Priorat és el títol d’un llibre d’Anaïs Boudot i Hervé Siou editat per Lo Diable Gros. Conté textos entorn de la memòria i el despoblament a la comarca del Priorat. La portada és molt fosca: una fotografia on es veu la cinglera del Montsant i un cel negre. Les altres fotos que trobem a l’interior són, totes, igual de fosques. Paisatges on no es veu cap persona. Sorprèn la mirada de l’autora, tot i això són belles. Van de la mà amb el contingut que aborda el text.
En arribar al Centre Quim Soler vaig trobar el llibre a sobre el llit, era un regal, li vaig fer una ullada, ara l’abordo amb més atenció. És un llibre trist, penso. Es mostra la solitud d’una comarca. Les paraules en parlen, les imatges la mostren; l’obra la materialitza.
És curiós perquè jo, al Priorat, sempre m’hi he trobat acompanyat. Però, és clar, no hi he viscut mai, només hi vinc de convidat. M’hi han acollit amistats que, després de viure fora, hi van tornar. Persones que vaig conèixer lluny de la Vilella Baixa, de Marçà, de Cornudella... en un altre món: pels carrers de Tarragona, i un dia em van dir: «A veure quan puges un cap setmana!», i tot et sorprèn. T’agrada. Has crescut a la ciutat i, ara, descobreixes la bellesa d’un paisatge, l’alegria d’una gent i després, quan marxes, penses que s’hi està molt bé en aquell racó del món: l’idealitzes. I, llavors, hi vas tornant a saludar, a menjar, a un concert de festa major, a fer una excursió, a donar un cop de mà a la verema. I com que hi has conegut altra gent, doncs et truquen per anar a una escola a explicar contes o a fer titelles o a parlar de llibres i, ja que hi ets, et quedes a dinar, a xalar. Sempre amb la remor i el rebombori d’un munt de persones. No hi he estat mai al Priorat, per exemple, dues setmanes en ple hivern, ni tot un estiu, ni la meva infantesa, ni cada dia de la meva joventut, ni caminant sol pels carrers d’un poble i no trobar-hi ni una ànima dos dies seguits, ni he vist com un fill es fa gran i et diu que vol marxar, ni hi he envellit, ni hi he emmalaltit, ni he pensat que l’hospital queda molt lluny.
Coneixem una adalil molt jove. Té una llarga cabellera, té divuit anys. Ens explica que anirà a estudiar a Barcelona. «A estudiar, què?», li preguntem. «El que sigui», respon. Sap del cert que vol marxar. Li preguntem què en pensen a casa: «Els pares diuen que, tard o d’hora, ja faré cap». Nous carrers, concorreguts, li permetran viure noves experiències. Segur que farà amistats: gent de Badalona, de Palamós o de Stuttgard i els dirà de pujar al poble, amb ella, un cap de setmana per anar a la festa major o al concert d’un grup de moda que fan a Falset. Passarà el temps entre dos mons: pujant i baixant. Estudiarà, estimarà, treballarà... De tant en tant enyorarà l’olor de terra, la seva gent. Passarà el temps. I llavors, què? Qui ho sap? Serà una prioratina que viurà lluny de la comarca per sempre o es plasmarà de nou la dita: «Volta el món i torna al Born»? Qui ho sap? La vida.