Maria Arimany

He sortit l’últim del despatx, he dit Adeu-siau al director i he fet cap a La Floristeria. No havia estat gaire elegant marxar d’aquella manera de casa la Mercè, però és que encara no m’havia apujat els calçotets que ja em tenia la cama atrapada entre les seves cuixes, mirant-me als ulls fixament, com si tot d’una fóssim en un combat d’arts marcials, amb el maquillatge que començava a desfer-se-li i li donava una profunditat a la mirada que em va fer basarda. Va dir T’estimo, Eusebi. Me’n vaig separar d’una estrebada i mentre buscava un mitjó sota els llençols massa perfumats, vaig dir-li Jo també, maca. El que finalment va esgotar-me la paciència, però, va ser aquella manera espantosa d’arrugar els llavis mal pintats amb la traça d’algú que està patint un atac de feridura i dir-me Torronet de sucre. Això va ser el que em va fer perdre els nervis i les maneres. Vaig calçar-me les sabates després de sentir-li preguntar ¿No vols que prenguem una banyera junts, Torronet de sucre?, vaig aixecar-me mentre li deia que no tenia pensat estar-me ni cinc minuts més en aquella casa que pudia a perfum carrincló, i sense Adeus ni Gràcies ni Fins aviats, vaig tancar la porta.

De seguida m’ha cridat l’atenció una planteta amb una flor delicada que m’ha semblat que s’escauria en aquell dormitori recarregat d’olors i colors i textures. La florista m’ha explicat alguna cosa que no he acabat d’escoltar, que si aquella flor, que si és flor d’un dia, però jo estava pensant en les meves cabòries: no és que volgués tornar-m’hi a embolicar, amb la Mercè, però és filla del director, que encara que està a punt de jubilar-se, fa de mal fer.

He trobat la porta del portal oberta. Al mirall de l’ascensor m’he vist una taca de pasta de dents a la camisa i l’he rascat amb l’ungla per fer-la saltar. He trucat al timbre i mentre esperava que la Mercè obrís, m’he fixat que del peu del tronc hi penjava un cordonet que lligava un tros de paper on hi havia escrit el nom llatí de la planta que carregava i que ara no recordo, i a sota, amb lletra menys menuda, hi deia: Amor d’home.

ospito que és alguna cosa més que un enderroc, que un esfondrament. ¿Qui va ser que va triar-ne el nom? Esllavissada empresona Llavis i els llavis…

uf, els llavis.

Els llavis hi són per fer-nos dir, per parlar. El qui no hi sent, ens pot entendre si ens llegeix els llavis, i és que els llavis fan paraules que s’escolten i es llegeixen, com els llibres.

Els llavis hi són per menjar, per alimentar-nos. ¿Seria igual de bo un àpat si en servir-lo a la taula, abans de fer-ne el primer mos, no poguessis llepar-te’n els llavis ni quan l’acabessis llepar-te’n els dits?

Els llavis hi són per fer-nos petons i no sé si encara tindríem representació a la terra si ens faltessin els llavis per fer-nos-en. Tot acte sexual, si és volgut (que sempre hauria de ser-ho), comença amb un petó. L’acte reflex de l’amor, és el petó: a un fill, a una mare, a algú que marxa per sempre o fins aviat, a algú que torna. El petó implica els llavis d’algú i pot fer-se al front, a la mà, a la punta del nas, al morret del gos, damunt la tireta d’un genoll pelat, perquè curi aviat, a la galta, acompanyat d’una abraçada forta, o als llavis d’algú altre. Aquest últim, el petó de dos parells de llavis: això és l’esllavissada.

La duc des de llavors. Coi de tempesta i coi de pastora, també, que bé ho ha de saber que a mi, quan és negre i gruny, el cel em fa por. Un esclafit de llum i barrabum bum bum!, i totes corríem cap a casa, nosaltres davant i darrere nostra la pastora, que cridava, i el coi de gos, que bordava. Llavors va caure una gota del cel, i després una altra i una altra, i ara un esclafit, i ara un barrabum!, i a mi em semblava que les cames en qualsevol moment se m’agarrotarien de la por, però corria, i de sobte ja era tan forta l’aigua que queia que gairebé no veia res més que els espetecs de llum, i gairebé no sentia res més que el retruny del cel. I corria, i corria, i quan me’n vaig adonar, corria sola, xopa i sola. Enlloc les altres ovelles, enlloc les cabres, enlloc el boc ni el marrà. Enlloc la pastora i enlloc el gos. Em vaig aturar, convençuda que si no era aquella bèstia cridanera del cel, qui se m’enduia, seria qualsevol altra bèstia de terra. I allà em vaig quedar, quieta i sense més aixopluc que els arbres xopats d’aigua.

