Fa molts anys, l’escriptor va pujar en moto cap a l’interior del territori on viu a prop de la mar: una zona de muntanyes molt semblant a l’orografia del Priorat, sembrada també de pobles menuts. Encara li mancava una hora de viatge per trobar els companys al lloc concertat quan es va posar a ploure, una pluja furiosa, de gotes que queien com insults. Per sort, l’escriptor era a l’entrada d’un poblet de gent llauradora i va poder trobar refugi sota el ràfec d’una casa que semblava de les millors del poble, ves que no fora un vell palau. A l’aigua, que seguia batent el terra com si volguera castigar-lo, va sumar-se un vent rabiós, que xiulava entre les teulades i sacsejava les branques dels arbres i, a cada ràfega, l’anava mullant més i més. Era de nit, i el poble estava a les fosques, i només ací i allà, unes bombetes humils dibuixaven en el terra uns rodals tènues de llum, sobre els quals la pluja diràs que percudia encara amb més força, com si volguera esborrar-los. Era estiu i l’escriptor no havia previst de dur massa roba, i el fred començava a pujar-li ossos amunt. No sabia què fer. Tal com plovia i de nit, buscar un lloc on plantar la tenda de campanya era una aventura irresoluble, més encara si, com preveia, encara que fora capaç de trobar un lloc, no hi hauria sinó fang i bassals. Potser valdria més internar-se en el poble i buscar la plaça major, allà tal vegada hi hauria una porxada on arrecerar-se, no seria estrany en un poble com aquell. Però, com si haguera fet propòsit de desmentir-lo, un llamp li va esclatar de sobte sobre el cap i l’escriptor va poder entreveure, una mica més enllà del ràfec que cada volta l’arrecerava menys, la silueta del campanar i de la plaça que havia imaginat porxada i que, en realitat, no oferia ni un mínim aixopluc. Uns segons després, va arribar-li el tro i, tot seguit, va sentir unes frontisses que giraven. Va girar la vista enfront seu al temps que la veïna de la casa de davant el descobria.
– Déu meu, però què hi fa, arrupit com un pardalet? Vol agafar una calipàndria. Vinga, vinga cap ací.
L’escriptor va dubtar. Però la dona va insistir-li amb un to imperatiu que no deixava marge, i d’un bot va travessar el carrer i va notar de seguida l’escalfor de la casa. Amb la veu sacsejada pels tremolors, va explicar la seua peripècia i els amos de la casa -un matrimoni ja entrat en anys- va recriminar-li que no els haguera avisat de la seua presència. Li van facilitar una tovallola i roba eixuta, i el van fer seure a taula i li van escudellar un plat de calent i una infusió que bullia i, després, li van mostrar un llit on passar la nit a estalvi dels capricis de l’oratge.
Aquell poble era més enllà de les muntanyes que s’albiren des de la plana on viu l’escriptor i li van explicar que allà ningú no tancava les portes, a la nit. Des d’aleshores, l’escriptor no ha tornat a trobar un lloc així. I, de fet, les darreres vegades que ha visitat els poblets de l’interior del lloc on viu, ha sentit que a les nits les claus giraven dins dels panys. Molts anys més tard, al Priorat, l’escriptor ha tornat a percebre que, si es posara a ploure, i s’arrecerara sota un ràfec cada volta més insuficient, tornaria a sentir unes frontisses que giraven i una veu que li diria:
– Déu meu, però què hi fa? Vol agafar una calipàndria. Vinga, vinga cap ací.