Joan Rioné

Erri De Luca és un escriptor napolità. No és d’Itàlia sinó de Nàpols com la Sofia Loren que, en una ocasió, va dir: «Jo no soc italiana, soc napolitana. És molt diferent!». Qui visiti la ciutat, ho entendrà. Nàpols no pertany a enlloc, és un món propi. Hauria de ser una ciutat estat com ho és Mònaco, Singapur o el Vaticà. Doncs bé, d’Erri De Luca és un paràgraf que vaig emprar com a epígraf en un dels meus llibres, diu així: «si saps estar-te dret en una barca, també saps ballar». Parlo d’aquest autor perquè he vist la poesia completa a la biblioteca del Centre Quim Soler. Trobar un llibre que t’agrada en la prestatgeria d’una altra casa és com trobar un vell amic. Però tornem a l’epígraf. «Si saps estar-te dret en una barca, també saps ballar», els adalils d’avui: Aida Martínez, (amb la seva companya, Marina Garzón) i Joan Asens m’hi han abocat. Les primeres són pastores, l’últim és enòleg. Tots tres fan vida al camp, s’hi mouen ballant. M’explico: la precisió dels seus gestos, la destresa de les mans, la forma de caminar, la mirada. Segurament que, en un altre espai, es mourien amb poca traça però aquí fan una dansa, una coreografia. Tenen un control absolut i espontani de l’expressió corporal. Podrien treballar amb els ulls clucs.

El dramaturg Dario Fo (a qui van concedir el premi Nobel de Literatura) apuntava que, fins fa uns anys, els oficis condicionaven els aspectes lúdics de la vida. Accions com cantar, ballar i jugar estaven unides a la feina que es realitzava. Fo ho exemplifica amb els corders de Sicília que, quan feien les gruixudes cordes per amarrar els vaixells, es repartien a ambdós extrems dels fils de cànem i al mig es situava un timbaler que marcava el ritme del trenat. El procés s’acompanyava d’un cant que fixava les pauses per tal d’evitar que s’hi fessin nusos. També parlava dels remers que aplicaven la mètrica dels poetes, del gest de les teixidores, del moviment de canell en la sega... «es buscava el màxim resultat amb el mínim esforç. Tots els moviments assolien, a ulls d’un espectador, valor estètic i simbòlic». Ho torno a experimentar amb la Marta Fortuño en moure’s pels carrers de la Vilella Alta, amb en Nàhuel Perí en guiar-nos per Falset i amb la Marta Serradell a la seva floristeria. Els nostres adalils són ballarins en un espai/paisatge majestuós que esdevé l’escenari d’un gran teatre.

Priorat és el títol d’un llibre d’Anaïs Boudot i Hervé Siou editat per Lo Diable Gros. Conté textos entorn de la memòria i el despoblament a la comarca del Priorat. La portada és molt fosca: una fotografia on es veu la cinglera del Montsant i un cel negre. Les altres fotos que trobem a l’interior són, totes, igual de fosques. Paisatges on no es veu cap persona. Sorprèn la mirada de l’autora, tot i això són belles. Van de la mà amb el contingut que aborda el text.

En arribar al Centre Quim Soler vaig trobar el llibre a sobre el llit, era un regal, li vaig fer una ullada, ara l’abordo amb més atenció. És un llibre trist, penso. Es mostra la solitud d’una comarca. Les paraules en parlen, les imatges la mostren; l’obra la materialitza.

