Acostumades a la foscor de la cova de la Taverna, dues aranyes amigues entrelluquen la llum del meu frontal com un perill inquietant i desconegut. S’aturen i no mouen ni un pèl, com si fossin estàtues.
Semblen ben bé una part de la pedra.
Semblen ben bé les protagonistes de la pintura rupestre que sabem que existeix en una de les parets de la cova, però que està tan arrecerada que se’ns fa impossible de localitzar.
Quina llàstima!
Així d’ocultes desitjarien estar aquestes dues aranyes cavernícoles i amigues.