Marina Espasa

Pagès tocat pels astres. Algú que enterra banyes de vaca plenes de fems i exhibeix tanta felicitat al rostre no pot estar equivocat. Si, a més, no els talla la cua a les ovelles, recomana que no ens excedim a l’hora de menjar cireres d’arboç, planta pistatxers, no pentina la terra de sota les oliveres i controla les línies geodèsiques que li travessen els camps, llavors ja no és només un pagès: ha de ser per força Roger, el biodinàmic.

Busca —i trobarà— l’harmonia amb la Natura per la via musical. És previsora perquè sempre du a sobre una cabellera rossa llarguíssima per reposar algun pèl de l’arquet del violí que es pogués fer malbé. Sembla que només vulgui fer una passejada per un camí entre vinyes, però en realitat t’està portant sota un castanyer màgic. Toca el violí per tot el món, però el seu lloc és una casa dalt d’un turó amb dues banderes: l’estelada i la pirata.

Amb la boina negra de gairell, uns ullets vivíssims i la voluntat fèrria de fer el vermut, la Rosa sap que el Pradell de la Teixeta és el millor poble del món i no se n’amaga. Fa conèixer cellers com el de Sant Rafael i cases com can Garriga, on les clofolles de les avellanes surten disparades per un forat de la paret i fan una pila que sembla una muntanya, però que és un pou. Diu que «Per Santa Margarida, l’avellana és mitja i per Santa Magdalena, l’avellana és plena». És mestra (jubilada) en prioratí saber.

Apicultor silenciós com una abella obrera. Ho sap tot sobre les abelles i els seus hàbits, i precisament per això té cura que l’extinció de la Humanitat s’endarrereixi uns quants decennis més. El trobem a Ulldemolins, impertèrrit tot i el vent que bufa com vol, i ens deixa ben distrets amb la sensació que al cap, en lloc d’un cervell, hi tenim un rusc. Escolta atent com nosaltres les explicacions de la Roser, i hi afegeix detalls, matisos, per després tornar a amagar-se darrere de la barba i dels ulls vius.

Conèixer un autor després d’haver-lo llegit comporta sempre un temps d’espera abans de començar-hi a parlar. És aquella estona —poden ser uns instants— durant la qual mires d’adequar l’aspecte físic, el to i els gestos de la persona que tens davant amb la imatge, del tot irreal, que t’havies fet de l’escriptor. I sempre hi ha un decalatge, però acostuma a haver-hi detalls que ajuden a salvar-lo. En el cas del Carles tot va ser molt suau, com és ell: parlàvem amb tanta naturalitat que em va costar adonar-me que era el primer cop que ho fèiem.

En Carles té, com a mínim, una característica típica d’escriptor, que és l’obsessió per les paraules, el significat que tenen i les infinites variants dialectals, i una altra que no ho és gens: el gust per l’exercici físic. La primera pot ser producte del fet que prové de la Franja, terra de fronteres lingüístiques i on les isoglosses campen per tot arreu. La segona és més volàtil i l’emparenta amb l’autor de Licantropia que m’havia fabricat dins del cap. Dissenyador gràfic de professió, du ulleres fines i es mou en silenci, amb discreció. Condueix una furgoneta enorme com qui va amb patinet.

[Cançó pop.] Cançó infantil prioratina que acompanya el joc del mateix nom. En aquest joc, un nen s’ha d’enfilar dalt d’una pila de caixes buides de vi i mirar per la finestra horitzontal que queda just a sobre. Mentre observa com, dins del celler, les màquines treballen a tothora per premsar el raïm, els altres nens s’han d’acostar a la paret i tocar-li l’esquena, però s’han d’aturar del tot quan el nen que para deixa de cantar la cançó i es gira. Si en veu cap que s’estava movent, el pot eliminar. No cal dir que el joc es presta a tot tipus de trampes. La variant numèrica de la comarca (on el 4 i el 7 substitueixen els canònics i estandarditzats 2 i 3) és deguda al caràcter personalíssim dels nens i nenes nascuts en aquesta terra, que de cap manera volen deixar-se imposar una cosa tan vulgar i simple com la sèrie numèrica 1, 2, 3. Una altra cosa és que, per il·lustrar aquesta entrada, haguem topat amb l’inquietant «accesorio» que acompanya el «4». Per què és més accessori el 4 que l’1 i que el 7? Vet aquí un bon misteri per esbrinar.

