No és el suplici, ni el turment. Ni una mala estona. No. És la tenacitat. I esser inconvenient. També la sol·licitud perseverant de molestar amb exigències. Aquesta incomoditat. Si cal, fer nosa i tot. I donar murga. Sediciós i indisciplinat. Aquest no bastar de la gent que s’esmola, efervescència i bombolleig, quan a la llengua t’hi neix el silenci de veus més altes sense ningú, que fa presents tots aquells que han partit i són aquí, tanmateix. Quan tens la sensació d’estar en la pell d’algú i ja és del llop. I ets lletra menuda i localitat, guardes com un tresor allò que perds i perdura de les vides minúscules, et rebolques en la rèmora de ser petit, aprens pels caps dels dits aquesta geografia de la miniatura i l’exigüitat, i fuges per les bardisses de no voler ser un monument ni un reliquiari. Digues-ho a pedres menudes. No en facis un claper. Ets un os fora de lloc, allò que trobes en el lleu. Perquè t’abancales, t’estires, derives i t’eixamples, i no ets tot aquell embalum que et volen encolomar, perquè vols rivetar-te a l’imprevisible, quan el món és com una exhalació. Perquè ets una airina que bufa pels marges, o aquests núvols que lleneguen per la cresta carnosa de la serralada. I saps esser la història d’aquell brot de xiprer del cementeri i aquest ull d’enguany del cirerer de l’hort, llenyós com la rapa, un cel radiant que cau al plat del garber o la cinta sinuosa d’aquest camí de cabres.