Passege per carrers de Castelló, de matinada, i tèrbolament recorde carrers de Falset. Ningú a l’horitzó. Cap núvol. Ací, entre el carrer de Baix i el carrer de Dalt, només l’escombraire navega tenaç i amb trenes pentina les pestanyes del jorn; hi cull crúor de soll en soll, llast d’ànimes, tristes percaceries d’amor a la nit eixartigades com llords cadàvers del desig: una xeringa, una mitja, un condó. Granyana és un gueto, potser com aquell Malanyet de principis del xx. Des de l’infern bufa la tèrbola cremor del ponent. Ningú a l’horitzó —lentes falzies volen dins d’aquesta habitació. Al terrat, una veïna també bat les ales, estén, adormida, una filera de tangues, alça els braços com si implorara l’abducció redemptora d’un àngel. Amb el cap entre els barrots, la filla canta al balcó i badalla: «La lluna, la pruna, vestida de dol». A la plaça, un home amb corbata contempla, atentament, com li pixa el gos —com l’ombra d’una falzia se’m gronxa la nena a dins del cor: «La rosa, la llosa, ningú a l’horitzó». El nou dia, tan vell, m’ensenya petites dents de llet, de llum corcades: ningú, ningú, ningú… Recorde la paraula «eixartigar», recorde Falset, la Quartera i voreres polsoses d’un camí coronat pel Morral. «Anem de safari», va dir algú. Sembla que no hi ha horitzó, i tot reneix.