Xènia Dyakonova

Amic, se m’ha gravat a la memòria
amb quina pena vas llegir la història
d’un gos que havien de sacrificar:
que els teus lectors el tinguin en la glòria!

Lo Teix no té pas cara de teixó.
Té cara de riu Tejo? Déu-n’hi-do
el riu sonor que raja a torrentades
dels seus pulmons, quan toquen el trombó!

L’amiga Gabriela, ves per on,
vol ser arquitecta, vol viatjar pel món:
brindem perquè es compleixin els seus somnis,
tots, a ple dia, més enllà del son!

Lo Jimi no és un carnisser canònic.
És tendre, honest, i fins i tot irònic
amb ell mateix. És un miracle pur,
com una botifarra de gintònic.

A l’Ot li agraden molt els animals.
Ben fet! Són més simpàtics que els xavals
humans: n’hi ha prou de recordar que un dia
vam carregar-nos els neandertals…

L’Andrea és tímida, com jo, i amb mans germanes
m’ha fet a mans el bou rupestre de Capçanes:
ja tinc un tòtem de la mida d’un imant
que em protegeix de pors i dèries malsanes.

Un mamífer vagament antropomorf, monstruós, pudent i mancat de pèl, que circula entre els cellers del Priorat mig d’amagatotis, perquè les burles dels humans li produeixen una irritació cutània severa. Sobretot, surt de nit i mira les estrelles amb una ullera de llarga vista una mica ridícula, que de lluny podria semblar una ampolla de vi. Quan mor, l’enterren fora del cementiri, i xerra amb els suïcides sobre assumptes de política interna del més enllà.

Verb reflexiu, gens habitual per a aquells que parlem, sentim i difonem el català anèmic de Barcelona, que es pot trobar, per exemple, a l’última estrofa del quart capítol de la novel·la en vers Eugeni Oneguin d’Aleksandr Puixkin, traduïda al català per Arnau Barios (n’hi ha un exemplar a la biblioteca del Centre Quim Soler):

Mil cops beat qui té una fe,
qui ha aconseguit que el seny cedís
i en el delit del cor descansa
com un borratxo al jaç, o bé, expressant-se
amb més finesa, com la papallona
que en una flor primaveral s’afona.

En aquest context, sembla un verb dolç, o voluptuós i tot. La papallona se submergeix dins la flor de la mateixa manera que el qui té fe se submergeix en el goig o en el rebuig de la raó. En canvi, quan algú com ara en Joan Vaqué, mestre palmer, exadalil i interlocutor de molta personalitat, diu «lo món s’afona», el verb es tenyeix d’un color tenebrós. Segons l’Alcover-Moll, vol dir ‘anar-se’n a fons’, o ‘caure (una cosa) desfent-se sobre sos fonaments’. Ah, si el món, abans d’enfonsar-se, ens ensenyés els seus veritables fonaments!

La millor amiga de qualsevol a qui se li acudeixi viatjar al Priorat. Quant fa que existeix? Quan aquí no hi havia cotxes, i la gent anava muntada en burro, de debò que no es marejava mai ningú? O potser els monjos d’Escaladei tenien una pregària contra el mareig, que van transmutar, amb l’ajuda d’un alquimista local, en el dimenhidrinat, el principi actiu de la Biodramina?

El calendari que t’envia
el Centre Quim Soler
és un esforç de fantasia
domesticada… No diré
res més. Si no, desgraciaria
allò que el quadre diu tan bé.

Objecte que, com tots els calendaris en paper, es resisteix heroicament al desús. Els calendaris dels ordinadors i dels mòbils no poden fer res contra la seva senzilla utilitat. Josep Pedrals, un dels participants més il·lustres de Priorat en Persona, diu amb raó que l’expressió caure en desús és injusta. Hauria de ser elevar-se al desús, o alguna cosa així, perquè el desús, en realitat, honora un objecte, el fa venerable, com si es tractés d’un professor emèrit, que ja no exerceix, però manté el prestigi. També és un objecte que ens fa tenir la sensació enganyosa que el futur és previsible i quantificable, i que el podem controlar mentre encerclem una data. Ve amb una capsa que fa de suport, com un cargol que porta la casa a sobre. I el quadre, fet a bocins, de Quim Soler, que s’amaga a la part de darrere de cada mes, el converteix també en un objecte d’art.

Restaurant de Falset on la paraula pannacotta sona solemne, com pinacoteca, on el saltejat de rossinyols amb cigronets refila desesperadament a la recerca de la rosa d’aquell conte romàntic d’Oscar Wilde, on el llom de dorada és pura llum del paradís de Dante, i el gelat de romer confereix a aquell que se’l menja una sensació de santedat física, com deia Josep Pla. L’eufòria dels coberts en acció eclipsa el brunzit de les converses.

