Teresa Pascual i Soler

A Mireia Artís

Si hagués de dir força
dic la mística dels tormos
al fons d’una veu

atenta, viatge
de l’atzar al teu origen,
el tram d’un destí

que havia comprés
de consciències antigues
al cor del misteri.

Si dic passió
dic renàixer i dic llibre
de la vida als ulls.

El cabell es mou
al vent del pas inquiet
sobre les espatlles.

Referma el negre
que emmarca la figura.
Sap deixar-la anar.

Demanes les claus.
Quines de les portes tanquen
el pany de la son?

Es commou als ulls
la quietud solitària
dels carrers estrets.

Reserves la nit.
El fum del tabac es perd
lliure amb el silenci.

A Carme Perelló

La llum és amable
i pren la calor de casa,
ens obris les portes.

Des de la terrassa
disposes els teus matins,
l’olor a cafè,

els tons de la mel—
el llinatge de la cera,
el saber dels ruscs.

Retaule de pins,
ametllers blancs, oliveres,
el salm de la serra.

A Albert Sabaté

Els noms de les tombes
reescriuen els dolors—
de quina justícia?

La mirada versa
la memòria de l’Ebre,
el record abrasa.

Els clams de les pedres
ressonen a l’altra riba,
afusellen l’aigua.

No colga el silenci
la calç dels ossos anònims—
per qui la nit resa?

A Joan Vaqué

Evoques l’encís
ocult als palmerals verges,
en tu permaneix.

Enfiles l’agulla—
amb ella tornen diumenges
de Rams amb la palma,

la foto a l’església
d’un temps de beix i de cera,
caramels a les flors

apreses del pare,
imatges en la retina
del vol dels seus dits.

Fora de temps sobre el sarment el pòsit
de la collita, parèntesi obert,
destí lliurat a terminis incerts
—de quin incert beuran la seua aigua?

Seguim els solcs traçats com una línia
fixada al pla, sobre els dies l’empremta
ens deixa uns testimonis que no esborra
cap gota de rosada al ras del cel.

Hem treballat el tros dels nostres pares
i el nostre sap del seu com un nivell
que iguala els graus per fermentar els vins
i perpetua al fons el sediment.

Fora de temps en suspens el carroll
abstret al paire, la deriva atenta
solta al vaivé improvisat de les branques
sense el recer de la pau sota el canvi.

1. Declinar

Mirar amb noves formes
com declinar la inèrcia
de la previsió,
la premissa fal·lible
apresa en un origen
on els records no arriben,
separar el seu líquid,
decantar-lo lleuger
mentre la llum es vessa
en un atzar de vidre.

A Ramon Erra

2. Matèria

Una llesca de pa sucat amb oli
porta a terra i afirma la matèria,
pren el seu blat, era d’espiga al sol,
sap del créixer, del trepitjar, del caure.

Venta el gra, sap del cos de les olives,
pren la pell dels sentits i la subjecta
dintre el món del concret i del visible,
forma i ventre on es decanta el viure,

on es creua el desig de confiança
amb les cares inquietes del silenci
i hem de cloure alguna de les portes

amb els panys que ens separen de les venes,
del corrent de l’impuls en una llesca,
pa sucat, fusta, pedra, ullal, mare.

1. Olivera sobre el marge

El límit de la pedra,
l’essència de l’arrel
que s’empeny amb la terra
cap a la superfície.

Un cercle mineral
llampega en l’olivera,
el cristall de l’argila,
les espurnes de plata.

Res no es tanca a un espai
tan humà com la terra,
tan de cos com el marge
definit de les mans.

Graó sobre l’escorça,
de fora a dins la pàtina
de grisos contra l’aire,
de dintre a fora el centre,

la recerca d’un centre
que gravita a sobre
dels eixos de la tija,
interior i pols.

2. Vinyes

Les vinyes alçaven els nostres marges
i amb ells posaven en suspens les vores
de la distància que ens separava.
Desconeixíem els colors dels ceps,
els noms dels raïms, la dolçor exacta,
les aromes de roure o de cirera
del vins, els cellers de casa, les formes
d’ensurar, l’enologia dels avis,
l’herència acceptada de les caves.

S’allargaren les rectes de les vinyes
i els nostres aprengueren de l’amplària
dels solcs, d’una nova profunditat
on albergar els sons d’altres indicis.

3. Escriure

Hem enyorat el dir
com un vent sobre el pes
de la calma absoluta,
un nomenar el marge
assolit per lliurar-lo,
per tensar l’interior
i saber-lo capaç.

Hem mantingut la fe
com qui escriu en l’arena
com si no hagués silenci
sobre els traços efímers,
un nomenar l’extrem
esforçat del possible
per trobar el consol.

Hem pres de l’inefable
la mística d’uns ecos
situats a l’enlloc
d’aquest món conegut,
l’escriptura, els sentits
de la nostra caverna
on es vela la imatge,
on s’aferma l’enyor
colpit de les idees.

Hem pres la veritat
com a ostatge a canvi
de la foscor segura
on l’immòbil s’allunya
de la sal del dolor,
una rèplica immune
de ficció acceptada.

4. A peu de pàgina

A peu de pàgina
L’hermenèutica rima
amb les últimes síl·labes
de tot poema.

Significats les formes
d’interpretar la vida
amb les notes escrites—
al peu de quina pàgina?

homo mensura
—utopia i mudesa—
la veritat el verb
on crema la sintaxi.

Les tintes del most.
Un temps granat de verema
encén les cistelles.

El suc del raïm.
L’última dolçor premsada
destil·la a l’ampolla.

A Roser Vernet

Seiem a taula al menjador de casa,
Claustre, l’enòloga, ens parla de vins,
dels no acabats, dels de mitja criança,
dels morats de garnatxa, de les tines,
del gust mineral de la llicorella...
El tast enceta el primer vespre junts,
la literatura i el vi el motiu
de la trobada amable a un Priorat
per descobrir, per escoltar i viure.

Josefa Contijoch, Jaume Copons,
el Pau Vadell, la Maria Cabrera,
Ramon Erra i una servidora,
tots de la mà atenta de Roser,
ànima, pell i memòria al Centre
Quim Soler, perxe, sostre, estima, abric
d’una cultura viva en les parets,
pedra recer d’esforços i projectes.

Hui l’habitem per primera vegada
i sé que no tinc prou amb les paraules
d’aigua de contextos de mar i arena
del discurs heretat als meus paisatges,
i sé que són insuficients per dir
(si el llenguatge és el límit del món)
la taula que parem amb altres termes,
el tast dels nous sentits a un territori
que engrandeix els canals de la consciència.

Hem ajornat la voluntat i l’ara
es confia a la pell dels penyals,
s’abandona al transcurs lliure de l’aire
i s’ennobleix amb la seua pregària.

Hem contemplat els grocs, els vermells d’òxid
inesperats entre valls i pinedes,
hem ajornat l’ànim i les preguntes
amb els peus aturats en el camí.

Ens hem reconegut en la fractura
de les roques i en el domini fràgil
d’un temps alhora fuga i indeleble,

ens hem deixat sentir sols en l’espai
d’un ací, porta i murs en si mateix,
suspés entre els llindars de la certesa.