No només la rebaixa i l’exclusió, i sentir que t’han decantat. Aquell sud de ningú, el nord perdut, com si el lloc fos una divagació que han descartat, paratge que passa desapercebut. Una topologia de la inadvertència, una topografia de la fosca que t’esborra, com si fossis un nom desfet que s’atenua i es desfibra amb la pua de la indiferència i la desgana. Perquè també és la clariana que s’obre en l’eclipsi, la taca d’oli resistent que no se’n va amb la inclemència, trena llarga de gent que balla damunt la corda més desobedient, un embolic de coratge i indisciplina que ens trava a la carnadura més tendra i tenaç de ser braó i nervi, ala i alè. Aleshores l’absència ja és el senyal visible on ningú no hi manca, un laboratori del que és possible, i l’horitzó, un trau cap a l’inexplorat, allò que no s’acaben els ulls, la clapa on sentir-se probable, fins i tot en aquesta discreció que no t’empeny a imposar-te, perquè t’enfiles en una geografia de les relacions i de l’adherència, un repertori de ser la meravella d’allò que no hi ha, un mostrari despullat d’una saviesa sobre la vida, sense sublimitats de pastoral de la vida rústica. Un lloc habitable que s’ancora en la carn viva del món sensible i que sap teixir-se en l’estridència imperceptible de ser fressa i remor d’aquells que no surten a la postal, dels que no tenen nom, dels figurants, de la trivialitat revolucionària i colpidora de ser veu corrent. Perquè allò que sembla que manca, allò que diries que no és aquí és a tocar, t’alena a la cara i és llibre dels fets i dietari, aresta i caire de penyal, pedra esmolera i castanyer d’Índia, flor tacada de groc i de porpra, i aquesta fulguració del paisatge amb figures de la poca gent que són tots, d’un en un i més i tot i s’escampen com l’olor d’aritjol, que s’enfilen i fan poble cordial, perquè són ales i boca del cor posat al faristol on giren els fulls de la memòria del llibre que ha de venir.