Ser cuc de terra, haver estat ou de pare i mare abans de néixer en la fosca tèbia, avançar entre l’arrel i el mineral amb el ball dels teus anells viscosos, fer camí menjant-te el camí, obrint galeries silencioses i necessàries. I una tarda de setembre, a les velleses del cuc, treure el cap a l’exterior i descobrir que la terra que trepanes i t’alimenta és el clot d’un barranc humit, oblidat, en un pedaç de terra en la Terra que –tu no ho sabràs mai, ni et cal– alguns anomenen Priorat.