I aleshores l’eternitat es va penjar del seu braç i feia bonic de veure com es movia l’arquet i el cos, com si donessin voltes entorn d’un violí vell.
Oh que bonic era veure aquella cabellera blanca movent-se amb el vent de la música, mentre l’eternitat devorava el rostre de tots els assistents.
Mentre l’eternitat deixava empresonat aquell moment en la closca buida d’una castanya tardorenca.
I se l’enduia amb el bec, un ocell negre i salvatge.