Escric aquest full després d’un munt de mesos d’haver fet estada al Priorat. Ja ho sabia que trigaria a escriure. Estava colgat de feina i projectes i, a més, necessitava que la memòria ho filtrés tot. Per molt que oblidés explicar coses, o alterés l’ordre d’aquells dies, sé que el que val mai no és el que veig.
He de dir que quan vaig dir d’anar al Priorat, vaig dir que sí només perquè tenia prou temps per inventar mil excuses per desdir-me’n. Jo sóc molt de desdir-me’n. Ja sé que la gent té la mania de visitar llocs i de viatjar, però a mi, tant bon punt surto de casa, se m’engega una mena de cronògraf que em calcula el temps que em queda per tornar.
I, amb tot, uns mesos més tard, quedo amb la Maria Cabrera en un xamfrà de l’Eixample per anar al Molar. Hi vaig portat per un record que no és meu: el record del meu avi, quan va deixar el front i, fugint dels uns i dels altres, va passar setmanes al Priorat amb les butxaques plenes d’avellanes.
La Maria fa tard, i tinc temps per replantejar-me la possibilitat extrema de tornar cap a casa, trucar i posar l’excusa que estic malalt. I en realitat ho estic o si més no arrossego no sé quants problemes i pastilles d’ençà de l’estiu. A més, no sé a qui vull enganyar: jo no sóc de grups, ni de capelles, ni de colles. M’agrada que la gent faci el que jo dic, no m’agrada fer les coses que diuen els altres. I tres dies i sis escriptors són moltes hores i molts escriptors.
Què faré al Priorat, em demano. I torna el record que ni tan sols és meu: el meu avi fugint a les acaballes de la Guerra Civil, voltant, avançant i reculant en una fugida impossible fins a casa, amb les butxaques plenes d’avellanes i la por instal·lada al cos per sempre més. És aquest record en préstec que em manté recolzat en un arbre de l’Eixample.
Arriba la Maria. No sabem gaire què dir-nos i per això no parem de xerrar. Procuro no dir d’entrada que Pare meu, el seu poema, m’emociona fins al moll de l’os. I tampoc li dic que m’inquieten les poetes si no estan mortes o bé viuen a l’estranger i són introbables. Però em venç la seva manca total d’impostura i els dubtes que comparteix amb mi pel que se suposa que anem a fer. Encara som a l’autopista quan li explico què em passa amb el seu poema.
Deixem enrere l’autopista i enfilem un seguit de carreteres que es van estrenyent. I l’estretor, amb les corbes i la foscor que ens embolcalla, ens fa desbarrar. Decidim que hi ha una possibilitat molt real: que aquella mateix nit ens matin i no se sàpiga mai més res de nosaltres. Segurament els sis escriptors morirem a mans d’una secta prioratina. Ens escorxaran d’un en un. Ens fa molta il·lusió. Sabem que tindrem més minuts de telenotícies que els que mai aconseguirem amb les nostres obres.
Fins ara no ens hem preocupat gaire de saber exactament què hi anem a fer i com ho farem. Els dos portem l’ordinador a la bossa, anem carregats de llibres i fulls, i estem convençuts que podrem treballar bona part dels tres dies. No sabem que els ordinadors no sortiran de les bosses.
Trobem el Perxe, al Molar, sense massa complicació, el navegador no és ximple. Descarreguem i entrem. Ja hi són tots.
Hi ha el Ramon Erra, a qui vaig retrobant des de l’entrada del segle. Hi ha la Fefa Contijoch, que conec per la Noemí Mercader. Dels altres, en Pau Vadell i la Teresa Pascual, en sé uns poemes llegits a correu-cuita, pràcticament res. Cap d’ells no surt a la llista mental que m’he fet d’escriptors pallisses i ploramiques. Potser encara ens en sortirem.
Conec, finalment, la Roser. M’agrada i cinc minuts més tard m’adono que ella i jo ens mataríem en dos dies, perquè els dos som de manar i de dir com anirà la cosa. Això també m’agrada i m’agrada la casa, que ja són molts m’agrada. Trobo que per ser una casa rural o com se n’hagi de dir, d’aquesta mena de cases, que del tot no ho sé, no hi ha mistificació: ni taules porqueres pertot, ni estris del bestiar... Estic en una casa de debò i és d’agrair.
Controlada la biblioteca. Si no hi hagués tanta gent, m’agradaria estar-m’hi. Hi treballaria bé. En una postada, hi ha uns interruptors de porcellana i el wifi sota una taula. Si no hi ha un gat, hi hauria de ser.
