Pagès de tota la vida, «de genètica i de vocació», diu que ara és hortolà. I compila. Compila dades meteorològiques des del 1971. I observa i enregistra els processos de vint-i-tres plantes i cinc ocells. Quan treuen fulles, quan floreixen, quan maduren els fruits, quan fa acte de presència aquest ocell estacional o aquell altre. Coses així. Se’n diu fenologia, de la «branca de l’ecologia que estudia les relacions entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius», i són dades concretes per a l’anàlisi general. La feina de formiga que permet després les conclusions. La feina imprescindible. Aquest home prim, barba arranada i blanca, samarreta fresca, parla perquè té coses a dir. «L’abandonament del món rural», per exemple, «sí que m’agradaria que ho anotésseu».

Fet.

Que en quedi constància.

Per si encara es pogués corregir.

Cua de cavall, lledons, bledes i ortigues (per fer-ne truita o bullit), menta de riu, codonyer d’olor intensa, anous saboroses, fulles de vern a la sabata contra les butllofes dels peus, trepó o herba blenera que se’n diu també tabac de pobre: dins dels ulls blaus de l’Anaïs, intensos, hipnòtics, tranquils, s’hi trenen els coneixements antics i que són d’ara, els noms que no es perden, les formes de les plantes, del paisatge que les empara i que les crea. Que les defensa. Explica que és neta de la fil·loxera, l’Anaïs. S’estima la terra i l’aigua que també la fa, i que la modela: patir els estralls de la plaga, refer-se, recomençar; amb la calma i el tremp d’una bruixa de sol.

Doneu-li un conte, un conte per escriure o un conte per explicar, i aquest home tranquil es transforma de cap a peus: imagina, gesticula, representa, modula la veu i enganxa l’auditori de grans o de menuts com un joglar al mig de la plaça.

Es transforma i no perd l’amabilitat que tothora l’acompanya: vet aquí el prodigi que obra el Pep Molist.

És l’escriptor de la llum als ulls i el somriure perenne, el bibliotecari que practica l’ofici, l’home que estima els llibres. Fa la sensació que parla (i escriu) després d’haver pensat i aquesta és una qualitat que com més va més ens falta, als escriptors i als humans en general. I que més s’agraeix.

I en sap un niu, de narrar, de condensar històries en un conte, de fer poesia amb els mots i que et sigui, un cop llegida, inoblidable. Vet aquí la màgia de la literatura: per a la mainada o per als qui un dia ho vam ser.

Sentir-se terra i fer-se terra i respirar també: sentir-se aire i fer-se aire i arrelar. No hi ha contradicció en aquest tot d’àtoms combinats que som. Amb Josep Palet (abrinat, enèrgic, creatiu) ens enfilem a la muntanya i li coneixem les entranyes, també: abraceu la roca, ens diu, amb veu modulada, gairebé musical, abraceu-la i amunt. I li fem cas, i dins de la cova acaronem la pedra humida i freda i tan suau, i hi ha moments per a riure i moments per al silenci. El silenci que no n’és: un rajolí d’aigua que baixa, un ratpenat que es mig desperta, un gripau. I el batec del món.

La dona discreta. Celles amples, trets expressius, mirada fonda, poques paraules. D’entrada diu que no, que ella no hauria d’haver estat adalil, que aviam què explicarà. Però de seguida, amb naturalitat, desgrana la petita història que dibuixa el paisatge que veiem: l’aigua que enyora la basseta Roja i que el canyar encara assenyala; la declaració d’amor que son pare va gravar a la pedra, arran del camí, l’any 1964; el camp de futbol que van construir aprofitant la mica de pla que hi ha i que queda dalt d’un turó, el camp de futbol i les vegades que ha calgut córrer avall a cercar la pilota, amunt i avall, amunt i avall, som del Lloar i s’ha de notar. Això deu de forjar una mena de caràcter, modelar gent decidida. Com la Gemma Sentís.

La que falta. La que hi havia i que es van endur. La del riu que van buidar amb enganys i subterfugis. Eren els anys noranta del segle passat. Van prometre aigua corrent a pressió, que als pobles no n’hi havia. I, a canvi, res, tothom tranquil, una minúcia equivalent, un transvasament de conca que amb prou feines s’hi notarà.

Ara el riu ha de viure obligat a ser riera esquàlida, però manté, si l’hi mires, un orgull antic. En un balcó, que es vegi des del camí, una pancarta ho explica i ho recorda: «Ens estan robant l’aigua del Priorat». I el Siurana la reclama. Per tornar a ser com era. Que res tenia a veure amb la intermitència que ara li atorguen: «Si fos un riu estacional, com s’expliquen els molins? Si fos un riu estacional, al setembre, època de la molta, no haurien pogut treballar el gra».