La pluja es va acabar quan ja era fosc, i tanta por tenia, que fins vaig arribar a pensar que m’hauria estimat més, abans de ser allà sola, ser-hi amb el mardà fastigós empipant-me i fotent-me el morro sota la cua. Estàtica i garratibada com estava, vaig sentir un soroll darrere uns matolls i vaig desitjar Si no és el mardà, que sigui la porc senglar amb els godallets, si us plau, que sigui ella i que passi de llarg, remenant la terra mullada amb la punta del nas, burxa que burxa, arrenca que arrenca.

Jo sense poder-me moure i la porc senglar cada vegada més a la vora. Per la fressa que feia, em va semblar que anava sola, sense cries, i era ràpida, i feia un rondineig estrany, i de sobte em va agafar la por d’una manera com no m’havia agafat mai, cap tempesta, cap barrabum! m’havia fet patir com vaig patir aleshores, perquè allò que sentia no era la porc senglar, i tant que no, i si no era ella, ves que no fos una guilla o encara pitjor, un llop o un os, bèsties grosses i peludes i salvatges i grolleres i despietades. Jo no n’havia vist mai cap, d’aquelles, ni jo ni cap de les de casa, però sabíem que eren més ferotges i sanguinàries que la guilla.

Sense deixar de tremolar, vaig estirar el coll amunt perquè em va semblar que oferir-se-me-li així ho faria tot més fàcil, més passable, i no hauria de veure-li el dentat a aquell que me l’havia d’esquinçar. I, amb els ulls al cel, vaig veure la lluna estreta i geperuda com una velleta i tot d’estrelles que la vorejaven com nets, mentre sentia com la bèstia que venia a matar-me, ja era gairebé damunt meu, com respirava per la boca, cada vegada més fort, fins que em va semblar que l’alè calent de mort se m’escolava orella endins. Llavors me’n va arribar la flaira i em va semblar que m’era coneguda. Em vaig adonar que, tot i que m’espantava prou, no m’aterria. Vaig fixar-me encara un moment més en la lluna, que la tempesta no l’havia negada ni l’havia fet caure, i vaig reunir les forces per baixar la vista i mirar l’animal als ulls. Vaig veure-hi els del coi de gos, el coi de quisso, que va clavar-me una dentada ràpida a la pota, em va treure de la paràlisi i em va fer arrencar a córrer. Ell corria darrere meu i jo no m’aturava, i ja començava a clarejar, que encara corríem, i quan més de pressa anava ell, i quan ell més cridava, més de pressa anava jo. Vaig córrer fins que vaig veure el corral. I les de casa. I el mardà. I la pastora. Va ser llavors que vaig deixar de córrer.

El metge diu que ja no hi ha res a fer. Que és una llàstima tan jove, però que ja se sap, que si el cep no reposa, i si no se li té paciència i temps…

El pagès plora.

Encara no havia fet els trenta anys, diu, i s’escup culpes a les mans.

Me n’hauria d’haver estat de voler engreixar tant la producció.

El metge li fa un copet a l’esquena, com per alliberar-lo d’allò que ja no té remei, i s’escura la gola, que li arrenca un moc espès, abans d’anunciar la causa de defunció: l’emparrat el va dur a patir estrès, i l’estrès a la mort.