És curiós perquè jo, al Priorat, sempre m’hi he trobat acompanyat. Però, és clar, no hi he viscut mai, només hi vinc de convidat. M’hi han acollit amistats que, després de viure fora, hi van tornar. Persones que vaig conèixer lluny de la Vilella Baixa, de Marçà, de Cornudella... en un altre món: pels carrers de Tarragona, i un dia em van dir: «A veure quan puges un cap setmana!», i tot et sorprèn. T’agrada. Has crescut a la ciutat i, ara, descobreixes la bellesa d’un paisatge, l’alegria d’una gent i després, quan marxes, penses que s’hi està molt bé en aquell racó del món: l’idealitzes. I, llavors, hi vas tornant a saludar, a menjar, a un concert de festa major, a fer una excursió, a donar un cop de mà a la verema. I com que hi has conegut altra gent, doncs et truquen per anar a una escola a explicar contes o a fer titelles o a parlar de llibres i, ja que hi ets, et quedes a dinar, a xalar. Sempre amb la remor i el rebombori d’un munt de persones. No hi he estat mai al Priorat, per exemple, dues setmanes en ple hivern, ni tot un estiu, ni la meva infantesa, ni cada dia de la meva joventut, ni caminant sol pels carrers d’un poble i no trobar-hi ni una ànima dos dies seguits, ni he vist com un fill es fa gran i et diu que vol marxar, ni hi he envellit, ni hi he emmalaltit, ni he pensat que l’hospital queda molt lluny.

Coneixem una adalil molt jove. Té una llarga cabellera, té divuit anys. Ens explica que anirà a estudiar a Barcelona. «A estudiar, què?», li preguntem. «El que sigui», respon. Sap del cert que vol marxar. Li preguntem què en pensen a casa: «Els pares diuen que, tard o d’hora, ja faré cap». Nous carrers, concorreguts, li permetran viure noves experiències. Segur que farà amistats: gent de Badalona, de Palamós o de Stuttgard i els dirà de pujar al poble, amb ella, un cap de setmana per anar a la festa major o al concert d’un grup de moda que fan a Falset. Passarà el temps entre dos mons: pujant i baixant. Estudiarà, estimarà, treballarà... De tant en tant enyorarà l’olor de terra, la seva gent. Passarà el temps. I llavors, què? Qui ho sap? Serà una prioratina que viurà lluny de la comarca per sempre o es plasmarà de nou la dita: «Volta el món i torna al Born»? Qui ho sap? La vida.

Li comento a la Roser Vernet que, l’endemà al matí, m’agradaria sortir a córrer. «Segurament pujaré a la Figuera», afegeixo. Ella bromeja i diu que a la muntanya s’hi va a caminar, que fer-ho corrents és una bestiesa. Somriem, comparteixo el seu criteri però és una activitat que, des de fa un temps, sovintejo. Així que planifico la ruta segons el que m’explica en Joan Domingo: sortir del Molar, seguir per la carretera, girar direcció al Lloar, fer un quilòmetre i mig i, passat el mas d’Engràcia, enfilar el camí dels Tortells fins a les antenes del Guixar. Un cop a dalt tindré unes vistes magnífiques i seré a tocar del poble. No té pèrdua.

Em llevo aviat, quan baixo al menjador la Roser ja remena i se li escapa el riure en veure’m en pantalons curts, samarreta i esportives. Em pregunta si vaig disfressat, riem plegats. Abans de sortir em diu que no passi fred, que no faci tard i insisteix que m’endugui un parell de mandarines, «són de Xerta», afegeix. Són les vuit del matí i el sol acaba de sortir. La temperatura és agradable. Començo a córrer. Em van regalar un llibre d’en Murakami que parla d’aquesta pràctica des de l’experiència de l’autor. El vaig llegir a batzegades, em vaig saltar algunes pàgines. En recordo alguna cita: «Quan surts a córrer no calen companys ni contrincants. Amb un calçat adequat, pots córrer quan i fins on et vingui de gust». Jo surto a córrer amb persistent inconstància i, sempre, sense rellotge. M’agrada fer-ho per llocs bonics.

Trobo el camí, és un GR, deixo la carretera i inicio la pujada. Som diumenge i no he vist cap cotxe, no he vist ningú. Aquest matí han plantat el Priorat només per a mi. Pel camí hi ha tot d’oliveres carregades d’olives, vinyes ben cuidades i ametllers que, sembla, fa temps que no poden. Se’m creuen dos cabirols, un rere l’altre.