Justa la fusta.

—Roser, tu ets la filla del teu pare; un gran senyor.
—Ah, pensava que em diries que soc germana de l’Oriol.
—No, que ara sé que l’Oriol és fill del teu pare.
I la Roser, tombant-se de sobte cap a la intrusa que escolta la conversa dels altres, que escolta amb la llibreta:
—No escriguis!

Al Priorat (ferreny, directe, gens cerimonial), hi ha alguns dels espais més acollidors del món: un racó vora riu amb rastre de feristela, el teatre de Cabassers, el mirador i la parra i la taula pintada amb melmelada de colors. O la biblioteca del Perxe. Sobretot la biblioteca. Amb butaques i cadires de formes lliures i l'art a les parets i als racons i pertot. I un banc de fusta i un bressol de fusta i un tamboret de fusta. I les bigues tortes. El retrat afuat del Quim Soler. Ampolles i llibres i postals i revistes i cada detall et diu vine i llegeix o pensa o conversa que hi ha lloc per a tots. I per a tot. He escrit «alguns dels espais més acollidors del món» i ara penso que són els espais i són els moments i el conjunt. O no, molt més concretament, la gent que els fa. La Roser, posem per cas.

La imatge és poderosa i tan real com la terra que la va veure i sentir: dalt del tractor, el pagès cantava a viva veu, amb ardor. Cantava i cantava i cantava «La vall del riu vermell». Tornava a casa o feia via cap al tros, ara no ho sabem. Però cantava. A ple pulmó. A brams, pràcticament. Arravatat. Cantava tan immers al dius que ens deixes te’n vas lluny d’aquí, que en un sotrac va perdre el remolc i no se’n va adonar.
Passió.

Majestuós, immens, verdíssim, l’insigne plàtan creix ufanós davant del mur del cementiri, que es fa petit, gairebé ínfim, per comparació. Dos bancs blaus arran de paret, hi ha, també. Però, sobretot, el plàtan. I la història de l’home sol. Que sembla un conte del Pere Calders però que no, que són coses que passen aquí, a Poboleda, al cementiri que té.
No pas aquest: a l'altre.
El que ja no hi és.
Perquè diuen i expliquen que un dia el poble va decidir de traslladar el camp de morts enfora. Per higiene, per espai, pel que fos. I que van trobar un indret escaient. I que hi van enterrar el primer cadàver que de seguida hi va haver. Només que, un cop fet el fet, s’hi van repensar. I van decidir que no, que, allà, no. I van canviar el cementiri de lloc: el van dur més avall, on és ara, amb el petit mur blanc i el plàtan i els bancs. Ho van organitzar tot i de seguida ho van tenir enllestit i ara no en parlaríem si no fos que es van oblidar del mort. I que el van deixar allà.
Sense cementiri ni res.
Sol.
Durant qui sap quant de temps.
Oblidat al no-lloc.
I sol.
Però el món és una bola i tot rodola: passats els anys, una gent que caminava pel cementiri efímer sense saber que ho hagués estat va topar amb un què és això? Mira! No fotis... Prova de treure-ho amb la navalla, esgratinya la terra del voltant i no ho trenquis, que sembla...
—Un crani!!!!
I se’l van endur, i el van ben netejar, i ara, instal·lat a sobre de la llar de foc els fa companyia.
I els vius a ell.

No pas una cova com un simple aixopluc, un esvoranc a la paret, la boca esdentegada que pots dibuixar en un tros de paper: parlem d’una cova de ficar-s’hi a dins i no veure’n sortida, una cova de pedres llisquents com la pell d’una serp de marbre, blanquinosa de bèstia que ha crescut sense llum, una cova de passadissos estrets i de sales que s’eixamplen per acollir un ball a les fosques o un rauc de gripau. Impressiona si és la primera vegada que et saps així a dins de la terra, no pas com en un túnel, simplement a sota i tot tan funcional, no: a dins. Hi ha baranes de corda, tot s’ha de dir.