[MES]

Fruit sec de l’avellaner, de pericarpi llenyós i llavor oliosa. Encaixada entre el parafang i la part davantera del tractor i emmarcada per un marc metàl·lic, l’avellana perduda sembla que pugui fer encallar algun engranatge. Potser el que fa anar la maquinària de dins del magatzem i que separa les clofolles dels fruits? Primer en filtra les pedres, després les fa avançar per una cinta transportadora, on quatre mans d’home (dos per cap, s’entén) n’aparten les que han quedat imperfectes. Un cop pelades, dos canons rectangulars que donen a l’exterior expulsen les clofolles a pressió, que fan un vol perfecte i cauen apilades en un munt altíssim que té tots els colors del marró i s’enfonsa com un matalàs tou. No totes es pelen. N’hi ha quilos i quilos que, ben amagades dins de la clofolla, són emmagatzemades en sacs com els de la runa, blancs i verds, que s’acumulen a la nau de sostre altíssim fins gairebé tapar-ne els finestrals. Als sacs foradats o desfilats, el marró i el verd d’algunes fulles rebels surten a pressió per l’escletxa. Per fora, la paret del magatzem té una cara de totxo vermell i una altra arrebossada de gris, on hi ha una sola finestra amb una persiana verda del tot abaixada. Al costat, hi ha un triangle de ferro que, plegat, fa de politja inútil. El fanal de la cantonada dibuixa una ombra allargassada sobre la paret d’hivern. Tot —fanal, ombra, finestra, triangle de ferro i fons arrebossat— té una disposició geomètrica austera i seca com el regust de l’avellana.

Entitat bancària desnonada i reconvertida en un tros de terra plana conreada limitada per marges o rases. Lluny del poder putrefactiu dels diners, la terra reviu amb força i esdevé d’allò més fèrtil. Els bancals del Priorat són estrets i sovint estan distribuïts en terrasses que desafien els laterals de les muntanyes. Els pagesos, tot cavant, hi han arribat a trobar caixers automàtics semienterrats, ordinadors de pantalla plana amb programes de bases de dades que encara feien càlculs infinits sobre plans de pensions. N’han esberlat les pantalles a cops de càvec.

Poble de l’oest de la comarca i imatge definitiva que sempre més associarem a la secció del Temps dels Telenotícies, on regularment se’ns informa del fred mortal que hi fa.

Tires d’asfalt que els prioratins més murris col·loquen, de nit, mentre tothom dorm. A trenc d’alba encara sembla que belluguin, però quan el sol ha deixat de mandrejar, no es mouen ni un mil·límetre. Ningú de la zona recorda per què ni quan va ser la primera vegada que van quedar tan abonyegades, però el que sembla segur és que ningú no sabria com tornar-les a redreçar. Dibuixen, doncs, unes rutes sinuosíssimes, adequades a l’orografia del terreny, diran uns, fruit del caprici dels instal·ladors de carreteres, pensaran els altres. I tots tindran raó.

Nom amb què les ovelles van batejar antigament les cireres d’arboç. Els cirerers d’arboç són uns arbrets perennifolis de la família de les ericàcies els fruits dels quals són deliciosos, i de gran utilitat per als ramats d’ovelles que estan a punt de perdre el pastor per esgotament. Totes les ovelles saben que aquestes cireres vermelles i punxegudes per fora però carnoses per dins reviscolen un mort: les cames deixen de fer figa i el cap s’ennuvola, tot donant la sensació que es camina més lleuger, fins i tot a un pamet de terra, que les pujades són més suaus i els camins, més curts. Per tant són elles qui, com qui no vol la cosa, s’acosten a l’arbret, belen amb insistència i li descobreixen al pastor els punts de vermell intens de les cireres madures. Amb el pastor revifat, el ramat s’assegura que tornarà al corral, on, de nit, les més velles s’encarregaran d’explicar als xaiets acabats de néixer el secret per tornar a casa.

