El primer instint em duu a creure que és un verb, lloar, i és que l’entorn bé que ho proclama: un verb, una doctrina. Visualment, Lloar, des de l’autobús, és «un cervell ple de solcs». Substantiu, en veritat, que Joan Coromines enregistra com «un col·lectiu en -ar [derivat] de llosa amb l’esvaïment de la -s-», que, a més a més, valida amb arguments petrogràfics: «En efecte, la naturalesa del sòl en aquest terme justifica aquesta etimologia complidament: els llicorells...». Equiliquà! La llicorella, visible i tangible pertot arreu, de sobte provoca l’enardiment poètic entre els companys de viatge: «Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, / em veig sovint per fosques solituds. / En prats ignots i munts de llicorella / I gorgs pregons que m’aturen, astuts. / I dic: On só? Per quina terra vella [...]». Tot i el pes del tòpic, m’hi arrogue el dret de l’emoció.
Lloar adverbi, on la creença popular situa «lo mig del món» que, ara sí, il·lumina de realitat la literatura de la Roser Vernet: «La llengua, en la terra cos que som, és com l’aigua que fa que la vida germini i creixi. És qui fruita en una altra mena de terra arrugada amb plecs i clivelles: un cervell ple de solcs. Un atapeïment ric de lleres carregades de gotes de neurones».
La terra cos que som: Llo(s)ar proverbial.