Ara que em baixa per l’espinada aquest somni, i s’atura a mig camí, com cercant preguntes per on anar cavant. Ara ja no podré desviar-me més del terrós de la terra i caldrà sembrar els ossos amb planter tendre i abocar el dolor a les seves arrels obrint a l’aire l’alenada. I el dolor baixarà roca endins i besarà algun dia el finit. I el dolor no serà més fosca espessa i ens trobarà acorats amb les pells, en el plaer de la paraula. I amb el dolor occirem amb el ferro del nostre poble aquesta llavor que creix sense traves, cap a baix i cap amunt, cercant les sines del subsòl i el ball del vent.
De l’arbre novell, de les vèrtebres sorgides del clot, en farem una arquitectura senzilla, amable a l’ull de qui la mira. Tot el seu amurgonament complet perquè és un renaixement. O bé és el conhort final del vençut en el combat entre iguals? És potser la usurpació pròpia, un canvi de forma i matèria, pigment contra pols baix la pluja.
I si del fruit de l’arbre en creixen altre cop els cucs? S’enfonsen dins la foscor com els corcs dins el seu clot d’aliment?
Espinada que cruix a la vista, com les branques es vinclen per l’ànima del vent: fort com ferro i persistent com la pluja.