Caragol d’espart antigament usat per guardar-hi les olives mòltes. Hem deixat de guardar-hi olives, però continuem trepitjant-los, perquè són a totes les entrades i eixides de les cases, on fan d’estoreta. De cofí a coixí per als peus.

Conjunt de costos de produir una ampolla de vi. Curiosament, les parets laterals de les muntanyes on es cultiva la vinya gairebé a pic reben el mateix nom, cosa que porta a nombroses confusions entre els visitants assedegats de la comarca, que poden acabar bevent una muntanya de diners en lloc del nèctar deliciós pel qual és mundialment conegut el Priorat.

Llevar l’orientació, la precisió, de les abelles per l’excés de radiacions, insecticides, pesticides.

«L’abella està desabellada. Qui la tornarà a abellar? L’abellador que l’abelli, bon abellador serà.» (Cançó popular prioratina).

Desabellar és un verb que no ha trobat encara la manera d’infiltrar-se al TERMCAT, però que aviat ho farà. L’abella Reina d’una de les arnes d’Ulldemolins enviarà un esquadró d’exploradores a Barcelona perquè entrin dins de les orelles dels termcatistes i els omplin de gelea reial les trompes d’Eustaqui. I amb els cervells convertits en ruscs i un zumzeig permanent a les temples, els eixams de lingüistes teclejaran alhora, com un sol insecte, la definició de desabellar: abelles desorientades que han perdut la capacitat que tenien de tornar al rusc d’on havien sortit. L’esquadró d’exploradores, un cop fora dels caps colonitzats dels termcatistes, i fora de les oficines del TERMCAT del carrer Diputació de Barcelona, no sabrà agafar el camí per tornar a casa. Baixaran un parell de pisos i entraran per una finestra oberta per un periodista amb ganes de fumar-se una cigarreta i deixar de pensar una estona en la futilitat de les notes de premsa. I de sobte la redacció del diari ARA serà una festa en groc i negre, un concert de recol·lectores de pol·len que han perdut el nord. O el sud. Els periodistes les foragitaran com podran: amb els llibres que s’acumulen a la taula del redactor talentós, potser, o amb exemplars enrotllats del diari. L’esquadró esporuguit sortirà volant per les finestres que donen al pati interior d’illa d’eixample i potser enfilarà el camí cap al parc de l’Escorxador, atret per aquella mica de verdor que hi ha, i passarà la nit entre la dona i l’ocell. Mentrestant, a Ulldemolins, dins de l’arna, la Reina es començarà a inquietar per l’absència de l’esquadró, perquè, al cap i a la fi, què és una Reina sense súbdits? Un contrasentit. O pitjor encara, una nosa. I les abelles netejadores de cel·les començaran a remugar entre elles i després conspiraran amb les dides que fabriquen gelea reial, i també amb les constructores de bresques: si les exploradores no tornen aviat, la Reina tornarà a insistir que és el moment d’emigrar de l’arna i fer un rusc nou. I no en tenen ganes, les netejadores i les dides, que els va costar molt aconseguir les condicions laborals de què gaudeixen ara, i un canvi d'ubicació equivaldria a tornar a començar de zero. Les constructores de bresques ja hi estan avesades a treballar de sol a sol a canvi de quasi res, que semblen aprenents medievals o becàries postmodernes, però les dides, que ja són grans i molt a prop de la jubilació, no estan disposades a perdre’s els viatges de l’Imserso rusc endins. Valdrà més que entri alguna aranya despistada i la puguin matar a picades, embalsamar-la amb pròpolis i després abandonar-la a l’entrada de l’arna: així la Reina veurà que es preocupen per ella, que la defensen, que fora hi ha molts perills i que no és el moment d’encetar aventures quimèriques. Però el desabellament és real, pensa la Reina, que és la més vella i la més sàvia de totes les abelles, i es recorda de quan no n’hi havia ni una que no sabés tornar a casa. Ara van perdudes, desorientades, i es queden a viure (o a morir) en qualsevol racó. Les de Barcelona, per exemple, s’han instal·lat a Montjuïc, i van eixordades quan hi ha concert o estrena del Grec. Així, si els ruscs es despoblen a poc a poc, les flors no es reproduiran i tota la cadena de la natura que ens manté vius se n’anirà a prendre vent. Més aviat que tard. En tot això pensa la Reina, refugiada a la cel·la principal de l’arna, mentre repassa les pàgines esgrogueïdes de l’àlbum de fotos del seu vol nupcial. O potser és que recorda algun dels abellots que van morir per ella durant el vol?