Voldria ser el falcó per poder guaitar des de ben amunt el Priorat, veure’n la vastitud a la vegada que allò tan menut, menut, menut, que és del tot imperceptible per als ulls babaus d’homes i dones que no passem fam. Voldria ser el falcó que, amb el cos en creu i gairebé immòbil, va surant en l’aire, afaitant el cel, i pot veure la Roca Corbatera i la Cogulla, i Siurana i el Molar i les vinyes que vesteixen verdes i morades, com un vestit d’estiu. El falcó que veu els xais de les pastores que amb la boca mandrosa pessiguen les herbotes que surten arran de soca, i en veu una d’ajaguda, amb la llengua fora, que de darrere li surt una bossa bruta que embolica un xaiet, i més enllà veu el campanar de la Vilella Alta i una mica més avall oliveres i més oliveres, una de molt vella i grossa i les altres menys refetetes. Voldria ser com el falcó que des del cel estant veu un ratolí que passeja entre els pins i, sense pensar-s’ho gens ni mica, l’assenyala amb el bec en forma de falç, plega les ales, i s’hi llença de cap.

Del tall net que es fa a la tija de la flor opulenta per separar-la de la planta que l’ha vist créixer i perquè aquesta flor pugui acabar dins el gerro que tens al centre de taula carrincló del menjador, se’n diu ferida. Perquè la flor faci goig força temps, la florista et dirà que, passats uns dies, cal que li facis una ferida nova: tallar-li la punta de la tija, la cua, que ja comença a podrir-se. De la mateixa manera que les flors, nosaltres també necessitem ferides noves que rellevin les antigues: tenir un motiu per què patir i no deixar-nos marcir per l’anterior ferida que, vist amb perspectiva, no n’hi havia per a tant.

Posaràs un peu a terra i et revinclaràs el turmell, ¿que no ho veus que aquí les pedres no són llises i no han estat posades una darrera l’altra? La Heidi ha fet molt de mal. Aquí el paviment està fet de sots, de llot, de molsa, de fullaraca, de caus de bèsties i de bèsties sense cau, de petjades, de bolets, d’aigua i d’esquerdes. De cagarades de xai.

Bèstia entre bèsties. Testosterona amb banyes i ulls de pervertit. Infern de les femelles.

¿Qui va, ara? I abans que la senyora amb bata de quadres que s’aferra al carretó com si hi dugués lingots d’or en comptes de mandarines i escaroles, contesti al carnisser que li toca a ella, veig aquells conills vermells i el cap de xai vermell, que els han escorxat la pell rosada com qui es treu els guants, i no podré pensar altra cosa que Quina angúnia, Pobres animals, S’ha de tenir estómac i Poc que podria fer la feina de carnissera, jo. Quan me n’adono, la senyora de la bata ja marxa i el carnisser diu ¿Qui toca?, i de la cadira del costat de la porta s’aixeca un senyor que amaga la boca sota un bigoti gris i que contesta Servidor. Jo m’atanso una mica més al vidre de l’expositor, al fèretre, a la fossa comuna refrigerada, i em fixo en els ulls dels conills, com baletes injectades en sang, i en la pell groga de les gallines plena de pessics i sense plomes i en els peus de porc rosats i nets i polits i apilats ordenadament al costat d’un parell d’orelles a joc. Tot i la mirada perduda de la mort, em fa l’efecte que em miren a mi, i no puc més que abaixar la mirada i sentir la culpa de la perpetuadora mentre sento el zas-zas de la màquina que talla pernil. El vull ben fi, diu el senyor sense boca, i zas-zas, una rodanxa, i zas-zas, dues rodanxes.

Ja em toca, ¿Què posarem?, pregunta el carnisser, i de cop i volta em ve una serenor que em treu del cementiri on era: posa’m quatre hamburgueses de vedella, mig quilo de costelles de xai i mitja dotzena de salsitxes. Pago amb targeta i marxo cap a casa contenta perquè la carn, si no té forma d’animal, no fa olor de mort.

A la Parròquia de la Vilella Alta tenen uns nens que venen a missa i que, en comptes d’estar pel que tocava estar, es dedicaven a fer revolució. Per això, ara, el mossèn els té preparats folis i llapis de colors. Durant la missa pinten i, després, porten els dibuixos a l’altar.