Tast de vins, per començar. No escolto res. Faig que sí, però no, i això que el to és familiar, amigable i proper, i m’atrau. No n’he de fer res dels processos, dels cupatges, de la recerca de gustos ni del meu paladar i molt menys el dels altres. Vull vi i me’n donen. I certifico que és la manera d’estar més a prop de la terra i dels déus. L’avi bevia priorat. Era un vi fort, un vi de veritat que es quedava a fer estada a la gola i al paladar. Bevia amb porró, traguet a traguet i jo, que era un marrec, feia com ell. Mentre bevem vi, se m’acut pensar en aquesta dèria insana que hi ha ara per la cervesa i em ve el riure quan penso en totes aquestes cerveses repugnants d’autor que fan cagar de dolentes, com el cava, que és una beguda d’una tristor espaterrant. És ben bé que sense una tradició al darrere no vas enlloc.
Sopem a casa. És una sort. Tot i que menjo cada dia fora de casa no m’agraden els restaurants. Estimo els productes més que els plats.
No sé si entre el tast i el sopar, la Roser ens parla d’un contracte, i d’escriure no sé què, per a no sé quan. I ho signo alegrement. Mai no he rebut el contracte. Mentre signo, se m’acut la possibilitat de dir que, per contracte amb la meva agent, no puc signar res que no passi per ella i que, si us plau, li enviï. Però m’ho estalvio. Tot és perquè la paraula contracte em posa de mala llet. I quan estic de mala llet m’agrada inventar problemes per als altres. No se’m nota, per sort.
Fora del contracte, la Roser ens comenta un itinerari ple de llocs i de gent per als propers dies. I em mareja. Cadascuna de les coses que ens proposa em sembla interessant aïlladament, menys anar al restaurant. El problema és que intueixo que tot va massa seguit. Tinc el meu temps i el meu ritme i que me’ls toquin, m’exaspera. Per compensar em relaxa molt tenir el cotxe a uns metres de la porta. Si s’ha de marxar dels llocs, es marxa.
Fumem al pati i anem a dormir aviat. És molt estrany. Semblem una colla de tietes de l’Eixample de Barcelona. Llegeixo. Vull escriure, però em guanya el llegir. M’acabo el Far West Gitano del Ramon. I finalment arriba la son. Per poder estar al Priorat, he anat tota la setmana de cul i ara m’ho noto. I totes les pastilles que prenc també hi deuen fer molt.
***
És l’endemà al matí, quan obro la porta del balcó, que trobo el Priorat com un cop de puny: llum, serralada, verd, cel clar, cases que esquitxen el paisatge, olivera i vinya. Intueixo la proximitat de l’Ebre i dels àrabs. Ja sé que l’Ebre no passa pel Priorat, però a casa meva l’Ebre passa per tot arreu. Decideixo que, quan pugui, m’hi escaparé. Penso en dues setmanes santes llunyanes passades als afores de Falset, en una ermita. Pols fina i vermella, balmes per tot i vent, molt vent. I penso en l’avi de serra en serra, de poble en poble, saltant marges per intentar continuar sent un home.
Un minibús! És terrible! Els minibusos no haurien d’existir. Sec sol, al darrere. M’inquieta pujar als cotxes que no condueixo, intento trobar una excusa per agafar el meu cotxe, però ja veig que no és del cas.
Primera parada. Mireia Artís a Gratallops. M’enamora ella i me n’enamora casa seu, la paret de pedra i la blanca, el càntir que penja de la façana, l’arbre a l’eixida, la fumera... Per què no m’hi puc quedar més estona? Parlaríem de Mèxic, del seu pare, en Tísner, i també d’en Calders, de la seva vida al Priorat. Diu que és mexicana, catalana, parisenca i del Priorat. I és obvi. En Tisner i en Calders eren de la quinta de l’avi, ells a l’exili mexicà, i l’avi exiliat a casa. I tots tres mantenint la dignitat i una bonhomia que no sé com podien mantenir. La Mireia n’és hereva, d’aquesta dignitat i bonhomia. La sort la va portar al Priorat quan va decidir comprar una casa de Mèxic estant, a ulls tan clucs que no sabia ni on la comprava. Potser és que totes les cases del món s’haurien de comprar així.
Voltem amb el minibús, paisatge, pedra seca, els marges arreu, olivera, vinya, pi, alzina i fonoll. Apunto coses en una llibreta, perquè tots ho fan. Quan torni a casa veuré que he escrit vint-i-set paraules, i més de la meitat no les entenc. No m’entenc la lletra. Tant és, jo ja sé que no escriuré el que he vist, sinó el que recordi.