Fissura del terreny produïda per la potència de les forces tel·lúriques que corren per sota del sòl prioratí i que determinen la manera de construir els marges de pedra seca (deixant espai entre pedra i pedra per no bloquejar les forces), la manera com es clivella la terra dels bancals (com una pell que s’ha exposat massa al sol) o el caràcter rebordonit d’alguns ceps, que han de fer mans i mànigues per enfonsar-se terra avall i trobar l’aigua. S’ha observat que el caràcter prioratí, que té una tendència a l’aspror, s’esberla de sobte per aquí i per allà, i s’obren camí dolls de simpatia gràcies a aquesta mena d’esquerdes, que curiosament, dibuixen les mateixes giragonses ja sigui entre pedres, terra o arrels vegetals.

Llevar la força, el vigor, el delit, per l’excés de treball, d’exercici. [DCVB]

Llevar-se, esmorzar, pujar al microbús, avançar, observar, serpentejar, aturar-se, baixar, caminar, voltar, badar, mirar, fitar, clissar, examinar, retratar amb el mòbil. Tocar, palpar, fregar, manipular, guardar a la butxaca. Escoltar, sentir, parar l’orella, enregistrar amb el cervell. Ensumar, olorar, flairar abans d’empassar-nos el glop de vi. Assaborir, mastegar, deglutir, digerir, endolcir, salar, alimentar-se de menges selectes i de sol embotellat. Travessar la comarca de punta a punta, trepitjar la terra roja amb les sabates i omplir-se’n les puntes dels dits, sota les ungles. Conèixer gent, seure a taula, visitar museus, entrar a cellers, enfilar boscos, mesurar horts i admirar esteses d’oliveres. Pujar al microbús, tornar enrere, marejar-se, aturar-se, baixar, entrar al Perxe, sopar, llegir, pujar a l’habitació, repassar les notes del dia, consultar el diccionari amagat dins el mòbil, dormir tranquil·la perquè ja saps que t’han ben estragat i que demà, si tot va bé, tornaran a fer-ho.

Capital del Priorat i lloc únic on els escriptors indígenes troben la col·laboració d’escriptors forasters per penjar cartells anunciadors de futures presentacions de llibres a les parets de les cases. 

Animal mitològic que hom invoca abans d’agafar el cotxe a fi de no tenir cap accident. El seu aspecte varia segons la font que el descriu, però la majoria coincideixen a descriure’l com un obús amb banyes caragolades a banda i banda del musell que té una predilecció especial per anar a estampar contra carrosseries de cotxes grossos. No cal dir que la ingestió abundosa de vi de la comarca és condició sine qua non per convertir-se en una de les fonts que asseguren haver-hi topat al bell mig de la nit. No s’ha de confondre amb el porc senglar, l’animaló amic de l’home que ben aviat trobarem a les millors botigues d’animals de companyia, al costat de les cigonyes o les gavines, i en substitució dels previsibles gats i gossos, del tot superats avui dia.

