L’esquer que llancen els llocs abandonats, aquells que la gent ha deixat reposar. En guaret. Sentir-hi que ets al teu lloc i alhora n’has fugit. Indrets que no fan retrets i on tanmateix has deixat les teves empremtes. Els teus ulls pagesos s’hi perden. Menteixen. Com si un lloc pogués esser la teva infantesa. On no pots tornar. Però hi ets i t’hi brodes com un intrús. Sents, encaterinat, la teva estrangeria. No és hostilitat, només la certesa de saber que te n’has allunyat. Com si fos palpable una distància insalvable que tanmateix t’acull i et fa sentir a casa. Hi manca, tanmateix, alguna cosa: tu. Un niu que has abandonat. Un país absent. És aquí i només hi pots tornar, mai per mai no hi pots romandre. Ja no serà el que sembla. Ni tu tampoc. Com si fos possible una intimitat covada entre externs. Sou més una garriga. No és una postal, ni allò que veu la guarda ni la gent d’upa, tampoc no són el que miren els ulls de l’hortolà. Estar en guaret. Esquerp. Com un que espera.