Per a en Nàhuel Perí Pellejà
Que Nàhuel adora el seu poble es veu a la llegua. Gaudeix explicant i traslladant l’entusiasme que li provoca aquesta estima. Pense que té caràcter valencià, quan ens acompanya fins a la Casa de la Festa de Falset i ens hi presenta els gegants i els gegantons: Antoni i Càndida, Bitxet i Bitxeta, Gregori i Plana... Podríem ser al Museu Fester d’Ontinyent, al Museu de la Festa d’Algemesí o al carrer Major de Santa Margalida, i ací o allà organitzaríem un gran sarau geganter, un agermanament de gegants en nom de l’alegria. Que tindrien avantpassats comuns, reis i reines, sants i santes emparentats i, per descomptat, pagesos que han conreat la terra rica que no sap de fronteres. Gegants, gegantes i gegantons, cabuts, cabets, capgrossos i caparrons que s’entendrien cantant i ballant i fent gresca. És a dir, un gran país agermanat gràcies a la diversió i al plaer antropològic de la festa. Aquell miracle que no aconseguirà mai cap governant. Tota aquesta ficció em passa pel cap quan en Nàhuel ens fa aturar al davant de la Mulassa, que és una bístia amb una «expressió bona i divertida» bonica perquè sí i més encara quan en rastrege el sentit i allò que representa: companyonia, esforç, treball en equip i amor per Falset. Qui diu Falset hauria de dir Palma, València, Lleida, Perpinyà... i ja quasi ho tindríem. Que «allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble» i a falta d’altres enteses d’altura política, fem sonar la gralla, la dolçaina o el tabal i ballem, ballem, ballem...