Estat de gràcia artificial del paisatge prioratí. ¿És l’alineació de les fileres de ceps el que determina l’ordre extrem del paisatge prioratí, o és el contrast entre la rectitud d’aquestes línies i l’entortolligament infinit dels peus dels ceps? ¿O les formes capricioses amb què pengen les fulles de les sarments, autèntiques antenes de raïm projectades cap al cel? ¿O la manufactura dels marges de pedra seca, dels bancals i dels costers, miraculosament convertits en font de vida? En què quedem: intervencionisme de l’home sobre el paisatge, o tots parats a la barrera a observar què fa la natura? No és ordre, és treball. No és intervenció, és col·laboració i benefici mutu: jo et rego i tu m’alimentes, jo et sembro i tu m’omples de fruits, jo traço rectes i tu m’envoltes de circs muntanyencs de pedra enrogida per recordar-me que som tots dins d’un mateix cercle.

Si arreu tota pedra fa paret, al Priorat tota canya fa persiana. Originalíssima variant de la persiana de fusta de tota la vida, la persiana de canya aporta un toc de personalitat tan poderós a la finestra que tapa, que el Consell Comarcal n’està estudiant la implantació a totes les cases rurals, per fer-ne un símbol de la identitat prioratina i més d’un celler estudia col·locar-les també com a porta d’entrada de la cava on s’acumula el vi.

Arbret caducifoli de la família de les anacardiàcies, de fulles imparipinnades, originari de l’Àsia i cultivat en algunes finques del Priorat per pur japonisme. Les ganes que la comarca compensi el seu caràcter sec i rocallós amb unes gotes de la típica delicadesa del país nipó són les que han dut alguns pagesos a introduir el cultiu d’aquest arbre, cosí de l’ametller però que presenta unes branques que el podrien emparentar amb una figuera, pel to grisós i per la sensació de fragilitat —d’altra banda tan oriental— que transmeten. Fa uns fruits que, conscients del seu elevat poder estètic, queden arrapats a l’arbre després que n’hagin caigut les fulles. Allà, qui sap si per mimetisme o per desig de camuflatge, agafen un to vermellós com el de la fulla de vinya a la tardor. Són profusament fotografiats per grups d’escriptors en ruta i, després, apallissats per les canyes del pastor que els fa caure a terra, on deixa que s’assequin recoberts per una malla a prova de lladres, duguin ales o no. Abans de torrar, tenen un gust d’ametlla tendra i encara no han agafat aquell verd tan personal.

Haiku del Festuc

Entre el garbuix gris i roig
i un llit d’herba despentinada,
tot de trencs grocs.

Localitat única al Priorat que compta amb un mirador amb avis d’alumini, que permeten que els avis de carn i ossos, que a vegades estan cansats, es prenguin algun matí de festa i no surtin a fer el passeig.

Nom de color alternatiu que sempre cal tenir present quan es vol prescindir de l’estandarditzat vermell i es necessita parlar d’algun esclat de passió. Quan algú esdevé «roig» o alguna cosa es qualifica de «roja» no s’està parlant només d’un color, sinó més aviat de tot el que envolta aquest color i hi ha viscut sempre més o menys als marges. La terra del Priorat és roja, i tenyeix de roig tot allò que s’hi acosta, o tot aquell que la trepitja.

Vi excels, blanc i negre, produït al celler de Sant Rafael, d’altra banda la millor localització possible per al rodatge de futures seqüeles de Falcon Crest.

Poble extrem i extremadament ventós. Seu supersecreta del Servei Secret Central que controla la proliferació misteriosa de molins de vent a la comarca.

Punt del territori del qual s’ha mesurat amb gran precisió l’emplaçament i s’ha marcat com a fita o senyal, que normalment és un triangle metàl·lic clavat a terra. La xarxa geodèsica que determina amb precisió aquest conjunt de vèrtexs és de gran utilitat a l’hora de cartografiar el territori amb exactitud.

