Ni en casa ni en fogar
El vent s’espina en l’arbre despullat
i t’hi esporgues la veu amargada.
Un esplet de tu s’hi ha deixat veure:
l’espasme en el replec, l’arrupiment,
i no t’han vist ni aquí ni allà.
Ets la carossa, el forat que creix
i s’afogala en aquella claror
que et puja amunt fins al cimal dels dies,
on has d’espigolar les quatre busques
que no duràs al niu aquest hivern.
I al sostre llis del cel ras, s’hi agleven
els mots que escriu el vol d’ocells que fugen.