Caminant per la Figuera, després de dinar a ca l’Albert i la Maria, en Martí Domínguez em va fer fixar en una planta polsegosa. Les seves fulles fortes, irregulars, nerviüdes, s’alçaven espessament a l’altra banda del carrer, vora un cobert. Era octubre i aquella planta sense flors feia una sensació de cosa vella i oblidada. «Això és un malvió», em deia en Martí, i va afegir que antigament se’n feien remeis contra l’acidesa d’estómac. Temps enrere algú el devia plantar a la Figuera per la seva força medicinal. I avui que ja ningú —tret d’algun biòleg amb sentit de la història— no en recorda les virtuts, la planta encara és allà, vora el carrer, empolsegada, un rastre orgànic de coneixements perduts.