Observo que el voral del camí té la terra remoguda. És el senyal dels porcs senglars que, de nit, busquen arrels i cucs. N’hi ha molts i, sovint, s’apropen als pobles. Precisament, ahir al vespre, tornant amb l’autobús, se’ns en va creuar un per la carretera i la conductora va ofegar un crit, un petit ensurt.

Soc força amunt i encara hi ha vinya plantada. Quan arribo a les antenes de Lo Guixar observo les conseqüències de l’incendi que va cremar fa més d’un any. Més tard m’explicaran que les vinyes i un canvi afortunat de la direcció del vent, van ajudar a aturar-lo.

Pelo una mandarina i començo a menjar-me-la quan, pel camí que acabo de fer, sento soroll de vehicles i lladrucs de gossos. Dos tot terrenys s’aturen al meu davant i en baixen cinc caçadors cepats. Van equipats amb botes, roba de camuflatge, escopetes i armilles de color taronja. Segur que han esmorzat mongetes amb botifarra, no sé què deuen pensar en veure’m amb aquella fila i amb les peles de mandarina que no sé on llençar. M’avisen que hi ha una partida de caça, decideixo recular. Conforme baixo veig els cartells que acaben de col·locar: «PERILL» (en lletres grans), «batuda de caça», el senyal de risc amb una escopeta dibuixada i el perfil d’un porc senglar. Pel camí enfilen més tot terrenys amb més remolcs i més gossos, n’aturo un i pregunto quina és la zona afectada. Un caçador molt jove em respon: «Des d’aquí fins al Molar», «Com? Precisament és on vaig!», li dic. M’adverteix que no surti del camí i que, sobretot, no entri al bosc. Penso que, més endavant, el camí travessa una arbreda i en la certesa que els animals no atenen a traces ni a marges. Que, quan comenci la batuda, el camí no serà un mur sinó un canal, si jo fos una bèstia em semblaria la millor via per emprendre la fugida. Queden vuit quilòmetres fins al poble, m’apresso, mai no havia corregut a tanta velocitat. Esbufego, les gambades marquen un ritme constant. Penso que aquest so es podria confondre amb el trot d’un porc senglar. Em venen al cap notícies d’excursionistes ferits per bala de caçador, fins i tot recordo haver llegit alguna mort accidental. El porc senglar no es caça amb cartutxos de perdigó sinó amb bales de debò. Sento un calfred. El camí es fa ombrívol, m’endinso al bosc. Observo armilles ataronjades que es parapeten. No vull que em confonguin per un animal, no vull que em disparin. Canto. Corro, esbufego i canto. Canto el màxim de fort possible.

Sento trets i lladrucs de gossos, em giro sense parar de córrer. El so ve de lluny però no endevino de quin costat de la muntanya. Rellisco, poso les mans a terra, quasi que caic de nassos. M’aturo. Tinc el cor accelerat. Reprenc la marxa abaixant el ritme. Deixo els arbres endarrere i observo encreuaments dels quals no m’havia adonat al pujar. Em concentro en el camí, no em vull perdre, m’asseguro que vaig per la ruta correcta. Fa estona que no veig els cartells dels caçadors. Corro en silenci.

Finalment la pista de terra es transforma en un tram encimentat i arribo a la carretera. Respiro alleujat, trec l’altra mandarina, decideixo fer l’últim tram caminant. Tot està tranquil, ja veig el poble. Estic salvat. Em poso un grill a la boca mentre penso que, potser, no n’hi havia per a tant. N’he fet un gra massa, m’he espantat. Em sento una mica covard, avergonyit. Però de tot això, ben mirat i al capdavall, en pot sortir alguna història.

Arribo a les nou del vespre i trobo la taula parada. Copes, gots, coberts de plata... un tovalló de diferent color per a cada comensal. Benvinguts. Em sento un convidat de primera, acollit. L’habitació s’anomena Garbinada en homenatge al vent de llevant, que és on s’encara la finestra. Hi ha una taula de fusta i, a sobre, un gerro d’aigua a mig omplir, dos gots, una pedreta de camí, una palmeta i un tapet de fil. Hi deixo el portàtil, aquests dies intentaré començar a escriure aquests textos que ens han encarregat. A sobre el llit hi ha una bossa de tela amb la inscripció «Priorat en Persona» i, a dins, un llibre amb fotografies en blanc i negre que aborda, de manera testimonial i poètica, el despoblament de la comarca. La bossa i el llibre són un present. També hi ha una funda de plàstic amb el programa del cap de setmana i un mapa del Priorat.

