Els llocs també són una nafra. I alenes per la ferida. I com un empelt que aferra i pren bé, t’hi agafes fort. I hi veus allò que no t’endús amb la vista. Diu el mestre que veure és haver vist. Però també és cert que sents el baticor d’allò que t’ha passat per alt. Un paisatge també són les seves transgressions. Esbart i i estol, aliatge i mescla, acoblament i maridatge de veus que fan trena amb el territori. La seva manera de moure’s, que sempre replica i ens desborda, ànima forana que esbarra fora de si, indòcil i intempestiva. Els llocs també són una cicatriu. La crosta del teu pa. L’olor de clovella. I l’anatomia de les nostres tresqueres. El nervi i la gleva, bellugueig i gavadal, escambell del peu que muda mentre l’altre posa arrel. I tot ja és una rosseguera, que cau, s’arremolina i aturona, sempre desmuntable i armadís. Xarxa i filat, drap i abric, llenç i teranyina. Teatre i contradicció. Un paisatge encarna i escarneix una política. És bagatge i embalum, privilegi i festa de ser sempre residual i intermitent, sempre forania, que treu forces d’on no n’hi ha, que fa redol i t’escup, i és memòria i oblit, que s’esclovella com una magrana i és mal de pelar. I de sobte, totes les paraules et tornen a la boca, com si la llengua s’hagués enfitat en l’orfenesa de ser allò que ve després del no-res. I en aquesta insignificança trobes el plaer de sentir-te afegit a tot allò que és viu i poses els peus de cantell, per fer més força quan camines i arribes a les portes de l’inaccessible.