És una roda de molí. L’era. Ara fa de cosa decorativa. Hi han encastat les lletres forjades de la casa rural que representa i així passa les hores, immòbil, evocant potser el temps de ser útil i no parar, o assaborint el dolce far niente i la mica de sol que encara dura. Descansant per fi. Provant de treure un tros de conversa de les oliveres del costat, tan solemnes sempre.
Per això no costa gens d’imaginar-li l’alegria, ara que ha comparegut la descarada cuereta (Motacilla alba als papers oficials) i que exhibeix el seu refinat vestit gris i negre i blanc, i que es mou amb delicadesa i s’equilibra amb la llarga cua i tota ella és desvergonyiment i gràcia. És clar que no tothom pot dir que té dinou pàgines dedicades per Manuel Sanchis Guarner. Dinou. Una darrera de l’altra, pim-pam-pim-pam, només per escatir «Els noms catalans de la cuereta blanca». Que és ella, precisament, aquesta que ens mira de reüll com qui pregunta que quantes pàgines tens, tu. O quants noms. Els seus, se’ls sap i els recita i s’estarrufa: cuetina, cuetja, cueja, cuallarga, cucullet, corcoet, gafarda, dameta, senyoreta, perpissa, taterrola, pasterulla, conyic, cugurdella, piuleta, xivia, xorovit, pardaleta d’aigua, guitzó, enganet, enganyapastors, coideta, pastorelleta, cuera, curdarella, cuscueta, aigüerola, tatarola, teuladina, totineta, picadora, passorella, bitxac i, a Banyuls de la Marenda, boera.
Que podríem continuar, perquè n’hi ha fins a noranta, però que ella té coses per fer, i que per això ara deixa la talaia que tenia a la roda de molí, punt estratègic per a la pública admiració, i finalment se’n va, bo i citant amb el gest Narcís Oller, «rumbejant y fent més postures qu’una cuereta». O qu’una titerolita. Curdarella. Gafardeta.

Que no ha estat res, una estrebada o jo què sé, res, res, endavant, el món és fantàstic sota terra. I, des d’aquell dia, allà a la cova, des d’aquell moment precís en què vas grimpar com una aranya, en què les mans evocaven la ventosa dels dragons, concentra’t i enfila’t, concentra’t i enfila’t i ja ho has aconseguit, des d’aquell moment has tingut, sempre, i passats els mesos encara, consciència clara del teu dit.
Del dit gros de la mà esquerra.
Que semblava que no hi fos i que resulta que sí.

Ara fa l’efecte que no sigui res: quatre pedres arrenglerades que van ser fonament i que et deixen deduir el contorn de les cases, una de més gran per al cabdill (sempre fotem igual), el magatzem, restes de paviment; ara sembla que no sigui res però era un poble.
A tocar del Molar, dalt d’un turó, hi ha el petit jaciment que ens recorda i evidencia que allà, exactament allà, sota el mateix cel que s’encapota, un grup de persones hi va alçar, ara fa tres mil anys, les seves casetes de sòcols. Llauraven la terra, caçaven, pasturaven bestiar, fonien minerals. Quan hi va haver una mica d’excedent, van poder comerciar. I, prenent l’Ebre com a via, els fenicis van entrar en joc. El poble mercader per excel·lència i definició. Durant segles, van estendre la seva xarxa d’intercanvi mediterrani: si hi havia aigua, ells hi podien arribar. Ells i els productes que transportaven de l’altra punta del mar. El vi, posem per cas. Dins d’una àmfora i per primera vegada al Priorat.

La Serra d’Almos.

La geologia i l’erosió, el temps que passa, la pluja, el fred i la calor, el vent fan que la terra ens prengui formes curioses. O som nosaltres, que combinem ull i cervell i imaginació i de seguida interpretem el perfil innocent a la humana manera. De la capacitat, la tendència inconscient de veure cares, animals, formes recognoscibles als núvols o les muntanyes (o als llums d’un cotxe, una taca d’humitat, jo què sé, una aixeta, el tronc d’una olivera, les possibilitats són infinites) en diem paridòlia. El fenomen és estès i genera toponímia: així de memòria, i tan sols d’un parell de passejades, ja en recordo de magnífiques: les Metes de la Quima n’és una, amb directa i explícita evocació. O el Nas del Quiuma, sobretot. Possiblement, la més clara paridòlia toponímica de totes. Tan clara que, de fet, forma i acumulació de roques semblen retrat, com si algun gegant hagués esculpit el bust del pobre home, amb el seu posat capficat sota la boina, tristoi, aclaparat i mostrant al cel la immensa tarota.
Que l’una sigui Quima i l’altre, Quiuma, ha estat bella coincidència. L’atzar, que tot ho mou.

Són a la branca encara i fan un ram de colors: del verd-groc fins al blau de tempesta o de vi fort, hi ha un carabassa claríssim, gairebé pastel, un morat que clarisseja i un altre que ja ha apujat el to. Te les pots mirar així, les olives grosses, polposes, estoiques arran de camí, retratar-les, fer-ne un poema. O pots pensar en la xiqueta que no comprenia per quins set sous calia arribar al tros encara de nit, si després hi seran igual, les olives, allà, mare, hi seran igual. Que no ho comprenia i que cada any, quan arribava el temps de collir, quan s’acostava el dia fatídic de la nocturna expedició, tancava els ulls amb força i demanava per dins (a déu, al món, a les fades o als follets, al corb, Aladí, qui fos que la pogués sentir i hi tingués capacitat d’intervenció) queploguiqueploguiqueploguisiusplau.
Mai no li ho van voler concedir.