Segons la venerable senyora Viquipèdia i l’encara més venerable adalil Teix de Gratallops, un fong que afecta moltes plantes, inclosa la vinya. Segons l’ínclit Carles Riba, traductor dels germans Grimm, és la noia maltractada per la madrastra i les germanastres que al final s’acaba casant amb el príncep. Sí, la que en català se sol anomenar Ventafocs. Aquest nom compost no m’ha agradat mai. Sempre m’ha semblat més adient per a un objecte, com ara el rentaplats o l’eixugamans. Com a nom de noia i, a més, de noia maltractada, molt millor la Cendrosa. Cinderella en anglès, Cendrillon en francès, Cenicienta en castellà o Cenerentola en italià tenen la mateixa arrel, venen de cendra.

Vila i municipi de la comarca del Priorat. L’origen del topònim es remunta als anys quaranta, l’època en què la cèlebre cantant de jazz Ella Fitzgerald i el seu marit, el contrabaixista Ray Brown, vivien en aquesta contrada. Una minyona que tenien, nascuda a Martinica, no va voler aprendre mai cap idioma que no fos el seu francès natal, però allà on anés es feia entendre prou bé. Estava enamorada de Ray Brown i una vegada, mentre l’Ella estava de gira, se li va declarar. El Ray, indignat i fidel, va rebutjar-la. Aleshores, la minyona —el nom de la qual s’ha perdut per la posteritat— va fer córrer, per despit, rumors execrables sobre la parella. Deia, entre altres coses, que l’Ella enganyava el seu marit amb l’home que li proporcionava drogues, la qual cosa era una mentida radical: Ella Fitzgerald, a diferència de Billie Holiday i de tants altres músics de jazz, no es va drogar mai ni va practicar l’adulteri. És tan fàcil, però, que la gent es cregui que una dona famosa i atractiva és lleugera de cascos! Del pobre Ray Brown, la minyona pèrfida i desesperada en deia «le Cornu d’Ella». Un dia ho va escriure en un paperet, que va enganxar a la porta de l’estudi on solia assajar el contrabaixista. A causa del terratrèmol que hi va haver al Priorat el 1953 (un fet històric poc documentat, però no per això menys cert), tots els edificis que hi havia a la zona de l’actual municipi es van esfondrar. Malauradament, no va sobreviure ningú. El paperet que deia «le Cornu d’Ella» va ser una de les poques coses que l’equip de rescat va saber trobar sota les runes. De fet, el tros on hi havia l’article le s’havia desenganxat de la resta, així que només quedava «Cornu d’Ella». Els membres de l’equip de rescat —que també eren monolingües, com la minyona despietada— van llegir aquest sintagma a la catalana, Cornudella, i van decidir adoptar-lo com a nom d’un poble nou que s’hi construiria més endavant. I així va ser. Per sort, l’Ella i el Ray, el dia del terratrèmol, eren a Nova York, gravant el seu últim disc en comú, poc abans de divorciar-se.

Expressió que es pot sentir en diversos contextos en diversos llocs del Priorat, igual que fa com a por. No sé d’on ve aquesta a, tan deliciosament agramatical, però m’encanta, li dona un punt de solemnitat molt divertida. Per descomptat, fa com a ràbia se sol dir amb molta més energia, amb molta més convicció que no pas fa com a por, que es diu abaixant la veu. Per un atzar feliç, o per allò que Jung anomenava «una sincronia casual», vaig sentir aquesta frase al restaurant El Celler de l’Aspic de Falset just quan pensava, ves a saber per què, que hauria de provar d’escriure una sèrie de poemes sobre la ràbia, desafiant la meva incapacitat de tractar conceptes abstractes. No sé qui ho deia, que l’atzar era un pseudònim de Déu… Sigui com sigui, vaig decidir que obeiria la divina providència i escriuria «Quatre apunts sobre la ràbia», i que acabarien amb l’expressió «la ràbia del sol».

ser còmplice de l’arravatament
dramàtic de Chopin, són indefensos
davant d’una cançó:

i una cançó només celebra
les coses que són vives i mortals,

i ens toca els ulls com un saurí,
buscant la deu que no s’esgota;

i quan s’esgotin
les llàgrimes, la música també
s’acabarà, i el món serà, de sobte,
només això: la ràbia del sol.