Un llit de matrimoni de metre trenta-cinc, un cobrellit de color blau, llençols morats color raïm. Dos coixins. Una tauleta de nit de fusta i marbre, una altra tauleta de nit de fusta i vidre, les tauletes són de diferents mides. Una prestatgeria amb llibres arrenglerats; canto alguns dels autors, a l’atzar: Émile Zola, Xavier Amorós, Salman Rushdie, Nora Ephron, Enric Casasses, Maria Cabrera, Joaquim Soler, Joan Amades... Atenc als títols, només n’hi ha un que he llegit, s’anomena La maleta de Serguei Dovlàtov (laBreu edicions). Casualitat, és un dels meus llibres preferits. La meva «maleta» la vaig comprar en una petita llibreria/parada que hi havia al mercat de l’Abaceria del barri de Gràcia. El to, l’estil, la fatalitat i l’humor em van encantar. A poc a poc (l’editorial treia una traducció a l’any), vaig anar llegint tots els llibres de l’autor. Penso que aquest i L’ofici són els millors. El prestatge de la llibreria està decorat amb pedretes i ametlles amb la closca. Bonics detalls. Tot plegat, penso, respon a l’antic art de l’hospitalitat, la mateixa que es llegeix a l’Odissea o a les cròniques medievals (si en fa d’anys!).

Al lavabo: un mirall, dues tovalloles liles, un sabó de mà natural, un got de color rosa, un plat de dutxa amb una cortina de plàstic, un gel de la marca Sanex... George Perec seguiria amb la llista fins a fer-la quasi infinita, però com descriuria aquesta casa? Aquest poble? Aquesta comarca? On posaria la seva mirada? Quin joc o restricció literària empraria? Potser Plasmaria el Priorat amb Paraules que Primerament Portin «P»? Potser s’asseuria a la plaça del Molar i descriuria allò que veu al llarg d’un dia? Jo també jugo i obro el llibre La maleta, a l’atzar. Cau la pàgina noranta-set, hi passejo el dit amb els ulls tancats i el deturo. Llegeixo la paraula regal.

Quan parlem del Priorat hi ha la tendència a posar-nos seriosos. Potser per l’excessiva solemnitat amb què embolcallem el vi, potser per la majestuositat del Montsant, potser per allò de les arrels i de la terra o pel problema del despoblament o per la por a la sequera o potser per totes aquestes coses alhora.

Però el Priorat és una terra amb molta comèdia. Té un humor propi que li és natural. En aquest sentit també és DO. Un humor que, de vegades, és rude, directe i malcarat. I de vegades és finíssim, enginyós... sempre murri i espontani.

Al foraster, com a norma general, se’l rep sempre amb un somriure. Llavors se’l prova, li fan un «tast» per saber quina mena d’humor calça. Si el foraster s’hi avé o, millor, si també «dispara», l’entesa serà automàtica. Però, ai...! Ai...! de qui que no entengui la conya, no li faci gràcia o sigui massa susceptible: patirà. Patirà perquè l’humor del Priorat és com un engranatge que no té aturador. Tant li fa ser al mig del camp o en una taula ben parada. Tant li fa qui tingui al davant: un gerent, una presidenta, sa excel·lència... o un simple mortal.

Ben pensat: l’humor del Priorat prefereix tenir al davant un simple mortal perquè, als primers, no els agrada embrutar-se les sabates ni riure mentre mengen.

