A mig octubre al Priorat encara no hi gebra. Aquest any, però, va arribar el fred més d’hora i la matinada de dijous cap a divendres es va presentar un fred maleït que va convertir la mullena en gelada. De manera que la nit següent, freda, estrellada i amb lluna, la van aprofitar uns llops per acostar-se al poble. Que quin poble? El de la Mireia Artís. També hi viuen altres persones, moltes, fins i tot hi ha cellers importants i restaurants reconeguts, però els llops buscaven ca la Mireia. Que com ho sé? Doncs perquè la primera que va sentir aquells udols grisos, hivernals i espantosos va ser la Maria o la Josefina o la Pilar, una que viu a la plaça, davant l’església. No em feu dir noms, no em feu dir noms. Va sortir al balcó que tot ho domina i es va esgarrifar: un parell de lloparrassos d’ulls lluents ensumaven les portes de les cases, se la van mirar un moment a ella, i segons explicava ella mateixa dies més tard, tampoc els va veure tan ferotges. Sigui com sigui, van enfilar un carreró petit, petit, que fa una micona de baixada, i allà es van aturar davant d’una porta. Van gratar la porta. Vinga gratar. La Maria, Josefina o Pilar va trucar pel mòbil: «Escolta, Mireia Artís, que tens dos llops a la porta». La Mireia Artís, sobresaltada i encara endormiscada, va contestar: «I què faig, els obro i els deixo entrar o surto a la finestra amb aigua bullent? Com es fan aquestes coses aquí? Jo abans vivia a Mèxic districte federal i allà de llops ben pocs, allà hi ha una altra mena d’aparicions…». La Josefina, Pilar, Maria li va dir: «Aquí feia un segle que no venien, també, i aquestes situacions ja no sabem com tractar-les, però una cosa et dic, Mireia, si els mires als ulls veuràs que tampoc són tan ferotges». Llavors la Mireia Artís, va dir-li, «calla, ja ho tinc. Estigues tranquil.la que ja m’espavilaré. Demà quedem per fer un cafetó aquí a la placeta i ja llavors t’explico com ho he solucionat». La Pilar, Josefina o Maria o com se digui, va penjar, es va prendre una infusió i es va tornar a ficar al llit creuant els braços damunt la pitrera. Encara se sentien els udols, de tant en tant, i eren uns udols gairebé alegres. A mig matí va anar a fer el cafè i va esperar la Mireia Artís: «I doncs, Mireia, com va acabar allò dels llops?» I la Mireia li va contestar: «Bé. Els vaig deixar entrar. Eren molt vells, antics, eren espectres, fantasmes, revenants, ja ho deus haver sentit a dir, oi, que a Mèxic aquestes coses sabem com tractar-les? Primer els vaig convidar a menjar unes botifarres que tenia a la nevera, llengonissetes, de sang, de totes les que tenia, i van estar encantats de la vida. T’he de dir que de tant en tant se’m fregaven a les cames i jo també els vaig gratar una mica el cap. Després van marxar una estona de recules, com si s’acomiadessin. Al final, amb el cul, van empènyer la porta de darrere, van sortir al pati, van saltar la tanca, o es van esfumar, pel cas és igual, perquè jo m’havia quedat d’una peça. Quan van entrar no ho havia vist, però a la sortida m’hi vaig fixar. Un calfred d’alegria em va baixar esquena avall. L’un duia un pegat negre en un ull i l’altre ulleres rodones de muntura daurada. Sé que no t’ho creuràs. M’expliques contes a aquestes hores? Potser sí.»
Després es va saber que la cosa no havia anat així, que a mig octubre no va gelar enlloc de la comarca, que tot plegat va ser fruit d’una estona davant d’una llar de foc amb motllura de guix, una llar molt bonica, molt agradable, que ajudava la gent a passar la tarda mig ensopits i fantasiejant. De fred, però, sí que en feia una mica aquells dies. Van ser els primers freds de veritat a Gratallops.