Les campanes toquen al desert. El seu somni de fidels, toquen. El seu somni d’estàtues de Déu, toquen. Les velles de les mantellines negres de puntes abandonen els cementiris d’altes portes fermades amb clau i corren cap al recinte de la veu, volen ser anomenades. Però les campanes callen dintre del seu pit ple de mocadors i escapularis. I al seu esternó buit repiquen sense força, com un cor cansat repiquen.