Trobem una bota vella davant la casa d’en Joan Asens. La bota està oberta, els cèrcols són per terra. Diu que la va desmuntar fa uns dies per extreure’n mares (que són els sediments formats per partícules de llevats morts i fragments de polpa que s’acumulen al fons de les botes durant el procés d’elaboració del vi). La imatge em recorda una barca de fusta fent-se malbé a la platja. Fins als anys noranta encara en podies veure alguna a la sorra o arraconada en un moll. He vist moltes fotografies antigues, m’agraden. Una bota té forma de barca i les dogues de fusta corbada semblen les costelles del casc.

En Joan agafa un grapat de mares i les reparteix al grup. «Oloreu», diu. Tenen una flaire especial. Penetrant, un xic àcida. Això em recorda un fet que vaig viure fa uns anys, us l’explico: he dit que m’agraden les barques antigues, de pescador. Petites, de fusta i amb aparell de vela llatina. Resulta que, amb un grup d’amics, vam crear una associació on intentem recuperar-ne alguna i fer-la de nou a la mar. És una feina que fem quan podem perquè cal restaurar la fusta, hidratar-la, canviar taules senceres, reparar la quilla, calafatejar, posar capes d’oli, pintar, tornar a pintar, recuperar el velam, les cordes, tot l’aparell... Una feinada!

En una ocasió ens vam entrevistar amb un vell pescador per fer-li preguntes a l’entorn de tècniques antigues. L’home estava parlaire, se sentia afalagat i sorprès que, a un grup de joves, li interessés aquells coses. En acabar es va posar seriós i va dir que ens volia ensenyar una cosa. Una cosa important. Va treure una bossa de plàstic i va desembolicar un manyoc de diaris vells. Hi amagava un pot de vidre. El va obrir i ens va dir que l’oloréssim (com va fer en Joan). Feia olor de fusta vella i salnitre. Una flaire penetrant, un xic àcida. L’home estava quasi plorant. «Són restes de la barca del meu pare. L’olor de la meva infantesa», va afegir. «Quan vull recordar, obro el pot i torno al passat».

Penso que les restes de la fusta d’una bota i les d’una barca fan una olor semblant. Pel nas es troben la terra i el mar.

Quan li vaig dir al meu fill que marxaria uns dies per participar en una trobada d’escriptors al Priorat, se’n va alegrar i em va dir: «Quan ens n’anem?». Resulta que, quan treballo fora (fires de llibres o festivals de titelles) i s’ha de fer nit, marxem en família. Li vaig aclarir que, aquest cop, hi anava sol però que, al tornar, li duria un regal. Un regal. Des que va néixer no s’havia donat el cas d’haver-me d’estar tres dies fora de casa. Així doncs, i més per consolar-me a mi que no pas a ell, volia que el regal fos especial. De seguida vaig caure en el vaixell pirata de Playmobil, hi ha tres models: un de petit, un de mitjà i un de gran (el preu és proporcional a la mida). Jo sabia que al Priorat en Persona hi ha un programa atapeït i estaríem molt ocupats, vaig anticipar-me i vaig anar a una botiga de joguines de Tarragona a comprar el vaixell mitjà. El vaig guardar a la furgoneta, per treure’l a la tornada.

Estant al Molar, quan ens trucàvem al vespre, el nen em preguntava pel regal: que si ja el tenia, que què era... jo reia i li deia que encara no l’havia pogut comprar però que seria un regal petit o, potser, mitjà. Tot això ho explico per crear el context que, tot seguit, vull abordar: la infantesa.

L’últim dia de la trobada d’escriptors es va fer un programa de ràdio (un pòdcast) al casal de Poboleda i presentat per l’Uriol Gilibets i l’Eduard Gener, dos nois de Solsona. El programa s’anomena «Llegir» i barregen humor i literatura, és divertit. Van fer parlar tots els escriptors i adalils. A mi em van preguntar si ja tenia pensada alguna entrada del diccionari i quin és el llibre que voldria escriure i encara no havia fet. La segona pregunta la vaig haver de pensar, finalment vaig respondre: «Doncs, un llibre sobre la infantesa que van tenir els nostres avis i àvies, al camp i vora el mar. Un llibre, però, que interessi a totes les edats». Efectivament, aquest és un llibre que m’agradaria fer però no trobo mai el temps perquè, prèviament, cal un treball de documentació i investigació molt gran. Ara penso, per exemple, que, a la gent del Priorat, els voldria preguntar a què jugaven de petits. Saber-ne els jocs de plaça, les joguines, les històries que escoltaven, les cançons, com anaven a l’escola, què hi feien, fins a quina edat, si els pares els portaven al camp... També voldria saber quan va ser la primera vegada que van veure el mar, quin record en tenen, si van aprendre a nedar. Què menjaven per berenar, anècdotes, alegries, pors, els seus petits tresors...

