Les moltes idees que es creen, circulen, creixen i surten del cap dels prioratins s’escapen per la fumera. Sobretot a l’hivernada, que s’encenen els focs a terra i les teulades es tornen protagonistes i sembla que tremolin amb la llum freda del matí, quan a les cuines s’esmorza pa amb mel o cereals kellogs o iogurt blanc amb sucre de canya. I també, potser encara més, surt fum amb la caiguda del dia, quan les famílies es recullen a les cuines i un cel estrellat i fred, d’un blaunegre que pot arribar a fer basarda, els té a tots dins de casa. Surt fum, es mouen les idees, però també hi ha les antenes de les teles. La fumera, doncs, no és aquell fum que fa torterols al cel quiet del migdia, tarda o nit, per damunt les teulades grises i vermelles i verdoses dels pobles. Tampoc el que espès i pesat es barreja amb els núvols i els engreixa per fer encara més contrast amb aquell mal blau dels dies apagats, ai no. La fumera és el forat misteriós, negre de sutge, per on s’escapen les idees dels prioratins. I mira que hi són donats, a tenir idees! La fumera és la canonada per on surten i es fan lliures les fantasies. Al Priorat es deuen cremar, sobretot, ceps i pinyes de pi. M’imagino. O potser també altres coses com ara palma, romaní, llorer. Cada llenya té el seu fum. Cada fum fa un cel diferent. I sota la volta del cel hi ha pobles i persones que barrinen.