Farmàcia del Masroig, que es forraria
si fos oberta sempre, cada dia,

inclosos els dissabtes i festius.
Els escriptors i artistes són proclius,

com bé sabeu, al pànic, a l’angoixa,
al fred de peus i a l’autoestima coixa,

i a tot això hi han de posar remei.
Si la farmàcia fos d’autoservei,

no pagarien mai, pro que feliços
serien! De l’infern i els seus abissos

ja no en sabrien res… No, no, un moment:
no vull la ruïna de la bona gent

que porta Hernanz. Només vull dir que un dia
el seu negoci honest superaria

la mítica fortuna d’Elon Musk
i tot el patrimoni bergamasc,

la fundació Bill Gates i la George Soros
si fos obert les vint-i-quatre hores!

Les Irles

Un llogaret que ha declarat la guerra
ni més ni menys que a Estats Units.
A la Dolors, que han vist amb una gerra
de Coca-Cola, li han tallat els pits;

al més sublim i virtuós poeta
que duia vambes Nike,
fotent-li brou calent a la bragueta,
li han dit que allò que escriu és tan prosaic

que fa adormir, i el noi s’ha obert les venes.
Qui veu un western és crucificat
en un fanal. Aneu-hi, nens i nenes:
és hora de conèixer la maldat!

Habitants dels Guiamets, el poble natal de Neus Català. Diuen que va ser ella mateixa qui es va empescar aquest nom simpàtic per als seus compatriotes. O potser va ser una altra dona, la Plúvia Castellà, que no hi tenia res a veure. Segons alguns, la bona gent de Guiamets són lleganyosos perquè des que al poble hi ha la magnífica font construïda per Josep Maria Jujol, una superstició local diu que fregar-se els ulls amb l’aigua d’aquesta font porta bona sort i millora la vista. La sort i la bona vista, però, només duren unes hores. Per això la gent més supersticiosa de Guiamets hi va diverses vegades al dia a fregar-se els ulls, com si criessin lleganyes cada dos per tres. També n’hi ha que estan convençuts que el gentilici ve del mot provençal llenganyós, és a dir, de llengua enganyosa, o sigui, mentider o hipòcrita. El primer ús documentat del terme es remunta a 1154, quan el va emprar el trobador Ramon de Margalef a la seva Cançó del mal amor.

Professora a l’institut de Falset. Ens vam conèixer en un sopar a casa d’un dels socis del Centre Quim Soler, on els escriptors convidats havíem de compartir textos de creació pròpia. M’avorria una mica, i començava a neguitejar-me, perquè la gent no parava d’obrir ampolles de vi, i jo soc abstèmia, però quan estic envoltada de gent que beu tinc la sensació que alguna cosa estranya em puja al cap, i em sento culpable, ves a saber per què... L’Olga Vila em va distreure de les meves cabòries judeocristianes. Se’m va acostar per dir-me que li havia agradat el poema que havia llegit jo, i vaig pensar: «Quina persona més intel·ligent i sensible!» Per què la gent que em dedica elogis, de cop i volta, resulta d’allò més sensible i intel·ligent? Que l’Olga es digués Olga i fos professora de biologia també em va fer gràcia, perquè la meva àvia paterna, que viu a Sant Petersburg, la meva ciutat natal, és biòloga i es diu Olga. Una altra característica de la meva nova amiga que em va fascinar des del primer moment és que tenia una retirada forta, gairebé sinistra de tan pronunciada, a la poeta moscovita Vera Pàvlova, que vaig traduir fa anys i que vaig conèixer fa mesos (una mica a contracor, perquè em feia por que comencés a parlar-me dels seus cinc marits i a explicar-me intimitats de credibilitat dubtosa). La mateixa forma ovalada de la cara, les mateixes celles, fins i tot una veu i uns gestos semblants. La senyora Pàvlova, però, a part de ser de Moscou (que per a una petersburguesa ja és greu), i d’haver-se carregat, com a mínim, quatre marits esplèndids (el cinquè, el conec: és pallasso de circ, i sembla que, als seus setanta-nou anys, gaudeixi d’una salut i una resistència física envejables), té un ego més gran que la cartoixa d’Escaladei, mentre que l’Olga Vila, que jo sàpiga, no té cap malformació.

(versió i adaptació mètrica, en dodecasíl·labs, d’un fragment de Lo mig del món)

És lo darrer representant de la nissaga
dels draps aprofitats: ve del llençol de lli,
del drap de casa o del saquet de sofre. Sí:
només un ull nostàlgic veu el món que amaga.

Fregar los vidres amb aquell pedaç amb flors,
excoixinera de tants anys, potser dibuixa
retalls de somnis en los vidres dels balcons
o fa ballar l’enyor damunt la corda fluixa.

Lo Perxe

Lo Perxe és una casa de pagès
on hi ha una cambra per la garbinada
que em va deixar dormir-hi. Gràcies! Cada
tardor, hi irromp, de nit, una fornada
d’autors intempestius com la rufada,
i el terra cruix i es vincla sota el pes
del geni. Atenta al xerroteig distès,
l’amfitriona no es descuida res:
si els hostes beuen massa, amb la mirada
transforma el vi en Coca-Cola light…
Voleu saber qui és? Vegeu l’entrada
escrita pel Raül Garrigasait.