¿De la resistència d’un ruc i la potència d’un cavall en surt la tossudesa d’una mula? Animal híbrid i estèril, que en el millor dels casos serà fet servir com a estri de camp, com a treballador a qui toca fer la feina bruta i, en el pitjor, com a esclau. ¿Serà tanta mala sort o tanta coincidència que del fill humà d’un ventre negre se’n digui mulat si qui l’engendra és blanc? De la mateixa manera se’n dirà si qui el gesta és una mare blanca i és l’esperma el que ve d’un home negre, però tot plegat fa sospitar que, quan es va encunyar el malnom, hi havia més tirada pel primer supòsit.

Lloc on s’està quan no s’està a lloc. Quan un no té el cap damunt les espatlles sinó que el cap li ha fugit, sense voler-ho, despistat, volant com un globus d’heli, a la voreta de la lluna de València.

N’hi ha de tantes menes… N’hi ha de rodones i de quadrades, de fondes i de tan planes, que l’aigua sembla que no vulgui estar-s’hi a dintre. N’hi ha de ceràmica i n’hi ha de pedra. N’hi ha que s’empassen l’aigua ràpidament i n’hi ha que s’hi estan estona, com si tant escolar l’aigua els donés fatiga. N’hi ha de tantes menes… fins n’hi ha de sagrades i de profanades. La de l’església de la Vilella Alta, que la va estrenar la Paquita quan el mossèn d’aleshores va mullar-li el caparró per purificar-la, la van prendre durant la guerra, així que també n’hi ha de robades i de retrobades.

Tan aviat te n’atipes com la supliques.

Xais i cabres, bocs i marrans, desbrossen el sotabosc, fan fora la malesa, són, sense saber-s’ho, agents rurals, guardes forestals, llenyataires i, si molt m’estires, bomberes de primera línia.

Com focs artificials, la primavera arribarà per fer-ho sortir tot i tothom a fora. Les bestioles es desempallegaran de la mandra i sortiran dels caus que ara encara les guareixen de la fresca i la fred i la glaçada. Als masos, les senyores correran cortines i obriran finestres i els senyors guardaran les botes i es calçaran les espardenyes. La primavera arribarà i amb ella el remoreig, perquè la primavera és fressa, és moviment, és l’abella brunzint i l’ocell refilant, és l’aigua de riu envestint endavant. És el vent que fa ballar els llençols blancs estesos a l’era, és la falç removent la terra i el xiular del qui l’empeny.

LO PRIORAT

I que ningú no digui que lo Priorat, amb aquesta muntanya partida, amb aquest bosc i aquestes cases enfilades o caigudes dins la vall, no són el poble

      i el pres
            i la madrastra
      i els endolats
            i els ulls embenats de les embarassades
      i l’aigua del riu
            i les glicines
      i les abelles
            i el fill del ferrer
      i l’home del garrot
            i el bosc dels morts
      i la por
            i el desig
      i la mort
            i la primavera.

¿Saps com vaig descobrir-lo? Per les pupil·les. Les preses (paraula en femení) tenen les pupil·les horitzontals. D’aquesta manera, augmenten la panoràmica per si cal fugir i trobar on amagar-se. En canvi, els caçadors (paraula en masculí) tenen les pupil·les verticals, i això els ajuda a calcular la distància a què es troba la presa.

No et refiïs mai de quin aspecte fa, de si fa olor de perfum car, ni de com n’és de galant. Només cal mirar-lo directament als ulls per descobrir si és un llop amb pell de xai.

RELLEU

Lo Priorat és relleu:

muntanyes i barrancs,

planeres i cingleres,

terrasses i bancals.

Els bancals són relleu:

còdols que fan marges,

esglaons per a gegants,

escuts contra els incendis.

I així i tot, fem curt.

Fan falta hereus:

el Mercosur se’ns menja,

la successió s’acaba.

El relleu se’ns mor.

Els qui gestionen les parròquies, al Priorat, són gent pràctica, que no s’està per romanços: que si el nom del sant o santa a qui dediquem la parròquia és d’hivern, doncs n’escollirem un altre que sigui d’estiu, i punt. Que aquí també tenim dret a engalanar-nos i lluir vestits de tiretes i camises arremangades!, i així va ser com la Parròquia de Santa Llúcia de la Vilella Alta no només celebra el 13 de desembre, sinó que senyors i senyores, nenes i nens, també s’empolainen el 25 de juliol, per Sant Jaume.