Ens porten al restaurant, però jo voldria caminar, passejar pel poble per veure què i qui trobo. Seuria en un pedrís, pensaria en el llop que grata un arbre i en el càntir que aguanta tota una casa. Això no és gaire exacte, però m’agrada pensar que és el càntir que aguanta la casa.
Havent dinat, anem a la Vilella Baixa, que és qualsevol cosa menys baixa. Miro al Google el nom. El nom el va posar la Generalitat dels anys trenta, és clar. Jo em crec més el ressò àrab. Hi anem amb en Joan Vaqué, que ha dinat amb el grup.
Seria fàcil dir que en Joan tanca el cercle, perquè és part d’una nissaga que va haver de marxar a l’època de la fil·loxera i ell ha tornat per instal·lar-se al poble dels padrins. En realitat el cercle no es tanca per enlloc, més aviat en Joan continua una història allà on va quedar aturada i ho fa recolzant-se en la tradició i encarant el segle.
Després el veurem fer palmes al seu taller. Estimo la gent que té ofici, que sap d’on ve i decideix on va, que no pensa prescindir del passat ni del futur.
De la Vilella Baixa, m’arriba l’anècdota de l’encert de l’Espinàs en parlar de la Nova York del Priorat. L’Espinàs és d’aquesta mena de gent avorrida que d’obvietat en obvietat sempre l’encerta. I a mi em sedueix el carrer Que no va enlloc. Ja era hora que un carrer portés aquest nom, ni que sigui per celebrar que, en general, carrers, camins, vials i dreceres no van enlloc.
Hi falta gent, molta gent! Això és comú a tot el Priorat, però a la Vilella es fa molt clar. Les cases buides de sis pisos... També hi falta el meu avi.
Sopem sols a casa. Anem a dormir aviat. Continuem sent tietes de l’Eixample. Mentre sopem sento la varietat de les vocals, del lèxic i les solucions morfològiques de tota mena. M’adono que m’és molt difícil determinar el prioratí. És un festival d’isoglosses, amenitzat ara pel català de Barcelona, el mallorquí i el valencià que seuen a taula.
***
Sol. Reprodueixo el ritus del primer matí. Obro la finestra i entra un feix de llum i aire. M’agradaria veure passar bestiar.
A baix, al menjador consulto el programa i em començo a estressar. Sortim relativament aviat, cap als Guillamets.
La Carme Perelló ens espera nerviosa, però en un no-res és part del grup. Ens obre les portes de casa seva de bat a bat, ens regala mel, i penso, de cop, que és com llum envasada. És mel de casa, dels seus pares. Orgull. Ella sap qui és i on és i estima el seu poble i els de casa.
Passegem pels Guillamets i la Font de Jujol. Jo no puc amb Jujol i, de fet, no puc amb Gaudí, ni amb el modernisme català. Però entenc que si tens una font de Jujol l’has d’ensenyar.
El poble em sembla nou, l’església mateixa amb el façanot neoclàssic se’m fa estranya. La Carme ens presenta el seu germà, l’alcalde de les CUP, que ens acaba d’explicar el lloc.
Com m’hauria agradat fer un cafè amb els pares de la Carme!
Anem a veure la Neus Català a la residència d’avis. En sé moltes coses d’ella, d’ençà de fa molts anys, però, tot just la veig de lluny, giro cua i surto al carrer. La Teresa Pascual també surt. D’entrada no ens ho diem, però sabem que ens ha passat el mateix. Sabem que hi ha coses que si s’han d’explicar ja no s’entendran. Vull recordar la Neus que he llegit, la Neus de la Roig, del seu llibre, de les entrevistes de fa anys. No vull incomodar-la ni un instant.
Ens porten a una vinya d’una parella jove, que tornen a fer vi com havien fet els seus avis. Veure vi a peu de vinya és un ara i aquí que no es pot explicar. I oli, pa amb oli.
Dinem en un restaurant de poble. Que és el que s’assembla més a dinar a casa. És d’agrair.
Segueix el periple i em començo a desesperar. He superat de llarg el nombre d’hores i d’activitats. Miro pins, miro alzines, miro pedra seca, i m’adono que els marges delimiten antics petits camps que el bosc ha tornat a guanyar.