Conjunt de meravelles molt poc conegudes fora del Priorat. Quan vaig voler presumir d’haver-les vist davant de l’Eva, la meva cunyada, llicenciada en belles arts i experta en matèries pictòriques, em va preguntar: «I de quina època són?» Em vaig adonar, avergonyida, que no m’ho havia plantejat. N’havia tingut prou amb saber que eren antigues. En algú altre m’hauria empipat aquesta falta de rigor, o aquesta falta de curiositat, o les dues coses juntes. És obvi que no és el mateix pintar en el paleolític que en el neolític, i que pot haver-hi una diferència de milers d’anys entre dues pintures que s’assemblen molt als meus ulls profans… Doncs bé, quan torni a parlar amb l’Eva ja li diré que les de Capçanes són de 10.000 anys aC. Recordo especialment un bou, i la sensació que em mirava, tot i que amb prou feines se li veia el cap. Em mirava amb la seva gravetat, amb la seva presència, amb el mer fet d’existir, de tenir una existència més plena que la meva. En tornar a casa, vaig agafar un llibre de John Berger que es diu Sobre el dibuix, el vaig obrir a l’atzar i vaig topar amb aquestes paraules, traduïdes per la meva amiga Marta Pera: «L’artista coneixia aquests animals d’una manera absoluta i íntima; les seves mans els podien visualitzar a les fosques. El que li deia la roca era que els animals —com totes les altres coses que existeixen— eren dins la roca, i que ell, amb el dit untat de pigment vermell, els podia persuadir perquè sortissin a la superfície de la roca, a la superfície membranosa, i perquè s’hi refreguessin per impregnar-la de la seva olor». Uns paràgrafs més avall, Berger diu que, en sortir de la cova de Chauvet, va fer uns croquis amb tinta negra en un paper japonès absorbent, perquè era la manera que havia trobat d’acostar-se a la dificultat de dibuixar amb carbó sobre superfícies de roca. Després de llegir això, per primera vegada a la vida, no saber dibuixar em va fer una ràbia profunda. Les meves mans no visualitzen res. Són cegues. I en realitat, no tinc ni idea de què és un paper japonès absorbent.

La pollagana

Oficialment, arada de forcat.
I alhora, més enllà del Priorat,

divisa del masclisme arreu d’Espanya:
¡la polla gana! Tanmateix, si guanya

de veres en un lloc, segur que perd
ben ràpid en un altre. Sé del cert

que en tots els pobles de la Catalogne
du Nord hi guanya el co…, sí, sí, el codony.

Un marsupial extint, amb peus d’estruç.
Un instrument de corda de Cambodja.
Un dels recursos clau del trobar clus.
Un vent que et torna boig i et fa ferotge.

El responsable màxim d’un congrés.
El tractament que es fa als malalts de sida.
(Al Priorat ningú no sap què és
i es poden creure qualsevol mentida.)

Una melodia ben coneguda, que pot semblar commovedora de debò o simplement lacrimògena, i una veu que anuncia que algú ha deixat aquest món. Tot seguit, la veu, no gaire acollidora, afegeix: «El difunt es trobarà a la parròquia…», i diu el nom de la parròquia en qüestió. Qui sigui que s’hagi empescat aquesta fórmula, aquell dia no estava gaire inspirat. Sembla que el difunt encara pugui decidir si es troba bé o malament, o si li ve de gust o no assistir al seu propi funeral.

L’única paraula dels indígenes de la Terra del Foc que Charles Darwin, en arribar-hi amb el Beagle, va retenir i va apuntar a la seva crònica del viatge. Segons va deduir el naturalista, la paraula en qüestió volia dir ‘dona-m’ho’. Els habitants d’aquell lloc inhòspit i fascinant repetien yammerschuner tota l’estona, mentre assenyalaven amb el dit tota mena d’objectes que pertanyien als navegants anglesos, fins i tot els botons dels abrics.

Quin seria el yammerschuner del Priorat, és a dir, un vocable local capaç de cridar l’atenció d’un foraster vingut de ben lluny i quedar-se-li gravat per sempre? Algú que es mirés els prioratins amb la mateixa circumspecció amb què Darwin observava aquells homes salvatges potser sentiria l’expressió recurrent fa com a por i pensaria que és una sola paraula; potser arribaria a la conclusió que és el cognom d’un alcalde de qui tothom es queixa, o el malnom d’una dona excessivament promíscua, per la ganyota contrariada que sol acompanyar aquests mots.