Passat el trencant de la cartoixa, avançant per la carretera-serp (sempre hi ha una carretera-serp que assuauja velocitat i temps) en direcció a Poboleda, en aquest espai que alterna bancals abandonats i bancals en conreu i bancals en trànsit, potser, just en el moment en què la llum blanca del matí es reflecteixi a la pedra seca, en el punt exacte en què enlluerni de cara, allà al bell mig de la carretera, si us hi fixeu, hi veureu un plàtan. No pas un arbre que hi hagi crescut, cosa impossible, alterós des de l’asfalt: el fruit. Groc. Gros. Sol.
Hi desentona.
Se sent especial.
I n’és.
Del tot inútil.

Arbre amical, fins i tot simpàtic, de fulles tremoloses a mercè de la mica d’aire que es mogui. A la tardor guarda forces i perd la pampalluga i sembla una granera potes enlaire. Esvelta i blanca, esvelta i negra, segons.
En llatí, del bosc de pollancres, en deien populetum. I d’aquí, Poboleda. Quines coses, saber, per tant, que el nom del poble ve del xop, de l’àlber, del poll i la carolina.
Conten els savis que és el primer arbre del qual se n’ha seqüenciat completament l’ADN. Però ell ho porta amb naturalitat, sense fums.

Viure en aquest món de giragonses, del temps que cal per anar d’un poble a un altre i avançar amb destresa sense acabar de saber què hi ha passat en aquest revolt, ni en el següent, de segur que forja una mena de caràcter. I és una seguretat, probablement: conèixer les dreceres, si n’hi ha, transitar amb naturalitat les ziga-zagues que tant fan de connexió com de deixeu-nos en pau. I són també les ganes de fitorar més enllà que combinen amb l’arrel i no hi són contradicció. Ara penso en la gent d’Alcoi, la ciutat industrial i orgullosa, costeres i ponts entre muntanyes, i en el dibuix precís que l’Ovidi en va fer en quatre versos:

Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.

Vet aquí el Priorat, també.

Mas del Celoni, mas d’en Franc, mas Server, mas del Quiquet i mas del Caime. Maset del Forn. Molí del Mig. Molí d’en Vilar. Les Espadelles. La Bernarda. Grau de les Barres, obac del Roger, tormo del Gall.
Cingles de la Taverna.

Avançar per un camí tranquil de marges verds d’heura i de bardisses, avançar mentre apuntes llicorella i fil·loxera i cua de guilla, avançar cap a la motet de quatre rodes que trenca el silenci i que s’ha aturat per saludar l’adalil que li pregunta que com anem:
—‘Nar fent. Aquí, escoltant la ràdio i el twitter —una pausa—: el president Puigdemont ha sortit en llibertat.

N’hi ha quatre, a la paret. Un parell de claus discrets per a cadascuna i hi queden perfectament ordenades, individualitzades i a lloc. Una mica inclinades, amb aquella intenció. Alineades. Impecables. Són les falçs menudes que es feien servir per a veimar. Al petit celler de l’Àngel Sentís, al Lloar, hi ha la bota del racó i les altres botes també i veimelles a la paret. I ulleres. Tisores. Claus de tota mida. Còdols. Garrafes. Càntirs. Llànties. Llums de carbur. Rellotges de mà. Romanes. Escopetes, ferradures, plats i màquines d’ensulfatar. Esquellots. Cabassos. Gerres. Tot a lloc i en harmònica exhibició. Al lloc que se li ha donat.

Ara no sé com en diuen, al Priorat, dels petits coltells per a la verema. Potser hi són veimelles, també, o potser no. El senyor Moll cita llimelles, nimelles, brimelles i guimelles. Tant hi fa: al Lloar hi ha quatre veimelles en una paret. I fan una bandera.

De vegades un paisatge és tal com el veus i també tal com el sents. A la font del Mingot, a Poboleda, és les oliveres grises del fons, un ram de vinya sobre llicorella, la mica de bassa verda d’ara i la bassa neta que hi havia quan encara corria l’aigua, quan no l’havien furtada i la canalla passava les hores d’estiu jugant i fent el plaga al seu tros de paradís. I és també l’evocació d’un hort, el més bonic de la comarca: olorós, ordenat al voltant d’un cirerer immens. L’evocació d’un hort i de l’home que l’havia fet i que el cuidava. Es deia Xavier. Un savi de la terra. Anaïs, que és jove, que ha tornat al seu Priorat després de qui sap quant de temps, el recorda i l’enyora i l’explica: «Va morir de càncer... o per la riuada». O? Sí: «Perquè se li va emportar l’hort».