La infantesa en temps passats és una cosa que m’interessa. Sempre he pensat que una ciutat, un país, una cultura... que vetlla per la gent gran i els infants és una civilització avançada. Pertànyer al «primer món» no s’hauria de mesurar per la riquesa del lloc sinó per la sensibilitat, atenció i recursos vers els col·lectius i edats vulnerables. M’agrada imaginar com els vells d’avui dia, fa un temps, no fa pas tant, també van ser infants. La infantesa dels meus avis no va ser tan diferent de la dels meus pares. En ambdues generacions van passar molt de temps a l’aire lliure, l’imaginari provenia de la narració oral, el joc era lliure, van haver d’ajudar a casa en tota mena de feines. Això ha canviat i la infantesa de la meva generació fa de frontissa entre dos mons perquè els infants d’avui han viscut un gran-gran salt. En moltes coses a millor, en d’altres no pas. No voldria pas jutjar-ho, només ho voldria explicar. Hi ha tres coses que destaco d’aquest «gran-gran salt»: 1) el poc temps que, actualment, els infants passen a l’aire lliure, 2) la presència constant de pantalles i la conseqüent desaparició de la narració oral i 3) la gran quantitat d’activitats dirigides i el temps desmesurat que passen a l’escola i en activitats extraescolars. Això succeeix arreu, a les ciutats és més palpable però als pobles també és evident. Però siguem optimistes perquè hem millorat en moltes coses: accés de tots els infants a la sanitat i educació pública (que, tot i les mancances, són de qualitat), la il·legalització del maltractament i de la violència infantil (a casa i a l’escola), la prohibició del treball infantil (recordem que, fins fa poc, i també dins la família, els fills eren vistos com a mà d’obra barata). Són coses a analitzar però, a més, voldria que fos un llibre/testimoni amb la informació sintetitzada, ben il·lustrat, amb un disseny atractiu... i per a totes les edats. A veure, doncs, quan m’hi poso que el temps passa i, malauradament, es perden veus a qui caldria preguntar.

En acabar el pòdcast ens vam quedar a dinar a Poboleda i vaig compartir taula amb els presentadors i els tècnics del programa, bona gent. Vam menjar, vam xerrar, vam fer les postres i el cafè. Es va fer tard. Tothom es va acomiadar. Abraçades. Vaig pujar a la furgoneta i em vaig encaminar cap a Tarragona. Érem diumenge a la tarda, mitjans de tardor, quan vaig arribar encara era de dia. En entrar a casa vaig fer un petó a la Montse i li vaig donar el regal al xiquet, el va desembolicar amb nervis i emoció. De seguida ens vam posar a jugar.

Una curiositat. A l’entrada vaixell, olor de he dit que botes i vaixells de fusta s’assemblen. Voldria constatar una altra cosa al respecte: visitem la Cooperativa El Molar, ens expliquen mil coses i observem que, al fons, hi ha algunes botes noves de trinca. N’hi ha una que ens crida l’atenció, té una taca d’humitat. «Sembla que no està ben impermeabilitzada, cal esperar a veure si, amb el líquid, la fusta es dilata i, si no, la buidarem i mirarem d’arreglar-la», ens diu en Joan Asens.

A les barques el perill recau en el fet que «entri» el líquid, no pas que en «surti» i, si la barca és nova i hi ha una petita via d’aigua, també cal esperar a veure si la fusta es dilata. Així doncs: una nova semblança entre el món de la bota i el dels vaixells de fusta però al revés.