Pobles del Priorat que compten amb un identificador geodèsic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC): Bellmunt del Priorat, Cabacés, Capçanes, Cornudella de Montsant, El Lloar, El Masroig, El Molar, Els Guiamets, Falset, Gratallops, La Bisbal de Falset, La Figuera, La Morera de Montsant, La Vilella Alta, La Vilella Baixa, Marçà, Margalef, Poboleda, Porrera, Pradell de la Teixeta, Torroja del Priorat, Ulldemolins. 

Fruit del castanyer prioratí que acostuma a aparèixer a l’octubre, just després d’una trucada perduda de mòbil i sempre davant d’un grup d’escriptors prou bocabadats. Cal collir-lo amb molta cura i, per fer-ho, és recomanable haver estat violinista des de petita. Acabat de collir, de tan tendre com és, emet el so més dolç i més transportador de tots, i assegura als oients de concerts de violí de castanyer un record perdurable. Pot atènyer diverses mides i antiguitats. El color oscil·la dins d’una gamma de marrons ataronjats i vermellosos, a joc amb els tons que agafa la vinya a la tardor. Es caracteritza per tenir quatre cordes que van des del cargol fins al cordal, on hi ha els afinadors. Per assegurar-nos que no és un violí bord, i per tant mut, hi hem de trobar, a la cara superior, els dos forats harmònics o efes, dues sinuositats encarades a banda i banda del pont que recorden dos encenalls, o els dos clotets de l’esquena d’una dona.

[Fam] Fotre-li castanya al violí Dita prioratina que s’empra per referir-se a la coneguda rivalitat entre els dos fruits del castanyer. És molt habitual que l’un substitueixi l’altre amb traïdoria, com fan els violins quan, amb un cop d’arquet ben donat, expulsen les castanyes de l’arbre per penjar-s’hi ells. Des de terra, les castanyes, vestides amb l’abric de pells punxegut o del tot nues, conspiren per trobar la manera de tornar a pujar, o si més no per punxar-li les mans a la violinista collidora de violins, que elles veuen com l’autèntica culpable de la seva dissort. Els violins, mentrestant, i per guanyar-se els favors de la collidora, entonen una cançó que els estudiosos asseguren que deriva de la Balada dels penjats del poeta francès medieval François Villon, que ells han après dels violins francesos que han conegut a les sales de concerts més empolsegades d’Europa i que fa així:

Balada dels violins penjats

«La pluja ens ha rentat i buidat,
El sol, ressecat i ennegrit.
Garses i corbs els nostres forats han cavat,
La crinera i les cordes ens han polit.
Ja mai més del repòs no hem gaudit:
Cap aquí, cap allà, segons vagi el vent,
A son pler i sense treva és el nostre turment,
Més espicassats pels pardals que un didal.
No hi entreu pas, al nostre agermanament,
I pregueu a la Marta Cardona que ens vulgui absoldre!»

(«La pluja ens ha rentat i buidat,
El sol, ressecat i ennegrit.
Garses i corbs els nostres ulls han cavat,
La barba i les celles ens han polit.
Ja mai més del repòs no hem gaudit:
Cap aquí, cap allà, segons vagi el vent,
A son pler i sense treva és el nostre turment,
Més espicassats pels pardals que un didal.
No hi entreu pas, al nostre agermanament,
I pregueu a Déu que ens vulgui absoldre!»)

(«Balada dels penjats», dins F. Villon, Les Balades, Labreu, 2010. Traducció d’Andreu Subirats)

Bé intangible molt valuós i escassíssim a la comarca. És habitual que se li erigeixin monuments allà on es concentra en quantitats detectables pels petits dispositius que els prioratins, com tothom, duen a la butxaca perquè els deslliurin de qualsevol mal. Acostuma a brollar en parets assolellades, prop de bancs de fusta i mai lluny d’algun finestró degudament situat per permetre que els fadrins s’assabentin de detalls que els poden ser d’una utilitat extrema a l’hora d’afinar la punteria en la seva particular recerca del Sant Grial Solter.