A la Torre de Fontaubella ens espera l’Albert Sabaté. És ell qui em connecta amb la història de l’avi. Ara! Ens parla de la rereguarda, dels soldats, de la preparació de la Batalla, dels hospitals de sang. I jo veig l’avi, llavors un noi, corrent, trescant, panteixant sense aturar-se. El meu avi va salvar un home, i qui salva un home salva el món. I tot això amb avellanes a les butxaques.
Anem al cementiri. He vist cementis de tot el món perquè vull saber què diuen els morts. Fontaubella em confirma que faig bé. Memòria pura. I també visitem tombes que no són tombes de brigadistes que van venir a lluitar i van perdre la vida.
Després ens espera un nou tast de vi a la Cooperativa, un gran edifici al mig del poble. Vi i coca. Bec i menjo molt. És pel neguit i el cansament. Perquè ara em quedaria uns quants dies aquí i no m’hi quedaré, i també perquè marxaria una estona.
Dins de la cooperativa hi ha una exposició d’armes i tinc el deliri d’emportar-me un antic Colt de la guerra civil nord-americana.
I de cop una projecció: imatges rescatades dels soldats, dels brigadistes ballant amb les noies del poble, desfilant en formació... És emocionant. És la història del lloc transportada. Hauré de tornar i ho faré amb en Comotto i en De la Cruz, gent que entenen el món pels ulls i que ho saben tot de la Batalla de l’Ebre i la Guerra Civil.
En sortir de la cooperativa, el neguit és important. Uns es queden a esperar un concert de jazz, els altres marxem al Perxe. Jo me’n vaig amb la idea fixa: agafar el cotxe i marxar. Potser me n’aniré a casa o a Falset, a sopar tot sol o a veure l’Oriol a Gandesa. Potser aniré fins a l’Ebre.
Quan arribo al Perxe, bec aigua, estic un quart d’hora sol. Agafo el cotxe i torno a la Torre de Fontaubella. Jo no ho sé, però m’espera un concert de jazz impressionant.
La música em retorna. El bateria es juga la vida a cada nota, cada toc, cada cop. I és així i és això el que necessita el Priorat. El vi, l’oli, les ametlles i avellanes ja les té, i l’orgull; però necessita jazz i una mica de tecnologia de la que ajuda la humanitat, un poc de bestiar. Necessita tot això per trencar l’absurd de l’ideal de la Catalunya-ciutat, la idea putrefacta noucentista, que és el que porta a parlar de comarques en procés de liquidació als anys trenta.
Després del concert, sopar i tornem al Perxe amb la Maria i en Pau, condueixo a tota hòstia mentre en Dylan canta el blues del patufet. Tot està sota control.
****
L’endemà, després del ritual del balcó, pugem als cotxes, anem a veure gent. I resulta que la gent són persones. L’avi sempre distingia entre gent i persones i jo també ho faig. I el recordo ara mateix dient que no sé on hi ha moltes persones i poca gent.
Seiem cara a cara, els escriptors en una banda, els prioratins a l’altra. M’adono que la part interessant és la d’ells. Després ho comprovaré, amb el manyà que sap tots els poemes i totes les narracions que no escriu, i la noia de Barcelona que s’ha fet del Priorat, i ara té un poble. Hi ha gent que sap el nom de cada planta, cada serra, cada casa, gent que sap el que passa i el que va passar i ara procuren construir el que vindrà.
Contra pronòstic. Noto, perquè jo, més que saber les coses, les noto, que em costa marxar. Ara em quedaria a fer cafès i més cafès fins que es fes foc, i el Priorat ja no hi fos, com quan vam arribar i la nit ens ho amagava tot.
M’emporto a casa vi, oli, mel, llibres i la figura de metall que ens ha regalat a cadascun de nosaltres el manyà. La posaré —i l’he posat— al costat del nen Jesús de Praga dels avis, i del quadre de l’església de Sant Andreu. Jo crec en les pedres de l’església, en les pedres dels murs, i ara crec en la pedra seca de tots els marges.
Prometo no fer com aquests poca-soltes que fan un safari d’una setmana a Kènia, i quan tornen t’expliquen l’Àfrica. Jo no en sé res del Priorat, tot just l’he intuït, un dia hi tornaré sol, amb el Comotto i en De la Cruz o la meva dona. Ells em coneixen prou com per saber que faré ben bé el que em doni la gana. Potser passaré tot un matí al balcó de l’habitació del Perxe, caminaré o baixaré barrancs, tocaré la pedra seca, només menjaré pa amb oli i beuré vi. I l’avi i jo arribarem a l’Ebre. Anar i tornar. Els dos sols.